De la demonització del diàleg (o negociació) hem passat a la constitució de tres taules de diàleg (o negociació) entre el PSOE i l’independentisme, reunint-se per separat. No volies caldo? Tres tasses. No és gaire lògic que Junts, ERC i el govern (en mans d’ERC) parlin amb el PSOE per separat, però s’ha de fer de la necessitat virtut, i aquesta fórmula tan feixuga és, ara mateix, l’única que concilia els interessos particulars dels implicats. I qui sap si no serà útil: La competència entre els partits sobiranistes pot fer que la subhasta s’enfili i s’enfili, i el PSOE podria esdevenir, al cap i a la fi, la víctima d’una pinça. Així ha passat en la negociació de la investidura. Mentre Puigdemont posava la banya en l’amnistia i el diàleg amb verificador internacional, ERC va atacar pel flanc de les cessions concretes –Rodalies, finançament– i l’acord final ha estat acumulatiu. Això ha estat possible no pas per l’esperit de col·laboració dels partits catalans, sinó perquè els vots de tots dos són imprescindibles. No va ser així fa 4 anys.

Suposem que en les passades eleccions legislatives del juliol, el PP o el PSOE haguessin obtingut el nombre suficient de diputats per poder governar en solitari, o bé fer-ho amb pactes estables i ideològicament còmodes. Convé recordar que no estem plantejant una quimera, sinó una possibilitat real (ara no desviarem absurdament el tema cap a la qüestió del bipartidisme, perquè això és un article, no una tertúlia radiofònica). En aquestes circumstàncies, ¿algú podria imaginar-se un acostament dialèctic, ni que sigui a nivell de mínims, entre el PP i ERC o Junts, o entre el PSOE i Bildu, posem per cas? La interpel·lació és retòrica, òbviament: es respon sola. La següent pregunta, en canvi, mereix més atenció, malgrat que s'assembli a l'anterior: més enllà de la cosmètica estratègica i del quedar bé tàctic, ¿tindria algun sentit polític que un partit amb majoria absoluta dialogués en profunditat i de manera periòdica amb formacions que en aquell moment fossin aritmèticament irrellevants? Consti que la cosa val també per al Parlament català i per a qualsevol cambra de representants imaginable.

L’any 2017 Catalunya tenia la pilota. El fet d’haver intentat durant anys i per tots els mètodes un reconeixement com a subjecte polític, sense èxit, li permetia aparèixer com a mínim davant del món com un conflicte. Mentre existia el conflicte, existia Catalunya. Aquesta pilota es perd després d’aquell octubre, i les Urquinaones i Tsunamis dels anys següents van ser, malgrat la seva impressionant magnitud, disturbis reactius que no proposaven sinó que responien. Un disturbi no es resol: es reprimeix en nom de l’ordre. En canvi, un conflicte polític, un acte de sobirania, un referèndum celebrat, s’ha de gestionar políticament perquè planteja un nou ordre i marca un nou domini del partit. Només el cansament, la por o la manca d’idees podia dur a la pèrdua de la pilota. Devien ser totes tres coses. El cas és que ja no l’hem vista més.

1. Moral. Parlem molt de diàleg. Té bona reputació. L’home és un ésser relacional: la moral comença per tenir en compte l’existència dels altres. I se suposa que si dos parlen, la gent s’entén. Forma part de les bases de la mateixa idea d’humanitat. Per això desorienta tant la ruptura que fa el terrorisme suïcida del principi antropològic, aquell que diu que com a mínim hi ha una cosa en comú: que tu no vols morir i jo tampoc.

Ha començat el juliol i tot són alegries. Miris on miris hi ha un motiu per alarmar-nos. Gairebé tant com ens estressen les onades de calor de què ens avisen cada setmana i que ja ens cremen el cap molt abans. El futur el pinten molt fosc, però no és una d’aquestes tempestes que amb tanta sort han caigut sobre els nostres boscos. El futur és una tempesta rere una altra. En el pitjor dels sentits, perquè si anéssim sobrades d’aigua, rai, però els dies de pluja acabaran sent prou preuats com per anomenar-los “bon temps”. I ja fora hora. Les tronades arribaran, de fet, ja arriben, en forma de crisi econòmica. Aviso que està prohibit parlar d’“oportunitat” per respecte a qui no en té cap i a qui pateix les angoixes de no poder viure en unes condicions dignes. No és una ganga veure com anem una altra vegada pel mal camí quan ja sabíem que hi anàvem. No és agradable observar com els voltors es freguen les mans i estenen les ales davant d’aquest panorama. 

