Tot i que, ara com ara, la majoria dels diaris incorporen ostentoses guies gastronòmiques de suposats experts per a gurmets afamats i esnobs adinerats, no crec que hi hagi cap oferta com la que prepara un xef estrellat a la sala Villarroel per als seus amics.

El Mateu, l'Eduard i l'Oriol són amics de tota la vida. Ara tenen 50 anys i no s'han vist mai plorar. La situació, comuna entre moltes amistats masculines, esclata en un sopar quan l'Oriol llança la gran pregunta: "Per què ens costa tant als homes plorar en públic? Som amics. Per què no ens hem vist mai plorar?" Aquest és el detonant d'Un menú tancat, la nova comèdia de Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) que arriba aquest divendres a La Villarroel després d'haver passat pels teatres de 40 municipis catalans. Dirigida per Llàtzer Garcia i produïda per Hause & Richman, l'obra furga en les dificultats dels homes per expressar les emocions a partir de tres personatges amb tres maneres diferents d'encarar-se a la seva masculinitat.

Com un cop de puny amb guant de vellut. Com una carícia amb guant de ferro. No és fàcil fer riure, entretenir i commoure tot parlant del càncer de mama. No era fàcil, però Cristina Clemente assoleix el repte en un virtuós equilibri entre la comèdia i el drama, gràcies també a l'excel·lent direcció de Sergi Belbel i de tres actrius en estat de gràcia. 

A vegades les amistats més sinceres són també les més inesperades. Yolanda Fuster, Patrícia Moya, Aïda Cerdanya, Loli Guart i Íngrid Icra es van conèixer arran de patir càncer de mama. La malaltia les va unir, però el vincle va molt més enllà. "Les nostres converses no giren al voltant del càncer. Quan ens veiem parlem dels fills, de la vida", diu Fuster, i Icra afegeix: "I de sexe". Tenen entre 40 i 50 anys i, fa uns mesos, van veure com la seva experiència amb la malaltia es transformava en una obra de teatre, Dones de ràdio, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Sergi Belbel. Clemente –autora de muntatges com Lapònia (2019) i Una teràpia integral (2022)– va infiltrar-se en aquesta amistat col·lectiva per construir els personatges de tres dones que a l'escenari interpreten Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego. Dones de ràdio s'estrena a La Villarroel el 22 de març després de fer gira amb èxit per diversos teatres del país. Elles ja l'han vista i l'han celebrat: "És un espectacle que t'arriba molt endins, i que ens va fer riure molt", subratlla Icra.

A l'Antiga Grècia, els homes es posaven màscares quan feien teatre per interpretar els personatges femenins i, més tard, als teatres isabelins d'Anglaterra es vestien amb roba de dona amb el mateix propòsit (les dones tenien prohibit actuar en públic). El lligam entre transformisme i teatre ve de lluny i, a casa nostra, el món de les plomes, els maquillatges extremats i els lluentons va brotar amb fervor a Barcelona a partir del segle XX –vinculat al col·lectiu LGBTIQ+– amb travestis revolucionàries com Leopoldo Fregoli, Ocaña, Carmen de Mairena i Ángel Pavlovski. Però tot i la llarga tradició, el transformisme sovint ha estat un art menystingut, reprimit i considerat de segona. Massa brillant, d'Oriol Puig Grau, i Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso, arriben als teatres per reflexionar sobre el llegat d'aquesta pràctica i els prejudicis que encara arrossega i per celebrar tot el que representa.

Sia per una correlació sideral dels astres, per la reivindicació de les ànimes en pena o per influència del gran èxit de la primera entrega d’Escape room, el primer trimestre de la temporada i últim de l’any ha vist arribar a la cartellera fins a tres textos catalans originals de teatre de terror o de comèdia de terror, més ben dit, ja que l’objectiu no és tan sols provocar algun ensurt com fer riure com més millor.

Una masia entre boscos i muntanyes al Pirineu. Una nevada que deixa aïllada la família. Dos germans s'han reunit perquè el pare està a punt de morir. Una metge es troba a la casa per assistir les últimes hores d'en Climent. Tot passarà en una nit. La presència és un thriller sobrenatural que explora una sensació poc viscuda al teatre com és "el suspens, la intriga, la por", diu l'actor Pau Roca. Pau Carrió dirigeix a La Villarroel per Nadal (del 19 de desembre al 12 de gener) un espectacle que parla sobre la família, sobre models de vida i sobre l'espiritualitat però des d'un gènere especialment difícil de fer rutllar sobre un escenari. De fet, és un repte nou per a tots els intèrprets: Anna Sahun, Nausicaa Bonnín, Pau Roca i Marc Rodríguez.

