Quan treballava a la Biblioteca de Palafrugell, Carme Fenoll (Palafolls, 1977) va conèixer el net d'un dels Homenots de Josep Pla i se li va encendre una espurna. "Em va semblar molt interessant poder parlar dels Homenots amb persones vives que hi tenen un vincle sentimental, per poder rescatar una memòria familiar que no havia estat relatada", explica Fenoll. D'aquella idea en va sorgir un cicle amb la Fundació Josep Pla en què unien els nets dels Homenots i experts en la seva obra i que ara ha derivat en un llibre. Homenéts (La Campana) recull set retrats dels Homenots vistos pels nets de cadascun d'ells, però també pels nets intel·lectuals que s'han fet seu el llegat i el mantenen viu.

"El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d'aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res", assegurava, amb la seva murrieria habitual, Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981). Ho escrivia al text que encapçala l'edició ampliada i revisada d'un dels seus primers llibres, Rússia. Notícies de la U.R.S.S. (Edicions Diana, 1925), a El Nord, el cinquè volum de l'obra completa de Destino. A El Nord, que va precedit per dos llibres de viatges fonamentals per entendre el Josep Pla jove, Cartes de lluny i Cartes de més lluny, aquell recull de cròniques per al diari La Publicitat s'ha transformat en Viatge a Rússia el 1925 i incorpora un llarg preàmbul escrit des del Mas Pla, a Llofriu, a principis del 1967, en què l'autor confronta aquella "atzagaiada de joventut" amb la seva visió madura: "Aquest llibre és un esquema volgudament simple d'una construcció: les parets i els cairats d'una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l'edifici".

1. No n’havia dit res fins ara perquè no m’havia acabat el llibre. El vaig començar per Sant Joan i l’he acabat passat Tots Sants. Si he trigat tant no és perquè em fes bola, sinó perquè, al contrari, he assaborit cadascuna de les prop de mil cinc-centes pàgines del llibre més gruixut que he decidit acabar. Com si fos una recepta mèdica, cada nit, abans d’apagar el llum, llegia un episodi d’El cor furtiu, de Xavier Pla, sobre la vida de Josep Pla. Era la dosi diària de plaer, el premi al final de la jornada. El volum s’ha venut com la biografia de Josep Pla. I és, certament, la més completa de totes les que s’han publicat, però és molt més que això. A través de la vida d’un dels nostres més grans prosistes, el llibre és Guerra i pau. És la història dels primers 75 anys del segle XX, de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. República, Guerra Civil, Guerra Mundial. De la vida petita a la història a l’engròs. Escrita a capes, i plena de ganxos que creen addicció, són moltes novel·les de no-ficció en una de sola. N’hi ha una d’espies, n’hi ha d’amor –amb banyes i tomàquet–, n’hi ha d’autoficció, hi ha novel·la de viatges, hi ha novel·la rural empordanesa i n’hi ha de metaliterària, per descobrir com es va construint un autor de primera categoria. 

