El 8-M és un bon moment per prendre la temperatura a la paritat. En l'àmbit europeu, malgrat les pressions i l'increment de poder de l'extrema dreta reaccionària, es pot dir que sobre el paper les lleis defensen la igualtat, tot i que en la resta del món, les dones tinguin prohibit casar-se amb qui vulguin, decidir sobre el seu propi cos o anar vestides com vulguin. Els vuit mapes que aquí mostrem evidencien que els drets de les dones encara tenen molt camí per recórrer.

A l'aplicació del mòbil de l'Erika hi apareix que a la casa que tenim davant, als afores de la ciutat de Mesa, hi ha una persona inscrita com a demòcrata. De lluny es veu un home que està al garatge arreglant un quad vermell. "Hola, que hi és, la Chelsea? Estem donant informació sobre la Proposició 139 per protegir el dret a l'avortament a Arizona", diu l'Erika acostant-se-li. L'home s'aixeca i amb to sec, quasi molest, ens fa fora: "Aquí votem republicà. No en volem saber res, d'això. Marxeu". No és la primera vegada que li passa, comenta l'Erika: "Moltes vegades els fills estan inscrits com a demòcrates, però els pares són republicans".

Gisèle Pelicot, la dona que va ser drogada pel seu marit i violada durant gairebé deu anys per una cinquantena d'homes, ha tornat a declarar aquest dimecres al Tribunal d'Avinyó, al sud-est de França, per intentar aclarir alguns dels punts que s'han abordat en el procés des que va començar al setembre. El seu advocat, Stéphane Babonneau, havia explicat a la ràdio France Bleu que la seva clienta havia volgut tornar a declarar perquè ha sentit "moltes coses que en algunes ocasions li han fet mal i escandalitzat" i perquè considera que aquest nou testimoni a la meitat del judici "permetrà jutjar millor el cas".

Milers de persones han omplert aquest dissabte els carrers de París en solidaritat amb Gisèle Pelicot, la dona a qui el seu marit va drogar durant anys perquè fos violada per desenes de desconeguts. Els manifestants han denunciat la laxitud de la justícia francesa i la ineficàcia de la policia a l'hora d'investigar i condemnar els casos de violació contra les dones. "Violador, et veiem! Víctima, et creiem", ha estat un dels eslògans més corejats.

Potser ja heu sentit a parlar de la frase de J.D. Vance sobre les “solterasses amb gats i sense fills” (childless cat ladies). Però encara que ja la conegueu, val la pena repassar la citació sencera per tenir present el que ens diu sobre el moviment que pot acabar governant aquest país després de les eleccions d’aquest any.

El tenista Rafa Nadal, pocs anys enrere, va opinar sobre la bretxa salarial al món del tenis dient: “Les models guanyen més que els seus col·legues, però ningú no diu res. Per què? Perquè elles tenen més seguidors. Amb el tenis passa el mateix, guanyen més els qui mobilitzen més públic”. Per acabar d’arreglar la comparativa, va afegir que “evidentment tinc mare, germana i són les persones que més estimo en aquest món, o sigui que què més vull que els homes i les dones tinguem els mateixos drets”. A principis d’aquest any, el tenista s’ha convertit en ambaixador del tenis de l’Aràbia Saudita justificant que el país “té un gran potencial” i “s’ha obert al món”. La feina de Nadal, òbviament, no és altruista. Tampoc és casualitat que l’Aràbia Saudita hagi triat un home per fer d’ambaixador i no una dona. Perquè les dones, com sabeu, són millors fent de models. 

La paraula ‘feminisme’ no es va crear fins al 1871. Fou entorn d’aquells anys quan es va començar a fer notar aquest moviment reivindicatiu. Però molt abans d’això, ja hi hagué dones a les Illes Balears que intentaren participar en la societat amb els drets i les condicions dels homes. Pràcticament en tots els casos eren de família benestant, si no, no haurien pogut accedir a l’educació, ni haurien tingut un cert ressò al seu entorn. Bona part d’aquestes dones estigueren lligades a l’Església, perquè aquesta era poderosa i perquè també representava una oportunitat per formar-se. Repassam la història d’algunes d’elles, quan celebram, el divendres, 8 de març, el Dia de la dona.

