La masculinitat no és un fet derivat de la naturalesa, sinó dels models socials construïts a cada etapa, que atribueixen característiques diferents a homes i a dones en funció de les necessitats socials de cada època, i també, esclar, de qui té més poder. Amb els canvis de les societats, els models de masculinitat i de feminitat necessiten canviar, perquè queden desfasats, i, llavors, el seu manteniment acaba perjudicant a tothom, però sobretot les persones del gènere que més s’aferra al passat. 

Els canvis fan por. La incertesa pot ser angoixant. Quan el terra que trepitgem trontolla, l’instint de supervivència ens empeny a buscar la fermesa. I quan la trobem ens hi aferrem sense qüestionar-la. La il·lusió d’estabilitat ens reconforta, sobretot quan som joves i estem en procés de definició. Què fas si els estereotips de gènere que t’havien de servir de guia estan en entredit i les noves identitats encara estan per definir? Doncs buscar certesa en les versions més nostàlgiques de la virilitat.

D’avui en vuit serà 8 de març, i aquesta setmana, per encàrrec de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, vaig moderar una taula rodona sobre com la desigualtat de gènere va més enllà de la famosa bretxa salarial. Tres exemples: el 74% de les feines a temps parcial les ocupen dones, i són elles, en un 87% dels casos, les que interrompen la seva carrera professional per fer-se càrrec dels fills. Hi ha menys recerca i, per tant, menys dades sobre els efectes adversos dels medicaments en dones que en homes. I, de mitjana, les dones dediquen onze hores més a la setmana que els homes a la cura dels fills, i quatre hores més en les tasques domèstiques.

Una de les primeres ordres executives que va signar Trump el dia de la presa de possessió es titulava així: “Defensar les dones de l’extremisme de la ideologia de gènere i fer tornar la veritat biològica al govern federal”. Una anàlisi del títol ens hauria de fer pensar per què se suposa que només cal defensar les dones de l'esmentada (i perversa) ideologia. Però el que m’interessa és que un tema vinculat als feminismes sigui tan important per acabar formant part de les preocupacions del primer dia de govern d’un president dels Estats Units. Alguna cosa es mou i potser en una direcció perillosa.

El pas de les estrelles com Andrew Garfield (Los Angeles, 1983) pels festivals acostuma a ser fugaç, el mínim per complir els compromisos promocionals. Però l’actor que va ser Spiderman en tres ocasions s’hi va estar més d’una setmana, l'última edició de Sant Sebastià, i es va deixar veure sovint pels seus carrers i restaurants, com explica en aquesta entrevista. L’excusa era la presentació al festival de Vivir el momento, que acaba d'arribar als cinemes, un drama romàntic que desendreça la cronologia d’una relació de parella entre el personatge de Garfield, amb el cor trencat per una relació prèvia, i la cuinera que interpreta una magnífica Florence Pugh.

El punyent drama Custòdia compartida va llançar el 2017 la carrera com a director del francès Xavier Legrand (Melun, 1979). El seu nou film segueix un aclamat dissenyador de moda a qui els pecats del seu pare arrosseguen a l'abisme. El sucesor, ja en cartell, acompanya l'espectador en una voràgine de girs i revelacions que donen forma a la pel·lícula més imprevisible de la temporada.

Emmanuel Macron, el president francès, ha estat acusat de "masculinitat tòxica" perquè “s’ha begut una cervesa d’un glop”. L’home, als vestuaris de l’equip de rugbi del Tolosa, que acabava de guanyar, va ser obsequiat amb una Coronita i se la va travessar en disset segons, que es veu que és poc.

Fa uns dies vaig participar en l'última Batalla de Contes que l'editorial Comanegra ha organitzat, celebrada a la llibreria Finestres. Les Batalles de Contes apleguen quatre escriptors que defensen un relat d'algun dels autors que l'editorial ha publicat, i el públic ha de votar la defensa que més l'hagi convençut. Comanegra sempre s'ha caracteritzat per idear nous formats per donar a conèixer el seu catàleg editorial, a banda de les tradicionals presentacions de llibres. En aquesta última confrontació, Arià Paco, Marina Espasa, Melcior Comas i una servidora vam defensar contes de London i Melville, amb Jaume Pons Alorda com a fantàstic àrbitre i mestre de cerimònies. En anteriors trobades, escriptores com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Carlota Gurt, entre d'altres, havien batallat per defensar els relats d'autors de la talla de Poe, Colette, Calders o Lispector.

