“Vaig deixar de ser d’esquerres quan vaig començar a saber d’economia”, deia Josep Piqué, exmilitant del PSUC, ex director general als governs de Pujol i ministre del PP d’Aznar. Una cosa semblant li va passar a Andreu Mas-Colell, amb qui compartia, a més, un fi sentit de l’humor. Jo sempre havia pensat que la gent de dretes encaixava millor les bromes, perquè ho relativitzen tot, mentre que les esquerres són més dogmàtiques i, per tant, menys frívoles. Però potser no és així, potser els dretans de debò són uns intolerants, i els que no ho eren, com Josep Piqué, és perquè procedien del camp de l’esquerra. De fet, deixant a part algunes excepcions, sempre que he tingut problemes amb els meus programes d’humor ha estat amb els partits de dreta i centredreta: PP i Ciutadans, durant el Procés, i recentment amb Junts (però en honor a la veritat he de dir que la CDC d’Artur Mas era exquisidament respectuosa amb la sàtira). El cert, però, és que els últims anys de la vida política catalana no són un bon camp de treball per analitzar la política i l’humor. El procés sobiranista i la brutal resposta de l’Estat van tensar els ànims; la ressaca posterior al 2017 va congelar moltes rialles. En un clima de repressió, l’autoparòdia resulta més difícil de pair, i és comprensible.

Del punt de vista político-electoral, l’episodi és poc rellevant, quasi anecdòtic, però a parer meu il·lustra realitats profundes que bé mereixen ser analitzades. Em refereixo a l’anunci formulat la setmana passada pel cap de llista del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Josep Bou, en el sentit que renuncia a encapçalar de nou la candidatura l’any vinent (després que el partit hagi mostrat del dret i del revés que no volia la seva continuïtat) i a les derivades d’aquell fet.

Una estoreta a l’entrada amb el lema "Aquí hi viu un liberal" o un lot de mitjons amb el logo del PSOE podrien ser un bon regal per animar qualsevol sobretaula el dia de Reis: els dos productes es poden adquirir a les botigues online de socialistes i Ciutadans. I amb certa previsió el dinar es podria engrescar una mica més amb una ampolla de vi del 1996 amb la cara de José María Aznar, disponible en una botiga de col·leccionistes, encara que el PP no en té i acostuma a regalar els seus productes de marxandatge. Però si s'hi presenta algú amb la mascareta dels comuns per la sanitat pública, la polèmica estarà servida, i arribar al tortell pot ser complicat.

Si el Govern obté prou suport, els pressupostos no hauran de passar pel Consell de Garanties Estatutàries (CGE), s'aprovaran el 23 de desembre i l'1 de gener Catalunya tindrà nous comptes. L'únic element extern que podia demorar-ne l'aprovació era un recurs al Consell, però Ciutadans s'ha quedat sol –Vox i PP li han girat l'esquena– i no tindrà recorregut perquè es necessiten catorze diputats o dos grups parlamentaris. Mentre la negociació pels pressupostos posa a prova la unitat independentista a la cambra, la primera que s'ha trencat ha sigut la unionista. Primer, Vox ha descartat portar els comptes al CGE perquè estudia anar directament al Tribunal Constitucional –els portaveus de l'extrema dreta diuen que no confien en el Consell– si hi detecta partides il·legals. I, poc després, fonts del PP consultades per l'ARA també han rebutjat anar a l'òrgan consultiu. El motiu no té res a veure amb el de Vox: els populars consideren que el recurs tindria poques probabilitats de prosperar i afegeixen que només hi van quan hi ha dubtes raonables sobre la legalitat.

Que Xavier García Albiol hagi recuperat el govern de Badalona no només suposa un aparador polític per al PP, sinó també una oportunitat laboral per a alguns dels seus afiliats. Concretament, per a set escollits. Des que el juny passat va assumir l’alcaldia de la ciutat, Albiol ha organitzat el seu equip amb el capital polític que la formació té a Badalona, però també ha mirat fora de la ciutat per completar l’organigrama. L’exdiputada del PP al Parlament Esperanza García ha estat l’última incorporació d’un total de set membres del PP que han acceptat l’oferta de l’alcalde per afegir-se a l’oasi remunerat que ha dissenyat l’alcalde popular a la seva ciutat natal. “Volia un equip que garantís un govern que funcionés. Compaginar perfils amb coneixements tècnics i polítics”, explica el mateix Albiol a l’ARA.

