"El meu pare no xiuxiuejava, cridava, i per això ens commouen tant les seves fotografies", explica Agustina Bosch, la més gran de les quatre filles que va tenir el fotògraf, antropòleg i artista, Carlos Bosch (Buenos Aires, 1945 – 2020). Certament, era un home arrauxat perquè no l’aturava res. El novembre de 1976, mentre es passejava pel centre de Madrid amb les càmeres penjades al coll, va veure com un grup d’homes i dones feixistes de Fuerza Nueva pujaven a un autobús per anar a Paracuellos de Jarama. Es va inventar que era fill d’un soldat franquista i els va acompanyar. No seria l'última vegada, perquè durant tres anys es va infiltrar a molts actes d’aquest grup d’extrema dreta. Algunes de les fotografies, on es veu com s’apropa moltíssim al seu objectiu perquè treballava amb una càmera de 35 mm, es poden veure a Transmet Transició. Carlos Bosch. 1976-1981. L’exposició, que forma part del festival Lumínic, es pot visitar fins al setembre a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquest any, el govern espanyol celebra els cinquanta anys d'Espanya en llibertat. És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat la repressió ferotge, sempre va haver-hi gent que li va plantar cara. Fins i tot, dins de la policia.

Doncs, sí: enguany farà mig segle que el general Franco va passar avall. Jo llavors tenia onze anys i ho recordo amb la perspectiva d'un infant. Una cosa són aquests records difusos i l'altra, evidentment, la interpretació que en podem fer al cap de mig segle; però fins i tot llavors ja era conscient que el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 havia escapçat la vida dels meus quatre avis –exili, presons, camps de concentració, misèria– i indirectament havia marcat també la dels meus pares. Amb tot això vull dir que amb només onze anys intuïa que entre aquell militar i un servidor, un nen d'un poblet del Segrià, no hi havia gaires coses en comú. Més aviat cap. En altres casos, però, no estava tan clar. Malgrat que l'any 1975 a alguns els calia escenificar una certa hostilitat cap al dictador, sovint era sobrevinguda, sobreactuada i més o menys imaginària. Aquesta és la primera nosa –i potser també la pitjor– associada a aquest aniversari. 

Pilar Aymerich (Barcelona, 1943) és una de les grans fotògrafes de la Transició i l'autora d'instantànies icòniques com la dels tres exdeportats dels camps nazis Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, o la d'una dona amb el seu fill a coll en una manifestació contra la penalització de l'adulteri. Però el Centre d'Art Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat vol reivindicar-la més enllà de les fotografies més conegudes i per això ha inaugurat la primera gran retrospectiva d'Aymerich. Es tracta d'una mostra amb 150 instantànies que recull des de les primeres imatges, el 1962, fins a les últimes de l'artista, guardonada amb la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de fotografia. Pilar Aymerich. Memòria viscuda està produïda conjuntament amb La Fábrica i el Círculo de Bellas Artes de Madrid, on es va poder veure el setembre de l'any passat.

Alberto Núñez Feijóo presentava, el dimarts 4 de juliol, el programa electoral del PP. En aquest document hi apareix el que és una de les obsessions de la dreta i l’extrema dreta espanyola: la llei anomenada de memòria democràtica. Els populars tenen intenció de carregar-se l’actual llei i tirar endavant "una nova norma consensuada que reforci els principis democràtics i la reconciliació nacional que van fonamentar el pacte constitucional durant la Transició, així com la convivència democràtica d’una societat, l’espanyola, que aspira a la justícia i al reconeixement de la veritat”.

Els anys 1973 i 1974 Catalunya era el lloc on hi havia més vagues d’Europa, tot i ser il·legals. Només a la demarcació de Barcelona, el 1970 les vagues obreres van afectar més de 70.000 treballadors. El 1974 hi va haver 714 conflictes laborals, que van afectar 260.000 treballadors. La Transició no va ser pacífica i la democràcia es va aconseguir en gran part gràcies a les mobilitzacions populars. Eren temps convulsos i no tothom va acceptar el règim del 78, i hi va haver grups que van plantejar alternatives: imaginaven un món molt diferent i estaven disposats a tot per aconseguir-ho. En alguns casos, fins i tot, a fer servir la violència. Un d'aquests grups va ser l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT). Pau Juvillà, l'exdiputat de la CUP-NCG per a Ponent, els Pirineus i l'Aran, inhabilitat pel TSJC el 2022 per posar un llaç groc al despatx de la Crida a la Paeria de Lleida, en recull part de la història a Erat, l'exèrcit de Seat. Infiltrats. Guerra bruta i moviment obrer durant la Transició (Tigre de Paper).

