[Les fotografies que acompanyen aquesta crònica són del concert de Billie Eilish al Palau Sant Jordi del 14 de juny. Les ha facilitades la promotora Live Nation amb el vistiplau de l'artista nord-americana, que en aquesta gira no autoritza la presència de fotògrafs de premsa ni càmeres de televisió]

Fins ara habitual d'espais com l'Ateneu de Nou Barris o Razzmatazz, Fermin Muguruza va atrevir-se divendres a fer el seu primer Palau Sant Jordi en solitari, fins fa pocs anys coto privat d'artistes internacionals. Avui dia els concerts es viuen com a experiències i et diguis Morad, Milo J o Fermin Muguruza, els últims tres noms en trepitjar el gran escenari barceloní, la clau és presentar un esdeveniment únic i irrepetible. En el cas del basc tenia un motiu de pes: la gira de celebració dels 40 anys de carrera, des de la creació del grup Kortatu, que l'està portant a grans recintes de tot l'Estat.

De dubtes, cap ni un. Ha sigut un espectacle excepcional. Nick Cave deixa una allau de moments memorables al Palau Sant Jordi en un concert molt ben cantant i millor interpretat, i amb un so d'una qualitat prou notable atesos els inconvenients de l'espai. Tot plegat, una actuació impressionant, tant per part del músic australià com per part del públic que ocupava una mica més de la meitat de l'aforament del recinte, prop de 9.000 persones (amb entrades a uns 90 euros). La comunió va ser real, perquè el públic va respectar la veu de l'artista sense trepitjar-la i assumint el paper coral a From here to eternity, Red right hand i Into my arms, i perquè Cave, comunicatiu i agraït, va estar a l'altura de l'estima que va demostrar la gent. És una de les grans diferències entre un concert en un festival, on no tothom està en la mateixa sintonia, i un concert en un recinte on tothom té el focus posat al mateix lloc. I quin un...

Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979) és home de paraula. El gener passat, durant el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, quan semblava que ja havia tocat el cel, el cantautor va aventurar-se a doblar l'aposta. "La putada de cantar en català és que a vegades ens quedem aquí. Però ens quedem aquí si volem... M'acompanyaríeu a un concert a Donosti, Madrid o París?", va preguntar Dausà als 16.400 fans que li havien fet confiança aquella nit. La destinació final és el Palacio Vistalegre de Madrid, on actuarà el dissabte 26 d'octubre davant unes 11.000 persones.

Contra tot pronòstic, les llàgrimes van escassejar ahir a la nit al Palau Sant Jordi de Barcelona. René Pérez Joglar, àlies Residente, va obrir la gira mundial de Las letras ya no importan amb un concert inesperadament combatiu, allunyat del melodrama confessional que predomina en les cançons del nou disc. El raper de versos esmolats, compromès amb totes les causes possibles, va guanyar la partida al baladista entristit pel pas del temps i vençut per l'amargor de la indústria musical. Amb un muntatge visualment exquisit, molt ben escortat per una banda que lideraven la cantant Kianí Medina i la violoncel·lista Helen Newby, Residente va aixecar durant dues hores un espectacle de dimensions gairebé simfòniques, remant una mica a contracorrent en un món, el de la música urbana, que massa sovint basa els directes en interpretacions enllaunades.

El primer dels dos concerts de Luis Miguel al Palau Sant Jordi va ser arribar i moldre, i moldre i vinga moldre durant més d'una hora i mitja. Una cançó rere l'altra, pràcticament sense pausa, i el cantant mexicà sense dir ni ase ni bèstia, ni "Bona nit, Barcelona" ni "Quin públic més meravellós". Només un xou poderós, torrencial, a càrrec d'un artista dominador. Fa sis anys va omplir mig Sant Jordi i encara gràcies, eren temps de la decadència picant a la porta. Ara omple dos dies seguits el mateix recinte (14.000 persones cada nit) i, als 54 anys, està en un estat físic i artístic impecable. Mai com ara ha estat en condicions de ser imparable en tots els registres: el pop romàntic, el swing, el bolero, la balada, el funk i el mariachi.

