Pere Noguera (la Bisbal d'Empordà, 1941) és una de les veus més sòlides i genuïnes de l’art contemporani català. Exponent cabdal de l’arte povera i el land art, ha construït al llarg de més de cinquanta anys de trajectòria una obra fidel als materials humils, com l’aigua, el fang o el ferro, desplegant sempre un discurs poètic sobre la matèria, la memòria, la identitat, el paisatge i el pas del temps. Profundament arrelat a la seva ciutat natal, capital de la tradició terrissera catalana, Noguera estrena al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal l’exposició-instal·lació Paisatge. Pols d’argila, que es pot visitar fins al 26 d’octubre.

"Completament al·lucinant". Així descriu Pablo La Parra, director de la Filmoteca de Catalunya, la pel·lícula abandonada a Camprodon el 1938 per l'exèrcit republicà en la seva retirada cap a l'exili. La troballa la va fer Lluís Bassaganya, que l'estiu del 2023 resseguia un antic camí de la retirada republicana al Ripollès, ara convertit en zona boscosa, quan va localitzar una petita bobina del primer projector de cinema domèstic que es va comercialitzar, el Pathé Baby, creat el 1922 i molt popular a l'època. Les imatges d'aquesta pel·lícula, mai vistes, veuran la llum gràcies al treball de l'equip del Centre de Conservació i Restauració de la Filmoteca. "És una autèntica tasca arqueològica", diu La Parra. La pel·lícula es projectarà el 2025 dins el nou cicle Arxiu viu, que obrirà els dimarts un espai per a la descoberta de joies i rareses de la col·lecció de la casa.

Comença l’etapa de Pablo La Parra (Gandia,1987) a la Filmoteca de Catalunya. El nou director de la institució ha presentat aquest divendres els grans eixos del seu projecte i ha avançat algunes de les iniciatives que introduirà en el funcionament del centre. Per desenvolupar la missió de protegir i conservar el patrimoni del cinema català, la Filmoteca crearà un "arxiu viu" per documentar el "moment històric de prestigi nacional i internacional de la nova generació de cineastes que estan transformant la cultura cinematogràfica del país", apunta La Parra. Serà un projecte pilot que vol arxivar "els documents i els processos creatius que les cineastes en actiu ja estan generant", diu, amb la idea de no esperar a la mort d’un cineasta "per començar a documentar el seu llegat".

Abans que director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau (Barcelona, 1955) va ser historiador i crític de cinema, però també metge (va exercir deu anys), cineasta i fins i tot director teatral d’un muntatge amb Josep Maria Pou (Su seguro servidor, Orson Welles). El final del seu mandat de 12 anys a la Filmoteca li permetrà disposar altre cop del seu temps lliure i enredar-se altre cop en mil projectes. “Com diu el meu amic Robert Guédiguian, no sé estar sense fer res i, per tant, no m’interessa la jubilació passiva”, assegura.

Hi ha tàndems que han aconseguit aliar els seus talents per crear grans obres. D’alguns d’ells han sorgit grans pel·lícules, però parlar de la intimitat d’aquestes parelles no és gens fàcil. Així ho reconeixia aquest divendres la productora, cineasta i enginyera de so Claudine Nougaret. Amb el fotògraf i cineasta Raymond Depardon han fet films com Délits flagrants (1994), Paris (1998), La vie moderne (2008) i Journal de France (2012), entre d’altres. Nougaret, amb ironia, deia que és tan complicat parlar de la intimitat entre ells dos que a l’inici de la conversa entre els dos cineastes, que ha tingut lloc a la Filmoteca, Depardon només era capaç de parlar de la seva vida abans de conèixer-la. En la seva 27a edició, el DocsBarcelona, Festival Internacional de Cinema Documental de Barcelona, va retre homenatge a aquest tàndem de llarga i fructífera carrera, que va rebre els Docs d’Honor.  

Després de superar una pandèmia, el 2023 ha estat un any de certa calma a les institucions culturals. El canvi de govern a l'Ajuntament de Barcelona sí que s'ha fet notar de seguida en un equipament tan sensible com El Born Centre de Cultura i Memòria. També hi ha hagut un nomenament sorpresa. Però, per norma general, els concursos s'han institucionalitzat com a mètode per seleccionar les direccions, i així serà també el 2024.