Es diu Shaghayegh Norouzi, és directora de cinema i actriu i té més de 100.000 seguidors a Instagram. És la fundadora des de l'exili del moviment Me Too iranià, prou valenta per haver alçat la veu contra les violències sexuals, i no davant de Hollywood, sinó del règim dels aiatol·làs. Va arribar a Barcelona fa més de tres anys, abans que comencessin les protestes arran de l'assassinat de la jove Mahsa Gina Amini a mans de la policia de la moral per portar el vel mal posat. Durant anys ha estat la veu i el rostre de les que no podien parlar i continua sense tirar la tovallola, encara que a l'Iran els que gosen alçar la veu s'arrisquen a acabar a la presó o a la forca. Un activisme que li ha costat haver de viure lluny de casa i que des de Barcelona continua resultant incòmode a les autoritats de Teheran. Tant, que fa dos mesos que espera que l'ambaixada de l'Iran a Madrid li renovi el passaport, sense el qual no pot sortir d'Espanya. Està atrapada a Barcelona, havent de renunciar a totes les invitacions que li arriben d'arreu del món per continuar defensant els drets de les dones al país persa.

Ha començat l’any amb les males notícies de sempre i algunes de noves, com els propòsits, però encara es pot olorar una mica la pluja tímida que ens ha caigut a sobre. Quan no podem esperar que la meteorologia ens acompanyi ni que el món s’arregli sol, apareixen, per donar-nos un respir, les coses petites. Literalment. No és que m’encomani a la carrincloneria, per ben intencionada que sigui. L’any nou encara no m’ha canviat el cervell. Però la història minúscula d’un ratolí m’ha alegrat la vista i els pensaments. 

El règim dels aiatol·làs podria estar davant d'un nou cas com el de l'assassinat, a mans de la policia de la moral, de la jove Mahsa Amini. D'acord amb informacions que publica el mitjà digital IranWire aquest dimarts, una noia de 16 anys hauria entrat en coma el passat 1 d'octubre després de ser agredida per membres de la mateixa força repressora en una estació de metro de la capital del país. Va ser traslladada a l'hospital amb signes vitals febles. La jove, Armita Geravand, es trobaria en situació crítica quan va ingressar diumenge al centre mèdic Fajr, de la Força Aèria iraniana.

El topless i el nudisme són pràctiques habituals a les platges, però encara ara hi ha certa reticència al fet que les dones vagin amb els pits a l'aire a les piscines. De fet, aquest estiu és el primer en què oficialment les dones tenen suport legal per anar amb els pits a l'aire, donar el pit o portar un banyador integral (que cobreix cames i braços, i fins i tot el cap per a les dones) després que el departament d'Igualtat i Feminismes comuniqués als ajuntaments que prohibir-ho és una discriminació.

Exactament avui, dia 29/7, fa 29 anys que va morir Dorothy Crowfoot Hodgkin, premi Nobel de química el 1964. La tercera dona que el guanyava. Va ser per determinar, mitjançant difracció de raigs X, les estructures tridimensionals de substàncies bioquímiques complexes com ara la penicil·lina o la vitamina B12. Anys més tard també va desxifrar l’estructura de la insulina.

Llegim a l’ARA que una associació anomenada Mugrons Lliures reivindica “el dret de les dones a estar a la piscina, si ho volen, amb el tors nu com fan els homes i, en definitiva, a decidir sobre el seu propi cos”. Paral·lelament, també demanen que les dones que porten banyador més llarg (per motius religiosos) hi puguin entrar. Espero que aquestes últimes no facin una associació que es digui Mugrons Empresonats i que reivindiqui que totes les altres es tapin. Les Mugrons Lliures demanen el dret a fer topless, entenc, perquè els homes sí que en fan quan es banyen. No sé què en pensen, de fer nu integral a la piscina.

