¿Encara les fan, aquelles reunions diàries de Rodalies "al més alt nivell" que va anunciar fa menys d'un mes la consellera de Territori, amb Adif, Renfe i el ministeri? Què han solucionat darrerament? Els últims dies, quants ascensors i escales mecàniques s’han reparat? O això només ho tracten al més baix nivell? Continuem amb el 25% de trens espatllats? Per què no surt mai ningú amb un mapa explicant on s’està treballant, quins són els pròxims objectius i en quines dates d’execució? O és que no ho saben ni ells? Esclar que potser ningú vol donar la cara, o és que tant se’ls refot.

Ara resulta que no només l’AVE és radial. També les Rodalies tenen punt de sortida i d’arribada al km 0 de la Puerta del Sol si fem cas de la negativa dels sindicats de treballadors de Renfe a plegar-se al traspàs acordat entre la Generalitat i l’Estat. Un exemple més de la defensa d’un model jacobí de servei públic disfressat de reivindicació d’uns drets socials que no han estat mai en qüestió. A l’Espanya de l’estat de les autonomies no li escau la mentalitat policèntrica que impera en altres estats compostos o en la mateixa UE. La pulsió centrípeta de les elits polítiques i econòmiques de l’Espanya de matriu castellana-andalusa, i la definitiva musculació de Madrid no permeten ni tan sols que Barcelona sigui el Frankfurt o el Milà d’Espanya. Enterrat està el somni de molts federalistes i fins i tot el pacte tàcit a què feu referència Antoni de Capmany a les Corts de Cadis, pel qual Castella havia de fer la política mentre a Catalunya li deixaven fer els negocis. 

Óscar Puente, ministre de Transports i Mobilitat Sostenible del govern d’Espanya, desembre del 2024: “A Espanya no hi ha caos ferroviari. Hem de ser seriosos, tenim un gran servei”.

Durant la primera Edat Mitjana, l'ordalia va ser una institució jurídica per la qual els plets es dirimien mitjançant el judici diví. A tal efecte, s'invocava Déu perquè es pronunciés sobre tal o tal altra qüestió, i això es feia amb rituals als quals s'havia de sotmetre l'acusat d'haver pecat o crebantat les lleis humanes o divines. Aquests rituals solien consistir en unes proves que permetien al tribunal dilucidar quin era el parer de Déu sobre el plet en qüestió. Una de les proves més habituals consistia a obligar l'acusat a introduir les mans dins una foguera, o a subjectar amb les mans un ferro roent. Si no es cremava, o les cremades no li produïen ferides molt greus o la mort, el tribunal considerava que la divinitat s'havia posat de part d'aquella persona, que quedava lliure de culpa també davant dels homes. D'aquí venen, segons sembla, expressions habituals del llenguatge col·loquial com posar la mà al foc per algú, o agafar-se a un ferro o a un clau roent. Una altra ordalia clàssica consistia a submergir l'acusat molta estona dins l'aigua: si no s'ofegava, o no en sortia baldat, volia dir que Déu havia dictaminat la seva innocència. Com que els mateixos juristes de l'època havien d'admetre que les ordalies es fonamentaven en plantejaments màgics, a partir del segle XII, amb la recepció del Dret Romà, van evolucionar cap a mitjans probatoris més racionals: es va instituir així la tortura, en la qual va excel·lir el tribunal de la Santa Inquisició.

A la loteria que sempre toca, el premi gros va caure aquest divendres a Bellvitge, on els passatgers d’un tren van estar aturats durant més d'una hora dins un comboi –cosa que va donar lloc a frases del tipus “hem hagut d’obrir les portes per respirar”– i van haver d'acabar saltant una distància considerable fins a terra i anar caminant per la via fins a l’estació més propera. Un trajecte de mitja hora es va fer en tres. I així cada dia, “en què et preguntes quin risc correràs avui i com ho faràs per arribar a treballar l'endemà”.

Sense ironies: que la consellera Paneque hagi demanat disculpes als usuaris de Rodalies i hagi convocat una reunió diària "de control d'incidències" és, almenys, un missatge que el Govern ha sentit la destrossa que continua fent en la vida de la gent no saber si arribarà a la feina tard, molt tard o mai. I si, com s'ha anunciat, les reunions són "al més alt nivell" (Govern, ministeri, Renfe i Adif), voldríem pensar que serviran d’alguna cosa. Els problemes d'aquests dies, en què se suposava que es notaria una millora després d'unes obres, són una humiliació per als viatgers.