Canvis importants a la Filmoteca de Catalunya. Esteve Riambau, que va entrar-hi com a director el 2010, ha anunciat aquest divendres que el 30 de juny posarà fi a la seva etapa al capdavant de la institució. L'anunci de la seva marxa coincideix amb el que serà el seu gran llegat: la transformació de la Filmoteca en un equipament nacional amb autonomia de l'Institut Català d'Empreses Culturals (ICEC) i entitat jurídica pròpia, una vella reclamació de Riambau per a la qual dijous es va presentar a tràmit una llei al Parlament. "La nova llei de la Filmoteca no és un divorci de l’ICEC sinó una emancipació –ha explicat Riambau–. La Filmoteca s'ha fet gran, i quan un es fa gran marxa de casa i comença una nova vida".

Als 90, quan el cinema indie no abraçava totes les causes socials i encara estava dominat per la ironia postmoderna, Todd Solondz es va convertir en la veu més càustica i incorrecta del cinema nord-americà. Tres dècades després, Solondz és el convidat d’honor de la desena edició de l’Americana Film Fest, que una setmana abans de començar el seu programa oficial inaugura aquest dimarts una retrospectiva dedicada al director a la Filmoteca de Catalunya que passa revista a títols com la brutal Happiness, Storytelling, Benvinguts a la casa de les nines o el seu últim treball estrenat, Wiener-dog, del qual ja fa set anys.

Amb Tot Sants a tocar, la Filmoteca de Catalunya ha celebrat el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual organitzant aquest dijous una resurrecció fílmica en tota regla. Es tracta de la projecció del clàssic del cinema animat català Érase un vez..., que ha recuperat el color original amb què es va estrenar el 1950, perdut durant dècades i restaurat ara gràcies a una feina meticulosa i brillant de l’equip de conservadors de la Filmoteca. "S’havia de fer", diu Esteve Riambau, director de la Filmoteca. "Érase una vez... és la quarta pel·lícula d’animació que es va rodar a l’Estat i, en certa manera, la rèplica catalanista a la primera, Garbancito de la Mancha, que era d’ideologia una mica nacional-feixista", diu Riambau.

És el director que millor ha explorat l'experiència dels migrants africans a l'Europa benestant que els explota i expulsa. A pel·lícules com A la cambra de la Vanda o Joventut en marxa, el portuguès Pedro Costa no s'acosta a aquestes persones amb la condescendència del cinema social que visibilitza el migrant per explotar la seva misèria, sinó amb un respecte resumit en una reflexió que ha compartit aquest divendres a La Virreina: “Jo treballo amb la comunitat capverdiana, amb persones que estan en la foscor i són invisibles. I potser és una idea estúpida, però jo no vull il·luminar-les, que és el que fan normalment els documentals i les pel·lícules, sinó enfosquir la seva foscor. I això és més difícil que posar-hi llum”.

En els deu anys que porta instal·lada al barri barceloní del Raval, la Filmoteca de Catalunya ha aplegat 1,29 milions d’espectadors en 13.075 sessions, amb una mitjana de 99 persones per sessió. Així ho ha explicat aquest dilluns el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, durant la presentació del calendari d’activitats per commemorar l’aniversari de l’equipament. L’any amb més públic va ser el 2015, amb 148.769 espectadors. El 2020, amb el confinament provocat per la pandèmia i la cancel·lació del 50% de les sessions, en va tenir 66.752.

És el gran cineasta d'Israel, cronista de la seva història moderna i dels seus conflictes i ferides obertes. Amos Gitai (Tel Aviv, 1950), visita Barcelona per presentar la gran retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya fins al 19 de febrer, i que recorre una obra rica formalment, fèrtil en idees i d'un humanisme militant.

Continua resistint. La Filmoteca de Catalunya planta cara al covid i les plataformes per continuar mantenint unes xifres de públic que serien l'enveja de qualsevol cinema comercial. Fins ara aquest 2021 han passat per la seu del Raval 84.483 espectadors, amb una mitjana per sessió de 75 espectadors, similar a la dels mesos pandèmics del 2020. Tot i els aforaments reduïts durant bona part de l'any i els recels que encara tenen alguns espectadors, l'assistència només ha caigut un 24% respecte a les xifres del 2019.

A Perejaume el fascina l’espurna d’on sorgeix el cinema. “El fet que dues imatges conviuen a l’ull uns segons i generen sentit”, com diu ell mateix amb motiu de l’exposició que li dedica la Filmoteca de Catalunya, Donar cabuda (fins al 30 de març). Precisament Perejaume veu aquesta institució com “un sot de projeccions”. Un altre aspecte del cinema que el fascina és el “feix de projeccions, allò que va del projector a la pantalla i que no es veu si no hi ha pols”, explica. “És un espai tan germinal i fascinant –afegeix–, és l’espai central del cinema, allà és on passa i on té l’articulació i el verb, el cinema”.