Justament ara que fa quaranta anys de la creació del grup Kortatu, Fermin Muguruza (Irun, 1963) ha anunciat una gira mundial que passarà el 24 de gener pel Palau Sant Jordi de Barcelona, les entrades per al qual es posaran a la venda el dimarts 25 de juny a les 9 h a la web del músic basc. La gira començarà els dies 19 i 20 de desembre a Bilbao, i continuarà després per La Laguna, Madrid, Santiago de Compostel·la, París, Bordeus, Berlín, Zúric, Santiago de Xile, Buenos Aires i Tòquio, entre altres ciutats. Muguruza atén l'ARA al plató del diari, en una entrevista en què s'expressa en català, la llengua que va aprendre el 2017 durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona, mentre enllestia la banda sonora de la pel·lícula Black is beltza a la Fabra i Coats.

Els concerts de Marc Anthony comencen imparables, sobretot quan darrere té una orquestra com la que porta en la gira que va passar dijous per un Palau Sant Jordi pràcticament ple. I quan Pa’lla voy i Valió la pena són les cançons triades per obrir la nit, no és cap exageració assegurar que ara com ara no hi ha manera més apoteòsica de començar una actuació. Marc Anthony, als 55 anys, és així, et serveix el clímax d’entrada, fins i tot abans de sortir a l’escenari. Mentre el públic l’esperava, per megafonia va sonar Llorarás, del llegendari d’Óscar D’León: el Sant Jordi la va cantar i celebrar amb un entusiasme molt emocionant. Atenció, doncs, al concert que D’León farà al festival Cruïlla l'11 de juliol.

Manolo García pertany a l’estirp dels artistes que volen que el públic marxi del concert amb la sensació que ha viscut una nit agradable, sense ensurts ni perill, però especial. Una nit de rock, humor de proximitat i costumisme poètic d’ahir i d’ara, del bagul inesgotable del cançoner d’El Último de la Fila i de la discografia en solitari, inclosos els dos àlbums del 2022: Desatinos desplumados i Mi vida en Marte. Una nit, esclar, amb desenes de tornades amb història com la d’Insurrección, la cançó amb què dissabte va obrir el concert de més de tres hores al Palau Sant Jordi. "Que tothom estigui content", va proposar davant les 18.000 persones que havien exhaurit les entrades.

Nil Moliner ha engegat la gira del disc Lugar paraíso omplint el Palau Sant Jordi: entrades entre 34 i 60 euros, totes exhaurides. I hi tornarà el desembre del 2025 per tancar-la. Deia Moliner a l’ARA que tots els llocs on ha pogut fer cançons són llocs paradís, però ara com ara res no deu ser comparable a un Palau Sant Jordi lliurat a la literalitat bonista i la diversitat rítmica d'un artista que és com si Coldplay, Macaco, Nathy Peluso i La Pegatina fossin el mateix grup. Per estar a l’altura del públic, el cantant de Sant Feliu de Llobregat ha començat amb potència huracanada, citant el Crazy in love de Beyoncé amb els metalls per introduir Mi religión. I a l’escenari, una quinzena de músics i ballarins envoltant un Moliner disposat a oferir un bany de felicitat. Xou gros, amb foc, passarel·la i tots els músics a la vista.

Nil Moliner (Sant Feliu de Llobregat, 1992) ja té per la mà el Palau Sant Jordi. Aquest dissabte, a partir de les 21 h, hi actua amb les entrades exhaurides. Serà el primer concert de la gira de presentació del disc Lugar paraíso (Warner, 2023).

Només li faltaven els ullals. El cantant britànic Dave Gahan va aparèixer aquest dissabte al vespre al Palau Sant Jordi amb una armilla de crupier, una camisa de coll alt i de mànigues balderes, unes sabates punxegudes i uns cabells grisos minuciosament engominats. Semblava tret de qualsevol pel·lícula de vampirs. Entre imatges d'àngels, calaveres i mims grotescos, el grup britànic Depeche Mode va presentar per segon cop a Barcelona el disc Memento mori (2023), després d'un concert al Primavera Sound 2023 marcat per la mort del teclista del grup, Andy Fletcher (1961-2022).

