¿Encara les fan, aquelles reunions diàries de Rodalies "al més alt nivell" que va anunciar fa menys d'un mes la consellera de Territori, amb Adif, Renfe i el ministeri? Què han solucionat darrerament? Els últims dies, quants ascensors i escales mecàniques s’han reparat? O això només ho tracten al més baix nivell? Continuem amb el 25% de trens espatllats? Per què no surt mai ningú amb un mapa explicant on s’està treballant, quins són els pròxims objectius i en quines dates d’execució? O és que no ho saben ni ells? Esclar que potser ningú vol donar la cara, o és que tant se’ls refot.

Els dos grans partits de l’independentisme han protagonitzat una altra setmana estel·lar. No fa gaire, ens congratulàvem de l’acord entre PSOE i Junts sobre la immigració, i del fet que ERC l’aplaudís. Puigdemont també va felicitar-se (amb la boca petita) de l’acord per la condonació parcial del deute autonòmic, i va restar callat quan Turull acusava ERC de pactar un traspàs fake de Rodalies. Al recent congrés del partit, Junqueras va insistir en aquesta direcció i va proclamar, davant “el meu amic Jordi Turull” que els avenços en matèria d’autogovern, ja fossin mèrit de Junts o d’ERC, havien de satisfer tots els independentistes. Però pocs dies després, juntaires i republicans ja es deien de tot, al Parlament i al Congrés de Diputats. O Puigdemont i Junqueras no tenen autoritat sobre els respectius peons, o ja els va bé esperonar la batussa sense embrutar-se les mans.

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

Óscar Puente, ministre de Transports i Mobilitat Sostenible del govern d’Espanya, desembre del 2024: “A Espanya no hi ha caos ferroviari. Hem de ser seriosos, tenim un gran servei”.

Durant la primera Edat Mitjana, l'ordalia va ser una institució jurídica per la qual els plets es dirimien mitjançant el judici diví. A tal efecte, s'invocava Déu perquè es pronunciés sobre tal o tal altra qüestió, i això es feia amb rituals als quals s'havia de sotmetre l'acusat d'haver pecat o crebantat les lleis humanes o divines. Aquests rituals solien consistir en unes proves que permetien al tribunal dilucidar quin era el parer de Déu sobre el plet en qüestió. Una de les proves més habituals consistia a obligar l'acusat a introduir les mans dins una foguera, o a subjectar amb les mans un ferro roent. Si no es cremava, o les cremades no li produïen ferides molt greus o la mort, el tribunal considerava que la divinitat s'havia posat de part d'aquella persona, que quedava lliure de culpa també davant dels homes. D'aquí venen, segons sembla, expressions habituals del llenguatge col·loquial com posar la mà al foc per algú, o agafar-se a un ferro o a un clau roent. Una altra ordalia clàssica consistia a submergir l'acusat molta estona dins l'aigua: si no s'ofegava, o no en sortia baldat, volia dir que Déu havia dictaminat la seva innocència. Com que els mateixos juristes de l'època havien d'admetre que les ordalies es fonamentaven en plantejaments màgics, a partir del segle XII, amb la recepció del Dret Romà, van evolucionar cap a mitjans probatoris més racionals: es va instituir així la tortura, en la qual va excel·lir el tribunal de la Santa Inquisició.

A la loteria que sempre toca, el premi gros va caure aquest divendres a Bellvitge, on els passatgers d’un tren van estar aturats durant més d'una hora dins un comboi –cosa que va donar lloc a frases del tipus “hem hagut d’obrir les portes per respirar”– i van haver d'acabar saltant una distància considerable fins a terra i anar caminant per la via fins a l’estació més propera. Un trajecte de mitja hora es va fer en tres. I així cada dia, “en què et preguntes quin risc correràs avui i com ho faràs per arribar a treballar l'endemà”.

El control polític del món passa avui pel control de la connectivitat. De manera que el congrés de telefonia mòbil són 100.000 congressistes de tot el món que venen a Catalunya a reunir-se al voltant de la tecnologia que té el poder infinit i simultani de connectar el planeta, ordenar-nos la vida privada i pública d’acord amb nous paràmetres i, també, indecentment utilitzada, desconnectar les persones fins a fer-les viure en grups estancs. I ara, a més a més, aquesta tecnologia ha començat a suplantar-nos artificialment a més velocitat i més potència que mai. Vist així és com si el món de què no podrem escapar, per a bé i per a mal, vingués cada any fins a casa nostra per explicar-se. I això està molt bé. Igual que està molt bé el negoci que operadors tan diferents com taxistes autònoms i grans cadenes d'hotels faran aquests dies. 