No és una bona setmana per a Costa-Gavras (Iraia, Grècia, 1933), que fa uns dies va ser a la multitudinària vetlla celebrada a Atenes pel seu amic i col·laborador Mikis Theodorakis i aquest dijous ha enterrat l'actor Jean-Paul Belmondo, “un bon amic” a qui va conèixer el 1964 quan era ajudant de direcció de Jean Becker. El funeral de Belmondo a París, una cerimònia oficial presidida per Emmanuel Macron, l'ha obligat a escurçar la seva visita a la Filmoteca de Catalunya amb motiu del cicle d’homenatge pel centenari de Simone Signoret i Yves Montand i cancel·lar un col·loqui previst per a aquest dijous. “Em sap greu, però hi anirà el president de la República i com amic de Belmondo hi he de ser”, s'excusa.

Per a la fotògrafa Colita el cinema és “un vici”, com diu ella mateixa. “El cinema m’ha agradat de tota la vida”, subratlla. Hi va començar a anar quan era una nena cada diumenge amb la dona de fer feines i ara mira una o dues pel·lícules diàries. “M’ho empasso tot: bo, dolent, fastigós, repugnant, de dibuixos... tot!”, bromeja. “La dona de fer feines hi anava amb el nòvio i es fotien mà –recorda–, i jo i el meu germà ens fotíem sessions dobles en cinemes com el Lido, el Cervantes i el Tetuan, quatre pel·lícules cada diumenge”. En canvi, la feina que va fer com a fotògrafa de foto fixa en les pel·lícules de molts dels directors de l’Escola de Barcelona van ser “treballs alimentaris”, encara que no en renega. 

Marc Recha és un dels pocs cineastes catalans que han competit per la Palma d'Or a Canes –al segle XXI, només ho han fet ell amb Pau i el seu germà i Isabel Coixet amb Mapa dels sons de Tòquio–. Però a casa nostra sempre li ha costat més fer forat: no ha guanyat mai cap Gaudí i en els últims dotze anys només li han produït dues pel·lícules molt petites. A més, ha anat de poc que la primera gran retrospectiva no l'hi fessin aquí sinó a Eslovènia, on van demanar-li tos els seus treballs per projectar-los a la cinemateca. Això va fer que Recha regirés les golfes i tragués la pols dels seus primerencs curts en súper 8, els quals va dipositar a la Filmoteca de Catalunya perquè fossin digitalitzats. Va ser llavors quan Esteve Riambau, director del centre, va proposar-li fer una retrospectiva completa que arrenca aquest dimarts i que, finalment, se celebrarà abans que l'eslovena, ajornada per la pandèmia.

"Sorprenent, paradoxal i, finalment, molt positiu". Així ha resumit Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya, el balanç d'assistència de públic al centre durant el 2020. Enmig de la pitjor crisi que han vist les sales de cinema, la Filmoteca resisteix l'embat del covid i les limitacions d'aforament amb xifres d'assistència que serien l'enveja de qualsevol cinema comercial, sobretot en un any en què s'han suspès 607 sessions, prop del 50% de les previstes. A 30 de novembre, el nombre d'espectadors de les 637 sessions realitzades és de 58.286, amb una mitjana de 92 espectadors per sessió. Aquesta última és la dada més sorprenent, ja que tot i que inferior la dels anys més bons dels centre, és similar a la del curs de 2017. I la mitjana fins i tot puja als 156 espectadors per sessió en el cicle dedicat a Federico Fellini, el més popular entre el públic. Per Riambau, les xifres demostren "la confiança dels espectadors de la Filmoteca en la cultura i, en general, que la cultura és segura".

El cicle de cine actual alemany arrenca aquest dijous amb una desena de films que es podran veure fins al 14 de novembre, amb aquesta 9a edició dona continuïtat a la col·laboració entre el Goethe Institut de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya, als quals s'afegeix el suport de German Films. El focus principal de Cinema Actual Alemany és el cinema d'autor i independent.

Lluís Homar (Barcelona, 1957) torna aquest dimarts a la feina com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. La pandèmia els va obligar a ajornar tres espectacles i esperen que no els esguerri la tornada a l’activitat. També sembla que el covid no aixafarà les projeccions –de l'1 al 18 de setembre– de les deu pel·lícules que Homar ha seleccionat atenent la carta blanca que li ha donat la Filmoteca de Catalunya.