És com si tota la trajectòria de Joan Dausà des que va publicar el disc Jo mai mai (2012) estigués predestinada al gran truc final que va muntar dissabte al Palau Sant Jordi amb les entrades exhaurides. La gran bogeria, es titulava la nit, i 16.400 persones, tothom amb butaca assignada a preus que anaven dels 30 als 45 euros, van fer costat al gran telèpata sentimental de Sant Feliu de Llobregat, al mag pop de la comèdia romàntica. No és fàcil passar de la màgia de relativa proximitat del Palau de la Música a la màgia de gran format del Palau Sant Jordi, però Dausà pot fer el salt perquè té el vent de cua de l’autoconfiança, un ambiciós sentit dramatúrgic de l’espectacle, un domini de les masses digne de firaire i una veu ben dotada per convertir el melodrama i el simulacre en comèdia ben afinada i ben sonoritzada. No és menys important comptar amb una banda més enllà de l’excel·lència formada per Dídak Fernández (bateria), Fluren Ferrer (teclat i guitarra), Miquel Sospedra (baix) i Anaïs Vila (teclat i guitarra). 

Gerard Piqué encara buscava un pavelló quan la Kings League es va presentar públicament el novembre de l'any passat a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona dies després de disputar el seu últim partit com a jugador del Barça. Alguns treballadors del projecte, aleshores, temien que no estigués tot a punt per a la data fixada per començar a rodar la pilota, l'1 de gener del 2023. Però, amb l'entrada del nou any, la pilota va rodar. La improvisació relativa continua sent una característica de la iniciativa, que va néixer d'una idea de Piqué durant un dinar amb Ibai Llanos. "Una de les claus del projecte és transmetre la sensació que tot es fa amb l'audiència, fet que en part és cert, mentre darrere hi ha una organització humana liderada per Kosmos [el hòlding de Piqué] que treballa a l'ombra i permet garantir la viabilitat d'un projecte tan gran", explica a l'ARA Oriol Querol, CEO de la Kings League, la Queens League i Kosmos Studios.

"Gràcies per portar-nos a l'altra banda del món a representar les nostres arrels i la nostra puta bandera mexicana", va dir el mexicà Hassan Emilio Kabande Laija, àlies Peso Pluma, al final del concert al Palau Sant Jordi. Les arrels són el corrido, un dels gèneres més populars de Mèxic i amb més penetració en altres estils des de fa més d'un segle. Ara bé, Peso Pluma, de 24 anys, seguint el camí obert per l'encara més jove Natanael Cano, el propulsa amb estètica trap. És el que han batejat com a corrido tumbado, un subgènere que ja corre com la pólvora i que han tastat tant Shakira (El jefe, amb Fuerza Regida) com els vallencs Figa Flawas (Aurora).

Això no és un concert, sinó una autobiografia de Madonna pensada per ballar i celebrada amb entusiasme pel públic que va omplir el Palau Sant Jordi aquest dimecres. Molt haurien de canviar les coses perquè no passés el mateix dijous, en la segona actuació a Barcelona, totes dues incloses en una gira titulada The celebration. “M’encanta aquesta ciutat. Benvinguts a la història de la meva vida!”, va exclamar després de cantar Into the groove. I efectivament, Madonna fa servir repertori, posada en escena i interpretació per trenar un relat que explica quatre dècades de trajectòria musical i estètica i en reivindica el llegat.