El Tribunal Suprem dels Estats Units va decidir aquest divendres a última hora garantir, almenys de moment, l'accés a la píndola abortiva mifepristona, el fàrmac que es fa servir en més de la meitat dels avortaments al país. La decisió, però, no és definitiva, sinó que congela la qüestió mentre continua una batalla legal iniciada per un jutge federal ultraconservador de Texas, que fa dues setmanes va paralitzar provisionalment l'administració de la pastilla, legalitzada fa 23 anys.

Un grup de dones iranianes i afganeses, que inclou acadèmiques, activistes i exdiputades, ha publicat aquest 8-M, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, una carta oberta per reclamar la fi de l'"apartheid de gènere". Les autores hi denuncien que el dret internacional no recull com a crim la discriminació sistemàtica contra les dones i les nenes en règims com els dels talibans o els aiatol·làs. En la seva interpretació actual, el crim d'apartheid s'aplica només a la discriminació per raó de raça.

Més de 200 alumnes iranianes, sobretot de secundària, han estat víctimes en les últimes setmanes d'enverinaments massius que en molts casos han obligat a hospitalitzar-les temporalment. Nàusees, mal de cap, dificultat per respirar, tos, palpitacions i fins i tot letargia són alguns dels símptomes que han patit les nenes d'almenys dotze escoles femenines diferents de la ciutat de Qom, situada uns 200 quilòmetres al sud de Teheran, al nord del país. Diumenge el viceministre d'Educació de l'Iran, Youness Panahi, va confirmar que els enverinaments han estat "intencionats".

Brussel·les és el nou Londres per a les dones que han d'interrompre l'embaràs quan, a partir de la setmana 22 de gestació, es detecta alguna malformació molt greu al fetus. Si es miren les xifres, són poques les que han de travessar la frontera, però se'ls afegeix una sobrecàrrega emocional en un moment dur, perquè es tracta d'embarassos desitjats. A Brussel·les va haver d'anar l'Eulàlia –nom fictici– quan en una ecografia de la setmana 28 el seu ginecòleg va veure que el fèmur del fetus era molt més curt del que seria normal. Fins aleshores havia viscut amb total tranquil·litat, un estat que va acabar de sobte quan, en una posterior prova d'amniocentesi, es va confirmar la sospita: acondroplàsia, un trastorn dels ossos que causa el tipus més comú de nanisme. “Allò va ser una garrotada molt bèstia”, explica ara aquesta dona, que té un fill més gran i que amb el seu marit van tenir clar que no volien tirar l'embaràs endavant: “Va ser una decisió duríssima, perquè ningú estimava aquell fill com nosaltres”, afirma. 

Dijous ens vam despertar amb la notícia que la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, anunciava la seva pròxima dimissió i el seu desig de no presentar-se a les pròximes eleccions generals del país austral el 14 d'octubre. La notícia, impensable fins al moment entre aquells que no segueixen la política neozelandesa de prop, ha recorregut el món i ha posat sobre la taula un intens debat sobre les possibles raons de la renúncia d'Ardern. Admirada a l'estranger per la seva empatia i lideratge durant la gestió de la crisi del covid, ha estat víctima d'un constant assetjament durant els quasi 6 anys que ha estat primera ministra.

Lluny del rebombori polític, els centres sanitaris de Castella i Lleó atenen amb les mateixes pràctiques que fins ara les dones que passen pel servei de ginecologia o de salut sexual. La Junta, governada pel PP i la ultradreta, no els ha fet arribar el nou protocol que recomanarà o obligarà –encara hi ha confusió perquè el text no s’ha publicat al diari oficial de la regió– els metges a fer escoltar el batec del fetus o a fer-se una ecografia 4D a totes les dones que vulguin avortar. Mentrestant, els professionals ja han deixat clar que els protocols clínics els han de fer els professionals sanitaris i no els polítics i, en declaracions a Efe, el president del Consell General de Col·legis Oficials de Metges, Tomás Cobo, ha advertit que no es pot obligar cap pacient a fer-se proves en contra del seu desig. També des del punt de vista ètic i legal el protocol es llegeix com una mesura arcaica que limita els drets i les llibertats de les dones, i dels metges a l'hora de fer la seva feina, i que va en contra de la nova llei de l'avortament.