Ja saben que la gran genialitat del dimoni és fer creure que no existeix. També deuen saber que, sigui el que sigui l’ànima, qui més qui menys ha traficat i trafica amb ella per assolir desig, confort, plaer o poder. El Faust de Goethe és permanentment actual i la molt lliure versió que William Kentridge i la Handspring Puppet Company van crear el 1995 amb un Faust que viatja pel continent africà conserva ben fresca la denúncia de la maldat humana en el context internacional de guerres i genocidis que vivim. El Faust africà, com l’homòleg europeu, és un savi insatisfet que vol recuperar joventut i energia per conquerir les seves Margarides. Pactarà amb el diable i viatjarà per una Àfrica de sàtrapes disparant contra tot el que es mou.

Oriol Broggi va caure del cavall el 1993 al Festival d’Avinyó davant La Tempestat de Peter Brook: “Em va agradar tant que vaig decidir dedicar la meva vida al teatre”. L’empremta del mestre Brook ha impregnat molts dels treballs de Broggi. També, esclar, aquesta Tempestat: no solament en els elements matèrics, com el sempitern terra de sorra, els bastons de fusta, els detalls del vestuari, diria que també l'elecció de Babou Cham per a l’eteri paper de l’esperit Ariel o l’energia desfermada de l’esclau Caliban, sinó per les textures estètiques, la cadència de les composicions i l'atmosfera visual i sonora que embolica una proposta que arrenca amb una genial escena del naufragi que fa virtut de l'extrema senzillesa. Pur Brook.

Tot i estar convençut que tenia entrades per al TNC on estrenaven una òpera contemporània en coproducció amb el KVS de Brussel·les i altres teatres europeus, la repetitiva música electrònica que a través de les portes obertes de la Sala Gran es bolcava sobre el foyer quinze minuts abans que en teoria comencés la funció, em feia dubtar si el Sónar havia envaït el teatre o era jo el despistat. Però no. Es tractava del primer tema d’aquesta elemental i anecdòtica aproximació històrica al general cartaginès convertit en epònim dels conqueridors que portaven la guerra, i la mort, per tot el món, tot barrejat amb una presumpta revisió de l'argument de l'òpera Dido i Enees de Henry Purcell. A la fi, l’objectiu de la proposta és denunciar la guerra i els que la practiquen (no hi ha res actual) en una posada en escena rabiosament contemporània on trobem text, cant, dansa, projeccions i fins i tot pintura en directe.

S’hereta l’ànsia pel suïcidi? Una mare pot transmetre a la seva criatura aquesta ànsia? Hi ha res genètic en el suïcidi? A partir d’aquestes preguntes, i poc després de ser mare, la dramaturga britànica Alice Birch escriu Anatomia d’un suïcidi, estrenada el 2017 al Royal Court de Londres amb direcció de l'aclamada Katie Mitchell, i que ara arriba al TNC en una cuidada direcció de Glòria Balañà.

La Biblioteca de Catalunya és un bastió teatral comandat per Oriol Broggi, un director que de tant en tant obre la porta a altres creadors, com ha passat amb aquest Refugi, que ell mateix va dirigir a la Sala Beckett de Gràcia el 2003 i que ara torna en mans d’uns joves intèrprets i d’una joveníssima directora que exhibeixen talent i ofici en una proposta molt recomanable.

Al món del teatre hi ha un cognom de rei shakespearià que no es pronuncia perquè porta mala astrugància. No sé si Victoria Szpunberg el va esmentar durant els assajos de La tercera fuga, però el seu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional va estar amenaçat per l’endarreriment de l’estrena per la malaltia d’un actor i, per acabar-ho d'adobar, per la gran apagada de dilluns amb l’assaig general. I malgré tout, l’estrena va assolir un èxit com pocs: és la confirmació definitiva del talent de l’autora i directora catalana d'origen argentí.

