L’altre dia vaig compartir un àpat (els autònoms juguem a fer “sopars d’empresa” amb els amos que no tenim) amb la directora d’aquest diari, l’Esther Vera (la dona amb qui tothom voldria anar a sopar). Tots els comensals volíem saber curiositats sobre alguns dels casos que el diari ha destapat aquests anys, com ara el cas de l’Institut del Teatre o el dels cartells de l’Alzheimer, d’Esquerra Republicana. Les interioritats, la manera en què els periodistes de l’ARA van arribar a la veritat valen un Sense ficció. Mirant-m’ho de lluny i de prop vaig sentir orgull.

Ser una ciutat insatisfeta té, segons el secretari d'estat de Cultura, Jordi Martí, certs avantatges. "Barcelona és una ciutat insatisfeta, i això té una part positiva. No ha tingut ningú que la protegís ni l'empenyés, i això ha fet que sigui una ciutat feta a si mateixa que ha aprofitat les oportunitats, s'ha convertit en una ciutat-laboratori, que experimenta, oberta al que és nou, perquè necessita estar a l'avantguarda del món", ha assegurat Martí durant el debat que ha organitzat aquest divendres al migdia la Fundació Barcelona a l'Ateneu Barcelonès, i que ha moderat la directora de l'ARA, Esther Vera. "No n'hi ha prou sent laboratori, també ha de promocionar allò que surt del laboratori, servir de plataforma", assegurava Xavier Bru de Sala, patró de la Fundació Barcelona.

Les fugides endavant acostumen a complicar les coses, i Pere Aragonès ha optat per assumir la derrota i acceptar-la de manera honesta. El president de la Generalitat en funcions sap que l'avançament electoral es va cuinar a Palau i que la decisió va ser discutida des del primer moment pel sector junquerista del partit. L'aposta del tot o res, que va fer després del fiasco dels pressupostos, ha quedat en res, i el president de la Generalitat assumeix la derrota i abandonarà el Parlament. Esquerra comença així la reflexió interna que decidirà si mira al futur o recupera el lideratge d'Oriol Junqueras. Per recuperar decència en la política, el primer pas és acceptar els resultats electorals, admetre que el sobiranisme ha perdut la majoria del país, que en bona part s'ha quedat a casa. El primer pas per liderar alguna cosa requereix reflexionar i reordenar-se. Amb uns resultats molt millors, però insuficients per complir els objectius de la "restitució" i la tornada, el president Carles Puigdemont s'aferra a l'ombra d'una investidura molt incerta i potser algú del seu entorn pensa que es podria beneficiar encara d'una major polarització si es repetissin les eleccions. El sobiranisme ha optat massa vegades per les fugides endavant i la lectura parcial de la realitat. La unitat independentista va saltar pels aires la legislatura passada, i ara no tindrà més remei que renovar persones i estratègies.

L'ARA convida Iñaki Gabilondo en el seu tretzè aniversari per analitzar el futur del periodisme.

L’ARA és el diari que, des del seu naixement, ha tingut més vocació digital. Però això no vol dir, al contrari, limitar-se a l’esfera de la virtualitat i les pantalles. Així ha tornat a quedar demostrat aquest dimecres, amb la celebració de la segona edició de la Festa d’Estiu, que ha aplegat lectors, subscriptors, periodistes, opinadors, anunciants i, en definitiva, tothom qui està vinculat al mitjà d’alguna manera o altra. La iniciativa se suma a les freqüents trobades en petit format amb el públic de l’ARA, els actes i esdeveniments repartits al llarg de l’any o, fins i tot, les colònies infantils.

Ha estat una setmana de fúria i malestar. També de cinisme polític. Però, enmig de la mesquinesa dels temps, sempre surt una escletxa d’allò que Rob Riemen anomena “l’art d’esdevenir humà” (ed. Arcàdia). La fúria del poder a Rússia i el malestar dels temps a França. La mesquinesa política a Espanya, on el PP i Vox van tancant acords cada dia que poden fer-nos retrocedir anys en drets socials, en el combat del masclisme, en protecció de la llengua o en l’exercici de la llibertat individual a l’hora de tenir una mort digna.

Com un degoteig constant. Com una gota contínua a la qual es van acostumant les orelles fins que el nivell de l’aigua faci cedir el sostre i ens caigui damunt del cap.

