França ha celebrat aquesta nit la victòria del PSG a la final de la Lliga de Campions. Una celebració, però, que ha acabat sent tràgica, amb importants aldarulls per tot el país i almenys dues víctimes mortals, segons ha confirmat el ministeri de l'Interior. Concretament, en el marc d'aquestes celebracions, un jove de 17 anys ha mort apunyalat a Dacs, al sud-oest de França. De moment, la policia no ha precisat en quin context es va produir l'atac. A París, un home ha mort quan conduïa una motocicleta i ha sigut colpejat per un cotxe.

El botxí del Barça a les semifinals de la Champions, Francesco Acerbi, no és un paio normal. "Jo? Jo he viscut mil vides", ha arribat a dir el veterà defensa de l'Inter de 37 anys. L'autor del gol de l'empat en l'últim minut de partit –i que va forçar la pròrroga– és un d'aquells jugadors emprenyadors que sol travessar certes línies quan juga. Als quarts de final, en lloc de celebrar la classificació va anar a riure's a la cara de Thomas Müller en un gest poc esportiu. Contra el Barça va passar-se les semifinals intentant treure de polleguera Lamine Yamal amb tàctiques brutes. Els rivals no el poden ni veure i l'afició de l'Inter l'adora. Les crítiques no li fan ni pessigolles, ja que ell ha estat a l'infern, com sol dir.

Deu anys després de proclamar-se campió de la Lliga de Campions amb el Barça, Luis Enrique intentarà repetir la fita amb el París Saint-Germain. Els francesos no van fallar contra l’Arsenal a la segona semifinal i se citaran contra l’Inter a l’Allianz de Múnic el primer de juny en una final inèdita. De fet, el PSG arriba tot just a la seva segona final, després de perdre contra el Bayern de Hansi Flick el 2020, l’any de la pandèmia. Coses de la vida, el PSG podria tocar el cel el primer any sense Kylian Mbappé.

"Crec que aquest equip s'ha guanyat el respecte de tot Europa. Quan els jugadors tornin a casa i es mirin al mirall penso que poden estar orgullosos del que han fet", deia Hansi Flick a la sala de premsa del Meazza poc després de la cruel derrota contra l'Inter. L'entrenador va aparèixer a la compareixença amb posat seriós i exhaust després d'un partit en què gairebé no va poder asseure el cul a la banqueta per la intensitat de l'enfrontament. A banda de felicitar un grup de jugadors que ha dotat d'una mentalitat de ferro impensable al principi de la temporada, va voler destacar la importància del duel contra el Reial Madrid: "És una derrota molt dura. Volem la Champions i l'any que ve ho tornarem a intentar, però ara toca aixecar-se i pensar que, d'aquí quatre dies, ens enfrontem al Reial Madrid i estem lluitant pel títol de Lliga".

Una dècada sense finals. 10 anys esperant una final que no acaba d’arribar. El Barça va quedar-se a un pas de tornar a una final de Champions per primer cop després de tocar el cel a Berlín el 2015 al derrotar la Juventus en aquella final liderada per Messi, Neymar i Luis Suárez. Coses de la vida, el rival de l'Inter a la final de l’Allianz podria ser el PSG, entrenat precisament per Luis Enrique, el tècnic que fa 10 anys va aconseguir el triplet amb el Barça. Seria un gir del destí ben entremaliat, aquest.

A vegades tens la sensació que, facis el que facis, et tocarà perdre. Que sempre et sortirà creu, com si fossis víctima d’un encanteri. Aquest any Pep Guardiola sent que, faci el que faci, li tocarà perdre per primer cop en la seva llarga carrera. Durant anys, ell ha mortificat els seus rivals creant projectes guanyadors, però aquest any al tècnic de Santpedor no li surt res. En una nit per oblidar, el Reial Madrid va fer més gran la ferida del City eliminant-lo de la Lliga de Campions en un partit que no va tenir història. Va ser massa fàcil, per a un Madrid liderat pel talent de Mbappé. Els blancs fan festa grossa i Guardiola viu un autèntic viacrucis.

"Tinc el Madrid en el meu punt de mira", deia Pep Guardiola, valent, fa pocs dies. El tècnic de Santpedor viu una era ben estranya al Manchester City, el club que ha convertit en un dels millors equips dels últims anys. Però just la temporada en què ha renovat el contracte, Guardiola ha vist com una suma de lesions, errades pròpies i encerts dels rivals provocava una ratxa de derrotes mai vista. Mai havia perdut tants partits, el tècnic català, que veu com el seu City lluita per ser entre els quatre primers de la lliga anglesa, lluny del Liverpool, el líder. A la Champions, els resultats han estat tan dolents, que quan faltaven 45 minuts per a la finalització de la fase de grups el City n'estava eliminat. Es va classificar pels pèls.

