Què se n’ha fet, de l’Església catalana de finals del segle passat? Per esmentar només alguns dels que ja no hi són, parlo de l’Església dels bisbes Pont i Gol, Deig, Camprodon, Guix i Carrera. De l’arquebisbe Torrella i el cardenal Jubany. Parlo d’aquella Església dels Totosaus i els Batlle. Dels Huguet. Dels Marquès, Vilanova i Raguer, monjos de Montserrat. I no esmento els laics per no convertir tot l’article en una llista de noms. 

A diferència de Lluís Llach, trobo molt bé que els monarques espanyols hagin anat a Montserrat. No, no, sisplau, lectors! Esperin-se! No corrin a donar-se de baixa de subscriptors! No donin aquest disgust a la nostra directora! M’explico!

La visita dels reis d’Espanya a Montserrat va ser decebedora. No es pot estar una hora i mitja glossant l’esperit de Pau i Treva de l’Abat Oliba sense parlar de Catalunya i Espanya i el seu mal encaix. No es poden fer afirmacions com ara que “el diàleg comença per l’escolta” si no es porten a la pràctica. Dir que el “diàleg és un procés, és un treball”, i que no sigui possible mantenir davant el rei un diàleg sincer, és fer servir les paraules en va. L’acte va acabar sent una funció de normalitat impostada. Hi va faltar veritat.

Què se li ha de donar per menjar a un rei? En la visita dels monarques espanyols a Montserrat, els responsables de resoldre aquesta qüestió han estat els cuiners de l'Hotel Abat Cisneros. Han previst un càtering a peu dret als jardins prop del monestir mateix. A banda dels reis, hi han assistit els convidats de la visita, com ara les autoritats del Govern, el ministre Jordi Hereu, la Delegació del govern espanyol, personalitats de l'àmbit econòmic i empresarial i, esclar, els monjos.

Que els símbols són importants és una idea que hauria de tenir clara sobretot el rei d'Espanya, que és algú que, diguem-ho així, viu de ser un símbol. El rei d'Espanya és una institució, i la seva funció, la seva raó de ser, és fonamentalment simbòlica. En concret i de manera subratllada, el rei –la monarquia– és el símbol de la unitat d'Espanya, i de la seva indivisibilitat. En una monarquia parlamentària, que és la forma de l'estat espanyol, el rei –o la reina, si l'ara princesa Elionor arriba a governar– literalment personifica la nació, que a la vegada és l'estat, i que té com a atributs principals que és indissoluble i indivisible. Tot això consta al títol preliminar, article primer, de la Constitució espanyola de 1978.

Roma, 1970. El papa Pau VI rep l’abat de Montserrat Cassià Just. Dies abans, l’abat havia obert les portes del monestir perquè s’hi tanquessin uns 300 intel·lectuals, en protesta pel Procés de Burgos contra militants d’ETA, entre els quals dos capellans. L’Església basca es regira contra el judici militar, que dicta nou penes de mort que Franco evitarà amb un indult a última hora. Montserrat és fortament atacat per la dictadura, i l’abat va a buscar la protecció de la Santa Seu. I l’obté: Pau VI el tranquil·litza amb un “rebeu tothom”.

Hi ha muntanyes que s’escalen amb les cames, i d’altres que es pugen amb l’ànima. Montserrat és de les segones. Hi ha qui l’ha batejada com la muntanya màgica, d’altres com el cor espiritual de Catalunya, però cap nom li fa justícia del tot; perquè Montserrat no és només un lloc: és una presència amb coves misterioses, agulles impossibles, ermites penjades i històries mil·lenàries.

Els aficionats del ciclisme es posen el pitet quan arriba la Volta Ciclista a Catalunya. La prova centenària, una de les tres més antigues del món, viu una època dolça que ha permès veure aquests últims anys els millors ciclistes a les carretes catalanes. Si el 2024 va imposar-se el tricampió del Tour de França Tadej Pogacar (UAE), amb exhibicions que seran recordades uns quants anys, aquest 2025 havia de ser el del debut del danès Jonas Vingegaard (Team Visma). Però el doble campió del Tour finalment serà baixa per culpa de la caiguda que va obligar-lo a abandonar la París-Niça fa una mica més d'una setmana.

