"Bacallà? Sec! Bacallà? Sec!", es crida a la piscina de l'Atlètic Barceloneta. És el crit dels pescadors per vendre el seu peix ara fa un segle, quan es va començar a jugar a waterpolo a Barcelona. El crit que encara fa abans dels partits un equip de waterpolo que s'ha convertit en el gran Dream Team de l'esport català modern. Aquest cap de setmana, el Barceloneta viatja a Malta per jugar la final four de la Champions, el trofeu que més es resisteix. La semifinal serà divendres (19.30 h) contra els serbis del Novi Beograd i la final serà diumenge. La segona semi enfronta els hongaresos del Ferencváros, vigents campions, i els francesos del CN Marsella. L'equip mariner ha guanyat les 20 darreres edicions de la lliga espanyola, però només s'ha proclamat campió d'Europa un sol cop, el 2014, quan va derrotar a les piscines Picornell de Barcelona el Radnički Kragujevac. D'aquell equip només en queden dos supervivents, Felipe Perrone i Alberto Munárriz.

Dos segons. El CN Sant Andreu només va dominar el marcador de la final de la Champions femenina dos segons, els darrers. I així es va proclamar per primer cop campió d'Europa al Pireu (Grècia), al derrotar el CN Sabadell. La MVP de la final va ser Nona Pérez (2003), sabadellenca que brilla al Sant Andreu. La jugadora internacional rep l'ARA a la seu del club, on exposen la copa a l'entrada de les instal·lacions. Com que per a la sessió fotogràfica la copa desapareix una estona, aprofita per fer-se fotos i enviar-les a les companyes: "L'he robada, la tinc jo", els diu bromista.

Les platges de Rio de Janeiro van ser el seu pati durant la infància, la seva oficina actual té vistes al mar, el seu fill va néixer a l'Hospital del Mar de Barcelona i quan té vacances puja a un veler per relaxar-se amb la seva dona a un altre indret que tingui mar. Felipe Perrone (Rio de Janeiro, 1986) és un home de mar que un dia, amb només 15 anys, va decidir canviar l'oceà Atlàntic pel mar Mediterrani seguint les passes del seu germà Kiko per tornar a la terra de la seva àvia, Catalunya. Ell tenia un somni. "He aconseguit molt més del que esperava aquell adolescent", assegura Perrone, amb 39 anys, en una conversa amb l'ARA en una sala del Club Natació Atlètic Barceloneta (CNAB). Evidentment, té vistes al mar.

El CN Sant Andreu s’ha proclamat per primer cop campió d’Europa de waterpolo femení (9-8) després de destronar les campiones del CN Sabadell en una final històrica a El Pireu (Grècia). La final semblava en mans de les vallesanes, però un parcial de 0-3 en els últims minuts ha donat el títol a l’equip de Javi Aznar. Aquesta era la primera final de Champions del Sant Andreu, que toca el cel gràcies a un gol a tres segons del final de la jove Queralt Antón.

Quan mira els partits de les seves companyes des de la graderia, duu una pilota antiestrès a les mans. Mai havia viscut l'experiència de veure jugar el millor equip del món, el seu equip, recurrentment des de fora de l'aigua i reconeix que la posa nerviosa. Ho passa malament per la incertesa del resultat, però, a la vegada, gaudeix de l'estranya experiència. El motiu que ha comportat que Judith Forca (Sabadell, 1996) visqui actualment el waterpolo des d'una posició desconeguda per a ella és que ha fet un pas que no té precedents en aquest esport: ser mare com a jugadora professional en actiu. El seu embaràs ja suma 24 setmanes.

"Si fa uns anys em diuen que arribaria a ser la millor jugadora del món no m'ho hagués cregut", assegura Bea Ortiz (Rubí, 1995) mentre mira amb satisfacció el trofeu que l'acredita com a la millor waterpolista del món. "Ha estat un camí dur, molts dies fora de casa, però és un plus per seguir amb més forces i que se'm reconegui el meu treball de tot l'any", afegeix. L'any 2024, sens dubte, mai l'oblidarà. I no només per haver aixecat la Champions i la Supercopa d'Europa amb l'Astrapool Sabadell, o per haver guanyat l'or olímpic a París amb Espanya. Encara n'hi ha més, i segurament més important. "He tornat a ser feliç jugant a waterpolo, feia molt que no en gaudia tant", afirma alleujada.

Paula Leitón només té 24 anys, però ja és una referent al món del waterpolo. Amb 15 anys va jugar el seu primer Mundial, i amb 16 va participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Als Jocs de París, l'egarenca ha sigut una de les grans protagonistes de la selecció espanyola de waterpolo, que s'ha penjat el seu primer or olímpic. L'equip, invicte en el torneig, s'ha convertit en històric. Aquest és el segon metall olímpic que guanya Leitón, després de la plata de Tòquio 2020, i la jove pot presumir d'una carrera exemplar amb un gran futur. Tanmateix, les xarxes s'han omplert de comentaris grassofòbics cap a la jugadora i el seu físic. Els atacs, però, no han desviat l'atenció del seu triomf.