Mai abans al PP català una plaça a Brussel·les havia estat tan cobejada. La davallada electoral del partit -i les poques expectatives que la situació millori a curt termini- ha propiciat que les eleccions europees s’hagin convertit en una pugna oberta entre la vella guàrdia del partit. Segons expliquen a l’ARA fonts dels conservadors, en les últimes setmanes tres dirigents històrics s’han postulat per encapçalar la llista dels populars a Catalunya el proper mes de maig: Alberto Fernández Díaz, Enric Millo i Alícia Sánchez-Camacho han fet saber a les direccions del partit a Catalunya i a Madrid la seva voluntat de fer el salt al Parlament Europeu en substitució de Santi Fisas, que no repetirà com a eurodiputat.

El líder del PPC, Alejandro Fernández, ha reclamat aquest dijous que una autoritat estatal coordini els Mossos d'Esquadra amb la resta de forces de seguretat espanyoles. Així, Fernández ha donat suport a la petició que el PP va fer al desembre al Senat perquè el govern espanyol intervingui la policia catalana aplicant la llei de seguretat nacional.

El PP torna a estar a l’expectativa. La marxa de Xavier García Albiol fa mesos que està cantada, però la direcció l’ha anat ajornant. Volien deixar passar la investidura a Catalunya i assegurar-se que el procés de canvi no els coincidia amb una repetició electoral. Quim Torra és president de la Generalitat des del 17 de maig, però ara és la marxa inesperada de Mariano Rajoy la que tornarà a ajornar el relleu de l’exalcalde de Badalona. Tot candidat que es postuli a substituir Albiol ha de tenir el vistiplau de Madrid i, per tant, fins que no s’hagi definit la direcció estatal no s’abordarà el recanvi del president català. I tot apunta que no serà fins a la tardor quan els conservadors posin fil a l’agulla per rellevar l’actual líder popular.

La tensió entre el PP i Ciutadans és més evident que mai. Els partits que han de ser aliats com a forces constitucionalistes al Parlament tenen la mirada posada en les futures eleccions espanyoles. Tot i compartir l’objectiu de frenar l’independentisme, les dues formacions han fet evident en l’inici de la legislatura que, per damunt de tot, són adversaris.

Tal com avança el canal 3/24, la Junta Electoral ha desestimat la demanda del PP de Catalunya (PPC) per impedir que TV3 pogués retransmetre la manifestació d'aquesta tarda. El PPC havia presentat un escrit davant la Junta aquest matí per demanar-li que impedís que TV3 retransmetés en directe la manifestació "separatista" que aquesta tarda se celebra a Barcelona sota el lema "Llibertat presos polítics. Som República". El president del PPC i candidat a la presidència de la Generalitat en les eleccions del 21-D, Xavier García Albiol, considera "inadmissible la utilització partidista" de la televisió pública catalana perquè "segueixi sent el principal instrument d'agitació de l'independentisme".

El termini per presentar les propostes dels grups parlamentaris amb la llista de persones que volen que compareguin com a testimonis a la comissió d'investigació de l'operació Catalunya ha acabat aquest divendres. JxSí ha citat a comparèixer 5 membres del PP i del govern espanyol, entre els quals la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria; el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, i el seu antecessor, Jorge Fernández Díaz.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha condemnat aquest dilluns l'intent d'Arran d'ocupar la seu del PP a Catalunya i ha advertit que totes les accions que volen "limitar la llibertat d'actuació de qualsevol grup polític" són condemnables. El president, que es troba de viatge oficial als EUA, ha fet una crida perquè es respecti la voluntat dels catalans, que és "fer les coses bé, dialogades".