Quan era petit, anàvem en bicicleta de les Borges al Cogul, on un home remullava una roca pintada per a ressaltar unes figures antigues que eren de "l’època dels moros". Després, a l’Albagés trobàvem un company de classe, amb qui ens apostàvem menjar-nos una llagosta viva. Com que perdíem, ens animàvem fent petar al foc bales i granades de mà de la guerra civil trobades per la serra; una diversió tallada en sec quan a un de la colla el van ingressar un mes a l’hospital –va sortir com nou. Així eren els estius a la comarca despoblada de les Garrigues. Molts anys després, continua essent una comarca amb més pensionistes que treballadors i la menys turística de Catalunya. Però alguna cosa s’està movent. La inversió de diverses iniciatives públiques i privades van apujant el valor dels elements del territori, els tornen atractius alhora que revitalitzen aquest indret buit de persones i durant decennis mancat de projectes d’una mínima volada. Us proposem un recorregut per descobrir aquest territori encara poc conegut.

Cada 20 o 21 de març, quan arriba l’equinocci de primavera, un raig de llum travessa uns punts exactes de construccions mil·lenàries arreu del món. A Chichén Itzá, a Mèxic, la llum baixa escales avall al temple de Kukulcan i crea la il·lusió d’una serp que es mou. A Mnjandra, a Malta, la claror penetra entre els megàlits amb una precisió que sembla desafiar els segles. En uns altres indrets del món, temples i estructures de civilitzacions antigues revelen la seva alineació perfecta amb el sol. Aquesta fascinació per marcar el pas del temps no és casualitat: respon a una necessitat de comprendre i organitzar el cicle de la natura.

Quan les màscares prenen Venècia, les taronges volen per Ivrea i els personatges grotescos envaeixen el nucli antic de Basilea, només pot voler dir una cosa: el Carnaval ha arribat a Europa! Són dies de disbauxa, de llibertat i de tradicions centenàries que omples places i carrers amb música, disfresses i festa. Si penses que el millor Carnaval és el de Rio, potser encara no coneixes aquests deu Carnavals europeus que combinen història, diversió i molta, molta disbauxa. Descobriràs que no tenen res a envejar al famós Carnaval brasiler i que destil·len més folklore i menys plomes.

Massa sovint la història ens l’han explicada únicament basant-se a dates, noms d’homes i batalles. Així ho assegura la investigadora i guia interpretadora de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, Cristina Simó, i així ho hem pogut constatar massa sovint quan ens endinsem en un episodi històric o quan fem alguna visita (guiada o no) per descobrir el nostre patrimoni cultural. D’aquesta constatació, i de la necessitat d’acabar amb aquesta realitat, va sorgir fa gairebé nou anys el projecte Joc de Dames, impulsat per la mateixa Simó i per Noemí Nus, responsable de Femmes Cultura. D’un viatge compartit en cotxe, i de la seva experiència com a responsables de guiatge en diferents espais culturals, en va sorgir aquest projecte de divulgació històrica que, com explica Nus, en el fons és "una metodologia de treball, una manera de fer un guiatge cultural en què s’incorpora de manera sistemàtica la perspectiva de gènere". Com afegeix Simó, l’objectiu del projecte és combatre el patriarcat i tenir en compte les característiques d’edat, d’interessos i de capacitats de tots aquells que han format part de la història d’un indret; "la Noemí ja tenia un enfocament feminista en les seves visites i ens vam preguntar si no hi havia una altra manera d’explicar la història. El que volem és que la gent s'adoni que la història la fa tota la humanitat, siguis del gènere que siguis".

El cicloturisme s’ha consolidat com un fenomen a l'alça dins del turisme esportiu els darrers anys. A l’estat espanyol, per exemple, en els últims anys ha experimentat un creixement del 23% i s'ha acostat als cinc milions de viatges anuals. La creació de vies verdes en moltes comunitats o l’existència de l’EuroVelo, la xarxa transfronterera de rutes ciclistes de llarga distància que travessen Europa en tota la seva extensió –amb 17 rutes definides amb uns recorreguts que sumen prop de 90.000 km– confirmen l’interès per aquestes propostes que contribueixen a generar opcions per a un turisme més sostenible i saludable.

