Ningú a Catalunya en sap tant, de l’islam, com ella. Tampoc ningú ho explica amb els seus coneixements, passió i vehemència. Sembla que et renyi, però no. Si aquest tros de dona et renyés, no et preocupis que ho notaries. Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és la professora de religions que hauríem d’haver tingut tots. Aquest any ha rebut la Creu de Sant Jordi i ha publicat Professora d’Islam (Fragmenta Editorial), un llibre-conversa amb Ignasi Moreta. En aquesta entrevista parlem de Déu i les diferents maneres d’entendre’l, però també anem a parar a Carrero Blanco o a Ernest Lluch, el seu primer marit.

La setmana vinent a Vilassar de Mar, la vila natal de l’Ernest, commemorarem amb un modest acte festiu els 20 anys del naixement de la Fundació Ernest Lluch, constituïda un parell d’anys després del seu assassinat per ETA. Aquest article vol contribuir a recordar la persona i el seu llegat, a donar una resumida i ràpida visió del que la Fundació ha fet aquests 20 anys i a fer una mirada cap al futur que voldríem per al nostre món i les possibles aportacions que podem fer nosaltres per ajudar-hi. Em centraré en tres aspectes que tenen molta relació amb els records de l’Ernest: la importància del diàleg; el sistema de salut, i l’economia, el benestar i la democràcia.   

Aquests darrers dies els mitjans han recordat el covard assassinat d’Ernest Lluch, un polític d’una biografia notable, excel·lent si la valorem des de l’ermàs que habitava. Però els qui el vam conèixer sabem que alguns dels panegírics que avui li dediquen no l'hi haurien agradat. Com a persona llesta, al polític Lluch li agradava pensar per si mateix, i no ser una peça d’un relat preestablert propietat d'uns que sovint són contraris a la mentalitat lliure que ell representava. L'Ernest era discutidor i argumentava amb erudició. Controvertir era congènit a la seva forma de ser i això li omplia part de les seves relacions socials. Per això, en defensa de Lluch, penso que no li haguera agradat un relat sense matisos com sovint s’ha fet.

Aquesta setmana ha estat per a mi una setmana bastant intensa, ja que, deixant de banda les complicacions que l’actual pandèmia introdueix en les nostres feines, m’han coincidit dues commemoracions: els 20 anys de l’assassinat de l’Ernest Lluch i els 20 anys des de l’arrencada del 22@. Tingueu en compte que en aquella etapa, a petició de l’alcalde Clos, vaig ser president de l’empresa municipal Barcelona 22@, que es va crear per llançar el projecte, i que ara soc el president de la fundació privada Ernest Lluch. Això ha fet que hagi viscut moments emotius i al mateix temps hagi tingut moltes estones per recordar i sobretot per reflexionar. Voldria fer-vos partícips d’alguns d’aquests pensaments, que han tingut sempre una mirada cap al passat i una altra cap al futur.

Encara que de vegades parlés de “federalisme càlid”, l’Ernest Lluch no es considerava federalista. Després de nombroses lectures i de l’experiència derivada de la praxi política a Barcelona, València i Madrid com a membre del PSPV i del PSC, diputat a Corts i ministre de Sanitat i Consum (1982-1986), Lluch va imaginar un projecte per a Espanya que, sense necessitat d’un nou procés constituent però descabdellant la Constitució i els estatuts d’autonomia -de manera notòria els de Gernika i Sau-, acomodés la majoria de ciutadans dels respectius territoris a l’Estat i aconseguís que el deixessin de veure com un mer aparell administratiu aliè per sentir-se’l propi.

Aquest és un fragment d'una entrevista al ministre de Sanitat, Salvador Illa, que podreu llegir sencera al diari de diumenge.

Acomplerta la seva etapa com a ministre de Sanitat i com a rector de la UIMP, Ernest Lluch es va reincorporar de ple a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, amb entusiasme i amb una frenètica dedicació a la investigació històrica. En efecte, entre el 1996 i el 2000 va centrar-se en l’estudi de l’austriacisme, el projecte alternatiu al dels borbònics en la Guerra de Successió d’Espanya, representat per Carles III l’arxiduc i avalat per Anglaterra, les Províncies Unides i l’Imperi.

Ernest Lluch tenia casa a Donostia, un pis al passeig de Salamanca, amb una saleta d’estar amb vistes a la desembocadura de l’Urumea i a la platja de la Zurriola que clissava per uns retrovisors que s’havia instal·lat a la cuina. Nits de focs artificials per la Semana Grande d’agost i galernes de setembre esquitxant a primera línia de mar.

Professora d’història medieval a la UB i candidata dels comuns per Girona el 14-F, Rosa Lluch -filla d’Ernest Lluch- ha sigut una de les víctimes d’ETA que s’ha implicat en el procés de pau a Euskadi.

“Han matat l’Ernest Lluch!” En un temps en què les notícies no corrien a la mateixa velocitat que ara, l’assassinat de l’exministre socialista va córrer com la pólvora aquella nit del 21 de novembre de l’any 2000. I els que ja estaven dormint a aquella hora es van despertar amb totes les ràdios i televisions repetint la notícia: “Ernest Lluch ha estat assassinat per ETA”. La gent emfatitzava les dues paraules, Ernest i Lluch, per remarcar que era una persona que els era familiar, no una víctima anònima destinada a omplir els noticiaris durant tres dies i ser oblidada després. La sensació general, al principi, va ser d’incredulitat, que amb el pas de les hores es va anar convertint en commoció i, finalment, en indignació. Qui eren aquells pistolers per venir a Barcelona a tirotejar un català que havia adoptat Euskadi com la seva segona pàtria? Què s’havien cregut? I després: ¿com és que el govern d’Aznar no intentava aturar aquesta bogeria a través del diàleg i la negociació?

Avui fa 20 anys que ETA va assassinar Ernest Lluch. Les bales van apagar així una veu personalíssima, la d'un heterodox de la política que estava enamorat de Catalunya i d'Euskadi i que havia dedicat els últims anys de la seva vida a aixecar ponts de diàleg i intentar trobar una solució al conflicte basc. La ciutadania va entendre perfectament el que havia intentat ETA matant-lo: l'organització terrorista, que ja abans havia assassinat altres polítics socialistes com Juan Maria Jáuregui o Fernando Buesa, pretenia dinamitar qualsevol pont, fracturar la societat basca i allunyar la possibilitat de qualsevol distensió. Per això a la manifestació que va omplir el passeig de Gràcia el 23 de novembre de l'any 2000 hi va haver dues paraules que apareixien a gairebé totes les pancartes: pau i diàleg. És a dir, rebuig a qualsevol forma de violència i aposta pel diàleg com a mètode per resoldre conflictes de naturalesa política.

L'historiador i periodista Joan Esculies, articulista de l'ARA, ha sigut guardonat amb el 17è premi Gaziel de biografies i memòries per l'obra 'Ernest Lluch. Vida d'un intel·lectual agitador'. El premi, convocat per l'editorial RBA i la Fundació Conde de Barcelona, ha reconegut "la rellevància històrica de l'economista, intel·lectual i polític Ernest Lluch", que el jurat defineix com "un personatge polifacètic amb una trajectòria professional dominada per un esperit de consens i un sentit clar de lideratge". L'obra d'Esculies recorre tota la vida de Lluch amb material inèdit format, sobretot, per entrevistes.