El darrer dia de l’any passat va morir als 88 anys Salvador Sánchez-Terán Hernández i, lògicament, els mitjans de comunicació van glossar la seva figura, amb una curiosa unanimitat a considerar-lo “un polític clau” de la Transició. I sí, certament, el personatge va ser no sé si “clau”, però sens dubte una peça molt representativa de les llums i les ombres, dels tòpics i les febleses de la mitificada Transició.

El debat al voltant de la crisi institucional espanyola actual té en comú amb el que es produïa abans de l'octubre del 2017 a Catalunya que ningú té un pronòstic cert sobre què pot passar. Però sí que hi ha un cert consens, a la dreta i a l'esquerra, a considerar que s'ha arribat a una situació límit, que el xoc entre el poder judicial i el poder legislatiu que s'ha viscut els últims dies situa Espanya en un terreny desconegut (la mateixa expressió que feia servir Artur Mas). Per a la dreta, és el PSOE, amb la seva aliança amb "filoetarres i independentistes", qui posa en qüestió els consensos del 78. I per al PSOE és al revés: és la dreta la que, no acceptant el resultat electoral i bloquejant òrgans constitucionals com el CGPJ, posa en perill tot el sistema.

El passat dia 6, en ocasió de la marcida efemèride de la Constitució espanyola de 1978, La Vanguardia –qui, si no?– dedicà la seva contraportada a glossar una vegada més les excel·lències dels mirífics consensos de quaranta-quatre anys enrere, i a desqualificar aquells que gosen criticar-los. Aquest cop, el diari ho va fer per mitjà d’una entrevista amb el diputat constituent i ministre de Suárez (i d’Aznar) Rafael Arias-Salgado Montalvo.

Avui, 28 d’octubre, fa 40 anys del dia que es van celebrar a Espanya unes eleccions generals amb una important victòria socialista encapçalada per Felipe González. Després dels governs de la UCD i de l’intent fallit de cop d’estat del 23-F, aquell triomf va encetar un nou període: més d'una dècada caracteritzada per la pau interna, la consolidació de la democràcia, i el creixement i la transformació econòmiques. Se m’ha demanat un curt recordatori, suposo pensant que, a l'haver deixat a finals del 82 l’alcaldia de Mataró per anar al ministeri d’Indústria i Energia, primer com a director general d'Electrònica i Informàtica i després com a ministre, havia viscut des de molt prop aquells temps. Ho faig amb gust, ja que penso que, ara fa 40 anys, també em va canviar bastant la vida. En dono una visió personal general, però sobretot molt enfocada al que vaig viure de prop.

L’historiador David Ballester ha posat nom i cognom a les víctimes de la violència policial que hi va haver durant la Transició espanyola. Segons Ballester, del 20 de novembre del 1975 al 2 de desembre del 1982, 134 persones van morir per culpa d'una mala actuació policial. Eren homes i dones innocents i les seves morts, precisa l'historiador, són responsabilitat de l'Estat: "Aquests agents formaven part de l’aparell de l’Estat i actuaven sota les ordes de comandaments policials i responsables polítics. No és que l'Estat perseguís aquestes víctimes ni que ordenés matar-les, però és responsable dels errors i crims comesos pels seus funcionaris". Ballester, doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, documenta i contextualitza totes aquestes morts a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982) (Prensas de la Universidad Zaragoza).

El 23 de febrer de 1981 a les 18.22 de, els sis autobusos que traslladaven els guàrdies civils colpistes aparcaven a la Carrera de San Jerónimo. Quatre anys després, l’ultradretà Alberto Royuela els va comprar: tres a la dona de Tejero, a qui visitava a la presó militar de Figueres, i els altres tres al jutjat militar d’instrucció núm. 2 de Madrid, i ell mateix i uns quants amics els van conduir fins a Catalunya. Els va guardar en un magatzem seu a l’Hospitalet, amb entrada per l’autovia de Castelldefels. “Guardo els autobusos com a patrimoni històric –ens va dir a Josep Playà i a mi, que els vam poder fotografiar i tot— per a un futur museu, que fins i tot pot interessar els de l’altre costat, i per si algun dia tornen a fer falta, perquè ja coneixen el camí”.

