Llegesc que el partit d'extrema dreta Vox diu que condicionarà el seu suport a l'aprovació de les 88 esmenes a la llei de projectes estratègics –una vertadera sacsejada a l'ordenament vigent que modificarà quasi trenta lleis– a un canvi en la toponímia de les Illes Balears: “Que es torni a la toponímia bilingüe, Palma-Palma de Mallorca, Maó-Mahón i altres com Santanyí-Santañí”. El Govern ja li ha respost que no està d'acord amb això, ja que contravé la Llei de normalització lingüística.

Una investigació dirigida per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) estudiarà el bilingüisme en parlants de català i castellà i determinarà quines variables, com l'edat d'adquisició de les llengües o la freqüència d'ús, són més beneficioses contra la demència. El projecte, titulat El bilingüisme en els trastorns associats a l'envelliment: des de la cognició fins a les xarxes neuronals (BILiARD), serà liderat per Marco Calabria, professor dels Estudis de Ciències de la Salut i investigador del NeuroADaS Lab, en col·laboració amb la investigadora Laia Subirats.

“La realitat és que les Illes Balears som una comunitat on el bilingüisme es viu amb absoluta normalitat, on les dues llengües conviuen perfectament i on tothom és lliure de xerrar en la llengua que vulgui”. Amb aquestes paraules, pronunciades en seu parlamentària, la presidenta Marga Prohens responia una pregunta de Lluís Enric Apesteguia sobre l’ambient de catalanofòbia i discriminació que les persones catalanoparlants patim a les nostres Illes. “No em trobarà mai en la confrontació lingüística”, continuava, i acabava la seva intervenció acusant el diputat de MÉS per Mallorca de generar crispació amb la seva intervenció. Circulin, en definitiva, que aquí no hi passa res.

Tenir una filla amb doble nacionalitat catalanobrasilera és imaginar el seu primer Sant Jordi i també les seves primeres festes Juninas, o morir-te de ganes per fer cagar el tió plegades mentre inevitablement entra a la teva vida el Pare Noel, malgrat que t'hi havies resistit fins ara. És saber que el Carnestoltes mai no podrà competir amb el Carnaval que ho paralitza tot a la terra del seu pare, o pensar que sentirà a parlar sovint del seny i la rauxa mentre sent en pròpia pell què és això de la saudade.

Pronunciar-se en contra d’un extensíssim consens social com és la idea que la comunitat catalanoparlant viu pacíficament instal·lada en dinàmiques de bilingüisme innocu és un gest temerari i fortament assenyalat per mirades provinents de tot l’espectre polític, intel·lectual i acadèmic català. Dit això, atenc la pregunta formulada: el bilingüisme salvarà el català o l’arraconarà? Anem a pams.

La Mesa del Parlament ha corregit l'acord per a l'aplicació del bilingüisme a la Cambra i ha rebaixat algunes consideracions en relació, entre altres qüestions, amb l'ús del castellà a les comunicacions externes i a les publicacions a les xarxes socials. El nou acord s'ha produït a instàncies d'un escrit de MÉS per Mallorca i Més per Menorca, que exposaren algunes contradiccions de l'acord inicial amb la Llei de normalització lingüística i l'Estatut d'Autonomia, segons ha explicat en roda de premsa el portaveu sobiranista, Lluís Apesteguia.

Un vagó fora de control avança cap a cinc persones que treballen a la via i hi ha dues opcions: deixar que segueixin el seu curs o desviar-lo cap a una via on hi ha una única treballadora. És el cas típic de dilema moral, en què s'ha de triar entre dues opcions i cap d'elles té una resposta clarament correcta. Diferents estudis impulsats a països amb parlants bilingües han demostrat que quan han de respondre a un dilema moral com el del tramvia, si ho fan en la seva segona llengua, tendeixen a respondre actuant de manera utilitària, desviant-lo, mentre que quan responen en la seva llengua materna (la primera), deixen que els esdeveniments segueixin el seu curs, no fan res.