Maica García (Sabadell, 1990) va parlant i mirant la medalla d'or. "Encara no he decidit on les posaré totes; les tinc a casa i faré alguna cosa bonica" explica. I torna a mirar la medalla. "Hi han posat la Torre Eiffel. Per una banda, sempre són iguals, però aquest any hi han afegit la torre", diu referint-se al fet que totes les medalles són sempre iguals d'un costat, amb una imatge de la deessa grega de la victòria, Niké, l'estadi dels Jocs del 1898 i el Partenó. Aquest any, efectivament, hi han d'afegir la Torre Eiffel, a la medalla. La Maica les coneix bé, ja que en tenia dues de plata. I ara, finalment, la més desitjada. La sabadellenca ha guanyat totes les competicions amb el CN Sabadell, i ara les ha guanyat totes amb la selecció gràcies a la final en què va fer dos gols claus contra les australianes.

Era avui o mai. La selecció femenina de waterpolo, un equip format per les millors representants de diferents generacions de jugadores catalanes, ha aconseguit finalment l'or olímpic. L'últim premi que es resistia, el Sant Grial, el gran somni. Després de 15 anys guanyant mundials júniors i absoluts, Champions i Europeus, l'equip entrenat per Miki Oca ha derrotat les australianes en una final en què les aturades de la jove Martina Terré han sumat tant com els gols de les experimentades Bea Ortiz i Maica García.

"Mai havia jugat davant tanta gent, ha estat emocionant!", va deixar anar Martina Terré (Barcelona, 2002). Semblava contenta, fins que va recordar que en l'últim quart contra les canadenques, quan Espanya ja guanyava per més de 10 gols, li van marcar quatre cops. "No, no m'agrada", va dir canviant de cara. Els porters tenen aquestes coses. Filla de la Vila de Gràcia, Terré va començar a nedar al CN Catalunya després de l'escola i es va passar ràpidament al waterpolo. Però en un dels primers entrenaments li van donar un cop. "Aquest esport és molt dur, eh?", destaca. No li falta raó, la majoria de coses passen sota l'aigua, amb cops, puntades de peu i el que faci falta per guanyar la posició. Així que la Martina va acabar a la porteria, pensant que allà no rebria cops i podria descansar una mica.

El CN Sabadell s'ha proclamat campió d'Europa de waterpolo femení de nou, revalidant el títol aconseguit ara fa un any després de derrotar L'Olympiakos grec a la piscina de la Nova Escullera de Barcelona per 16 a 10. Amb aquesta, les vallesanes ja han conquerit el títol en set ocasions, confirmant que el projecte que va començar ara farà dues dècades s'ha convertit en una de les històries més impressionants de l'esport català. L'any 2011 cap equip català havia guanyat mai aquesta competició i 13 anys més tard el CN Sabadell ja en porta 7. És a dir, a només una de les vuit copes de l'Orizzonte Catània italià, l'equip que ho ha fet més cops. De fet, tot va començar el 2011 quan les sicilianes van perdre a la final de Can Llong, en el primer títol de les sabadellenques. "El primer any que vam guanyar ningú pensava que ho faríem, els darrers anys ha estat al revés, ens hem acostumat a ser favorites, carregant molta pressió" deia la portera Laura Ester, qui ha guanyat les set finals.

Ser jugador de waterpolo no és gens fàcil. És un esport molt complicat. Et passes tot el dia dins la piscina, mous les cames sense parar per poder flotar i t'eleves fins a la cintura per llançar la pilota a la porteria al mateix temps que tens el rival que t'està donant cops per desestabilitzar-te. Els waterpolistes entrenen intensament en les aigües del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès per poder penjar-se medalles cada estiu i el sacrifici és present per arribar a ser un dels millors en cada una de les seves posicions.

És important tenir arrels? A vegades dubto. A mi m'agrada saber on tinc les arrels. Un lloc, un escenari, que m'explica. Aquest ha estat un cap de setmana molt bonic, en aquest sentit. Veure el Narcís Sala ple de gom a gom per un partit de Cinquena Divisió entre el Sant Andreu i l'Europa, amb milers de persones que han anat tornant als camps de barri, posa la pell de gallina. Camps de barri o de "vila i poble", com els agrada dir a Gràcia i Sant Andreu. Gent que ha entès que un model de ciutat, una forma de viure, està en risc, ara que en un tres i no res un fons voltor compra el teu edifici i et fa fora, ja que un estudiant estranger paga més per viure uns mesos a la ciutat. Animar l'Europa o el Sant Andreu és defensar un model de ciutat on tens espais comuns, on es cuida la comunitat, on pots fer arrels.