Veia les imatges de l’incendi al vagó de la R3 entre Manlleu i Torelló i em venia al cap el ministre Puente dient: “El tren viu a Espanya el millor moment de la seva història”. Veia la gent fugint per la via i el sentia dient: “Ho repetiré per si no m’han sentit bé: el millor moment de la història”. El maquinista confessava que s’havia posat molt nerviós, i una passatgera explicava que hi havia gent gran que no podia saltar la distància entre la plataforma del vagó i el terra. I sentia el ministre dient: “Són masoquistes, els espanyols? Els espanyols pugen al tren perquè estan satisfets amb el servei que se’ls presta”. Mentides, moltes; disculpes, cap. Total, la regió del nord-est queda molt lluny del quilòmetre zero. A part de ser uns inútils totals, ministre Puente, com ja vaig escriure aquí a l’agost, tenen molt poca vergonya política.

Llegeixo Anna Karènina a l’andana de l’estació de passeig de Gràcia. Són les nou de la nit i acaben d’anunciar una demora indefinida del tren que m’ha de retirar, durant una estona limitada, d’aquesta ciutat on cada dia se’m fa més difícil viure. El juliol ha tingut alguna cosa d’amable, amb algunes pluges i menys calor que altres anys; fins i tot s'anuncia que el govern català rebrà més de mil milions per a la millora i el traspàs de Rodalies; però la crueltat sempre troba la manera d’obrir-se camí i han estat els turistes, enguany més d’hora, omplint el metro, els carrers –i l’ànima, el pensament, he arribat a dir-me alguns matins.

La Fundació Jordi Comas Matamala ha celebrat la 8a jornada de Turisme, Territori i Societat a l’Auditori dels Jardins de Cap Roig, a Calella de Palafrugell. Aquesta cita m’ha permès sentir de ben a la vora les explicacions de dos enginyers experts en la xarxa ferroviària, Isabel Pardo de Vera, que va ser durant un any i mig secretària d’estat d’Infraestructures i presidenta d’Adif, i Pere Macias, comissionat per al traspàs integral de Rodalies.

La greu interrupció del servei de Rodalies de diumenge ha derivat en unes acusacions creuades entre el ministeri de Transports i el departament d’Interior sobre la responsabilitat de la seguretat de les instal·lacions i del cablejat en general. D’acord, cal saber quines són les causes dels problemes per escatir qui en té la responsabilitat, però tant el ministeri com la conselleria haurien d’entendre que l’últim que necessiten els ciutadans és una discussió com aquesta. Que veure'ls discutir sobre de qui és la culpa mentre la gent s’amuntega a les estacions i continua arribant tard a la feina és indecent. No hi ha un altre qualificatiu. No estem per discussions, volem solucions.

Que funcionin els trens és un mínim. No és cap luxe, és una necessitat diària de centenars de milers de persones. I no pot ser tan difícil que vagin bé. No es tracta de posar un home a la Lluna, ni d’enviar una nau a Mart, ni de descobrir el remei contra el càncer. Estem parlant de fer que funcioni una xarxa regional de trens en un país de la Unió Europea. Hauria de ser el més normal del món, però no ho és. A Rodalies de Catalunya no ho és.

Diumenge d'eleccions sense trens i sembla que el bloqueig s'allargarà almenys fins dilluns. Un robatori de coure a l'estació de Montcada Bifurcació (Vallès Occidental), una instal·lació clau per al funcionament de la xarxa ferroviària catalana, bloqueja la circulació de combois des de les quatre de la matinada. La sostracció del material ha provocat una sobretensió en el sistema d'electrificació, cosa que ha provocat diversos incendis que han fet col·lapsar de forma generalitzada el servei de Rodalies. La zona afectada és "un nus de comunicació molt important, amb molts senyals i canvis d'agulles". De fet, un dels focs s'ha declarat a l'enclavament de Montcada Bifurcació que regula les entrades i sortides dels trens de Barcelona, fet que ha impossibilitat l'entrada i sortida de trens des de la capital catalana i ha generat el caos a la resta del territori.