Novembre del 2020. La família Antillach Pujol de Tarragona compra un camió de bombers en una subhasta alemanya a través d’Internet. Un Mercedes-Benz 1120 totterreny amb doble cabina del 1991 amb 16.000 quilòmetres. “El comprem una mica a cegues, només n’havíem vist quatre fotos, però quan va arribar, es va engegar i la veritat és que havia estat tan ben conservat i mantingut que el mecànic ens va dir que no calia tocar res del motor”, diu Marc Antillach, pare de la família. L’objectiu? Camperitzar-lo i fer un viatge recorrent la Ruta Transsiberiana fins al Sud-est Asiàtic i tornar per la Ruta de la Seda. Però l’esclat de la guerra a Ucraïna i les dificultats per matricular-lo van estroncar els plans d’aquesta família viatgera. “La segona opció va ser fer una ruta per la costa est de l’Àfrica, però companys viatgers no ens ho van recomanar per la dificultat i la falta de seguretat que hi havia a països com Nigèria”, detalla. “Al final ens vam decidir per la costa oest de l’Àfrica i ha resultat una aventura espectacular tot i no ser ni la primera ni la segona opció”, assegura Serena Pujol, la mare de la família.

Coneixeu la síndrome de Stendhal? Es pot catalogar com una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, palpitacions i una forta emoció quan ens exposem a obres d'art, especialment quan són considerades extremadament belles. Molta gent diu haver-la experimentat quan visita la ciutat de Florència, però el cert és que aquesta sensació d'emmalaltir davant la bellesa es pot viure també davant d’un paisatge natural. Probablement, parlar d’aquesta síndrome és exagerat, però el cert és que plantar-se davant un paisatge quan la paleta de colors l’ha fixada la tardor és tota una experiència sensorial i emocional. Boscos on manen infinits tons ocres i vermellosos que conviden al silenci, l’observació i la reflexió. Tot plegat resultat d’un procés tan natural com és el fet que els arbres de fulla caduca tallin els nutrients a les fulles en un procés que els prepara per a l’hivern i la manca de llum. En aquest camí, les fulles perden vitalitat i formen aquests colors tan característics, just abans de morir i caure a terra, encatifant el bosc de groc i vermell.

“Un dels moments més especials del dia és la sortida del sol, llevar-nos enmig de la natura, en un lloc on sense autocaravana, furgoneta o tenda seria pràcticament impossible llevar-t’hi”, afirma Pau Duran, un arquitecte amant de l’esport i de la naturalesa, pare de família amb la qual viu, pràcticament, tots els caps de setmana de l’any dins de l’autocaravana.

Un còctel de petits plaers que generen una gran satisfacció. “Fer una travessa és una experiència vital única que permet retrobar-se amb un mateix i gaudir dels petits plaers de la vida”, explica en Joan Vila, un barceloní que intenta fer-ne una cada any. La sensació d’estirar-se sobre l’herba i contemplar el cel, de remullar-se els peus a un riu gelat o d’al·lucinar amb una nit estel·lar. La satisfacció de pujar una muntanya, d’arribar a un refugi i poder-se dutxar, de caminar sis hores al dia durant tres dies seguits o d’acabar una etapa llarga i dura. Els sentiments de superació, d’esforç i de constància són presents durant una ruta per etapes.

Actualment, tothom qui té ganes de sortir a la muntanya i seguir una ruta en un indret que no coneix té unes eines tecnològiques a l’abast que donen una llibertat destacable a l’hora d’endinsar-se cap a noves rutes, camins i excursions. “Avui en dia és molt fàcil descarregar-se un track o seguir una ruta en temps real mentre caminem per la muntanya i això té una part positiva però també una part no tan bona. La positiva és que fomenta les activitats al medi natural, ja que en facilita l’accessibilitat, però ofereix una falsa sensació de seguretat que cal tenir en compte”, explica en Pere Herms, guia titulat d’alta muntanya i fundador de Somguies.cat.