Rosalía ha gravat un videoclip a la muntanya de Montserrat. Segons ha avançat el programa de Catalunya Ràdio Que no surti d'aquí, la cantant de Sant Esteve Sesrovires va visitar la muntanya la tardor passada per rodar-hi un vídeo musical acompanyada de l'Escolania de Montserrat. El rodatge, que va tenir lloc l'11 de novembre, va coincidir amb una de les estades de Rosalía a Catalunya, uns dies després de visitar València per donar suport als afectats per la DANA. El Que no surti d'aquí ha explicat que han parlat amb el monestir però que no els han volgut confirmar la notícia. Tampoc se sap, de moment, quan s'estrenaria el videoclip, quina cançó el protagonitzaria i en quina llengua cantarien els artistes.

G.S.V., monjo del monestir de Montserrat, ha confessat que va abusar sexualment d'un menor el 2019 i ha acceptat una condemna de dos anys de presó per aquests fets. En aquell moment la víctima tenia 17 anys i va conèixer l'eclesiàstic perquè va participar en la trobada Montserrat Jove, coordinada per l'ara condemnat. Després, el monjo (també vicerector del santuari de Montserrat) el va convidar a passar un cap de setmana a l'abadia el maig del 2019. Després de consumir alcohol, van tenir lloc els abusos. La víctima ho va denunciar l'any 2021 i finalment l'investigat ha confessat els fets. A part de la pena de dos anys de presó, ha sigut condemnat a cinc anys de llibertat vigilada, una prohibició d'apropament i comunicació de sis anys amb la víctima i una inhabilitació de set anys per exercir qualsevol ofici que mantingui contacte amb menors.

Des del segle XIV, i així està documentat, els peregrins sempre havien vist la Mare de Déu de Montserrat amb vestit. El 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, però, va fer un canvi d'imatge dràstic. Els monjos van amagar i tapiar la Mare de Déu de Montserrat original al claustre romànic del monestir i la roba va desaparèixer. Els conflictes polítics, però, no van ser decisius: "Després de la Guerra Civil es va decidir revalorar el romànic i exposar totes les imatges tal com són, de manera que es van eliminar tots els elements decoratius que es consideraven superflus", explica el director del Museu de Montserrat, Xavier Caballé. 

El Palau Robert acull des d'aquest dilluns l'exposició barcelonina sobre el mil·lenari del monestir de Montserrat. "De tantes coses que és Montserrat, a molts catalans els resulta difícil explicar-ho. I, per la mateixa raó, a molts estrangers se'ls fa difícil entendre Montserrat", diu un dels dos comissaris de l'exposició Montserrat, 1.000 anys, Marc Sureda. És a aquests dos públics –és a dir, a tots els públics– que va adreçada la mostra, que té dos inicis possibles: Portes enfora i Portes endins. D'una banda, es fa una aproximació a la muntanya i la part visible del monestir; de l'altra, un capbussament en la vida monàstica, sempre atractiva i misteriosa pel que té de poc visible.

Hi ha medalles que es guanyen; d’altres es regalen. Les primeres premien el talent i l’esforç, en competició oberta; com les olímpiques (i paralímpiques!). Les altres, concedides sense disputa prèvia, lloen mèrits de mal apamar. La del mèrit del treball, que atorga el ministeri del ram, és la campiona del despropòsit. Retrata l’Espanya de charanga y pandereta (Lola Flores, la Pantoja, la Campos…) i de personatges com la Koplowitz, al timó de FCC, el gegant del totxo esquitxat de corrupció. O Díaz Ferran, expresident de la patronal CEOE, que va buidar viatges Marsans i va deixar els clients amb un pam de nas. De vegades, el paperot és tan gros que toca fer marxa enrere. A Franco li van retirar en aplicació de la llei de memòria històrica. La medalla del president Macià sembla igualment erràtica. Què tenen en comú un milionari com l’amo de Mango, l’heroi bomber de l’incendi d’Horta i Salvador Illa? Si ens fixem en les medalles honorífiques de la Generalitat no queda clar què volen enaltir. Entre els premiats hi ha entitats com La Caixa, el pal de paller de les finances de casa nostra, que es va afanyar a traslladar la seu a València quan anaven mal dades. 

El tren surt de la plaça Espanya i va cap a Manresa, però, esclar, l’agafen tots els guiris per anar a Montserrat. Amb les gorres, les motxilles i una roba d’esport que ja es veu comprada amb il·lusió per a l’ocasió. De seguida ho veus, si algú s’ha preparat la roba, imaginant-se ple d’esperança en un context diferent. Pugen al tren i comenten coses. S’hi estaran una hora, al vagó, però de vacances això és molt diferent.

Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d’or de la institució a la comunitat benedictina de Montserrat, monestir (i comunitat) que, a parer dels proposadors de la distinció, concentra uns mèrits indiscutibles en relació amb el país: el seu simbolisme, arrelament i implicació en la cultura catalana des de fa segles, la relació amb la societat civil, etc. Suposo que també s’ha tingut en compte el factor religiós: una comunitat religiosa ancorada fermament en la història del cristianisme europeu, enllaçada amb els grans centres religiosos-culturals del continent. En el seu conjunt, i en una perspectiva genèrica, és una història coneguda i, fins a cert punt, lògica. També és cert, però, que la distinció s’hauria pogut lliurar a la més modesta, però no menys important, comunitat de frares caputxins catalans, que poden presentar un historial prou semblant.

D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.

M’agrada, aquests dies de Nadal, començar per fer el pessebre. Ara, cada any, el fem més petit. Abans el fèiem en una taula grossa i hi posàvem moltes coses, però ara ja ens costa moure aquella taula i ens limitem a fer servir una taula petita. Hem de reduir figures, però l’essencial hi és tot. El cobert amb el bou i la mula, Sant Josep i la Mare de Déu i el Nen al seu llitet, i l’àngel també, esclar, que vola, penjat del teulat del cobert. També hi fem unes muntanyes amb un tros d’escorça de suro, una basseta on neden aneguets, un camí que s’eixampla davant del portal. El camí el fem de sal gruixuda, que sembla neu, i el voltem amb la molsa, que no hi pot faltar. Amb branquillons d’avet hi fem els arbres. A sobre del suro, una caseta voltada d’aviram. Un gall d’indi, gallines i un gall, i altres bèsties, ocells, coloms… I xais i oques. Pel camí, aquest any, només tres pastors i, adorant el Nen, unes figures dels Reis, Melcior, Gaspar i Baltasar. I els presents: una roda d’arengades, un cistell d’ous, una gerra d’oli, i en una panereta hi ha sobrassades, pa, verdures… Aquest any, sobre el teulat del cobert, hi hem posat una òliba que vigila. I entre els Reis, un gosset. Ha quedat prou bé, mal m’està el dir-ho. Senzillet i fi, que diria Carner. 

El pare Pius-Ramon Tragan i Colilles (Esparreguera, 1928) ha mort als 95 anys al monestir de Montserrat. Reconegut biblista i teòleg, era el monjo més ancià de Montserrat i acumulava 74 anys de professió monàstica. Era doctor en Sagrada Escriptura i llicenciat en filosofia, va ser degà de la Facultat de Teologia de Roma (1985-1990) i secretari del pare abat Aureli Escarré. També és autor d'obres de referència en l'àmbit internacional dels estudis bíblics, entre les quals destaquen El Llibre del Càntic dels Càntics en la Bíblia de Montserrat (1966) o la traducció del Llibre del Deuteronomi (1970).

Un manuscrit teatral del segle XVII i una creu processionària del segle XVI són dues de les peces recuperades en dues operacions de la Unitat Central de Patrimoni Històric de la Divisió d'Investigació Criminal (DIC) dels Mossos d'Esquadra. D'una banda, el ciberpatrullatge va permetre detectar una persona que, a través de webs de compravenda d'antiguitats, oferia documents que podrien haver estat extrets o espoliats, entre els quals hi havia "un manuscrit teatral d’interès històric", titulat A la Virgen de Montserrat Acto o Comedia compuesta por el muy Reverendo P. Valentín Céspedes. Es tracta d'una obra escrita en vers i inspirada en la llegenda de fra Garí de Montserrat. Segons han explicat els Mossos aquest dijous, "la inscripció manuscrita de l’exemplar vincula l’obra i l’autor P. Valentín Céspedes, jesuïta, amb l’abadia de Montserrat", la qual cosa, "juntament amb les bones condicions de la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat", ha motivat la decisió que el manuscrit sigui dipositat a l'abadia.

Aquesta Diada és excepcional a la Basílica de Montserrat, perquè el cor de cambra mixt de Montserrat, anomenat Schola Cantorum, ha actuat per primera vegada a la història. El cor està format per 29 nois i noies d'entre 17 i 24 anys i dirigit per Pau Jorquera, sotsdirector musical de l'Escolania. Abans de cantar, l'abat de Montserrat, Manel Gasch, ha estat l'encarregat de presidir l'acte de vestició dels nous escolans i escolanes amb els tradicionals saia i roquet. La primera peça que ha cantat el nou cor ha estat Magnificat, del pare Manuel Guzmán, i després, conjuntament amb el cor de nois de l'Escolania de Montserrat, han cantat el Virolai.