És comú que la consulta de psicologia infantil estigui plena de demandes de pares que no aconsegueixen canalitzar la conducta del seu fill. “Li he de repetir les coses 20 vegades”, “Quan li dic que faci alguna cosa ho ajorna eternament” o “A tot em diu que no i no fa cas” són referències reiterades i fan que el més serè dels pares perdi la paciència i moltes vegades l’autocontrol.

El no a la independència (48%) es manté per sobre del sí (44%) en l'últim Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), el primer des que hi va haver un canvi a la direcció de l'organisme. Hi ha diverses novetats en el qüestionari per aprofundir sobre el Procés i, per exemple, s'intenten fer projeccions de futur sobre la independència. El 92% dels enquestats veuen poc o gens probable que Catalunya sigui un estat independent a curt termini (d'aquí a tres anys) i, tot i que el percentatge es redueix quan s'amplia el focus, les percepcions són similars a deu anys vista: el 74% segueixen veient la independència poc o gens probable mentre que sí que entra en els càlculs del 17% dels ciutadans. A curt termini la gran majoria preveuen que es mantingui l'statu quo i, per tant, que tampoc hi hagi millora de l'autogovern, que podria arribar en una dècada, segons el 45% dels enquestats.

"Des del Govern de les Illes Balears, i en el meu cas personalment, sempre he tingut molt clar que la política s'ha de fer debatent amb aquells que pensen diferent", ha afirmat aquest dijous la cap de l'Executiu illenc, Francina Armengol, en la presentació del llibre El activismo tranquilo (Ariel, 2022), del politòleg Nacho Corredor. També hi ha participat la directora de l'ARA Balears, Maria Eugènia Quetglas, i hi han assistit distints membres del Govern i el president del Parlament, Vicenç Thomàs. Tal com ha explicat Corredor, la hipòtesi del llibre tracta precisament la importància dels pactes entre els que pensen diferent. "S'ha d'animar a fer l'esforç d'entendre qui pensa diferent, i animar a entendre, interioritzar que la democràcia és una excepció en la història", ha destacat l'autor.

La Llei educativa havia de néixer amb el consens entre el PSIB i el PP, però el darrer dia abans de la votació el Pacte va fer marxa enrere en l'acord amb els populars sobre el model lingüístic, davant la negativa de MÉS d'establir el castellà com a llengua vehicular. El PP, per això, va votar en contra del text legislatiu. El decret que regula el turisme, amb una moratòria sobre les places turístiques, ja ha rebut l'amenaça de ser derogat si el principal partit de l'oposició arriba al poder, amb un discurs que ha criticat el fons del decret, però, sobretot, les formes de l'aprovació. Aquest dilluns, en canvi, la líder del PP illenc, Marga Prohens, ha reobert la porta al diàleg i al consens amb el Govern davant una crisi econòmica derivada de la pandèmia, agreujada en gran mesura per la invasió russa, i amb risc de cronificar-se.

Recosir la "unitat d'acció" independentista per forçar l'Estat a negociar el referèndum i posar fi a la repressió. Aquesta és, un any després de les eleccions del 14 de febrer, la recepta del president Pere Aragonès davant la divisió i la inoperància de la majoria independentista sorgida de les urnes i els allargs a l'hora d'abordar el conflicte polític per part del govern espanyol, que encara no ha posat data a la pròxima reunió de la taula de diàleg. Davant de més de 400 persones convidades a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el cap del Govern ha pronunciat una conferència titulada Avancem en què ha admès que el diàleg que tant ha pregonat ERC es troba en un moment de "dificultat" i "bloqueig". El desllorigador, ha dit, implica recuperar la "cohesió" del sobiranisme i activar "tots els mecanismes de pressió" cap a l'Estat. L'objectiu continua sent el mateix: "Fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació".