La jornada ha estat llarga i intensa. Bonica i, segurament, d’aquelles que difícilment esborrarem de la nostra memòria. És aviat encara, però ja hem sopat, ens hem assegut a la terrassa i estem arraulits, abraçant amb els dits una tassa d’alumini que fumeja. Rere la boirina del te, l’espectacle és inèdit. Va caient el dia i el sol ja no es deixa veure al final de l’horitzó de la vall llunyana. Hem quedat muts després de compartir experiències i riures durant el sopar. El cansament ens va apagant el cos al mateix ritme que el cel blau passarà del groc al vermellós, al lila, fins a acabar en un negre intens que només es trencarà per la brillantor de les estrelles que faran pampallugues amb força sobre els nostres caps com si ens fessin de sostre. Si estem de sort, la lluna ens farà de llanterna fins als lavabos, on, amb les dents netes i la cara fresca de l’aigua glaçada de la muntanya, ens indicarà que és hora d’estirar-se en comunió a les lliteres de les diferents habitacions del refugi. Ens llevarà, de nou i de bon matí, l’olor del cafè i de les torrades que estaran preparant els guardes des de l’albada. Aquesta és una descripció acurada del que podria esdevenir un capvespre serè d’estiu en un refugi de muntanya després d’una jornada en plena naturalesa.

Començar el dia amb una ruta fins a un castell abandonat, fer un àpat en un bon restaurant amb productes de quilòmetre zero, omplir la tarda amb una visita a un poble medieval i acabar la jornada amb un bon llibre al costat de la llar de foc en una casa de turisme rural. Podria ser un dels plans d’aquesta Setmana Santa si decideixes optar pel turisme de proximitat i gaudir de les propostes rurals que ofereix el país. Si encara no tens plans, esperem que trobis la inspiració en aquestes pàgines.

Quan anem a Itàlia, volem menjar pasta i pizza; si viatgem a Suïssa, no podem deixar de fer una visita a una formatgeria ni a una fàbrica de xocolata, i quan anem als països nòrdics volem delectar-nos amb un bon tros de salmó. A Catalunya presumim de la dieta mediterrània i de tots els seus productes: un bon pa amb tomàquet i oli, un bon vi o els millors formatges artesans. Tampoc ens falten els bons vins per maridar-ho ni alguns productes més exquisits com la tòfona o el xató. Sabíeu que en algunes zones s’han creat rutes gastronòmiques per reivindicar tots aquests productes i conèixer-los en profunditat? Una manera excel·lent de descobrir Catalunya a mossegades. Preparats per omplir la panxa?

Als països del centre d'Europa en diuen walking festivals i són molt populars. Es tracta de rutes per la muntanya en què es combinen excursions per a famílies, persones que comencen o gent gran i que transcorren per camins senzills, amb propostes per als més avesats a fer llargues distàncies. A Catalunya ja fa sis anys que se celebren els Festivals de Senderisme dels Pirineus, que recullen aquesta tradició centreeuropea i que aquest any arriben a la sisena edició amb 13 esdeveniments programats des del maig fins a l'octubre.

Martín Echegaray Davies és un argentí de més de 60 anys descendent de bascos i gal·lesos, com els seus cognoms deixen entreveure. I és també un apassionat de caminar. El 2017 va començar a caminar a la Patagònia, la seva terra natal, amb l’objectiu d’arribar a Alaska al cap de tres anys. La pandèmia li va truncar els plans a Fargo, la ciutat nord-americana que té ecos de crims de pel·lícula, on va haver d’agafar un avió que el va portar de tornada a casa després de 884 dies de travessa a peu, tot i que ell assegura que vol tornar per acabar una fita grandiosa com és recórrer a peu els 14.000 quilòmetres que separen la Terra del Foc d’Alaska, i que en el seu cas en són uns quants més, ja que es va anar desviant de la ruta perquè volia passar per totes les capitals argentines.

París és una fantasia col·lectiva, des de les parades de llibres al costat del Sena fins als terrats de zinc grisosos sobre els edificis de color crema. Durant anys, la ciutat ha sigut el destí perfecte per aprendre l’art de vivre i tota una influència en el camp de la moda, la filosofia, la cultura, l’art i la gastronomia per a tot el món. Avui, les botigues pop-up i els locals per fer-hi un brunch formen part de París com els fanals del carrer o l’arquitectura gòtica. La història d’amor amb la ciutat no té fi.