El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, reconeix que el tren espanyol té "carències i deficiències", però afirma que "viu el millor moment de la seva història" i que "s'està recuperant el temps perdut en inversions". Puente ho ha dit durant la seva compareixença aquest divendres al Senat fruit, precisament, de les incidències que aquest estiu pateix la xarxa ferroviària. Puente ha comparegut a petició del PP, que ha exigit la seva dimissió com a ministre de Transports. El ministre s'ha defensat de les crítiques de l'oposició dient: "Només m'ha faltat sentir que amb Franco els trens anaven millor".

La Fundació Jordi Comas Matamala ha celebrat la 8a jornada de Turisme, Territori i Societat a l’Auditori dels Jardins de Cap Roig, a Calella de Palafrugell. Aquesta cita m’ha permès sentir de ben a la vora les explicacions de dos enginyers experts en la xarxa ferroviària, Isabel Pardo de Vera, que va ser durant un any i mig secretària d’estat d’Infraestructures i presidenta d’Adif, i Pere Macias, comissionat per al traspàs integral de Rodalies.

Em miro el correu, en una esgarrapada, mentre xarrupo el cafè amb llet i em poso l’abric. “Tenim el plaer d'anunciar-te l'obertura d'inscripcions per a l'Escola d’Estiu del Temps, el primer programa de formació europeu sobre polítiques del temps”, llegeixo. Caram, quina novetat. Ai, les claus! Me n’haig d’anar, però llegiré una miqueta més. Es veu que aquesta escola és “un instrument que les institucions i organitzacions poden utilitzar per abordar el malestar horari (que inclou la pobresa de temps)”. És un llenguatge tot nou que adoptaré de seguida. Ho diré a la meva filla quan arribi tard: “Quin malestar horari que m’has donat! Fes el favor de donar-me benestar horari!” En fi. Va dirigit a “personal tècnic, persones expertes o investigadores, ciutadania i organitzacions interessades”. M’interessa molt no tenir pobresa del temps, no cal dir-ho. I val més que corri, ara, no fos cas que avui sí que arribi puntual el tren i se m’escapi, que el següent té riquesa de temps i no passa fins a una hora més tard. Ai, la bossa on és? On l’he deixada? I el gat? És fora o dins? A l’escola, doncs, m’ensenyarien a “determinar com utilitzem el temps propi”. Que bé que m'aniria.

La greu interrupció del servei de Rodalies de diumenge ha derivat en unes acusacions creuades entre el ministeri de Transports i el departament d’Interior sobre la responsabilitat de la seguretat de les instal·lacions i del cablejat en general. D’acord, cal saber quines són les causes dels problemes per escatir qui en té la responsabilitat, però tant el ministeri com la conselleria haurien d’entendre que l’últim que necessiten els ciutadans és una discussió com aquesta. Que veure'ls discutir sobre de qui és la culpa mentre la gent s’amuntega a les estacions i continua arribant tard a la feina és indecent. No hi ha un altre qualificatiu. No estem per discussions, volem solucions.

Que funcionin els trens és un mínim. No és cap luxe, és una necessitat diària de centenars de milers de persones. I no pot ser tan difícil que vagin bé. No es tracta de posar un home a la Lluna, ni d’enviar una nau a Mart, ni de descobrir el remei contra el càncer. Estem parlant de fer que funcioni una xarxa regional de trens en un país de la Unió Europea. Hauria de ser el més normal del món, però no ho és. A Rodalies de Catalunya no ho és.

Diumenge d'eleccions sense trens i sembla que el bloqueig s'allargarà almenys fins dilluns. Un robatori de coure a l'estació de Montcada Bifurcació (Vallès Occidental), una instal·lació clau per al funcionament de la xarxa ferroviària catalana, bloqueja la circulació de combois des de les quatre de la matinada. La sostracció del material ha provocat una sobretensió en el sistema d'electrificació, cosa que ha provocat diversos incendis que han fet col·lapsar de forma generalitzada el servei de Rodalies. La zona afectada és "un nus de comunicació molt important, amb molts senyals i canvis d'agulles". De fet, un dels focs s'ha declarat a l'enclavament de Montcada Bifurcació que regula les entrades i sortides dels trens de Barcelona, fet que ha impossibilitat l'entrada i sortida de trens des de la capital catalana i ha generat el caos a la resta del territori.

La cantant Madonna ha rebut una demanda, i no per haver ofès l’Església catòlica, com fa unes dècades, o per haver fet obscenitats en un plató de tele. No, no, la cosa és molt diferent. Segons la revista Variety, dos dels seus fans la duen als tribunals “per haver començat amb dues hores de retard diversos concerts de la gira Celebration”. Això em fa pensar tres coses. Una: que la paraula diversos ens indica que la Madonna ho fa sempre, això de ser impuntual (a Barcelona també ho va fer, de fet). Dues: que els fans, com a bons fans, van anar a més d’un concert. I tres: que els fans, com a bons fans, avui t’estimen i demà t’apedreguen. Els dos espectadors l'acusen de "prometre falsament que les actuacions començarien a una hora concreta". Havien d’agafar el transport públic per tornar a casa, però com que era més tard de la mitjanit, ja no n’hi havia.