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Fa calor, avui, quinze de juliol, que escric aquest paper. Quan jo era jove era sant Enric. Ara ja no. L’han traslladat al dia tretze, em sembla. Tot canvia. Menys la calor, que aquests dies és sufocant, enganxosa. Hi ha com una llosa d’humitat que pesa dalt del cel de Barcelona. Amb prou feines surto de casa, per la calor i per la feinada que tinc perquè estem deixant el pis de la capital i la capital mateixa. Un tip de fer paquets, d’encapsar llibres, d’estripar papers inútils. Quan un és desordenat troba sorpreses als llocs més insospitats. Ahir, per exemple, em va sortir, enmig d’altres papers, una llarga carta de Modest Prats que no recordava ni de lluny. Com que li vaig dedicar el meu llibre Les ciutats i li vaig enviar, em contestava fent-ne una lectura llarga i minuciosa. La dedicatòria especificava que era “venjant-me d’un pròleg de fa anys”, ell començava dient que no hi entenia res d’això de la venjança. Que ell no ho era, de venjatiu. És clar que la meva venjança era cum grano salis, és a dir, una mica irònica i gairebé metafòrica. Ell, en aquell pròleg de feia anys, em recriminava que em mirava massa el melic, que em contemplava massa, i em recomanava que sortís al món de les coses reals. Ara Les ciutats portava un epígraf de Carles Riba: “dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats”. La venjança era un llibre en què es parlava d’homes i ciutats, és a dir del món real. Em va emocionar trobar aquells dos fulls, escrits a dues cares, amb la seva lletra menuda de perfectes línies paral·leles. Eren uns anys que, de cop, tornaven des del fons del passat i de la nostra relació personal, llavors encara incipient. Amb els anys es va anar intensificant i vam arribar a ser amics de debò. Però no hi va haver cap més carta com aquella, perquè l’escriptura es va canviar en paraules parlades. Vam viatjar, vam parlar molt i ara veig que les paraules se les endú el vent, com diu el tòpic. Les cartes queden i aquesta que m’ha sortit ara remenant papers antics me n'ha fet enyorar d’altres no escrites mai. Ja s’han perdut per sempre aquells temps de les correspondències. Aquell parlar sospesant les paraules, aquell desig de l’exactitud, aquell pensar que quedava fixat en l’escriptura.

Llegir la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla és un regal. Si no l'heu llegit, aprofiteu l’estiu per fer-vos-el. És d’aquells llibres que t’acompanyen tota la vida. És el llibre de l’any i, per tant, també té dret a ser el vostre llibre de l’estiu. No vull acomiadar l’Ara Llegim d’aquesta temporada sense tornar a parlar-ne. És una obra inesgotable, tant en els detalls com en la valoració global, tant en el retrat psicològic individual com en el reflex d’una època.

El verd de la branca del ficus i el ramatge d’un arbre del carrer emmarca les figures de les dues dones, col·locades d’una manera ideal: la de la dreta, que escolta, una mica més avall que la de l’esquerra, que li xerra. La de l’esquerra va amb bata i du ulleres, i té darrere seu les persianes del balcó, d’un verd esvaït que rima sense problemes amb el dels vegetals.

Entro a La Xicra després d’haver reconegut el restaurant al carrer Estret de Palafrugell. Té la porta vermella, amb dos aparadors bonics, una taula a fora, i sobretot una escultura de dona al capdamunt de la porta, que desprèn elegància i desimboltura al mateix temps.

Abans d'anar al tema d'aquest article, permetin-me una prèvia que comença amb un elogi rotund: la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla, Un cor furtiu, és una de les obres més importants dels darrers anys tant per entendre la figura de l'escriptor com la cultura catalana en general. Queda escrit i rubricat. Han estat justament unes planes molt concretes d'aquest estudi biogràfic les que em van portar a llegir fa uns dies una obra de la qual només coneixia la versió catalana posterior inclosa al volum 9 de l'Obra Completa, molt reelaborada però igualment magnífica. Es tracta de Viaje en autobús, que Pla publica el 1942 en plena postguerra, per descomptat en castellà. Té quaranta-cinc anys. El mateix any es publica a Estocolm l'obra pòstuma –i també la més substancial– de l'escriptor austríac d'origen jueu Stefan Zweig. Per tancar el cercle, resulta que en aquell moment la quasi-esposa de Pla, Adi Enberg, es troba a Suècia, on passarà tota la Segona Guerra Mundial. Zweig s'havia suïcidat uns mesos abans al Brasil, el febrer del 1942, juntament amb la seva esposa Lotte. Ell tenia seixanta anys i ella trenta-quatre.

