"No t’ho he dit, però soc indígena, tinc un document que m’acredita com a maliseet", deixa anar el politòleg francòfon Jean-Rémi Carbonneau (Quebec, 1979) després d’una hora de conversa en català. Pertany a la comunitat wolastoqiyik i, tot i que és poliglot, mai li han ensenyat la llengua dels seus ancestres. De fet, perviu en poques reserves; deu tenir uns cinc-cents parlants i la majoria són gent gran. “Ens hem d’afanyar a salvar-la perquè està desapareixent”, afirma. Però ¿sempre és possible revitalitzar una llengua? “D’una banda, és qüestió de voluntat: si la gent vol, es pot fer. Quan dius «el català morirà de totes maneres», estàs contribuint a la seva mort. És un factor individual de desaparició del català. De l’altra, calen eines perquè tingui un rendiment creixent, exponencial”, defensa.  

Stéphane Vigneault va estudiar ciències polítiques a la Universitat d’Ottawa. Després de passar uns anys treballant en l’àmbit de la comunicació, va començar a exercir de consultor d’art. Fa cinc anys, però, la seva vida va fer un gir de 180 graus quan va decidir iniciar un projecte per canviar el model educatiu del Quebec. Ara és el cofundador i coordinador d’École Ensemble, un projecte que vol acabar amb les desigualtats educatives. Vigneault ha participat a Barcelona en unes jornades per combatre la segregació organitzades per la Fundació Bofill.

Escòcia i el Quebec han estat els dos referents més clars de l'independentisme català des de l'inici del Procés pel paper del Regne Unit i del Canadà en la vehiculació de les demandes d'autodeterminació. Però, si bé el cas del Regne Unit i Escòcia exemplifica les bondats del pacte polític –el referèndum del 2014 n'és el resultat–, la comparació amb el Quebec i el Canadà no segueix els mateixos paràmetres. Dos referèndums unilaterals el 1980 i el 1995 –amb fracàs de la reforma constitucional pel mig– van provocar que el govern estatal demanés opinió a la Cort Suprema del Canadà perquè fixés jurisprudència sobre el tema. Ho va fer el 1998 concloent que la independència unilateral no estava emparada per cap llei, però instant el govern canadenc a entrar en negociacions per definir amb claredat les condicions d'un eventual futur referèndum acordat.

"Acord de claredat". El president de la Generalitat, Pere Aragonès, s'ha lligat aquest dimarts a aquestes tres paraules per intentar que Catalunya pugui votar durant el seu futur en un "referèndum efectiu". És la proposta sobre autodeterminació que s'havia compromès a fer durant el debat de política general i que ha solemnitzat davant l'hemicicle. Com es concreta? De moment ha explicat com comença tot el procés, però encara falta molta lletra petita. Per ara, el president ho resumeix així: "Un acord que identifiqui quan i com Catalunya pot tornar a exercir el dret a decidir. Com han fet el Canadà i el Quebec".

El govern del Quebec, la província francòfona del Canadà, ha aprovat una llei de protecció del francès que restringeix l'ús de l'anglès a les escoles, davant dels tribunals, a l'administració pública i a les empreses. L'anomenada llei 96, proposada pel govern conservador de la Coalició Avenir del Quebec, va ser aprovada per una àmplia majoria parlamentària de 78 vots a favor i 29 en contra, el 24 de maig. El primer ministre quebequès, François Legault, ha felicitat el ministre responsable de la llengua francesa, Simon Jolin-Barrette, per la que va qualificar com "la reforma més important" des de l'adopció de la llei 101 l'any 1977, que convertia el francès en l'única llengua oficial.

Un dels aspectes més rellevants que condicionaran la negociació política entre Catalunya i l’Estat és el de donar als catalans l'oportunitat de votar sobre el seu futur polític col·lectiu. Per a molts, això significa poder pronunciar-se sobre la independència i penso que és convenient aproximar-se a aquesta qüestió fent un exercici de realisme; és a dir, considerant els obstacles que s'hi poden oposar i veure com es podrien superar.

Escòcia i el Quebec són dos miralls recurrents per al sobiranisme català. I és lògic: en molts sentits són els dos casos més pròxims i directament comparables al nostre. Moviments independentistes amplis, que creixen en democràcies avançades i estats descentralitzats, i que s’expressen de manera pacífica i democràtica. És evident que hi ha diferències, sobretot en la reacció dels respectius estats. A diferència del que va passar el 2017 a Catalunya, tant al Quebec com a Escòcia s’hi van poder celebrar referèndums sobre la independència de manera pacífica i democràtica, el 1995 en un cas i el 2014 en l’altre. En tots dos casos hi va participar el gruix de l’electorat (el 94% i el 85%, respectivament), i s’hi van enfrontar grans campanyes pel sí i pel no. En tots dos casos es va imposar el no, amb un marge de 10 punts a Escòcia i de només un punt al Quebec. Però l’evolució posterior dels respectius moviments independentistes no podria ser més diferent.