Les negociacions de Junts amb el PSOE en relació amb la immigració tenen dues visions. Per a Junts, aquest és un problema seriós per a Catalunya –la comunitat autònoma amb més immigració–, i per al partit suposa un pas significatiu haver negociat el traspàs de les “competències integrals” en la matèria. Si són integrals, són totes?

El fet que Pere Macias hagi estat nomenat pel Govern comissionat per al traspàs de Rodalies a la Generalitat és una bona notícia. Si hi ha algú que té al cap el mapa dels trens a Catalunya, és ell. I si algú té capacitat per posar d’acord els governs espanyol i català per constituir la nova empresa Rodalies de Catalunya, hauria de ser ell. Ho dic en condicional perquè una cosa és l’enginyeria civil, disciplina en la qual no se li pot ensenyar gran cosa, i l’altra l’enginyeria política necessària perquè l’acord firmat entre el PSOE i ERC acabi sent un traspàs de debò i no l’enèsima presa de pèl de l’Estat a la Generalitat en matèria de traspassos.

Finalment, Pedro Sánchez haurà aconseguit mantenir la presidència del govern espanyol gràcies, sobretot, als pactes amb ERC i Junts. Que l’acord amb ERC fos més previsible després del suport que li va donar a la legislatura anterior no el fa menys valuós des d’una perspectiva pragmàtica. Però és cert que el que s’ha emportat l’atenció és l’aconseguit per Junts. En aquest cas, l’interès era saber fins on es mouria Junts i fins on ho faria el PSOE. I si des del “pagar per avançat” al cobrar amb un “pagaré” hi va un bon tros, de l'“empresonar el fugat” a reconèixer el president Carles Puigdemont com a interlocutor i, amnistia a part, acceptar una retòrica de reconeixement del conflicte polític, encara n’hi va més.

En les últimes setmanes, ERC i Junts han acordat, en pactes paral·lels, votar la investidura de Pedro Sánchez. La llei d'amnistia, Rodalies o la condonació de part del deute al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) són algunes de les qüestions que han posat per escrit en els acords amb el PSOE. Ara bé, quina és la lletra petita de tot plegat?

L’exemplar es troba en qualsevol lloc on calgui fer servir un servei públic, d’aquells que no complauen. El podreu distingir perquè va sol, però comenta en veu alta. Vol ser escoltat. Vol que algú mossegui l’ham i el miri als ulls.

Si a l’acord a què ahir van arribar Esquerra i el PSOE el segueix un altre amb Junts, i Pedro Sánchez és investit amb els vots dels dos grans partits independentistes, s’obrirà una catarsi: fa sis anys estàvem sortint en massa a clamar per la llibertat dels presos polítics, després d’un setembre i d’un octubre en què havíem viscut al límit de la nostra vida política, i ahir es va parlar d’amnistia, de Rodalies i de finançament. En aquests moments, al mar de la política catalana i espanyola hi ha un parell de transatlàntics fent maniobres de viratge espectaculars i arriscades.

Els guionistes que s’encarreguen de la investidura de Pedro Sánchez havien dissenyat a consciència la jornada d’aquest dijous, amb el colofó final de l’acord signat entre el PSOE i ERC. Sánchez suma els set vots dels republicans principalment a canvi de l’amnistia –que es va tancar dimarts, tot i que encara sense el suport de Junts–, el traspàs de Rodalies i la condonació d’una part del deute de la Generalitat. També continuarà oberta la taula de diàleg entre governs, a la qual se sumarà, en paral·lel, una de nova entre ERC i el PSOE que incorporarà una persona de “prestigi” per fer el seguiment dels acords. El relat des del carrer Calàbria en la pugna oberta permanentment amb Junts és que ells ja han aconseguit l’amnistia, el mediador –tot i que no se’l defineixi així– i, a més, qüestions econòmiques destacades, mentre que, amb tots els focus posats en ell, Carles Puigdemont, que ahir es tornava a reunir amb els socialistes a Brussel·les, encara no ha tancat cap compromís concret amb el PSOE.