Acabo d’acabar l’apassionant lectura d’Un cor furtiu, la suposada biografia de Josep Pla, que acaba de publicar Xavier Pla. He dit suposada perquè així és com es presenta, i de fet ho és. Però està escrita amb tant de talent biogràfic que a Xavier Pla se li escapa de les mans i la narració de la vida de Josep Pla es converteix en una autèntica novel·la. De fet jo l’he llegida així i m’ha donat tant de plaer literari com la lectura de Guerra i pau. Ja ho sé que avui dia això de la literatura s’ha convertit en una pràctica indecisa, que els gèneres tenen fronteres difuses. Però, segurament sense voler-ho, Un cor furtiu s’ha convertit en una novel·la, i si és així, tenim al davant la gran novel·la catalana del segle. Perquè, jo penso, el fet que el protagonista no sigui inventat, que els avatars de la seva vida no siguin ficticis, no fa que aquesta llarga narració de mil cinc-centes pàgines no passi del gènere biografia al gènere novel·la. L’estructura és de novel·la, capítols relativament breus i temàtics, ordenats no pas cronològicament com seria el cas d’una biografia estricta, sinó segons la conveniència del relat. La conveniència narrativa, l’afectiva, l’estètica. I la peculiaritat d’aquesta novel·la és que la veu del protagonista és real, vull dir que quan Josep Pla parla, no és ficció del narrador omniscient, sinó que són documents reals rastrejats i espremuts fins a l’última substància. I no és solament el protagonista Josep Pla qui parla així, sinó també els personatges diguem-ne secundaris. No sé, perquè no he perdut el temps en comptar-les, quantes citacions conté la novel·la. Però hi ha un teixit de veus travades que provoquen i es responen: articles, cartes, fragments de dietari, telegrames, postals. Les veus es responen. Les veus reclamen, les veus es queixen, per l’apatia d’uns personatges, pels desamors d’uns altres. Les amants del nostre protagonista, des d’Adi, la que podríem dir-ne l’amant intel·lectual, fins a Luz, l’amant platònica, passant per Aurora, l’amant carnal, i Consuelo, amant terminal del retour d’âge, apareixen i desapareixen. Són un quartet de veus corprenedor, un historial d’ocasions perdudes.

Corre per això que en diuen les xarxes una fotografia preciosa. El bisbe nou de Girona parla amb l’alcalde, al seu despatx. Un noi jove, l’alcalde, ple d’il·lusió i un home de mitjana edat, suposo que també ple d’il·lusió. El bisbe nou de Girona té una particularitat: fins ara era l’abat de Poblet. A mi em fa especialment content aquesta circumstància. Governar un bisbat deu ser més complicat que governar un monestir. Però governar un monestir té més dificultats del que sembla. La fotografia en qüestió destil·la una cordialitat i una proximitat admirables. Un clima de confiança entre les dues autoritats màximes de la ciutat. L’abat es mira l’alcalde com si fos un monjo jove, ple de futur. 

Xavier Pla és autor d’Un cor furtiu (Edicions 62), la vida de Josep Pla en 1.500 pàgines, un fabulós retrat ideològic, literari i íntim de l’autor d’El quadern gris a través de la seva peripècia vital lligada al tràgic segle XX català i europeu.

El doctor Xavier Pla ha trigat 10 anys a escriure la biografia de Josep Pla, Un cor furtiu (Destino, 2024). Ha llegit més de 4.000 cartes inèdites escrites o rebudes per Pla i ha consultat més de 1.800 documents fins ara desconeguts. Sí, és la biografia definitiva.

Estic llegint la monumental obra sobre Josep Pla Un cor furtiu, escrita per Xavier Pla. No puc evitar imaginar-me el plaer metafísic i físic de l’autor, ordenant, indagant, classificant, fent aparèixer personatges a través de presències o d’absències (no us perdeu la crítica que en va fer l’Ignasi Aragay a l’ARA). El treball que ha fet, psicològic, literari, és l’obra d’un superdotat. Té al cap tot Pla i tots els seus contemporanis. En aquest sentit, el personatge d’Adi Enberg, que anem coneixent a través de cartes d’ella a ell, dels viatges, de l’ara sí ara no, de les valuoses apreciacions de l’autor, és colossal.

