"Ses coses no són fàcils per ningú, dins d’aquest iglú, tan descongelat, tanta longitud, tan ple de finals, tan privat de tu", canta Antònia Font. Quin do que té Joan Miquel Oliver per crear imatges, per suggerir estats d’ànims i per jugar amb les paraules! Em resulta difícil trobar una definició de la vida més sintètica i ajustada que aquest iglú tan ple de finals.

Des del balcó de casa veig els badius d’algunes cases baixes del centre de Badalona i això em fa sentir afortunada. En un dels badius hi ha un ametller –que ara mateix està florit, com correspon– i una magnòlia enorme que al mes de juny ens farà arribar la flaire intensa i dolça de les seves flors. Es tracta d’un petit oasi de silenci i de calma al bell mig d’una ciutat sorollosa i sovint atabaladora. Darrere els vidres, contemplo el núvol blanc de les flors d’ametller en silenci i deixo enrere les riuades de gent que va cap al metro, el transitar feixuc dels autobusos i la remor llunyana de l’autopista.

Envoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Tot i que el concepte de tercera edat està en desús, la millora en les condicions de vida i els avenços mèdics està canviant la vellesa, i ha obligat l'acadèmia a ampliar la classificació amb una quarta edat, que començaria a partir dels 80 anys. Aquesta revolució demogràfica fa que, per primer cop, persones que estan en la setantena o fins i tot en la vuitantena (socialment considerats vells) s'hagin de fer càrrec de les cures de progenitors de més de 90 anys o, fins i tot, centenaris. La tercera edat cuidant la quarta. I per tenir una idea del futur, el nombre de persones centenàries creix a un ritme del 8%, segons l'Idescat. Es calcula que a Catalunya hi ha unes 100.000 cuidadores familiars (el 90% són dones), segons un estudi de la cooperativa Suara. El perfil majoritari és el d'una dona d'entre 51 i 71 anys que hi dedica unes 14 hores diàries.

Les persones majors reclamen "dignitat, drets i millorar el seu benestar", segons el manifest elaborat per UGT amb motiu del Dia del major, que se celebra aquest 1r d'octubre. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS) és major tota persona que té més de 60 anys. El sindicat ha reclamat a les institucions que prioritzin les necessitats d'aquest grup poblacional en les agendes polítiques. "Fa un any i mig que s'han paralitzat les reunions del Consell de Majors del Consell Insular de Mallorca, quan en toquen dues per any. Necessitam la creació de la regidoria de Majors, que només té l'Ajuntament de Palma i que es formin els consells de majors restants, aprovats al Parlament i que no s'han fet", lamenta el sindicat.

No és l’habitatge, és l’amistat. Vaig arribar a aquesta conclusió quan, consternada, vaig saber que al Japó algunes persones grans cometen robatoris per poder entrar a la presó i evitar la soledat. A la terra del sol naixent, de l’honor i la tecnologia, no hi ha por més gran que la d’envellir a soles. D’entrada penses que el desig real d’anar a presó és tenir menjar i llit assegurats, però resulta que, quan aquestes persones troben algú que es preocupa per elles, algú que els diu pel seu nom, que els pregunta cada dia com estan o que els acompanya a passejar, llavors ja no delinqueixen. Estar sols i no ser estimats per ningú és un dels sentiments més dolorosos que es puguin imaginar. Al Japó i a Catalunya, on la soledat avança com una epidèmia silenciosa. No volem morir sols.

La Petra tenia 78 anys. No li tocava morir-se, encara, però el passat 28 de juny, a Fuengirola, el seu marit la va escanyar. Presumptament, és clar, sempre presumptament, si no volem anar nosaltres a presó, tot i que el senyor duia encara l’escalfor de la sang deturada de la Petra a les mans quan el van detenir i havia deixat una carta de comiat abans d’intentar suïcidar-se. Ja podrien invertir l’ordre dels seus actes, aquests nihilistes del masclisme que compleixen amb l’amenaça tantes vegades repetida en qualsevol casa habitada per aquesta mena de dèspotes domèstics: “et mataré i em mataré jo”. Els veïns, com sol passar en aquests casos, es mostren sorpresos, commocionats i no haurien imaginat mai que la Petra pogués tenir aquest final perquè al bon senyor no se li coneixien actituds violentes. Per descomptat que nosaltres tampoc podem saber el que passava dins del matrimoni, però tenim massa informació, consciència i precedents per pensar que es tractava d’un cas de violència masclista amb desenllaç de feminicidi. Un cas especialment colpidor perquè la Petra tenia 78 anys i no li tocava morir-se, no.

Acabo d’entrar al bar, perquè té wifi i s’hi està bé llegint el diari. El cambrer, que em coneix, ja m’ha “marxat” el cafè amb llet amb got (un cafè amb llet com els dels paradistes del mercat). M’assec al fons de tot del local, en una taula cantonera que és “la meva”. De cop, un tro. S’ha sentit un tro. M’aixeco, sense poder-ho evitar, per comprovar si plou (allà on soc no hi ha finestres). Plou, plou.

Tendim a assumir que la cognició empitjora a mesura que envellim. Els nostres pensaments es poden tornar més lents o confusos, i podem començar a oblidar coses, com el nom del nostre professor d'anglès de la secundària o el que volíem comprar al supermercat. Però això no li passa a tothom.

