Tot i que els membres de la monarquia espanyola han de tenir un paper neutral quan es tracta de qüestions polítiques, hi ha Borbons que no segueixen aquesta norma, com ara Victòria Frederica. La neboda del rei Felip VI no s'ha pogut estar de comentar a xarxes socials l'esbroncada que va rebre la comitiva del monarca; el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i el president del País Valencià, Carlos Mazón, a Paiporta. Victòria Frederica ha utilitzat Instagram per defensar el seu parent, però, sobretot, per atacar Pedro Sánchez. "El rei, que no té poder executiu, es queda a donar la cara. Pedro Sánchez, que en té, fuig. I així és com es resumeix tot. Un rei que pateix pel seu poble. I un president que el menysprea", diu la filla de la infanta Elena en una story d'Instagram.

El patrimoni de la Casa Borbó no ha estat mai minso. Tanmateix, els diners sempre van preocupar Alfons XIII (Madrid, 1886 - Roma, 1941), Don Joan (Palau Reial de La Granja de San Ildefonso, 1913 - Pamplona, 1993) i el rei emèrit, Joan Carles de Borbó (Roma, 1938). Una preocupació que no sempre van dissimular. L'escriptor i aristòcrata José Luis de Vilallonga (Madrid, 1920 - Port d'Andratx, 2007), que va freqüentar Don Joan, explica a les seves memòries que l'avi de Felip VI acostumava a acceptar totes les invitacions per anar a restaurants (ell mai les retornava) i que es feien col·lectes per ajudar-lo. "Les col·lectes servien perquè poguessin viure en bones cases, alimentar-se com cal i, naturalment, tenir una barqueta per veure món", escriu Vilallonga.  

Els titulars dels mitjans es van equivocar de Borbó a l'assenyalar Victòria Federica, filla de la infanta Helena i de Jaime de Marichalar, com a possible companya de Juan Urquijo. Una setmana després que el jove es convertís en el cunyat de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, s'ha fet públic que Urquijo, de 25 anys, manté una relació sentimental amb Irene Urdangarín, filla de la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin.

El desterrament de Joan Carles I és cada cop més difús. Aquesta setmana el rei emèrit s'està passejant per Espanya amb tota normalitat. Dimecres va aterrar a Vitòria amb un avió privat provinent de Ginebra, on viu la infanta Cristina, per fer-se una revisió mèdica a la clínica privada del doctor Eduardo Anitua i avui ja es troba a Galícia per participar en la regata de Sanxenxo, la primera de l'any.

“Te n’has assabentat, no, del Monarca?”; “No, quina n'ha fet, ara?”; “S’ha mort!”, comentaven la Pilar i el Pep al creuar-se enmig del carrer. A la Bisbal d’Empordà avui no es parlava d’un altre tema. El veí del poble Albert Solà, que assegurava que era un fill bord de Joan Carles I, rei emèrit d’Espanya, va morir ahir a la nit. Era al bar Pa i Trago del poble baix-empordanès quan, per causes que es desconeixen, va caure a terra. Els treballadors van trucar als serveis d’emergències, però ja no es va poder fer res per salvar-li la vida. “El vaig agafar en braços, va exhalar dues vegades i es va començar a posar morat. Crec que va ser un atac de cor, perquè el meu pare, que també en va tenir un, va morir igual”, explicava el Toni, un bisbalenc que just ahir era al bar quan Solà va morir sobtadament.

'España de Borbón'

Creada per Albert Pla. En emissió a www.albertpla.com/espana-de-borbon/

www.albertpla.com/espana-de-borbon/“Potser d'aquí cent anys se li permet a algú dir alguna cosa sobre Felip VI. Però mentre segueixi sent rei... poca conya, que te'n vas al talego”, comenta Albert Pla al final del capítol III d'España de Borbón, la sèrie sobre aquesta dinastia monàrquica que ha anat penjat a YouTube aquests últims mesos de confinament. No és el primer cop que el músic s'inspira en els sobirans per a la seva obra, només cal recordar temes ja clàssics com Carta al rey Melchor. Però aquest cop Pla s'estrena com a creador de websèries per fer una bona repassada a les biografies, el llegat i l'empremta d'aquesta nissaga de reis espanyols.