Sempre hi ha una segona oportunitat. Una opció per canviar el passat. Per al waterpolo català, això es tradueix en fer història. De mal record és la final four a Kírixi (Rússia) l'any 2017. El Mataró i el Sabadell buscaven un bitllet per a la que podia ser la primera final catalana del waterpolo femení. En aquella ocasió, les locals van guanyar les mataronines, mentre que l'Olympiacos va superar les vallesanes. S'enfrontarien pel tercer i quart lloc (7-5 per al Sabadell), però ja no era el mateix.

Poc després de les 10 del matí d'un dissabte, el soroll de les pilotes de waterpolo picant al pal de les porteries comença a omplir una de les piscines del CN Barcelona. No és un entrenament qualsevol. Just al costat de la piscina, Ruben Reguart ha posat unes estoretes per facilitar que els jugadors puguin entrar i sortir de l'aigua. Dos jugadors hi arriben en cadira de rodes, d'altres ajudats d'una crossa. El CN Barcelona és, juntament amb el CN Terrassa, un dels dos clubs catalans on creix el waterpolo ability, un projecte per poder arribar a tenir el waterpolo als Jocs Paralímpics. Malgrat la llarga tradició d'aquest esport, fins fa poc no existia una versió per a persones amb problemes de mobilitat o coordinació.

Si hi va haver una final renyida i adrenalítica durant els Jocs Olímpics de Barcelona va ser la que va enfrontar els equips de waterpolo d’Espanya i Itàlia a les piscines Picornell. La fotografia de la família reial saltant de la butaca per celebrar el gol de la victòria, que al final no va ser definitiva, fins i tot es va endur un premi Ortega y Gasset. El president Jordi Pujol encara deia anys després que l’or de Fermín Cacho i la plata de l’equip de waterpolo havien estat els moments més vibrants de les olimpíades. 

Durant molts anys la meitat dels protagonistes d'aquesta història no van poder mirar les imatges de la final. Els feia massa mal. Era veure un segon d'aquell partit i notar una punxada al cor. Els altres protagonistes, en canvi, l'han vist un cop i un altre. L'esport és un joc d'extrems, en què pocs centímetres separen la glòria del dolor. Uns centímetres, o uns segons, poden elevar al cel determinades persones i enfonsar a l'infern els altres. Aquesta, però, també és una història de redempció.

El mateix dia que Jesús Rollán va decidir que seria jugador de waterpolo, a casa seva hi va arribar una carta on el convidaven a fer una prova per jugar al Reial Madrid de futbol. "Hauria pogut ser el millor en diferents esports", explica el periodista Francisco Ávila. "Però va acabar per ser el millor porter de la història i un dels líders de la millor generació del waterpolo espanyol", afegeix Alberto Martínez. Els dos s'han fet un fart de cobrir Jocs Olímpics, Mundials i Europeus en piscines de mig planeta. I tots dos tenien la sensació que "no es parlava prou d'aquella generació". "Potser per com van viure, al límit; potser perquè un dels seus jugadors més magnètics, Rollán, va morir com va morir", diu Ávila. Jesús Rollán, sempre rialler a les fotos, es va suïcidar el 2006 al centre de desintoxicació de la Garriga on lluitava per trobar sentit a la vida. "Ja ho havia viscut tot", raona Martínez.

Les tres últimes finals protagonitzades per l’Astralpool CN Sabadell i el CN Mataró les havien guanyat les maresmenques. Però, quan arriben els dies més importants, el gen competitiu del Sabadell continua un pas per davant. “Arribàvem cansades i amb lesions. El que han fet aquestes jugadores és increïble”, deia David Palma, entrenador d'un Sabadell que va sumar la seva 19a Lliga Femenina de waterpolo, la segona de manera consecutiva. Si fa uns anys el Mediterrani era el gran rival de les sabadellenques, en els últims anys l’aposta decidida pel waterpolo femení del Mataró ha creat una rivalitat que ha elevat el nivell del joc. “Cal agrair el que ha fet el Sabadell aquests anys. Elles han fet millor els altres, han marcat camí”, admet Dani Ballart, tècnic del Mataró, que va ser jugador del Sabadell masculí en el seu moment. “El pas endavant del Mataró ens ha fet treballar més de valent, ens ha motivat molt”, admet Palma. 

La piscina del centre aquàtic de Tòquio acollirà un moment històric. Per primer cop des que el waterpolo femení competeix als Jocs, mai les dues seleccions estatals havien aconseguit passar a la vegada a la penúltima ronda de la competició. En les semifinals que s'enceten aquests dijous, el conjunt dirigit per Miki Oca s'enfrontarà a Hongria (12.50 h), mentre que divendres serà el torn de l'equip masculí, que es disputarà la plaça a la final contra Sèrbia (12.50 h), actual campiona olímpica.