Malgrat que el terme bromance, que descriu la química no explícitament romàntica entre dos homes heterosexuals, sigui molt habitual en les descripcions de la comèdia contemporània, el cinema dramàtic ha deixat caure en l’oblit les dinàmiques de l’amistat masculina, com si es tractés d’un territori erm o, encara pitjor, susceptible de caure en un discurs de testosterona reaccionària. Las ocho montañas vol espantar el fantasma de la toxicitat, i dedica les seves gairebé dues hores i mitja a explicar l’amistat entre Paolo i Bruno, que es coneixen essent nens a la vall d’Osta que el primer visita i el segon habita i que, després de lustres separats, es retroben ja adults (i ben barbats) per construir una casa a la muntanya que ha de servir de metàfora del seu vincle indestructible, fet d’una complicitat silenciosa que comprèn i respecta la tortuosa recerca d’un itinerari vital.

El ministeri d’Igualtat ha llançat un nou anunci de la campanya de promoció de les masculinitats més sanes i corresponsables. Aprofitant les festes de Nadal, l’espot se centra en alertar sobre els regals que obeeixen a estereotips de gènere. L’anunci comença amb un primer pla d’un nen d’uns sis o set anys. Se sent de fons un brunzit electrònic. I sentim la veu del pare que li diu: “Cuando termine de montar esta maravilla, ya verás! ¡Va a funcionar a todo gas!” Pensem que es deu tractar d’un cotxe teledirigit, però aleshores descobrim que l’home en realitat està muntant una cuineta de joguina mentre el nano l’observa amb admiració. La criatura li va passant les eines i el pare, amb el tornavís elèctric, va collant les portes dels armaris. De fons, la mare teletreballa a la taula del menjador: “¡Qué chulo, Roberto! ¿Le vas a cocinar cositas ricas a mamá?”. I una veu en off tanca la historieta anunciant a l’espectador: “La masculinidad de hoy está creando la masculinidad del mañana”.

Què és ser home en la segona dècada del segle XXI i en la cresta de la quarta onada del feminisme? La gran majoria dels joves menors de 29 anys viuen allunyats del clixé de la masculinitat tradicional, però aquesta és encara l'espai on transita còmodament un 14% del col·lectiu, dos punts més per als de la franja de 15 a 19 anys. A l'extrem oposat, un 41% ha trencat amb els valors dels homes forts i rudes i s'ubiquen en plena sintonia amb la igualtat i la diversitat. La resta, un 45%, es troben en un punt intermedi, en què, si bé són conscients del trencament de les costures del patriarcat, alhora tenen dificultats per relacionar-se amb aquests preceptes igualitaris. Les dades apareixen a les conclusions de l'estudi La caja de la masculinidad elaborat pel Centre Reina Sofia i la Fundació FAD Joventut, que pren el concepte de caixa per referir-se als valors i creences que transmeten família, escola, cançons o cinema, i que encaixen en l'imaginari heteropatriarcal d'home protector i fort i dona submisa i maternal.

L’èxit és la medalla que els signes dels temps posen als que han entès cap a on bufa el vent de la història. Per això quan vaig veure que el Paradiso havia guanyat el premi a la millor cocteleria del món, vaig posar-me el salacot d’antropòleg i vaig fer cap al Born. Era el mateix dia que s’havia fet viral l’espectacle dels adolescents d’un col·legi major de Madrid fent l’animal, així que vaig aprofitar per fixar-me en la masculinitat que imperava al bar, que a la nit és quan el gènere s’estarrufa. En un costat de la barra, els cambrers lluïen camises de flors, monyos, bigotis i tatuatges fins, talment com un concurs d’imitadors d’Héctor Bellerín. A l’altre, fossin senyors catalans o guiris joves, no fallava alguna forma de protesta contra el pack estètic de l’home tradicional. Si entres al millor bar del món amb texans, camisa blanca i americana normaleta, estàs fora.