El gran al·licient del sorteig de la Lliga de Campions d'aquest divendres a Nyon era veure si el Reial Madrid i el Manchester City es jugarien el futur a Europa en una eliminatòria apassionant de setzens de final. Blancs i citizens no han fet els deures de la millor manera a la fase de lliga d'aquest nou format de Champions i el sorteig els ha emparellat al play-off previ per jugar els vuitens de final.

L'últim ball del Girona també va acabar amb derrota. En el comiat de la Champions, qui sap si per sempre, els de Míchel van patir una nova remuntada en contra davant l'Arsenal (1-2) i tanquen la competició amb un únic triomf i 3 punts de 24. Stuani, que buscava estrenar-se a Europa, va tenir el desig negat: el seu gol va ser invalidat per fora de joc.

Victòria bogíssima del Barça al camp del Benfica. Un gol de Raphinha en l'últim segon va servir l'eufòria a Da Luz (4-5). A continuació, uns apunts en calent.

El rei d’Europa juga amb foc. El Reial Madrid va patir una nova derrota a la nova Lliga de Campions i s'ha quedat al fons de la classificació, just al límit entre els equips que quedarien eliminats i els que haurien de fer un play-off. Amb la baixa de Vinícius, que es perdrà les pròximes tres o quatre setmanes, l’equip de Carlo Ancelotti va ser derrotat per un Liverpool que vola, tant a la Premier com a la Champions. Mbappé, la gran estrella que va deixar París per intentar guanyar la Lliga de Campions amb el Madrid, va fallar un penal que hauria pogut canviar les coses a la segona part. No acaba de triomfar, el davanter francès.

La Lliga de Campions és la competició dels somnis. La Copa més desitjada, un torneig convertit en una mena de terra promesa. I el Barça va fent camí engrescant-se, creixent cada pas que fa. Al petit Maracanà de Belgrad, escenari de grans gestes del passat, el Barça va anunciar un futur millor. Com no ens podem il·lusionar veient Lamine Yamal com anava deixant rivals estesos, com si fos Diego Armando Maradona el 1982 al mateix escenari? Com no hem de somiar quan veus joves marrecs que fan cinc gols en un escenari temible? Com no hem de fer volar coloms quan Pedri sembla un mag amb la capacitat d’aturar el temps? L’equip de Hansi Flick, el rei Mides blaugrana, va espolsar-se de sobre l’Estrella Roja pujant de mica en mica a la classificació d’aquesta nova Champions convertida ja en una mena de Superlliga. Aquella derrota de la primera jornada a Mònaco ja sembla un record llunyà.

A les 19.04 hores el Girona estava guanyant un partit de Champions. Semblava, i era, com es va comprovar més tard, irreal. Perquè tan sols va durar quatre minuts, fins a les 19.08 hores. Però quins quatre minuts! Un període de temps en què es van sentir invencibles. Una estoneta preciosa on van ser els amos del món. El 2-3 final del Feyenoord el va despertar del somni.

El Barça engresca. Les cares que s’enfilen cap a Montjuïc transmeten alegria, quan no fa gaire pujar a l’Olímpic era una penitència. Es fa difícil no il·lusionar-se pensant que està començant una nova era. Un nou Barça més jove, més descarat. El de Lamine, Cubarsí o Pedri. Un equip sense gaire temps per pensar en el passat, perquè el futur és més llaminer. Llepar-se les ferides de Mònaco i Pamplona va ser fàcil contra un Young Boys molt tou, un rival que, si continua jugant així, podria baixar a Segona, a Suïssa. L’adversari ideal per passar-se tota una nit de tardor atacant un cop i un altre. L’equip té gana; bon senyal.