Als boscos del nord del Canadà es pot desaparèixer. És el que pretenen els protagonistes de Plovien ocells (Minúscula), de l'escriptora canadenca Jocelyne Saucier (Nova Brunswick, 1948) i que ha traduït al català Marta Hernández Pibernat. Són tres ancians que viuen en cabanes de fusta sense aigua corrent ni electricitat però que són perfectament autònoms i saben sortir-se'n en un entorn salvatge. Als tres se'ls unirà una altra anciana, la Marie-Desneige, que s'ha passat pràcticament tota l'edat adulta en un psiquiàtric. Saucier ja parlava de fugues i desaparicions a A tren perdut (Minúscula) a través de la història de la Gladys, una dona gran que deixava la seva vida, pujava un tren i desapareixia per sempre. Plovien ocells és una fugida al bosc però sobretot és una novel·la sobre la llibertat. Són ancians que volen escollir com viure i també com morir.

Fa uns dies, una noia em va venir a trobar al vestíbul de RAC1 i em va demanar si podia escoltar-la un moment. No ens coneixíem de res i vaig pensar que em parlaria de les meves novel·les o del programa Vostè primer, en el qual col·laboro.

Li pregunto a A., que acaba de fer 70 anys, per la seva infantesa. La infantesa de qualsevol persona, com li va dir l’actor rus Roland Bikov a la Montserrat Roig, és l’antiguitat de cada ésser humà. O sigui que per entendre l’antiguitat d’una societat, les seves arrels, cal saber com van ser nens els que ara són grans. Però ai!, les relacions intergeneracionals no estan de moda, els dinars familiars són un pal i els vells repapiegen o es repeteixen. Acostumats a l’entreteniment continu i exigint a les persones reals un ritme de tiktoker, la ja coneguda melodia dels més grans es fa feixuga i convida a la fugida cap a la pantalla tan plaent per a la hiperactivitat mancada d’atenció tan característica del nostre temps. Només els qui tenim una naturalesa narrativa i busquem històries en cada bocí de vida continuem escoltant els que es repeteixen com escoltàvem de petits els contes de fades. Els petits canvis que la persona va introduint en un relat ja conegut constitueixen pistes essencials sobre l’antiguitat dels anys previs a les penes i angoixes del món adult. 

Andreu Tost Bonet va complir 108 anys l’octubre passat i és dels homes més grans de la demarcació tarragonina. Fa 25 anys que és vidu. Nascut a les Borges del Camp, l’Andreu resideix a Tarragona des que era jove, i fa 14 anys que viu a la Vall del Llorito amb la seva única filla. Amb cent anys encara passava el motocultor i ara encara rega l’hort, plega garrofes, tria olives o trenca ametlles. La terra és la seva passió.

A la dissenyadora de moda Vera Wang sembla que ara li toca ser més coneguda per tenir l’elixir de la joventut eterna que no pas per la seva feina. Els seus 74 anys no són els 74 anys de la resta de mortals sinó que, segons revistes i diaris d’arreu, són “els 74 anys més ben portats del món”. Quan es diu els més ben portats, en realitat es vol dir que, aparentment, sembla molt més jove del que és. Ser una dona de 74 anys feliç amb arrugues sense estar primíssima s’entén que no és portar-los tan bé. Encara estem així, sí. Quan la dissenyadora explica com ha fet aquest pacte amb el diable en destaca una dieta a base d’hamburgueses del McDonald's, de berlines i de vodka, però sobretot una vida dedicada a la feina, perquè, segons ella, mantenir-se ocupada et manté jove. Se m’acuden centenars d’exemples que contradiuen aquesta dada, però és ben bé que cadascú fa els pactes a la seva manera. També imagino les més espavilades menjant hamburgueses i bevent vodka amb l’excusa perfecta que estan frenant l’envelliment. Endavant. En qualsevol cas, en lloc d’alegrar-nos de viure les diferents etapes de la vida mentre a molts llocs del món no tenen aquesta oportunitat, aquí socialment continuem tenint un problema enorme amb l’edat. I, casualment, afecta molt més les dones. La dictadura de les aparences no acaba mai. Però celebrem que l’OCDE recomana allargar l’edat de jubilació perquè d’aquesta manera, treballant fins als 80, segur que ens mantenim totes molt més joves. Ni que sigui d’esperit i per força. I amb un didalet de vodka (o d’Aromes de Montserrat, que fa més d’aquí). 

Aquest estiu, en una festa a la piscina, la Johnnie Cooper va pujar al trempolí, va executar un salt perfecte i després es va unir a la resta del grup a jugar a l'aigua. El motiu? Celebrava 90 anys. "Sempre havia esperat amb molts nervis aquest aniversari", comenta Cooper, que viu a Alabama (EUA) i fa anys que està jubilada de l'exèrcit d'aviació nord-americà. "Ja no tinc tants problemes i complicacions com abans. Ara tinc molta més pau a la vida".

Joan Sagarra (Barcelona, 1927) tenia 9 anys quan va començar la guerra. Té gravat a la memòria el 19 de juliol del 1936. “Vivíem davant de l'Hospital Clínic, recordo sentir molt soroll, sortir al balcó i veure un carreta de transport de llet. A la lona hi havia escrit “leche” i en penjaven cames i braços. 

Sense saber ben bé com, he anat a parar a una pàgina que ofereix les fotos de l’abans i l’ara d’una pila de personatges famosos. M’han vingut al cap tot de raons per no quedar-m’hi –seria masclista?, edatista?–, però només de veure tres o quatre rostres en la seva versió jove i envellida, ja m'he adonat que es tractava d’un exercici que podia ser molt interessant.

Cada vegada vivim més anys, i val la pena que ho fem amb qualitat. En aquest dossier explicam descobriments recents associats a l'envelliment, especialment sobre el cervell, la musculatura i diversos teixits. Us donam consells per prevenir situacions indesitjables i una llista de bons hàbits. I, a més, també repassam què cal preveure des del punt de vista econòmic per assegurar-se la tranquil·litat en la vellesa.