Cor dels amants (2007) és la primera obra que va escriure l’autor i director portuguès Tiago Rodrigues, ara director del Festival d’Avinyó i una de les grans personalitats del teatre europeu actual. Una obra inspirada en la seva experiència vital concebuda com un relat líric i en la qual ja s’albirava el gust pel joc formal que coneixem per altres de les seves obres (By Heart, Sopro, Catarina e a beleza de matar fascistas). Es tracta, però, d’una proposta més íntima i menys política que les posteriors, que es recupera ara com una petita joia teatral que el públic del Lliure va aplaudir amb entusiasme. Un autèntic bombó. I és que en aquest Cor dels amants el joc formal és l’element cabdal i diferenciador que vesteix un relat que, d’altra manera, seria força més convencional.

La història s’ha explicat durant molts anys amb els grans titulars i amb els protagonistes que més repercussió hagin assolit, habitualment masculins. Però certament la història autèntica per descriure el nostre món és la suma de petites històries de dones i homes força normals amb vides normals però determinants per entendre l’esdevenir de la societat. Ho eren aquelles dues noies de les colònies tèxtils de Catalunya als anys trenta a qui donaven veu Maria Caselles i Andrea Potella Fontcuberta a El silenci dels telers, en una dramatúrgia d’Anna Ricart Codina inspirada en el llibre d’Assumpta Montellà i dirigides per Ferran Utzet al Maldà. I ho eren, ho són i ho seran les llevadores de La veritat sobre la llum, on les dues actrius, la dramaturga i el director tornen a trobar-se. Una proposta que acosta a l’escenari la novel·la de la islandesa Audur Ava Ólafsdóttir, que ens parla d’una llevadora que filosofa a la freda i, durant molts dies al llarg de l’any, fosca Islàndia.

El col·lectiu gai (i també el dels drogodependents) va ser la principal víctima de la pandèmia de la sida als anys vuitanta. Tony Kushner va retratar la hipocresia i el rebuig de la societat vers els malalts de sida en la magnífica Àngels a Amèrica, de la qual Josep Maria Flotats va fer una esplèndida versió al Teatre Nacional de Catalunya (1996) que li va suposar el rebuig del matrimoni Pujol.

Yasmina Reza domina la comèdia de situació, ja sigui en una faula sobre l'amistat (Art) o la manca d’empatia de dos matrimonis desconeguts confrontats per una baralla dels seus fills en aquest Un déu salvatge que vàrem conèixer fa catorze anys al mateix Teatre Goya de Barcelona en una proposta dirigida per Tamzin Townsend, de la qual Roman Polanski va fer una pel·lícula poderosa. Un déu salvatge és també l'obra que Pere Arquillué ha escollit per dirigir-la al Teatre Goya.

Una dona que estima. O que vol estimar. Una dona que estima traïda pels monstres. Pels homes. Una dona víctima d’un patriarcat nauseabund que torna a la casa de la qual va fugir fa trenta anys amb un ull de vellut deixant un fill de quatre anys i seguida per una gossa de nom Lasso, en honor a la cantant de Vilafranca del Penedès Glòria Lasso.

El record sonor d’un disc mític contra el franquisme i a favor de la llibertat, les empremtes emocionals intangibles de tantes obres de teatre en un escenari també mític i un crit de ràbia en un món que perpetua la injustícia configuren una proposta molt personal i poètica de Carlota Subirós que, ves per on, coincideix amb les commemoracions de la mort de Franco.

Denis Diderot (1713-1784) no va veure publicat en vida el manuscrit d'El nebot de Rameau, sembla que per por, ja que es tractava d’una sàtira de l’alta societat francesa de l’època i tenia la mala experiència que el va portar a la presó amb la publicació de Carta sobre els cecs per als qui hi veuen, en què exposava el seu desinhibit ateisme.

No, La cuina no es una versió d’aquests programes de televisió que convoquen un grup d’incauts perquè preparin salses i mangos a la brasa sota la pressió d’uns estirats superxefs. No, La cuina és una versió de la primera obra –i la més representada– del dramaturg anglès Arnold Wesker, membre involuntari del moviment teatral anglès dels anys cinquanta Angry Young Men (joves irats), del qual formaven part grans dramaturgs com Harold Pinter, Jon Osborne i Edward Bond. Un moviment efímer que en les seves obres retratava l’exclusió social de les classes baixes per un capitalisme depredador, condensat per Wesker en el funcionament de la cuina d’un restaurant de luxe al Londres de l'època durant un dia de servei, des del matí fins a la nit. En vam veure una versió completa amb trenta intèrprets el 2004 a l'ara marginat Teatre Principal de Barcelona, en una producció del Teatre del Sol de Sabadell amb direcció de Ramon Ribalta.

