Sofia Coppola s’enfronta al mite de Priscilla Presley i Graceland, el món d’Elvis Presley, com si s’estigués observant a si mateixa en un mirall simbòlic. Ho diem d’entrada: Priscilla, el biopic de la dona del Rei del Rock, és un nou capítol d’una filmografia que insisteix en retratar les gàbies d’or de noies privilegiades, siguin reals o ficcionals, però noies, al cap i a la fi, captives del seu desig i d’una innocència embriagada que encara no ha pres consciència del preu de les coses. Les nenes de Les verges suïcides, la Maria Antonieta o la Priscilla són Coppola i a la inversa, perquè totes són avatars i víctimes d’una fatalitat estranyament femenina que les condemna a la soledat i, en alguns casos, a la mort.

Durant anys, la Mostra de Venècia va ser el port d’arribada de les pel·lícules de Woody Allen a Europa, una relació entre el cineasta i el festival que es va inaugurar el 1983 amb la presentació de Zelig. Quaranta anys després, quan el certamen venecià celebra el vuitantè aniversari, el cineasta novaiorquès torna al Lido per presentar la seva cinquantena pel·lícula, Golpe de suerte, la primera parlada en francès. Tot plegat il·lustra com és de prolífica la carrera d’un cineasta tocat per un indubtable geni creatiu i, segons ell mateix, per la fortuna. “He tingut molta sort a la vida”, ha comentat Allen davant la premsa acreditada: “Vaig tenir dos pares afectuosos, bons amics, una dona que m’estima, dos fills... D’aquí a poc faré 88 anys i mai he hagut d'ingressar en un hospital. La gent ha sigut generosa comprenent les meves limitacions i dedicant-me elogis desmesurats. Espero que tot continuï així. Però avui encara som a migdia i mai se sap”, ha rematat Allen fent gala de la seva eterna ironia.

A l’última escena d’El padrí 3, Michael Corleone, el protagonista envellit d’aquest drama mafiós, contempla els seus pecats en solitud, carregat de culpa per les accions que han destrossat la família i amb la certesa que no pot canviar el que ha fet. Francis Ford Coppola, director i coguionista de la trilogia d’El padrí, mai s’ha acostat així a la seva obra. En comptes de veure-la com un monument immutable, per a Coppola és un quadre inacabat que sempre es pot actualitzar.

Sorpresa monumental al Festival de Canes. 'The square', del suec Ruben Östlund, que no sortia en cap de les travesses, s'ha endut finalment la Palma d'Or. El film, una comèdia enverinada que protagonitza el director d'un museu d'art modern, va dividir el públic en la projecció per la seva crítica efectista de la pedanteria i la impostació del món artístic. Östlund, un habitual del circuït de festivals europeu que l'any passat va estar a punt de ser nominat als Oscars per 'Força major', fa un salt de gegant guanyant la Palma d'Or en la seva primera participació a la secció oficial de Canes.

Sofia Coppola tenia un doble repte a Canes: aixecar el nivell d’una secció oficial fins al moment molt discreta i portar novament a la pantalla la novel·la de Thomas Cullinan que ja va interpretar Clint Eastwood el 1971 en el clàssic de Don Siegel 'El seductor'.

Quan ens n’adonem, aquells guaperes italians que tenen 'jet lag' es colen a la cuina de l’hotel, es preparen uns bons espaguetis, amb estudiada coreografia i, tot seguit, els veiem brindar, absurdament, amb una coneguda aigua amb gas. Un final ben trist per a un plantejament prometedor. Imagino que als autors d’aquest conegut espot la inspiració els va venir, en forma de companys de barra de bar, davant d’una copa de whisky, com si fossin l’actor madur i la jove rosseta amb pinta d’escandinava anomenada Scarlett de 'Lost in translation'.

Natalie Portman serà durant tres anys la imatge del perfum Miss Dior Chérie, segons ha confirmat avui Le Figaro. El fotògraf Tim Walker i Sofia Coppola s'han encarregat de la campanya, que es farà pública al març coincidint amb la sortida del perfum al mercat, el 28 de febrer. Walker ha retratat una Portman en blanc i negre buscant la naturalitat i inspirant-se en les imatges que Bert Stern va fer a Marilyn Monroe. Per a l'espot televisiu, l'actriu va aconseguir que la marca li deixés sabates 'vegetarianes', per no fer ostentació d'un calçat fet amb pell d'animal.