La Nora Tejerina (Buenos Aires, 1942) i l'Amadeu Gratacós (Barcelona, 1931) esperen amb candeletes, al lloc de trobada, l'arribada de la Mireia Palmer (Palma, 2003) i l'Anna Maurel (Tarragona, 2000). Han quedat per a anar a veure plegats l'obra de teatre Un matrimoni de Boston, a La Villarroel. Uns minuts després, les noies arriben i els saluden amb efusió. “T'he trobat molt a faltar”, exclama l'Amadeu en veure l'Anna. “Vas molt elegant”, diu la Mireia a la Nora. Tots quatre formen part de Grans Teatrerus, un projecte cultural del Grup Focus en què joves voluntaris acompanyen gent gran al teatre. La iniciativa, que celebra la seva segona edició aquesta temporada, té com a objectiu lluitar contra la solitud de les persones grans, propiciar vincles intergeneracionals i acostar el teatre a grans i joves.

Un matrimoni de Boston és una obra estranya en l’àmplia producció del ja septuagenari dramaturg David Mamet. L'obra és una mirada realista al desconcert dels homes i les falses expectatives sobre l’estat del benestar. És una obra que juga a l’alta comèdia en la línia de La importància de ser Frank, sense l’acidesa d’Oscar Wilde però amb una prosa exuberant de diàlegs incisius que en la posada en escena de la Sala Villarroel llisca meravellosament gràcies a les tres magnífiques intèrprets, a la traducció diàfana de Joan Sellent i a la direcció vibrant de Josep Maria Mestres. El director reincideix en una obra que va estrenar fa quasi vint anys al Lliure de Montjuïc amb l’enyorada Anna Lizaran, a qui acompanyaven justament Emma Vilarasau i Marta Marco, protagonistes de la nova versió, que incorpora Emma Arquillué. Un text literàriament brillant on es barreja amb tota naturalitat l’argot contemporani, les paraules bíbliques, la dissertació filosòfica i les expressions procaces.

"És emocionant sentir que ets la baula d'una cadena, que abans teu va haver-hi gent i també n'hi haurà després; que formes part d'això durant una època però un dia te n'aniràs i arribarà gent nova", diu l'actriu Emma Vilarasau al vestíbul de La Villarroel de Barcelona. Al seu costat, Marta Marco i Emma Arquillué es miren emocionades, amb una certa solemnitat. Saben que l'ocasió ho mereix. Gairebé vint anys després d'estrenar Un matrimoni de Boston a l'Espai Lliure, el director Josep Maria Mestres s'ha proposat fer-ne una nova versió, que es podrà veure del 4 al 6 d'octubre al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta, i del 12 d'octubre al 17 de novembre a La Villarroel.

Superats els 80 anys i els 60 de carrera, Carme Sansa (Barcelona, 1943) encara un nou repte interpretatiu: el monòleg Rose, de Martin Sherman, el testimoni d’una jueva nascuda a Rússia i emigrada primer a Israel i després als Estats Units, la vida de la qual ha estat marcada pels grans fets històrics del segle XX. Per a Daniel Anglès, que la dirigeix a La Villarroel (del 28 de setembre al 15 d’octubre), Sansa era no només l’actriu idònia pel seu bagatge, sinó la persona que millor podia encarnar la Rose pel seu compromís polític. "Sempre he pensat que abans d’actriu soc jo, soc una persona que pensa", exposa Sansa, que troba que hi ha pocs periodistes a la presentació de l'obra.

El Grup Focus ha batut "un rècord històric d'espectadors" per segon any consecutiu. Si ara fa un any el Teatre Romea, el Teatre Condal, La Villarroel i el Teatre Goya celebraven un total de 410.000 espectadors i més de 9 milions de recaptació, les dades de la temporada 2023-2024 són encara més positives: 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, una xifra que suposa un increment de l'11% respecte a la temporada anterior. "Tant de bo es converteixi en una notícia crònica", ha dit el president de Focus, Daniel Martínez, durant la presentació de la temporada 2024-2025. Segons Martínez, aquestes xifres "aclaparadores" permeten començar la nova temporada amb "el camí ja fressat i molt bones expectatives". Els quatre teatres presentaran durant aquest curs 14 produccions pròpies i 9 coproduccions, entre les quals hi ha reposicions de temporades anteriors.

Una tarda, mentre escoltava la ràdio, l'actor i gestor cultural Pepe Zapata va sentir un reportatge que el va commoure profundament. La periodista explicava la història de Leoncio Badía Navarro, un jove republicà que, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, va veure's obligat a treballar d'enterramorts a Paterna, la seva ciutat natal, a poc més de deu quilòmetres del centre de València. "S'acabava de lliurar d'una condemna de mort, no sabem ben bé per què, i aquesta feina va ser l'única forma que va trobar de sobreviure", explica Zapata. El que Badía Navarro no podia imaginar era que Paterna seria un dels municipis més afectats per la violència del règim franquista: del 1939 al 1956, més de 2.300 persones van ser assassinades i enterrades al cementiri en un centenar de fosses comunes.