Ja el tenim entre nosaltres. És l’esdeveniment literari de l’any. Em refereixo a la biografia de Josep Pla que ha escrit Xavier Pla. Un monument planià. Una dècada de feina. El resultat són 1.500 pàgines. El personatge és inesgotable. Ara que estem en temps de dones fantàstiques, Pla és l’últim home d’abans. Un seductor homenot d’un temps mascle. Algú d’una altra època, un monstre creador d’una potència fenomenal, un escriptor que es va ocultar rere mil cares. D’aquí la dificultat de fixar-ne el retrat, d’explicar com era, què pensava, què desitjava. I d’aquí el seu atractiu immens. Pla sempre s’esmuny. Com expressa el biògraf, exhibint-se s’oculta; mostrant-se impúdicament, s’amaga fent servir l'estratègia del calamar: escampant tinta a cor què vols. Més que despullar-lo, Xavier Pla ha volgut vestir-se amb les seves robes, amb la seva tinta, acompanyar-lo en el seu laberint. El viatge que ens proposa és fascinant.

La vida íntima i personal de Josep Pla, gran prosista de la literatura catalana, és plena de grisos, ombres, misteris i preguntes que encara avui desperten sospites i polèmiques encontrades. Sempre a la frontera ambigua de la doble moral, l'autor d'El quadern gris, durant els moments més convulsos del segle XX, va passar de militant catalanista a simpatitzant del franquisme, per acabar fent d'espia fins a retirar-se de la política en un recés intel·lectual. Sobre tots aquests episodis, molts dels quals amb detalls fins avui ignorats o poc tractats, pretén aportar llum El cor furtiu (Destino), la monumental i esperadíssima biografia de Josep Pla, que, en més de 1.500 pàgines, reconstrueix la vida i explica el caràcter de l'escriptor a partir de milers de documents, la majoria inèdits. El llibre, escrit per Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona (UdG) i director de la Càtedra Josep Pla, promet convertir-se en una de les novetats editorials més importants de l'any. 

Quan hi ha debat polític, és interessant veure a quant es paga el quilo de cita literària. A qui citar? A qui no citar? Amb quina cita contracitar si l’altre ha citat algú que t’és incòmode o et posa el dit a l’ull?

Demà és Sant Martí. Un sant important. Quantes esglésies li estan dedicades, a Catalunya i a tot el món? Una infinitat. I qui era aquest sant Martí, que va ser bisbe de Tours, que abans va ser soldat al servei de l’emperador Constantí, que es va convertir al cristianisme, que va fundar amb Hilari de Poitiers el primer monestir d’Europa… 

"La característica de Hitler és l'impermeable. És un impermeable vulgar, amb cinturó i solapes grans, però sembla el patró del qual han sortit els impermeables vulgars, amb solapes grans i cinturó", publica Josep Pla el 28 de novembre del 1923 a La Publicitat, setmanes després del cop d'estat fallit del líder nacionalsocialista en una cerveseria de Munic. La capacitat d'observació de l'autor d'El quadern gris no s'atura aquí. "A la màniga de l'impermeable –afegeix a l'article–, Hitler hi porta una gran creu teutònica. Aquesta creu, avui a Alemanya, és el signe antijueu".

Hi ha relacions que, tot i que lògiques pel context històric i per les trajectòries dels seus protagonistes, resulten encisadores perquè creen lligams inesperats. És el cas de l'escriptor Josep Pla i el lingüista Francesc de Borja Moll, dos dels grans noms de les lletres catalanes que varen mantenir una “relació intermitent i una amistat sostinguda” fins al final de les seves vides que ara es pot constatar gràcies al volum Còmplices per la llengua. Cartes 1948-1979. En aquest llibre, a cura de Josefina Salord Ripoll, s’hi arreplega la correspondència que ambdós intercanviaren d’ençà que es conegueren a Palma l’any 1948, en un moment trascendental per a la carrera de tots dos, tal com explica Salord al pròleg que acompanya el volum.