A Escòcia les enquestes sobre la independència situen de percentatge mitjà uns resultats inversos als que va deixar el referèndum del setembre del 2014 –44% pel sí i 55% pel no—. En la darrera, d’Ipsos MORI per al canal escocès STV, el sí arriba al 58% i des de finals de març, segons el setmanari nord-americà Politico, no n’ha aparegut cap en què el no s’imposés: la gestió de la pandèmia del govern de Nicola Sturgeon enfront de la de Boris Johnson ha impulsat l’independentisme. ¿Aconseguirà Escòcia, però, constituir-se en estat?

El vídeo que va gravar una dona indígena en un hospital del Quebec poc abans de morir ha posat sobre la taula un problema de racisme sistèmic al Canadà. Joyce Echaquan, una dona d'Atikamekw de 37 anys i mare de set fills, va ingressar dissabte a l'Hospital de Lanaudière a la ciutat de Joliette, queixant-se d'un mal de panxa recurrent i advertint que tenia problemes cardíacs. Dos dies més tard va emetre a través de Facebook Live un vídeo de set minuts en què apareix lligada i demanant: "Veniu a buscar-me, m'estan drogant", mentre algunes infermeres es mofaven d'ella. Dilluns va morir.

Mentre que ahir el Govern va fiar la represa del diàleg amb Madrid a la conformació d'un executiu estatal, avui, en canvi, el president del Parlament, Roger Torrent, ha instat el gabinet espanyol en funcions a recuperar la via política per resoldre el conflicte català. En una conferència al Fórum Europa, el cap del Legislatiu ha apel·lat a un "pacte de claredat", en al·lusió a la Llei de Claredat aprovada per la Cambra dels Comuns canadenca l'any 2000 sobre un hipotètic referèndum d'independència al Quebec.

Va ser una empresa privada de gestió de visats la que va impedir l’entrada de l’expresident Puigdemont al Canadà. El seu advocat a Quebec, Stéphane Handfield, ha explicat en roda de premsa que havien fet servir una empresa privada per fer d’intermediari entre l’administració pública canadenca i el sol·licitant del visat (que tècnicament ja no s’anomena visat sinó autorització electrònica de viatge, i que va resultar ser una mena d’ “empresa fantasma” cometent “mala praxis” a l’hora de gestionar la sol·licitud de l’expresident. De fet, tal com va explicar l’advocat a l’ARA, l’empresa de visats que van fer servir és la catalana Electronic Travel Service, gestora de la pàgina web www.canadianeta-visa.com, amb seu al Prat de Llobregat. Des de l’entorn de l’expresident es neguen a valorar aquesta informació, però admeten que “l’empresa de visats va cometre un error”.

Els votants del Quebec han elegit aquest dilluns un partit relativament nou de centredreta per dirigir el govern provincial, en la primera campanya electoral en dècades que ha estat marcada pel debat sobre la independència del Canadà.

Rosalie Pelchat és una jove típica de l’anomenada nova generació del Quebec. Pot parlar en francès o anglès indistintament, sense cap mena d'esforç. I es passa hores navegant a Facebook o veient Netflix en l'idioma de Shakespeare. A diferència de la generació anterior, ella no té cap interès de lluitar per un Quebec independent.

El dilluns que ve, 1 d’octubre, mentre aquí commemorarem, a parts iguals, el primer aniversari d’un dia que ens vam agradar col·lectivament i la primera jornada que vam patir la brutalitat d’un Estat sense manies, al Quebec estaran celebrant les seves eleccions a l’Assemblea Nacional. El dia que arribo a Mont-real, fan l'últim dels debats televisats entre els principals candidats. Res millor per combatre el 'jet lag'. Els principals temes de confrontació són la immigració i l’educació. En una àrea de 8 milions de persones, on es calcula que el 55% de la gent no sap interpretar un text que vagi més enllà d’unes instruccions del metro, debaten si cal fer que l’ensenyament sigui obligatori fins als divuit anys. Pel que fa a l’entrada d’immigrants, gasten el cinisme –si fa no fa– de tot arreu. N’hi ha un que té la barra d’argumentar que, si entra menys gent de fora, els podran tractar millor.

]]>

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha viatjat aquest diumenge a la ciutat més gran del Quebec, Mont-real, on s'ha trobat amb el primer ministre canadenc, Justin Trudeau. Després de la reunió, el primer ministre i el president espanyol han hagut d'enfrontar-se a preguntes sobre el conflicte català. Cal recordar que el 1995 el Quebec va dur a terme un referèndum per la independència que l'independentisme va perdre i, des d'aleshores, el seu suport sembla anar a la baixa. A la pregunta de què pot aprendre Espanya del Quebec en relació amb el conflicte independentista, Pedro Sánchez ha respost que el regne d'Espanya pot aprendre que les crisis polítiques es poden resoldre per la via política. "Del Quebec es pot aprendre que és possible trobar una solució política a una crisi política", ha assegurat. Això sí, ha remarcat que "cada país ha de trobar el seu propi camí". També cal recordar que la solució política que ha proposat Sánchez fins ara és un referèndum sobre "autogovern" a Catalunya que no pregunti per la independència.

]]>