"Els terraplanistes són gent més propera del que ens pensem", diu el dramaturg i director Jordi Casanovas. Tant ell com el dramaturg Marc Angelet veien les teories de la conspiració com un fenomen aliè, sobretot dels Estats Units, però van canviar d'opinió quan una amiga seva que treballa de mestra els va explicar un problema que havia tingut a l'escola: "Es veu que una tarda, després de fer una classe sobre els planetes i l'univers amb nens de sis anys, se li va acostar una mare i li va dir: «Heu parlat de planetes, però quan parlareu de l'opció alternativa?»". Sorpresos per aquesta anècdota, els dos dramaturgs van decidir escriure plegats una comèdia sobre una colla de quatre amics que s'han d'enfrontar a les creences terraplanistes d'una de les integrants del grup. Conspiranoia, protagonitzada per Eduard Farelo, Àurea Márquez, David Vert i Mia Esteve, aterra a La Villarroel del 19 d'abril al 2 de juny després de més de quaranta funcions en diversos teatres del país. L'ha dirigit el mateix Casanovas, que aquest mes també té Jauría en cartellera al Teatre Romea.

Ingvar Ambjørnsen és un dels escriptors noruecs més famosos, amb permís del premi Nobel de literatura 2023, Jon Fosse. Elling és segurament el personatge que l'ha fet més popular i al qual ha dedicat una tetralogia i del qual fins i tot el 1996 se'n va rodar una pel·lícula. L’obra de teatre, estrenada a Espanya per Andrés Lima el 2011, es sustenta sobre la fórmula clàssica de l’estranya parella habitada per dos éssers peculiars que han de confrontar-se amb la vida quotidiana.

"No és fàcil trobar històries boniques, una història blanca on el que importi sigui una relació d'amistat i superació i com, a través d'aquesta relació, els personatges es relacionen amb el món", afirma Pau Carrió. El director ho sap bé perquè aquests dies té entre mans, a la vegada, aquesta història lluminosa, bonica i tendra, titulada Elling (que es pot veure a La Villarroel des d'aquest dissabte fins al 14 d'abril), i el gran decàleg de l'ambició desmesurada que és Macbeth (que s'estrenarà al Teatre Lliure el 14 de febrer). La cara i la creu.

Cada vegada que Laia Marull (Barcelona, 1973) torna al teatre és un esdeveniment, perquè ho fa poc i ho fa sempre bé. Fins al 3 de desembre està en cartell a La Villarroel amb l'obra Love, love, love, dirigida per Julio Manrique, que s'ha guanyat l'aplaudiment de la crítica i del públic. Al febrer serà Lady Macbeth al Teatre Lliure. Arriba a l'ARA amb una moto de motosharing, amb el somriure posat i aquest encant natural que l'allunya del divisme de la seva professió.

Brutal. El que fa Laia Marull a Love, love, love és brutal. Ja sigui camuflada sota perruques o a cara descoberta. Ho és en el marc de quatre interpretacions de les que es recorden. Laia Marull és Sandra, universitària d’Oxford els il·lusionants anys 60 que es gronxa entre cubates i porros tot parlant pels colzes sobre que tot és possible i enrotllant-se amb el desmanegat hippie del Kenneth (excel·lent David Selvas). Uns quants anys després és la dona del Kenneth, amb qui forma una estressada parella d’èxit professional amb poc temps per al fill i la filla i menys encara per alimentar la relació de parella. I és, finalment, una suggestiva dona gran de cabells blancs que no ha deixat ni la beguda ni la impertinència perquè al 2011 ja només li queda beure i assumir que el món no canvia com havíem desitjat.

Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) és una màquina de treballar. Al juliol, en l'últim Festival Grec, va estrenar una trilogia amb Cristina Clemente que ha ocupat la Sala Flyhard, el Maldà i la Versus Glòries amb tres espectacles entrellaçats. Un d'aquests, Rovira vs. Rodríguez, just ha acabat funcions a la sala de Glòries, on ara Valente hi ha estrenat un altre muntatge: Pols de diamant, un text de Pau Coya amb Dafnis Balduz i Albert Salazar sobre denúncies falses al col·lectiu LGTBI. El director i dramaturg argentí porta en paral·lel la seva companyia a l'off de La Villarroel, on el 23 d'octubre arrencaran funcions de Los finales felices son para otros, una comèdia inspirada en Ricard III. I encara n'hi ha més: al maig, Valente estrenarà Amnèsia, la seva primera incursió al Teatre Nacional de Catalunya. D'on ha sortit aquest argentí que, de cop i volta, està conquerint la cartellera teatral catalana amb èxit?

El 1967 els Beatles estrenen en directe All you need is love al programa de la BBC Our world. És el primer programa que s’emet via satèl·lit, així que tot el món pot ballar compassat al ritme d’aquells peluts anglesos. "Els Beatles estan en màxima eclosió, acaben de publicar el Sgt. Peppers i són els abanderats del moviment hippy, que neix de la contracultura i que per primera vegada a la història fa protagonistes els joves. El discurs és que els joves poden ser lliures, decidir què fer amb les seves vides, tenir una veu pròpia", explicava dimarts Julio Manrique, 24 hores abans de ser nomenat director del Teatre Lliure. Ho deia a La Villarroel, on dirigeix l'obra Love, love, love, que s'estrena aquest diumenge i que es podrà veure fins al 3 de desembre.