Al seu llibre El siglo de la revolución (que fa referència, naturalment, al segle XX) l’historiador Josep Fontana dedica un capítol a la revifada de la Guerra Freda (o si més no del seu esperit), que va comportar el primer mandat de Ronald Reagan com a president dels EUA. Fontana s’ocupa de Reagan com a figura preeminent de la contrarevolució conservadora (així l’anomena) que va tenir lloc durant la dècada dels vuitanta als mateixos EUA, i a tot Occident. Un replegament ideològic cap a la dreta, després d’uns anys setanta que havien transcorregut sota l’influx de moviments revolucionaris com el Maig del 68 parisenc o la Primavera de Praga (i que havien suposat uns anys d’esplendor per a la creació artística, tant en l’àmbit de l’art com en el de la música, la literatura o el cinema).

“El món no se’n surt”, va titular un dels seus últims llibres Tony Judt. Érem a l’any 2010 i vivíem sota l’impacte de la crisi financera del 2008, que havia fet miques la creença que, després de la suposada “fi de la història”, vivíem en el millor dels mons possibles. No, alguna cosa no anava bé en un món “on la riquesa s’acumula i decauen els homes”, per citar el poema del segle XVIII d’on l’historiador britànic establert a Nova York treia el títol original del seu llibre. Per a Judt, en efecte, hi havia alguna cosa profundament errònia en la manera com vivim.

La sessió de control al Govern d'aquest dimarts destacava per la cordialitat i l'absència de polèmica, a diferència de moltes altres. La polèmica ja es trobava fora, per la protesta dels docents contra l'aplicació de la LOMLOE, on s'han pogut veure algunes camisetes verdes de la manifestació contra el Tractament Integral de Llengües (TIL) de José Ramón Bauzá. Només en el cara a cara entre el conseller de Turisme, Treball i Model Econòmic, Iago Negueruela, i la diputada del PP Salomé Cabrera, sobre l'existència de pobresa en la classe treballadora, o entre la consellera d'Hisenda, Rosario Sánchez, i el diputat popular Sebastià Sagreras, pel règim fiscal, s'ha elevat el to.

"Com deia Margaret Thatcher, el socialisme s'acaba quan s'acaben els doblers". Aquesta frase l'ha pronunciada aquest dimarts en la sessió de control al Govern la portaveu adjunta del PP, Núria Riera. La declaració ha provocat immediatament el rebombori de tota la Cambra, ja que l'actual premier britànica, Liz Truss, ha esborrat del mapa el seu pla fiscal, molt influït per les polítiques de Thatcher, i la seva continuïtat està enlaire després de poc més d'un mes al capdavant del govern del Regne Unit.

El britànic Ian Kershaw (Oldham,1943) és l'autor de la monumental i exhaustiva Hitler. La biografía definitiva (Península, 2010), i segurament un dels historiadors que més han treballat, investigat i intentat entendre els autoritarismes i les dictadures del segle XX. Hi ha una pregunta que sovint aflora quan es mira enrere: ¿van ser les personalitats de Hitler o Mussolini les que van canviar el curs de la història o el seu poder i les seves decisions són fruit de les circumstàncies històriques que els van tocar viure? A Personalidad y poder. Forjadores de la Europa moderna (Crítica), Kershaw analitza dotze personalitats i el seu context històric: des de Lenin fins a Helmut Kohl passant per Churchill, Stalin, Franco, Gorbatxov i Thatcher. L'autor es pregunta què tenen en comú.

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Estic mirant, a poc a poc, degustant-la bé, la quarta temporada de The Crown. Continua la tirallonga de cretins protagonistes fent de les seves. La reina, la més digna, però també la més dura, la més seca, la més prudent. Sempre el “No fos cas que...” per davant. És fantàstic el capítol en què un ciutadà es cola a Buckingham perquè vol parlar amb ella, li vol fer veure que a peu de carrer ho estan passant malament. És la manera de tocar, ni que sigui amb una pinzellada, el terrible thatcherisme, aquell estat de devastació emocional dels vuitanta que tan bé ens han explicat Ken Loach i Mike Leigh en el seu cinema. Veient The Crown un es pregunta si una sèrie així seria possible a Espanya. La resposta no pot ser més clara: no. Si es fes seria costumisme tronat. No hi hauria risc, ni aprofundiment. Seria anecdotari, com a molt. ¿Recordeu aquell terrible Felipe y Leticia de fa uns anys? Era com una paròdia. Si aquí es fes un The Crown caldria posar-se seriós, caldria tenir un boníssim equip de guionistes, però, sobretot, un projecte audiovisual ambiciós. Costa visualitzar-ho.

Al final d’un dels primers actes de la Biennal de Pensament que va tenir lloc al monestir de Pedralbes a mitjans d’octubre un dels assistents va plantejar una pregunta filosòficament crucial: "Qui som? Quina és la nostra identitat?" La qüestió va ser suscitada per la interessantíssima i informadíssima conferència que havia impartit el genetista Tomàs Marquès acompanyat per l’Antoni Bassas i jo mateix.

En declaracions a la BBC, el primer ministre britànic, David Cameron va declarar ahir que el film sobre Margaret Thatcher, La dama de hierro, s'hauria d'haver realitzat en un altre moment, tot i que va qualificar de "fantàstica" la interpretació de Meryl Streep en el paper de l'ex-primera ministra.

La dama de hierrobiopic

Meryl Streep és la Dama de Ferro en el nou film de Phyllida Lloyd. L'actriu, que ja havia treballat amb aquesta directora a Mamma Mia!, ha assegurat que "explorar la profunda petjada que va deixar a la història aquesta dona extraordinària és un repte extraordinari i d'enormes proporcions". L'actriu nord-americana pensa emular en molts sentits una de les més fermes defensores de les polítiques neoliberals: "Estic intentant apropar-me al paper amb tant de zel, fervor i atenció al detall com el que tenia l'autèntica Lady Tatcher".