Plantat en pèl enmig del vestidor del gimnàs, un tio de quaranta-i-tants anys es dedica a contestar missatges al mòbil. Va depilat de pit, de panxa i de baixos, on s’ha deixat un borrissol al voltant de les parts blanes, que exhibeix com si cercàs wifi amb el membre viril (ona curta i arrufada). No és ni alt ni baix, ni prim ni gras, però s’ha situat al punt de l’estança on fa més nosa. Els que entren per la porta del passadís es troben amb el seu cul; els que ho fan per l’altra porta, la que ve de les instal·lacions esportives, topen amb els seus genitals; en qualsevol cas és impossible no veure’l, i per accedir a les taquilles on la gent deixa la roba, és necessari passar-li ben a prop. Ell no es mou d’allà on és, impertèrrit, aliè a tot el que hi ha al seu voltant, reconcentrat en la pantalla del mòbil, amb la perdiu penjant com si s’hagués oblidat qualque cosa i estigués intentant recordar quina. Segurament està convençut que la depilació l’acredita com un mascle modern, i a favor seu se li ha de reconèixer que el fet de practicar el mansplaining (traduït, la invasió de l’espai dels altres) dins el vestidor d’homes li dona un toc transgressor involuntari, però el fet és que no deixa de comportar-se com el típic cap de fava (valgui la redundància) incapaç de mostrar-se mínimament respectuós amb els altres. Per descomptat, connectats al mòbil també duu uns auriculars que acaben d’aïllar-lo de la realitat que l’envolta.

"Algunes amigues em van comentar discrepàncies de la meva manera de relacionar-me. Ocupava molts espais. Gràcies a elles vaig començar a replantejar-me moltes coses". Aquest és el motiu pel qual Santiago Feinmann va decidir començar a assistir a les sessions del programa formatiu Pensar-nos del centre de masculinitats Plural de l'Ajuntament de Barcelona. Aquesta iniciativa gratuïta pretén reflexionar i fer propostes per promoure la perspectiva feminista entre els homes i, tot i que acaba d'arrencar del tot fa només un mes, ja té 47 sol·licituds i 22 persones inscrites que ja han cursat dues sessions.

La llengua en perill. Com sempre. El català, esclar. Per si encara algú en té cap dubte. A clatellades, volen que desaparegui. Com si no? Plurilingües sí, i encara, però de llengües poderoses. Que les ocupacions no es fan per res. I deixeu de parlar, que us feu pesats. De parlar en català. Més clatellades. La filosofia ja ha deixat d’estar en perill per evaporar-se del tot. Volen que tothom sigui com els que decideixen carregar-se-la. Que ningú pensi. ¿Qui necessita el pensament avui en dia tenint Twitter a mà? Potenciem l’esport, això sí. Ocupem-nos del cos que ens allibera l’esperit. La musculatura del cervell no cal posar-la en forma. Dediquem-nos al que suposadament porta diners ràpid, a les inversions perfectes, com la Copa Amèrica o els Jocs Olímpics d’Hivern, que hauran de fer-se a l’abril, que és quan fa més fred. O això diuen les prediccions meteorològiques. Les altres prediuen un ambient més calent. I una manca de capacitat notable per crear un model de país que pensi en el futur a llarg termini. Si és per hòsties, no ens les acabem. Que encara hi ha la trampa d'abaixar el preu de la benzina, mai abaixar-ne el consum, però no deixar les petrolieres en números vermells. Per això ja tenim els nostres comptes corrents. La benzina la paguem igual de cara però amb impostos. Perquè els impostos del govern més progressista de la història continuen enriquint i empobrint els de sempre. El dia que hi hagi un repartiment just de la riquesa us demano que em foteu una clatellada sonora. Hauré de creure’m que no estic somiant. I ja sé que aquest dia només arribarà en somnis. Però si deixem que només uns escriguin el guió, la pel·lícula sempre serà de terror i dolenta. 

El 2017 els investigadors de la UAB Tomás Cano i Marc Barbilla-Viñas publicaven l’article Cap a un nou model de paternitat?, on constataven com ha canviat la figura paterna en el si d’una llar familiar i en relació als fills. Ha passat “d’un model tradicional i homogeni a una paternitat més complexa i multidimensional, que va més enllà de la paternitat com a provisió econòmica familiar”. El resultat de l’estudi visualitza quatre tipus de paternitat, des de la més tradicional (la paternitat logística), fins a la paternitat comunicativa (que posa l'èmfasi en la proximitat emocional), i que es desenvolupa en oposició i reacció a la figura del pare tradicional i jeràrquic, distant amb els seus fills.