La Lliga de Campions és un jutge sense pietat. Després d’un inici de temporada gairebé perfecte, el Barça de Hansi Flick es desperta de forma cruel amb una derrota a Mònaco on va tocar competir en inferioritat numèrica durant 80 minuts. Una tasca gairebé impossible, tot i que l’equip blaugrana va saber competir, sense trencar-se, mantenint intacte el seu orgull. Llàstima de les errades defensives, que van evitar treure un punt que hauria tingut regust de victòria. La Champions, però, posa els projectes al seu lloc. I la realitat d’aquest Barça és que va pel bon camí, té caràcter i idees, però no pot competir com cal amb una plantilla plena de baixes. La banqueta, de fet, era aquella del Barça Atlètic, quan tocava creuar fronteres. Una banqueta on hi havia Ansu Fati, que va gaudir de cinc minuts. Un moment bonic en una nit complicada.

Hi ha dies tan preciosos a la vida que no s'obliden. Tots en tenim. I quan els recordem, amb el pas del temps, és impossible que no ens surti un somriure. El Girona, que ja en col·leccionava uns quants en forma de salvacions miraculoses o ascensos des de Primera Catalana, Tercera o Segona B, està aconseguint un àlbum de records molt ben parit. En gairebé dues dècades, el salt és immens: de tornar a Segona al Parc dels Prínceps per estrenar-se a la Champions. Però no oblida d'on ve, perquè cada petit pas que ha fet darrerament, des de continuar a Segona tot i la inestabilitat econòmica a suportar una garrotada esportiva rere l'altra li ha modulat la identitat fins a convertir-se en el que és avui: un club amb un cor immens que demostra que a vegades, per impensable que sigui un somni, aquest es pot fer realitat. Com sobreviure fins al minut 90 contra el PSG, en què un error de Gazzaniga va impedir un empat pràcticament assegurat (1-0).

Una furgoneta blanca arriba a la Ciutat Esportiva del Girona a Vilablareix. Són quarts de dotze del migdia i l'entrenament està a punt de començar. Al volant hi ha Josep Maria Luis, el Jota, l'encarregat de material del primer equip des del 2003. En baixa atabalat. "Ja soc aquí, ja soc aquí", repeteix, mentre treu capses de samarretes de l'interior, dona ordres als seus companys i ordena, en veu alta, alguns pensaments. "Després s'han de recollir les pilotes de la Champions, les noves, que a la tarda tenim shooting". Els nous temps li han fet aprendre anglicismes que no coneixia. De fet, ell ja hauria d'haver tancat la paradeta. "Sí, m'havia de jubilar aquest estiu, però ho he aturat fins al vinent. No penso pas plegar ara que anem a la Champions. Això no m'ho puc perdre", diu, amb un somriure d'orella a orella.

La relació del Reial Madrid amb la Lliga de Campions s’haurà de començar a estudiar com a fenomen paranormal. La capacitat dels blancs de guanyar finals i aixecar copes, també quan no juguen bé, escapa de tota lògica. A Wembley, un estadi que sempre porta bon record al Barça, però on el Madrid encara no havia plantat la seva bandera, l’equip de Carlo Ancelotti va guanyar la seva quinzena Champions després de derrotar un magnífic Borussia Dortmund. Poca gent creia que els alemanys tenien opcions, però van ser millors. Els tocarà ser una pàgina més al llibre d’història del torneig destinat als equips que emocionen, però acaben amb un pam de nas. Alguns juguen i somien, i el Madrid ja porta nou finals consecutives guanyades.

El Reial Madrid jugarà la final de la Champions contra el Borussia Dortmund després de derrotar el Bayern de Múnic en una altra nit d'èpica, miracles i polèmica al Santiago Bernabéu. Els blancs van superar per 2 a 1 i sobre la botzina un rival que va saber jugar les seves cartes durant molta estona, però que va caure quan ja tocava l'èxit amb els dits i va protestar –amb raó– l'anul·lació d'un gol que hauria forçat la pròrroga a l'últim sospir. Joselu Mato, amb dues dianes in extremis en només tres minuts, es va vestir d'heroi. No fa ni un any lluitava per no baixar a Segona amb l'Espanyol.

El futbol, afortunadament, no hi entén ni de lògica, ni de pronòstic, ni de diners. En una nit dramàtica a París, el Borussia de Dortmund alemany s'ha classificat per jugar una final de la Champions per tercer cop a la seva història després de trencar el cor dels francesos (0-1). Un gol de cap de Hummels a la segona part, sumat a un gran desplegament defensiu d'un equip que ha aconseguit desconnectar del joc a Mbappé, ha permès al Borussia tornar a Wembley, on el 2013 ja va jugar una final de la Champions contra el Bayern, que va perdre. Si el Bayern elimina dimecres el Madrid, es repetiran final i escenari.