El productor i director de cinema Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1927) serà investit dijous doctor honoris causa per la Universitat de Girona, i l’endemà farà 95 anys. El dia de l’entrevista ha arribat molt d’hora al seu despatx de la Rambla Catalunya de Barcelona i demana al seu equip que li tinguin a punt qualsevol dada que la conversa pugui requerir. Obro una de les carpetes i em trobo amb un text del llibre de Cirici i Pellicer L’art català contemporani on hi diu: “La concepció informativa va tenir un evident precursor, a Barcelona, en Pere Portabella, després dedicat al cinema. El 1957, imaginava posar a la ciutat un bloc de formigó de l’escullera penjat en l’aire amb cables d’acer. Des del 1961, a París, Christo fa monuments d’aquest tipus”. A la vida de Portabella hi ha Saura, Buñuel, Tàpies, Miró, Brossa, Santos, Cassià Just o Tarradellas, però la seva influència s’estén fins al present amb noms com Lacuesta, Serra, Guerín o Recha. Les parets del despatx estan nues, amb marques dels quadres que ha enviat al Museu de l’Empordà de Figueres, on s'ha muntat l’exposició Pere Portabella, art i vida. El Bòlit de Girona també repassa la seva obra.

Mort el dictador, la por impregnava encara la vida de bona part de la població espanyola. El 1977 Esperanza Pérez va tornar del seu exili a Bèlgica decidida a trobar el seu pare, els seus avis i els seus oncles. Tots ells havien estat assassinats i enterrats en fosses comunes. Al llarg de més d’un any i amb l’ajuda del seu marit, que era taxista i la portava d’un lloc a l’altre, va recórrer diferents pobles de la província de Palència fins a trobar vuit dels seus familiars. Va acabar exhumant 150 víctimes del franquisme. “N’estic molt orgullosa. Va ser extenuant, tant físicament com psicològicament, però ho tornaria a fer”, diu des de casa seva, a Palència, on viu amb una germana i una tieta. Esperanza, que ara té 87 anys, tenia 18 mesos quan van matar el seu pare, els seus avis i els seus oncles: “Al meu pare li deien Juanón, perquè era molt alt, molt guapo i molt valent. L’únic que va fer va ser ensenyar a llegir i a escriure als infants més pobres”, diu encara indignada.

No ha sigut mai fàcil ni s'espera que ho sigui a partir d'ara. Després que divendres passat la jutge argentina María Servini de Cubría dictés l'ordre de processament de l'exministre Rodolfo Martín Villa, el seu equip jurídic albira un camí llarg i molt complicat perquè aquest processament es faci efectiu: "L'equip d'advocats de Martín Villa és molt poderós –assegura l'advocada argentina Julieta Bandirali a la roda de premsa de la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina (Ceaqua)–. Ara la pilota és al seu camp i ells es defensaran amb dents i ungles, però hem d'aconseguir que aquesta ordre sigui ferma i treballarem molt per aconseguir-ho". La previsió és que, després que els advocats de l'exministre hagin recorregut, tot plegat s'allargui més d'un any.

Amb la Transició començava una altra etapa de la història de Palma. Com va passar el 1931, la revolució pacífica i democràtica va emergir amb les eleccions municipals. En aquelles eleccions del 1931, el rei Alfons XIII va abdicar quan va veure l’explosió republicana a les grans ciutats. El 1979 la dialèctica no era entre republicans i monàrquics, era entre una classe social mitjana i treballadora i una classe social empresarial, oportunista, hereva del franquisme.

Pedro Vallín podria acabar els seus dies com Cyrano de Bergerac. Com diu el seu mentor, els balcons de Madrid estan plens de franctiradors, de bigues i de testos que poden caure sobre un cap en qualsevol moment. Després d'haver creat la noció periodisme de taula braser per retratar i ofendre dignes periodistes de la Cort, el seu imminent llibre C3PO en la corte del rey Felipe. La guerra del Estado Profundo español contra la democracia liberal (Arpa Ediciones) està ple de troballes que augmentaran la seva nòmina d'enemics. Me n'ha interessat una en particular: el paper de l'11-M en la genealogia de l'espanyolisme reaccionari que representa avui l'eix ideològic de les dretes i ultradretes polítiques i mediàtiques.

El 12 de novembre del 1976 és una data marcada en vermell en la lluita feminista. Aquell dia centenars de dones es van plantar davant del Palau de Justícia de Barcelona sota el crit de “Jo també soc adúltera” per protestar contra una ordre judicial que obligava María Ángeles Muñoz a entregar la seva filla de sis anys als avis paterns. La decisió del jutge es basava en l’article 449 del Codi Civil que condemnava el delicte d’adulteri, però de manera desigual: mentre que als homes només se’ls podia sancionar en cas de mantenir les relacions extramatrimonials dins el domicili familiar, a la dona se la podia condemnar amb fins a sis anys de presó per qualsevol infidelitat. 

Iñaki Gabilondo (Sant Sebastià, 1942) no necessita presentació. Després d’haver sigut una de les principals veus de l’anàlisi política a Espanya, ho deixa decebut. En parlem.