]]> Ai, que bé. A la filla d’Elena de Borbó li van comprar una euga. I no la van declarar a Hisenda. I es veu que la manutenció de l’euga va ser pagada per un empresari, Allen Sanginés-Krause, exdirectiu de Goldman Sachs. Però tampoc no va declarar el farratge, ni les ferradures, ni la palla, ni el mosso que la raspallava (sisplau, cap broma, cap equívoc, sobre aquesta frase).

]]>

Carlos Lesmes té raó: la presència del rei en l’entrega dels despatxos als nous jutges no era un acte protocol·lari. Felip VI, per supèrbia o per mal assessorament, fa temps que ha oblidat el seu paper constitucional i que posa en perill la institució que pretén defensar. S’equivoca des de l’inici del seu regnat transformant el paper simbòlic i moderador que garantiria la supervivència de la Corona en un factor de desestabilització institucional. Felip VI va trencar el 3 d’octubre del 2017 el seu paper simbòlic i la neutralitat política que la Constitució li atorga, i ho ha tornat a fer ara arrenglerant-se amb el sector de la judicatura que, per encàrrec del PP i per hidalguía pròpia, va decidir potinejar, i deixar que les brutes mans del partidisme potinegessin, l’administració de la justícia.

]]> Dimecres al vespre, en prime time, a La 1 de TVE feien el programa Lazos de sangre, un programa que, segons la definició de la cadena, “repassa la trajectòria dels personatges i les sagues més importants de tots els temps”. El programa consta de tres parts: una tertúlia prèvia, un documental i un debat final moderat per Boris Izaguirre. En total, tres hores d’emissió dedicades a furgar en l’aristocràcia i altres succedanis. Aquest dimecres era el torn dels Windsor, la família reial britànica, un fet una mica insòlit perquè normalment els protagonistes pertanyen a l’entorn ibèric. Amb una selecció de convidats que semblaven trets d’una cafeteria del barri de Salamanca de Madrid, van aprofundir en els conflictes interns del Palau de Buckingham, la vida sentimental del príncep Carles, els complots per acabar amb la vida de Diana, els escàndols del príncep Andreu i les misèries de Guillem i Enric, especialment a partir del relat dels capricis de les seves mullers. El programa era superficial i intranscendent. No marcava les diferències respecte a tants altres documentals estrangers que sí que han investigat en els afers dels Windsor i han accedit a millors fonts. Però l’emissió cridava l’atenció perquè, tenint en compte el gran escàndol monàrquic autòcton que regna ara mateix a Espanya, fa riure que la televisió pública del país es dediqui a fer la bugada dels draps bruts dels Windsor i passi de puntetes pel cas dels Borbons. Quan el rei emèrit va desaparèixer a principis d’agost, TVE va emetre l’endemà un documental francès que tenia amagat en un calaix des de l’any 2016. En aquell moment, quan el documental es va emetre per France 3, el director Miguel Courtois va denunciar la censura de TVE perquè l’únic argument que va donar l’ens públic per no oferir-lo als espectadors espanyols és que el rei, com a emèrit, “ja no era actualitat”. Ara, quatre anys i uns quants escàndols més tard, en plena evasió, el van haver de recuperar perquè no tenien alternativa. Però és evident que el gran documental sobre els Borbons de la televisió pública espanyola no s’ha fet ni sembla que s’estigui preparant. I, en canvi, la cadena inverteix temps i diners a parlar dels Windsor en una mena de safareig frívol. Com a servei públic, és un frau. I, periodísticament, el criteri és lamentable.

]]> Primer va ser el prefaci i aquesta setmana arriba el pròleg, que no és altra cosa que el segon capítol d'España de Borbón, la videosèrie d'Albert Pla sobre els Borbons que es pot veure al seu canal de YouTube. L'artista de Sabadell explica en aquest capítol com serà la sèrie –"una sèrie històrica", insisteix–, que farà un recorregut per la saga que va començar amb Felip V i que de moment arriba fins a Felip VI.