Els concerts de Joaquín Sabina sempre els salven les cançons i, sobretot, el que aquestes cançons signifiquen per a un públic que sempre li fa costat. Aquesta vegada, omplint dues nits els seients del Palau Sant Jordi, dimecres i divendres, pagant entre 55 i 110 euros. Sabina, de 74 anys, de vegades és el seu pitjor enemic, com canta a la cançó Contra todo pronóstico que titula aquesta gira del renaixement posterior a la caiguda que va patir el febrer del 2020 en un concert a Madrid amb Joan Manuel Serrat. Tanmateix, aquest home que diu que era d’esquerres i ara ja no tant perquè té "ulls i orelles", de vegades respon amb dignitat al caliu del públic, com va demostrar tan aviat com va començar el concert. Assegut en un tamboret i amb la veu rogallosa però ben col·locada i molt amplificada, va projectar Cuando era más joven, amb la banda de set músics posant potència a la nostàlgia. "Bon nit a tothom!", va dir en català tot seguit. També va recordar que amb aquesta gira ja fa un any que volta per "dos continents" i que tenia "moltes ganes de tornar a Barcelona", un lloc del qual té "records inesborrables". I sobretot al Palau Sant Jordi, "patria del corazón del fugitivo que celebra el milagro de estar vivo". Rima consonant que embafa o emociona segons la nit i la companyia.

Poc més d'un mes després que transcendís la ruptura entre Rosalía i Rauw Alejandro, el cantant porto-riqueny havia de passar el tràngol d'actuar a casa de la seva ex, Barcelona, al Palau Sant Jordi, aquest divendres al vespre. Descartada la traïció a la de Sant Esteve Ses Rovires que els primers dies va envoltar la polèmica ruptura, Rauw podia venir més tranquil per la rebuda que li professaria el públic català. Malgrat que ell hagi esborrat totes les fotos d'Instagram, el concert no va passar per alt el lligam de l'artista amb Barcelona i segurament el convertirà en el bolo més emotiu de la gira Saturno World Tour.

Alejandro Sanz va acabar el concert amb una senyera com a capa i una pluja de confeti que certificaven una altra nit triomfant al Palau Sant Jordi 25 anys després de la primera. “M’hi he sentit molt a gust, de debò. Gràcies, Barcelona. Hi ha un clic, una cosa que ho canvia tot”, havia dit una estona abans. “Us estimo molt”, va afegir en català. En aquesta actuació hi havia una càrrega emocional especial, i és possible que la percepció de tot plegat estigués influenciada per les últimes notícies sobre Alejandro Sanz: ha admès que està passant un moment psicològic delicat, s’ha acabat la seva relació sentimental amb Rachel Valdes i ha hagut de declarar-se en fallida per fer front a un deute milionari a Florida. De les tristors n’ha fet un gran concert, amb el caliu del públic com a clic i medicina reconfortant, i un no parar de grans èxits de totes les èpoques durant més de dues hores. A més, amb dos convidats sorpresa: Manolo García, que ha cantat una estrident Quisiera ser, i Niña Pastori (“la meva artista preferida”, ha dit Sanz), que s’ha incorporat al final de Cuando nadie me ve i que després ha interpretat Bon dia, la peça que la cantant gaditana ha dedicat a Barcelona.

No havia vist mai en directe el meu grup preferit. Fins aquest dimecres The Who no havien tocat mai a Catalunya, i diferents circumstàncies no m'havien permès veure’ls fora. Seria deshonest amagar la condició d’admirador i fugir de la primera persona. Hi ha concerts que és millor explicar-los amb les cartes cap amunt. Així, des del cor del jo, puc dir que no cal demanar-li al grup de la meva vida que faci el concert de la meva vida, sobretot a aquestes altures, quan la banda ja és al crepuscle després de 60 anys de carrera i jo soc ben lluny de l’ímpetu juvenil que em va convertir en fan d’uns músics que ni tan sols eren de la meva generació, sinó més grans, però que tan bé transmetien moltes de les coses que jo intuïa que eren importants quan era adolescent. Així les coses, davant aquest concert de The Who amb l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau Sant Jordi, vaig mirar que el record no imposés expectatives massa altes. Que sigui digne, i prou, i ja quedo content. I que entre les 8.500 persones, totes assegudes, que havien pagat unes entrades cares, caríssimes (de 80,75 a 193,75), ningú en sortís decebut. Que els dos supervivents del grup, el cantant Roger Daltrey (79 anys) i el guitarrista Pete Townshend (78), tinguessin una bona nit i que no calgués excusar res amb l'edat.