El fet que Pere Macias hagi estat nomenat pel Govern comissionat per al traspàs de Rodalies a la Generalitat és una bona notícia. Si hi ha algú que té al cap el mapa dels trens a Catalunya, és ell. I si algú té capacitat per posar d’acord els governs espanyol i català per constituir la nova empresa Rodalies de Catalunya, hauria de ser ell. Ho dic en condicional perquè una cosa és l’enginyeria civil, disciplina en la qual no se li pot ensenyar gran cosa, i l’altra l’enginyeria política necessària perquè l’acord firmat entre el PSOE i ERC acabi sent un traspàs de debò i no l’enèsima presa de pèl de l’Estat a la Generalitat en matèria de traspassos.

Brussel·les ha denunciat Espanya a la justícia europea per la manca de transparència d'Adif i per l'incompliment d'alguns dels apartats de la normativa ferroviària comunitària. Concretament, la Comissió Europea ha anat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè l'operador ferroviari espanyol no és prou independent a l'hora "de marcar els preus d'explotació per la utilització de les vies, gestionar les companyies ferroviàries segons principis comercials i en la correcta redacció dels acords contractuals".

Salvador Illa o Raquel Sánchez o qualsevol dels socialistes catalans que tan oportunament informen Pedro Sánchez sobre la decisiva realitat del nostre país haurien d’explicar al president del govern espanyol que estan passant un anunci que fa entre riure, ràbia i vergonya aliena i que en nom del respecte a la societat catalana l’haurien de retirar.

Presento els meus respectes al maquinista de Rodalies que després de tocar vuit vegades el clàxon va veure com alguns viatgers travessaven les vies a Montcada per un lloc que no tocava, amb perill de ser atropellats. Amb la veu alterada però amb fermesa, va recordar als passatgers, per la megafonia interna dels vagons, que fa quinze dies van ser atropellats a Montmeló quatre adolescents, que els maquinistes viuen al límit de l’infart i que no costa tant esperar dos minuts que passi el tren.

Calia. Era urgent. Finalment ha estat un maquinista de la R2 de Montcada i Reixac qui ha esclatat: "Continuem travessant el pas a nivell. Em sembla una falta d'educació i de respecte per les persones que treballem cada dia", ha cridat per la megafonia del tren. El vagó ha quedat en silenci. Ja era hora. El silenci i la bronca. Amb tota la raó del món, el maquinista, indignat, indignadíssim, ha carregat contra les persones incapaces de respectar els senyals i la vida dels altres. "Costa tant esperar dos minuts fins que passi el tren?", els ha preguntat, també, el maquinista. Això ens preguntem tanta altra gent. Perquè aquestes persones que no saben esperar dos minuts no només es juguen la seva vida sinó que destrossen la de la persona que és al seu davant. Perquè quan hi ha un atropellament de tren es parla molt de les víctimes, dels morts, però també són víctimes les persones que conduïen el tren i no han pogut fer res per evitar-ho. Sí que es pot, en canvi, respectar els senyals i creuar pels llocs pertinents. No som perfectes. Ens podem equivocar. Però la pressa ens traeix massa sovint i hem d’aprendre a evitar-la. No podem esquivar tots els accidents però podem provocar-ne molts menys. I no cal posar-se en l’extrem de morir, encara que és un extrem real. ¿És impossible pensar, també, en com aquestes accions alteren els horaris dels trens? Òbviament, els usuaris de Renfe no són les persones més satisfetes del món i òbviament no tota la culpa la tenen els que travessen les vies, però, ¿de debò és tan complicat recordar que no vivim sols en aquest món i que hem de pensar una mica en els altres? En el temps dels altres? 

Novament les eleccions han posat sobre la taula les qüestions ferroviàries a Catalunya. El president Aragonès ha reclamat el “traspàs integral de Rodalies”. Llegit al programa electoral es concreta així: “[...] Traspassar els recursos econòmics pertinents i transferir la titularitat de la infraestructura ferroviària, així com el material mòbil, el personal i les estacions en condicions d’ús a la Generalitat [...]” Tres temes d’una tacada: recursos, titularitat i ús.

Va començar al sector ferroviari posant cafès i fent de vigilant. Apassionat dels trens des de sempre, l'holandès Elmer van Buuren ha treballat per a grans companyies ferroviàries i operadors i ha fet de consultor a governs i empreses. Ara ha fundat European Sleeper i ha posat en marxa un tren nocturn internacional. "Hi ha demanda", assegura. I Barcelona està al seu punt de mira.