"Hauries d’haver passat una guerra". No us ho han dit mai? La frase la repetien els avis. Els pares de la meva generació ja no l’hem fet servir, esclar. Ni encara menys els més joves. No sabem la sort que hem tingut de viure en pau (i en democràcia). El nostre no ha estat ni és un món perfecte, però n’hi ha de molt pitjors. ¿El deixarem millor de com el vam rebre? Aquesta ja és una altra cosa. O potser és la gran qüestió.

Fa tres anys, l’escriptor Francesc Serés (Saidí, 1972) va abandonar abruptament la direcció de l’Institut Ramon Llull després de quatre mesos al càrrec, i fins i tot va marxar del país. Aquest canvi d’escenari cristal·litza ara en una obra de no-ficció, El món interior (Proa), on explica les pistes i les persones que ha anat trobant els últims dos anys i que connecten tres guerres europees: la d'Ucraïna, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. En la seva maduresa literària i personal (fa tres mesos va ser pare), Serés es mostra il·lusionat per descobrir un món nou.

L'última novel·la de Francesc Serés (Saidí, 1972) està recorreguda per una "gran mentida" en què molts han cregut durant els darrers anys: que hi havia un pla polític per aconseguir la independència de Catalunya. "Volien fer història i la història els ha passat per sobre", recorda l'autor a la contracoberta del llibre. La mentida més bonica (Proa) burxa en les ferides encara obertes del procés d'independència a partir de la mirada d'una parella de professors d'institut, en Carles i la Marina, que estan a punt de jubilar-se. La crònica del dia en què s'acomiaden del món laboral els serveix per fer balanç del compromís amb el país durant l'última dècada i per intentar refer una amistat malferida a causa de les diferències polítiques.

Francesc Serés Guillén (Saidí, Baix Cinca, 1972) és conegut com a columnista i escriptor (en l'últim any ha guanyat el premi Proa i el premi Llibreter per la novel·la La casa de foc). Els que el tracten personalment saben que és una persona amable en les formes però dur en la conversa, perquè no fa gaires concessions intel·lectuals quan discuteix. Potser ho fa que Serés ha collit pomes al costat dels temporers i li molesten els rondinaries i els llepafils. Amb una trajectòria sòlida i una personalitat exigent, hem de considerar una bona notícia que hagi acceptat la direcció de l’Institut Ramon Llull, l’organisme públic creat el 2002 per promoure la cultura catalana al món. Serés ha trigat tres mesos en concedir la primera entrevista, que és un senyal de la seva ètica de treball: primer pensar, després fer i, en acabat, parlar.

“La proposta de dirigir l’Institut Ramon Llull ha estat recent i sobtada”, admet Francesc Serés, que fa poc més de mig any va ser notícia gràcies a la concessió del segon Premi Proa de novel·la amb La casa de foc. La relació de Serés amb el Llull, però, va arrencar fa anys. “El 2007 hi vaig col·laborar per primera vegada com a autor, en un viatge per presentar una traducció –recorda–. Des de finals del 2018, a més, he dirigit l’Àrea de Creació del Llull”. És una de les tres grans potes de l’institut, juntament amb la de Llengua i Universitats i la de Literatura. 

He acabat de llegir La casa de foc, la teva última novel·la, el llibre més venut aquestes setmanes, i avui volia recomanar-la i escriure aquesta carta al voltant d'una de les idees que plana sobre les seves sis-centes pàgines: que tots, alguna vegada, hem arribat nous a algun lloc i que també tots sabem com és de difícil.

L'Institut Ramon Llull ha nomenat la filòloga Ariadna Puiggené com a nova directora de l'àrea de llengua i universitats i l'escriptor Francesc Serés com a nou director de l'àrea de creació de l'Institut Ramon Llull.

He passat al davant dels col·legis i dels carrers on hi va haver càrregues l’any passat i estan igual que sempre. Els espais físics solen suportar millor el pas de la història que la gent. La gent me la trobo -ens trobem- al carrer, al mercat, al metro o al cinema i la veig canviada. Els ritus de pas ho tenen, això, que els llocs on s’esdevenen canvien poc o molt poc. El que de debò es transforma són les persones.

Cada manifestació dona les mateixes imatges, en indrets diferents i amb un sentit que canvia a mesura que canvia la situació. Fa un any molt pocs podien aventurar que aquell “Hem previst tots els escenaris” que va dir Sáenz de Santamaría signifiqués que s’empresonaria uns polítics i que altres haurien d’anar-se’n a l’exili. L’Estat s’ha hagut de corrompre per aturar un referèndum, i les forces vives i econòmiques i periodístiques l’hi han permès o demanat. Està tan tranquil que aquesta ha sigut la primera manifestació sense helicòpter, com si ja haguessin agafat els ostatges que volien i ja no fos necessari sobrevolar la gent. El so de l’hèlix i el motor només van aparèixer a última hora.

Adolescents que venen roses per al viatge de final de curs, entitats amb parades, la llibreria Drac, que estrena una part del passeig que encara està en obres... Penso en les particularitats que podria explicar avui aquí, però vostès ja deuen haver vist les notícies de totes les cadenes de televisió, deuen haver escoltat la ràdio i deuen haver comprovat que les cròniques de Sant Jordi són previsibles perquè tots tenim encara al cap les dels anys anteriors. S’assemblen tant que és difícil afegir-hi res, més enllà de la continuïtat, que en un país com el nostre potser ja és suficient i no cal demanar res més. Les cròniques d’enguany seran com les de l’any que ve, els mateixos altres escriptors, els mateixos altres famosos, els mateixos altres premis, les mateixes altres llistes, les mateixes altres xarxes socials. Un altre mateix Sant Jordi.

El millor de tot aquest temps que vivim és que la quotidianitat ens està ajudant a entendre la història. Potser els esdeveniments, que passen ràpids, no ens deixen comprendre el curt termini, però ens donen perspectives noves sobre períodes i fets que pensàvem que havíem comprès. No era veritat.