Quan Caius Deva passeja pels carrers de Novoconstança és com si passegés per una ciutat fantasma, encara que el que ell explica no sigui això, sinó tota una altra història: que treballa de comptable en una empresa de transport, que ha heretat una casa d’un oncle i que als vespres s’entrena al club esportiu Panathlon amb joves de classe alta que hi fan rem o esgrima, entre altres esports “imperials”. Les pàgines d’El martell, una novel·la escrita i publicada durant els anys cinquanta, s’emparenten, per viaranys conscients o inconscients, per esprit du temps o per lectures que no sabem, amb llibres de Georges Perec, de Kafka, de Beckett, de l’existencialisme de Sartre o de Camus, amb el Raskólnikov de Dostoievski, o amb quadres d’una arquitectura inhòspita i neoclàssica com els del pintor surrealista Giorgio de Chirico o d’una atmosfera entre màgica i grotesca com els de Marc Chagall.

La literatura és una eina fantàstica per mirar endavant, però també per mirar enrere. A través de la ficció, els bons escriptors han sabut fer reviure paisatges i temps que ja no tornaran i que van modelar la manera de ser de les persones que hi vivien. L'eco de tot plegat ha quedat definit en les llegendes, que en altres èpoques eren el pilar fonamental de la literatura oral i que alguns autors han transformat i incorporat a les seves obres per reivindicar-ne la importància. És el cas de Berta Creus i Miquel Martín i Serra, que acaben de publicar novetats literàries i que, malgrat les diferències tant narratives com estilístiques que els separen, coincideixen en servir-se de la ficció per explorar la importància de les històries orals i el pes de l'herència dels pobles.

Quan va publicar el relat L'home de cristall a la revista D'Ací i d'Allà el novembre del 1929, Elvira Augusta Lewi (Barcelona, 1909 - 1970) tot just acabava de fer 20 anys. Va debutar molt aviat perquè tenia clara la vocació literària, però també hi va ajudar el fet de venir d'una família benestant barcelonina d'arrels judeoalemanyes. Encara hi ha un tercer element que cal tenir en compte, recorda Neus Real Mercadal, una de les estudioses més destacades de l'autora: la fi de la dictadura de Primo de Rivera havia permès deixar enrere la repressió del règim militar, i les dones van tenir un paper decisiu en l'obertura cultural que va culminar durant els anys de la Segona República i va quedar estroncada per la Guerra Civil i el seu desenllaç.

"Vam començar a publicar llibres sense haver fet cap curs d'edició abans. N'hem anat aprenent sobre la marxa i hem rebut alguna bufetada, però a poc a poc hem entès el lloc on som. En tot aquest temps no hem tingut cap pilotasso, però no ens podem queixar. Portem deu anys i la nostra manera de fer ha canviat poc". Parlen Ramon Mas i Ricard Planas, els dos fundadors de l'editorial Males Herbes, que des de la tardor del 2012 han bastit un catàleg singular, personal i exigent a partir de tres pilars: l'aposta per autors que escriuen en català –joves i consolidats–, les traduccions i la recuperació de joies descatalogades. Tots dos eren lectors voraços i s'havien conegut al fanzín Les males herbes, que contenia, sobretot, narracions fantàstiques i de ciència-ficció. "L'editorial va néixer perquè volíem poder llegir en català la literatura que ens interpel·lava: la nostra vocació era més de publicar textos contraculturals que fantàstics –recorden–. Si el llibre ens interessa, no ens importa el gènere. Mai no ens hem limitat, en aquest sentit".

Els fets són tant escabrosos com verídics. A la Xina rural, a principis dels 90, la compra i venda de sang va esdevenir un negoci pròsper per a uns pocs i una manera de guanyar dinerets instantanis per a molts. Per cobdícia, negligència i desinformació, la majoria de les extraccions de sang, fomentades per les autoritats, es feien en condicions sanitàries deplorables: sense desinfectar res, usant les agulles més d’un cop, fent servir cotonets bruts per fer netes les ferides de les punxades... Això va fer que el virus de la sida, aleshores poc conegut, s’escampés per molts pobles i hi causés autèntiques mortaldats, tot sota la indiferència amoral dels governants xinesos, que van ocultar el que estava passant.

Tot i que és un dels novel·listes més venuts de la història -supera els 350 milions d’exemplars-, fins ara Stephen King no ha tingut gaire sort en català. El seu últim llibre traduït va ser La història de Lisey (Edicions 62, 2007). Entre els seus títols canònics, es van poder llegir en català -encara que actualment es troben descatalogats- Carrie (1974), Cementiri d’animals (1983) i Misery (1987). “A la dècada dels 80 es traduïa sobretot alta literatura, costava que les editorials apostessin per títols orientats a un gran públic -diu Eugènia Broggi, editora de L’Altra-. Va ser amb l’èxit d’El codi Da Vinci [2003] que la situació va començar a canviar”. En aquells moments, però, l’univers creatiu de King estava molt ben representat en castellà i, a més, estava disponible en edicions de butxaca. “Els preus són imbatibles -reconeixen Ramon Mas i Ricard Planas, de Males Herbes-. No tindria cap sentit que ara traduíssim una novel·la com Apocalipsis [1978], que té 1.500 pàgines, quan es troba per 13 euros”.

Sebastià Jovani, un dels millors amics del músic i escriptor Víctor Nubla, va debutar l'any 2009 amb Emulsió de ferro (La Magrana), protagonitzada per un "detectiu clarinetista" que l'homenatjava ja des del nom, Víctor Neige. "Vaig llegir el llibre poc abans que es publiqués, i em va semblar que a partir d'aquí es podia crear un estil, gènere o subgènere que anomenaria novel·la negra gracienca a la qual jo faria la meva aportació", explica Nubla. La llavor fundacional d' El regal de Gliese va ser una rèplica afectuosa a Emulsió de ferro , però de seguida es va empeltar de dos gèneres que l'escriptor ha llegit i treballat durant dècades: la ciència-ficció i l'humor.