Fa uns dies vaig ser convidada a una d’aquestes festes d’aniversari grosses i gatzaroses que la gent arribant a la trentena té la necessitat, gairebé moral, de celebrar, ajuntant tots els seus cercles d’amics i coneguts en una casa rural de lloguer ben lluny de ciutat.

L'Ajuntament de Palma ha retolat el nou cartell del mercat de Pere Garau en bilingüe i amb faltes d'ortografia. Aquest mateix dimecres està previst que es presenti oficialment la renovació de la imatge del mercat que l'Ajuntament de Palma ha duit a terme recentment.

Marratxí ha decidit implementar el bilingüisme en les seves comunicacions oficials. Segons ho ha avançat aquest dimecres el Diario de Mallorca i ho ha confirmat l'ARA Balears, l'Ajuntament representat per Jaume Llompart (PP) i el primer tinent de batle, Pedro Bestard (Vox), ja utilitza el català i el castellà per dirigir-se als ciutadans.

Les úniques vegades que hi ha hagut a Espanya un reconeixement efectiu de l’oficialitat d’altres llengües distintes del castellà, ni que sigui a escala territorial, han coincidit amb moments històrics excepcionals: l’any 1931, amb l’adveniment de la República, i l’any 1978, després del franquisme. Per això, si es concreta la voluntat expressada pel PSOE i Podem de procedir a un major reconeixement del plurilingüisme amb la presència d’aquestes llengües en les institucions de l’Estat, no deixaria de tractar-se d’un fet extraordinari.

La Laura és de Torelló, viu a Suïssa i parla nou llengües. La Siru és finlandesa, viu a Barcelona i ha arribat a estudiar trenta idiomes, i fins i tot parla esperanto. En Sam Hofstetter és un suís italià criat a Cancun que viu a Madrid i estudia aranès. Tots provenen de llars bilingües i han après les primeres llengües per motius familiars i educatius, però, a partir de la cinquena, se’ls ha desfermat el plaer d’aprendre llengües, voltar món i entendre noves cultures. Aquest és el testimoni de tres grans poliglots.

L’últim informe de les Nacions Unides afirma que, en el millor dels casos, el 50% de les llengües que avui es parlen s’extingiran abans del 2100 (les previsions pessimistes diuen que seran el 90- 95%), la majoria de les quals són llengües indígenes. La lingüista, escriptora i activista d'Oaxaca Yásnaya E. Aguilar Gil, que té el mixe (ayuujk) de llengua materna, es dedica a la defensa del multilingüisme davant del poder dels estats, de la globalització i del racisme. Amb un llenguatge directe i exemples diàfans, Aguilar denuncia les injustícies lingüístiques que ha viscut en primera persona i viu el fet de mantenir la llengua materna com un acte de rebel·lia. S’acaba de publicar aquí el recull d’articles titulat Ää: manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadía), i va atreure centenars de persones al CCCB.

La setmana passada va haver-hi un debat intens arran de la publicació de la primera novel·la de l'Andrea Genovart, Consum preferent, guardonada amb el premi Anagrama, pel fet que l'autora introdueix i naturalitza el castellà en un text català. En la meva opinió de castellanoparlant d'origen que va aprendre a parlar el català a l'escola, no hi ha res que em produeixi més satisfacció que escarrassar-me per treballar bé la llengua en què escric, sense haver de recórrer a la crossa de la meva llengua materna (això fa que els diccionaris que tinc a la barra de favorits de l'ordinador sovint treguin fum). Escric en català i, en el meu cas, escollir la meva segona llengua com a llengua de creació va ser una decisió política: és un idioma objectivament amenaçat i no vull que la llengua dels meus fills acabi engolida per la meva llengua materna. Crec que encarar el debat com si només estiguéssim parlant de llibertat creativa, com es fa en un article publicat al Babelia, on s'arriba a titllar de "feixistes del llenguatge" a qui expressa la preocupació per naturalitzar "un bilingüisme desacomplexat" i obviar la part política d'aquest debat (entesa com el complex encaix de Catalunya dins d'Espanya i també la complexa relació que té l'estat espanyol amb les seves llengües cooficials), és parcialitzar-lo i, per tant, empobrir-lo.

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.