El control sobre els cossos, especialment els femenins, ha estat un dels temes recurrents de les narratives distòpiques que descriuen règims autoritaris futuristes. La evaluación, efectiva i estilitzada peça de cambra de ciència-ficció, no conté la ferotge lectura de gènere d'El conte de la serventa, però l’esperit de la novel·la de Margaret Atwood impregna la descripció d’aquest univers postcatàstrofe climàtica: asèptic i segur però també fèrriament reglamentat, on les parelles que desitgen tenir fills han de passar una estricta avaluació externa.

Albert Monteys (Barcelona, 1971) acaba de tornar del Festival d'Angulema, al qual no l'ha convidat el ministeri de Cultura per celebrar que Espanya era el país convidat, sinó l'editorial francesa que ha publicat l'edició en francès d'El xou d'Albert Monteys. A casa nostra, tanmateix, la seva obra més recent és Univers 2, que ocupa la segona posició en la llista de l'ARA dels millors còmics del 2024. El nou volum després de l'aclamada Univers (premi a la millor obra nacional del Comic Barcelona del 2019 i nominada a l'Eisner a millor còmic digital) recull tres historietes extraordinàries de ciència-ficció que despleguen tots els recursos d'un autor en absoluta plenitud creativa.

Què passaria si un bon dia ens llevéssim i el calendari no hagués avançat? Com reaccionaríem, si aquesta situació es repetís una vegada i una altra fins a la fi dels nostres dies? Com afectaria la nostra relació amb familiars, amics i amb la resta del món, que no estan al corrent d'aquesta anomalia temporal? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que es va anar fent l'escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) quan, als 25 anys, se li va acudir la idea que dècades després li ha canviat la vida.

Una imatge enigmàtica va perseguir Ricard Efa (Sabadell, 1976) durant anys. "Veia una nau espacial que baixava del cel cap a un planeta ple de camps de cereals. Em preguntava d'on sortia, qui hi viatjava i què buscava, aquesta nau", fa memòria. Primer va provar d'explorar el misteri en format còmic, gènere que conrea des de fa més de tres dècades, amb exemples com Les Icariades (Paquet, 2001) i Monet. Nomade de la lumière (Le Lombard, 2017 / Norma, 2018), amb el qual va estar nominat al premi Eisner. "No me'n vaig sortir", continua, des de la casa d'Isona, al Pallars Jussà, on passa els estius amb la família i dedica unes hores cada matí a la seva gran obsessió, crear històries, siguin dibuixades o escrites. Va ser mentre treballava en la seva primera novel·la, Les màquines del caos (Mai Més, 2021), que la nau espacial va tornar a fer acte de presència a la rebotiga creativa de l'autor. "Cada vegada tenia més pistes de l'univers que envoltava aquella imatge inicial –admet–. Llavors vaig decidir llançar-m'hi".

Després de sis entregues –inclosos els dos crossovers amb Depredador–, la franquícia Alien va arribar a un preocupant punt d’estancament que Ridley Scott va superar el 2012 amb el gir cap a la ciència-ficció de la notable Prometheus, inici d’una trilogia de preqüeles que de moment ha quedat en díptic arran del relatiu fracàs d’Alien: Covenant (2017), fet que deixa penjada la història de l’androide David (Michael Fassbender) i els seus embrions d'àlien. Amb la compra de Fox per part de Disney, sembla que la prioritat no era tancar relats sinó munyir amb més eficàcia la propietat intel·lectual seguint el model Star Wars: retorn a les essències, renovació de cares i un desig indissimulat de complaure els fans.

El descobriment de vida extraterrestre podria ser un dels assoliments més importants de la història de la humanitat. Tenint en compte que hi ha tantes galàxies a l’univers com estrelles a la Via Làctia, les probabilitats que hi hagi vida extraterrestre són considerables. Ara bé, identificar vida diferent a la que coneixem també suposarà un gran repte. De moment, la vida –o les proves de vida passada– la busquem en els planetes i satèl·lits del nostre sistema solar, i ens emocionem amb cada troballa que ens hi acosta. Però, quines implicacions tindria descobrir vida extraterrestre?

Dilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

El problema dels tres cossos és un thriller escrit per l’escriptor xinès Cixin Liu (Yangquan, 1963) i l’excel·lent entrada a una de les trilogies més interessants dels darrers anys, que ens mostra com podria ser el primer contacte amb extraterrestres i com de complicat arribaria a ser construir un pont que permetés una coexistència pacífica. El relat de Liu barreja amb excel·lència la filosofia oriental, la historiografia i la física teòrica. Per situar el títol: en el camp de la mecànica orbital, el problema dels tres cossos consisteix a determinar el moviment que seguiran tres cossos puntuals sotmesos només a la seva mútua interacció gravitatòria, si són conegudes les posicions i velocitats dels cossos en un moment inicial. El cas és que el problema no té una solució definitiva. Liu construeix Tristolaris, un planeta habitat del sistema estel·lar ternari que, atesa la seva òrbita irregular al voltant de les tres estrelles que l’envolten, pateix contínues catàstrofes naturals, climàtiques i geològiques impossibles de predir.

A una persona gran li comença a incrementar la freqüència cardíaca, li sua la pell i es comença a trobar bastant malament. El seu robot de companyia avisa el metge que en fa el seguiment i, fins i tot, és capaç d'administrar-li la pastilla que el professional indica per a aquest pacient mentre arriba l'assistència. Aquest cas, que per a alguns sembla propi de la ciència-ficció, podria començar a ser una realitat d'aquí a tres anys. Almanco és l'objectiu en el qual treballen els investigadors del projecte PLEISAR, en el qual participa la Unitat de Gràfics i Visió per Ordinador i Intel·ligència Artificial (UGIVIA-UIB) de la Universitat de les Illes Balears. "En general, es tracta de desenvolupar aplicacions amb robots o avatars virtuals que permetin acostar els avanços actuals de la intel·ligència artificial a les persones grans o amb necessitats especials", explica el catedràtic del Departament de Ciències Matemàtiques i Informàtica de la UIB, Francisco Perales.

Per a Dan Kwan i Daniel Scheinert (més coneguts com els Daniels), el multivers s'assembla molt a un dels nostres malsons quotidians: el multitasking. A la gloriosa, exuberant, ridícula, emotiva, excessiva Tot a la vegada a tot arreu –mai un títol va definir tan encertadament el caràcter acumulatiu d'un film que és tantes coses al mateix temps–, Michelle Yeoh (enorme) intenta salvar el seu matrimoni, reconnectar amb la seva filla, quadrar els comptes de la seva empresa, fer la declaració de la renda i impedir que un ens devorador de mons acabi amb tots els universos existents. No gaire diferent del que serà el meu juny, si exceptuem els combats d'arts marcials.

És un tòpic titllar els escriptors de ciència-ficció de visionaris, però en el cas d'Octavia E. Butler (Califòrnia, 1947 - Washington, 2006) l'adjectiu li va com anell al dit. L'escriptora nord-americana va créixer entre els prestatges de la biblioteca pública i els llibres que la seva mare rescatava de les cases de Pasadena on anava a netejar. Solitària i obstinada, Butler va descobrir ben aviat que la imaginació era una via efectiva per transformar la realitat i va posar-se a escriure abans de l'adolescència. Amb 12 novel·les publicades i més d'un milió de llibres venuts, Butler va construir una literatura avançada al seu temps que sacsejava les idees de família, sexualitat i raça en una època en què conceptes com responsabilitat afectiva, gènere no binari i relacions fluides encara no formaven part del lèxic social.

El creixement del conreu literari dels gèneres fantàstics durant l'última dècada ha estat potser menys exponencial que en camps com els de les sèries i els videojocs, però ha avançat a un ritme sostingut. Barcelona està a punt de celebrar la segona edició del Festival 42, dedicat a tots els gèneres no realistes o mimètics, a la Fabra i Coats i a la biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra de Sant Andreu. De dimecres a diumenge programarà un centenar d'actes en els quals participaran més de 200 autors, entre els quals hi ha referents internacionals com David Mitchell, Lauren Beukes i Alejandro Jodorowsky, noves veus com les de Rachel Yoder i Anabel F. Steadman i una nodrida nòmina d'autors catalans, entre els quals destaquen Núria Perpinyà, Pep Albanell i Jordi Sierra i Fabra. El fantàstic i la ciència-ficció, que estan en una nova edat d'or, "encara tenen camp per créixer", vaticina Ricard Ruiz Garzón, comissari del festival: "Ni lectors ni autors en tenim prou amb la realitat i volem anar més enllà".

Sitges no hi ha qui se l'acabi. Els 283 títols entre llargs, curts i sèries que es projectaran al festival des d'aquest dijous fins al diumenge 16 d'octubre intimiden a qualsevol. Per això hem mirat de destriar el gra de la palla i seleccionar els quinze títols més atractius, així com els vuit noms propis que marcaran el festival, que aquest any ofereix també una programació online d'una vintena de títols.