]]> Diu que volia convèncer Netflix per fer una sèrie sobre Joan Carles I i la saga borbònica. Pensava que tenia més possibilitats comercials que Narcos. Però la cosa no podia tirar endavant. Després va tenir la idea de convertir la història en un gran espectacle teatral, però, ai, ni el TNC, ni els Teatros del Canal ni el Lliure ho veurien clar. ¿Un llibre? Cap editorial hi estaria interessada. Doncs una obra de teatre radical, amb radicals com Willy Toledo, Alberto San Juan i Cristina Morales, però tanta radicalitat seria poc operativa...

]]>

La nació espanyola, com la catalana, es construeix al segle XIX. La impressió que un té, però, és que l'espanyola es construeix pitjor, de manera més vacil·lant o menys consensual, amb més batzegades i molta menys identitat. Són molt pocs els catalans que tenen dubtes sobre la seva pertinença a una nació catalana; molts d'ells poden voler ser, a més, espanyols i oposar-se a la idea d'un estat català, però en termes nacionals tots se senten catalans per igual. Són els avantatges, potser, d'haver-se construït en els intersticis d'un estat fort i una nació feble; i de vegades contra un estat fort i una nació feble.

]]> “La llibertat és [...] un rei sortint en tren cap a l'exili”. És un vers d'un dels poemes més coneguts de Joan Margarit, que du per títol La llibertat. En aquesta ocasió, però, no es tracta d'un exili sinó de la fuga d'un (presumpte) delinqüent, i no en un tren inhòspit, sinó amb el beneplàcit del govern i la justícia. El rei Joan Carles fuig d'Espanya per facilitar-li el regnat a un altre (presumpte) delinqüent, el seu fill Felip VI, titular segon d'una societat panamenya que gestionava diners robats a les arques de l'Estat, que és on havien d'anar. Mentrestant, és Joan Carles qui li fa saber a Felip que se n'ha anat, i no Felip qui li ordena que ho faci. És només una altra confirmació de la inoperància de l'actual casa reial, i del fet que, fins i tot ara, Felip VI segueix sent molt pitjor rei del que ho ha estat son pare.

]]>

La nit del 14 d’abril del 1931, poques hores després que es proclamés la Segona República, Alfons XIII va abandonar tot sol Madrid. El monarca, que mai va arribar a abdicar, sinó que va renunciar temporalment a la Corona, va agafar un tren que el va portar cap a Cartagena per agafar el vaixell que el duria a Marsella. La seva dona i els seus fills van agafar un altre tren, des de l’Escorial, que també els duria a terres franceses. Nascut a Madrid el 17 de maig del 1886, Alfons XIII va governar durant quatre dècades i el seu regnat va tenir molts moments convulsos: la Setmana Tràgica, el desastre d'Annual del 1921, la dictadura de Miguel Primo de Rivera... Quan va marxar, va assegurar que ho feia pel resultat de les eleccions: "Em revela clarament que ja no tinc l’amor del meu poble", va dir. Joan Carles I, el seu net, també abandona el país 90 anys després, tot i que, a diferència del seu avi, ell sí que té una Corona per salvar.

]]>

Vam aprendre que per estirar el fil d’una gran notícia s’havia de “seguir la pista dels diners”. “ Follow the money ”, li deia, a Tots els homes del president, Gola Profunda a Robert Redford, en un sòrdid aparcament de Washington a les dues de la matinada. En realitat, Mark Felt, director adjunt de l’FBI quan va facilitar les pistes clau als periodistes del Washington Post, no tenia tanta habilitat per a les frases rodones, però va guiar Bob Woodward fins que li va fer entendre que la clau de l’escàndol del Watergate eren els diners en metàl·lic de la campanya de Nixon que s’havien destinat a pagar als assaltants de la seu de l’oficina del Comitè Nacional del Partit Demòcrata. La traçabilitat dels diners va portar no només fins a l’origen de la guerra bruta republicana sinó també fins a descobrir les gravacions de Nixon a la Casa Blanca que provaven l’intent d’encobriment i deixaven constància del narcisisme del trampós del president.

]]>

L’escàndol que protagonitza Joan Carles I ¿pot facilitar l’adveniment d’una Tercera República? És difícil fer prospectiva a causa de les variables que estan en joc, com mostrem tot seguit a partir de cinc claus.

]]>