Havia de passar i ho sabien tots els membres del Govern i els líders dels dos partits. Han aconseguit endarrerir un any la crisi, però ja no es pot amagar més que ERC i JxCat no tenen una visió comuna dels èxits i dels errors propis del 2017, tampoc del grau de les fortaleses de l’1-O, ni comparteixen estratègies ni mètodes per arribar a uns objectius en teoria compartits.

Esther Vera entrevista Joan Subirats, ministre d'Universitats

Que no, que aquest any tampoc hi serem tots. El temps va passant indiferent mentre algunes de les nostres persones estimades ens van deixant a nosaltres pel camí. Però el món gira tossut i no s’atura ni quan marxen els nostres i el seu record se’ns queda confinat en la memòria, en els gestos o, amb una mica de sort, en algun dels nostres actes.

S’imposa pensar que Marx tenia raó i que la història es repeteix primer com una gran tragèdia i després com una miserable farsa. Mirem al voltant i la tramoia mostra un corrent de fons inquietant, tot i que un punt ridícul en les formes, especialment pel que fa a la ultradreta europea i a l’espanyola en particular. Un exèrcit d’escorpins recorre les nostres democràcies liberals soscavant els valors de la convivència i la diversitat, mentre que les grans preguntes econòmiques cada cop tenen menys respostes i són més inquietants en termes de desigualtat i de garanties de funcionament de l’ascensor social.

D’on surt la necessitat d’escriure un llibre sobre l’origen dels llibres?

“Joan Carles I és un gran seductor i un delinqüent”, sosté el periodista Ernesto Ekaizer. Ho argumenta a fons en el seu nou llibre El rey al desnudo. Ekaizer, col·laborador habitual de l’ARA, explica amb tot luxe de detalls, amb el seu característic estil incisiu i amb nombrosa documentació, com l’anterior rei, per una sèrie de truculents episodis, no només va dilapidar tot el seu prestigi –va ser, sens dubte, un dels reis més populars d’Espanya– sinó que a més ha arribat a posar en perill l'estabilitat de la monarquia espanyola.

Quan la societat catalana encara no havia superat el trauma del 2017, i la duresa de la presó i l’exili havien condicionat la capacitat i la llibertat amb la qual es podia fer una anàlisi racional dels errors comesos i un inventari de reculades i d’avenços polítics, va arribar el covid per acabar de submergir l’acció política en la impotència i les emocions desbocades.

Deia Marx, el bo d’en Groucho, que no era la política la que feia estranys companys de llit sinó el matrimoni. Com sempre, tenia raó, però aquest no és el tema d’avui. El tema és la complexa política d’aliances que tensiona la política espanyola i les no menys estrambòtiques aliances que es poden dibuixar a Catalunya en les pròximes setmanes i les seves perilloses conseqüències. Quins socis formaran el govern de Catalunya en un moment d’atordiment per la pitjor crisi econòmica, encara en pandèmia després d’un any de desgast d’una ciutadania que dona símptomes d’esgotament, amb presos polítics i amb la joventut asseguda sobre un polvorí?

Najat El Hachmi és una escriptora catalana nascuda a Beni Sidel, en una família musulmana marroquina. La seva última novel·la és la guardonada Dilluns ens estimaran, premi Nadal 2021. La seva mirada observa la transformació de dos mons que en són un de sol.

Que el 2020 ens està posant a prova no cal desenvolupar-ho gaire. I de la mateixa manera que ha sigut un any cruel, dominat per la mort, la por i les dificultats econòmiques, també hem de veure que vivim una època d’acceleració dels canvis en què som conscients, en temps real, que la ciència i la tècnica són el motor del progrés. Estem immersos en salts tecnològics impensables fa un any que afecten des de la manera de treballar fins a la gestió de la incertesa -un tipus d’adaptació al canvi darwinista- que s’ha convertit en un hàbit conscient per a la supervivència.

Deu anys són molts o pocs? Doncs depèn. Si són deu anys de vida d’un diari nascut quan l’oracle donava el periodisme per mort i el paper pràcticament per desaparegut, quan el país vivia una profunda crisi econòmica i els canvis tecnològics portaven massivament la premsa a deixar la informació sense valor abaixant-ne el preu per incapacitat d’adaptar-se als canvis, doncs aleshores són molts i molt satisfactoris.