ERC i Junts tenien un pla: recuperar la normalitat de la gestió, fer seure el govern espanyol en un espai de diàleg bilateral i agafar forces per al següent embat. El pla hauria estat el mateix en cas que Laura Borràs hagués obtingut un escó més que Pere Aragonès. (Si algú creu que Borràs hauria renunciat a una cimera bilateral amb Pedro Sánchez, és que no la coneix o que no sap de què va la política.) Però tant és. El pla està en vies de fracassar, tot i que pel camí trobem alguns èxits parcials, com ara l’aprovació dels pressupostos. Però el naufragi que s’albira a l’horitzó no és atribuïble a causes domèstiques, sinó a la perversa dinàmica política espanyola. Espanya no té cap interès en normalitzar la situació a Catalunya, i quan dic Espanya em refereixo a un bloc de poder que (encara) no és majoria al Congrés, però domina la judicatura, la premsa, el món econòmic i les capes intermèdies de l’administració. És un bloc liderat per Vox, que empeny el PP i que condiciona el PSOE. Contra això, no hi ha ningú a Catalunya capaç de generar un inèrcia contrària.

El meu darrer article en aquest diari contenia una referència al diàleg en els termes següents: “És Espanya (la del PP i la del PSOE) la que no vol una solució democràtica per al conflicte”. Aquesta afirmació va merèixer la resposta de l’escriptor i crític Víctor Amela: “Que no! Que no és Espanya, Toni: som els catalans. MENTRE no hi hagi un acord de 2/3 al Parlament de Catalunya (entre catalans, sobre lo important) senyalar amb el dit a Espanya és trampa (populista) per fer-se el milhomes”. És una afirmació que mereix comentari. Primer, perquè coincideix amb la principal idea força del PSC: la manca de diàleg intercatalà. Segon, perquè posa en relleu la principal dificultat que tenim, en aquest país, per parlar de política: l’absència d’un terreny de joc compartit, d’una premissa comuna sobre la qual debatre.

Amb els pressupostos aprovats i el permís de la pandèmia, Pere Aragonès s’ha proposat com a objectiu del 2022 reconstruir la unitat de l’independentisme i començar a "desbloquejar" el conflicte amb l’Estat. Així ho ha afirmat aquest diumenge el president de la Generalitat en el seu discurs institucional de Nadal, pronunciat excepcionalment el dia de Sant Esteve i des de la simbòlica Escola Rosselló Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, on va néixer la immersió lingüística. Amb l’horitzó d’una nova reunió de la taula de diàleg prevista a principis d’any, el cap del Govern ha urgit l’executiu espanyol a aportar-hi "resultats tangibles". I en un missatge de pressió cap a Madrid –i, alhora, de complicitat amb la CUP– s'ha obert a buscar "alternatives" a la negociació.

Dues de les paraules que últimament apareixen més als mitjans de comunicació són diàleg i normalitat. Del diàleg se n’ha parlat tant i de tantes formes que al final cadascú n’ha fet la seva pròpia interpretació. L’anomenada nova normalitat fins i tot costa més d’entendre, ja que és un concepte altament indeterminat.

Cada generació té el dret –i potser l’obligació– d’intentar aconseguir allò en què ha fracassat l’anterior. En canvi, no sé si cada generació també té el dret –o està condemnada– a cometre els mateixos errors i patir els mateixos fracassos. Perquè, dit amb tota la franquesa i el dolor, aquesta és la sensació que tinc quan es tornen a posar les esperances en allò que, ni en les circumstàncies històriques i polítiques més favorables, mai no ha donat el resultat promès.

Aviat farà tres anys de la moció de censura que va fer caure el govern de Mariano Rajoy, i va dur Pedro Sánchez a la presidència del govern. Aquella moció de censura va comptar amb el suport de tots els diputats independentistes al Congrés. També de tot el que llavors era el PDECat: malgrat els dubtes que va tenir Carles Puigdemont, finalment va apostar pel vot favorable. Era la primavera del 2018, Puigdemont era a Berlín esperant la resolució del tribunal alemany sobre la seva extradició a Espanya i Quim Torra acabava de ser investit president de la Generalitat amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i l’abstenció de la CUP. I acabava, així, la suspensió de l’autonomia de Catalunya.