Muntar un pícnic no requereix més inversió que temps i ganes i és una manera molt agraïda de convertir una jornada qualsevol d’estiu en un dia molt especial per a tothom. Sigui lluny o a prop, amb attrezzo campestre o sense, el pícnic és la informalitat que el cos i l’estiu ens demanen, més en temps de pandèmia i d’obligats distanciaments. La fundadora de l’empresa de menjar per emportar Freshperts, Sara Serantes, destaca sobre l’experiència d’anar de pícnic “el contacte amb la natura i el contacte, literal, amb la terra”. Per a ella, això representa llibertat i connexió amb el planeta, i afegeix: “Aquests elements externs et connecten amb el teu jo interior”. A parer seu, en aquests moments de crisi sanitària, el pícnic és una gran alternativa, ja que permet “sortir i respirar l’aire de la muntanya, la brisa del mar o l’ombra dels arbres d’un parc”. A més, remarca que les mateixes estovalles poden ser un element divertit per garantir la distància que ara se’ns demana.

Grans dosis de natura, aire pur, absència de cotxes, poca gent, tranquil·litat i tot l’espai del món perquè els més petits s’esbravin... Passar uns dies en un refugi ens permet desconnectar d’una manera econòmica i sostenible i també és una bona opció per iniciar-se a la muntanya amb família. A més, pot ser una oportunitat per aprendre a valorar i estimar la natura plegats i gaudir de les petites coses, sense pantalles pel mig. També és una manera segura de moure’s aquest estiu, ja que els refugis han pres diverses mesures de protecció contra el covid-19, com ara reduir la capacitat per garantir la distància entre els hostes. En aquest sentit, és recomanable trucar per reservar i també portar el propi sac de dormir o llençols, tot i que en alguns refugis es poden llogar. Tenint en compte aspectes com l’accessibilitat o els serveis que ofereixen, hem fet una selecció d’alguns refugis des del Pirineu fins als Ports ideals per anar-hi en família durant els mesos d’estiu. Tots compten amb serveis bàsics, com ara lavabos, dutxa d’aigua calenta i restaurant, i en molts casos disposen de flassades, coixins i calçat de recanvi per utilitzar a l’interior del refugi. A tots s’hi pot arribar a prop amb cotxe o a peu en menys d’una hora i mitja.

El temps i l’espai s’han convertit en el nou petroli. El nou capital. Un luxe tan assequible però a la vegada tan impossible. Una utopia. Per què? Per què ens costa tant frenar? Desconnectar? Parar? Pensar? Tothom en reconeix la importància. Extremadament vital. Pràcticament de supervivència. Però són pocs els que apliquen la teoria. La inèrcia, l’entorn, les obligacions, ens fan estirar la corda, sempre endavant, sempre forçant. Sovint fins a petar. I llavors no pares per gust, pares per obligació. I la història canvia. Els experts en la gestió del temps són els primers que et fan visualitzar la paraula stop per evitar-ne les conseqüències: estrès, ansietat, angoixa, etc. Però parar costa. Parar per pensar vol valentia. Vol coratge per encarar-se als propis fantasmes. Vol prendre decisions complicades. Vol determinació per prendre acció. I vol canvi. Les agendes impossibles no deixen de ser una excusa. El refugi dels covards per no prendre mesures. Tenir una vida complicada no és excusa; tenir molta feina, tampoc; parar, pensar, actuar. És tan fàcil (i tan difícil) com bloquejar-se l’agenda. Triar, mínim 3 dies a l’any. I preparar-se per al dia escollit: escriure, desgranar objectius, decisions a prendre i passos a seguir. Si vols ser tu el que que controla la vida –i no la vida la que et controli a tu–, t’has de regalar el temps per parar, per pensar, per analitzar i per projectar. De la mateixa manera que ho fas amb els projectes. I és que quin projecte hi ha més important que la teva vida?