Sia per una correlació sideral dels astres, per la reivindicació de les ànimes en pena o per influència del gran èxit de la primera entrega d’Escape room, el primer trimestre de la temporada i últim de l’any ha vist arribar a la cartellera fins a tres textos catalans originals de teatre de terror o de comèdia de terror, més ben dit, ja que l’objectiu no és tan sols provocar algun ensurt com fer riure com més millor.

El teatre és un baluard (imprescindible) de la llengua catalana. Segons Adetca, la temporada passada el 39% dels espectadors dels teatres de Barcelona van escollir propostes en català, una xifra lleugerament per sota dels que van anar a obres en castellà, però la proporció es desequilibrava en els musicals de gran format, que venen o es produeixen majoritàriament en llengua castellana i que van aplegar 430.036 espectadors. El dia de la marmota és la primera producció de Nostromo Live (La jaula de las locas, The producers, Cantando bajo la lluvia) en català acollida a una nova línia de subvencions de la Generalitat per afavorir el català i fer possible un canvi en aquesta tendència. Es tracta d’una franquícia internacional en què poc hi pot haver de creativitat autòctona més enllà de la qualitat dels intèrprets i els encerts de la direcció en la reproducció dels originals. I així és en aquest El dia de la marmota, que molt em sembla que reprodueix fins i tot el vestuari de la producció anglesa de l’Old Vic amb alguns afegits o adaptacions escenogràfiques i unes molt interessants projeccions pictòriques que evoquen paisatges de Turner i d’Edward Hopper.

És cert que El misantrop dirigit per David Selvas està inspirat en l’obra homònima de Jean-Baptiste Poquelin, ja que conserva el nom dels personatges, l’esquelet dramatúrgic i bona part de la intenció que Molière tenia quan va escriure aquesta comèdia sobre la veritat i la hipocresia. Però també és cert que el viatge del segle XVII al segle XXI ha propiciat una reescriptura quasi total que, entre altres coses, diria que ha escapçat els enfrontaments dels amants —que en la llengua de Molière (i en la traducció de Joan Oliver) són una delícia de joc—, i també ha furtat bona part dels diàlegs dels secundaris. No obstant, hi destaca la versificació en alexandrins del jove dramaturg Pablo Macho Otero, així com la direcció de David Selvas, eficaçment esquitxada de cançons dels anys setanta i vuitanta, de Lou Reed a Elton John, interpretats per uns actors i actrius prou solvents com a intèrprets musicals.

Com un solista en un concert. Pantalons i camisa elegants i despullat de qualsevol parafernàlia davant del faristol on reposa la partitura de Giuseppe Montesano, Toni Servillo llegeix un dels textos més potents i poderosos que hàgim sentit últimament en un escenari. Sí, llegeix el textgrama com els músics d’una simfònica el pentagrama. Un text en què Montesano relliga el pensament, i amb ell la paraula de grans homes i grans literats com Baudelaire, Dante i els grecs amb la nostra realitat. Un text en què es donen la mà la filosofia i la quotidianitat i que entrellaça tres textos de Montesano convertits en moviments d’una simfonia oral: Monsieur Baudelaire, quando finirà la notte, Le voci di Dante i Il fuoco sapiente.

“Pleguem, que ara anirem a sopar”, li diu el guitarrista Pau Matas mentre li ofereix un got amb un Alka-Seltzer. “Això sí que no”, respon Oriol Pla, i provoca l'última de les moltes grans riallades que han saludat l’estrena de Gola i que acaba amb el públic dret i un dels aplaudiments més entusiastes i llargs que recordem a la Sala Petita del TNC, i anuncia el naixement d’un gran pallasso.

L’activisme i la reflexió sobre qüestions socials són el segell de la companyia de Clara i Ariadna Peya. Les Impuxibles han tocat el tema de la salut mental (Suite TOC núm. 6), del suïcidi (Harakiri) i dels trastorns alimentaris (Fam) i a la nova proposta ens parlen de les addiccions en general i de les drogues en particular amb l’encertat títol de Caramel.