A ¡Nop! tot remet a la manera que tenim de mirar el món… i els perills que això comporta. La tercera pel·lícula de Jordan Peele comença presentant-nos O.J. i Emerald, germans propietaris d’un ranxo de cavalls ensinistrats per a espectacles i pel·lícules i, tal com s’encarrega de recordar Emerald, descendents directes del genet afroamericà que Eadweard Muybridge va retratar el 1878 per al seu experiment de captar el moviment i reproduir-lo amb un zoòtrop, considerat la primera pel·lícula de la història.

El dibuixant Manuele Fior (Cesena, Itàlia, 1975) vivia a París quan va començar a estudiar la història de Venècia i a visitar la ciutat per preparar la novel·la gràfica Celestia (Salamandra), una fantasia distòpica ambientada en una versió futurista de Venècia. En algun moment del procés, tanmateix, Fior va decidir instal·lar-se a la ciutat per viure-hi. I allà segueix. “Em va semblar una bona opció –reflexiona–. És una ciutat construïda pensant en les persones, amb carrers dissenyats per connectar la gent i places per seure-hi, xerrar o pregar. El turisme massiu és un problema, cert, però no hi ha cotxes ni contaminació, sents que la ciutat no és la teva enemiga. Des que Thomas Mann va escriure Mort a Venècia hi ha el tòpic de Venècia com a ciutat que s'està morint, però en realitat és una de les més modernes del món”.

Els estralls del canvi climàtic, l'omnipresència de la tecnologia, el control de la ciutadania i l'individualisme exacerbat són quatre de les característiques comunes a les novel·les de cinc dels autors que han imaginat un futur, concret o desdibuixat, en els seus últims llibres. Tots ells han passat per la Fabra i Coats aquesta setmana, amb motiu del primer Festival 42 de gèneres fantàstics. N'hi ha que debuten, cas de Ricard Efa, amb Les màquines del caos (Mai Més), i J.P. Sansaloni, amb Un final (Raig verd); d'altres que s'inicien en la ciència-ficció, com és el cas d'Elisabet Riera amb Efendi (Males Herbes), i, finalment, exemples amb un recorregut internacional remarcable, com ha passat amb El llibre blau de Nebo, de Manon Steffan Ros (Periscopi/Seix Barral), i el prolífic Adrian Tchaikovsky, de qui, gràcies a Chronos, se'n pot llegir l'última novel·la en català, Un dia tot això serà teu, abans que s'hagi traduït a cap altra llengua.

“Això és només el principi” és l'últim que se sent a la nova Dune dirigida per Denis Villeneuve. El sentit de la frase és doble: al·ludeix a tot el que Paul Atreides està a punt de descobrir sobre la civilització dels Fremen, els habitants del món que l'emperador ha cedit a la Casa Atreides per gestionar l'extracció de l'espècia, el recurs natural més preuat de l'univers; però també parla de la naturalesa incompleta de la pel·lícula, ja que la Dune que arriba divendres als cinemes és només la primera part d'un díptic amb què Villeneuve vol adaptar l'emblemàtica novel·la de Frank Herbert (1920-1986). La paraula clau és vol, perquè no està gens clar si Villeneuve podrà rodar la segona part de la pel·lícula: la incertesa pandèmica manté la taquilla cinematogràfica mundial en nivells molt inferiors als d'abans del covid i Warner, l'estudi responsable de Dune, s'espera a veure els resultats de la primera part abans de donar llum verda a la continuació. Tot i les crítiques entusiastes de la premsa internacional en la presentació del film a Venècia, el projecte podria quedar avortat si el públic no respon a la crida del blockbuster.

“Sembla una pel·lícula de ciència-ficció”. Quantes vegades hem dit això en l'últim any i mig? Per ser més precisos hauríem d'acotar la frase a un dels subgèneres més atractius de la ciència-ficció, la distopia, que explora un possible futur en què l'evolució de la societat comporta unes condicions de vida pitjors en algun aspecte o en general. Però si el 73% de la població creu que els joves d'ara viuran pitjor que els pares –segons una enquesta recent del Centre d'Investigacions Sociològiques– no és estrany que els relats distòpics comencin a sortir com bolets en tots els àmbits.

'La guerra del mañana'

(2 estrelles)

Direcció: Chris McKay. Guió: Zach Dean. 140 minuts. Estats Units (2021). Amb Chris Pratt, Yvonne Strahovski, J.K. Simmons i Sam Richardson. Disponible a Amazon Prime a partir del 2 de juliol.

]]>