<![CDATA[Ara Balears - Albert Pla Nualart]]> 10 <![CDATA[El català dels periodistes: necessita millorar]]>

Els periodistes no són prou conscients del seu paper de referents lingüístics i han abaixat el llistó de la llengua en els seus mitjans. Són dues de les conclusions de l’informe que ha elaborat Mèdia.cat, l’Observatori Crític dels Mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. La degradació que s'estén en el català del carrer també ha arribat a les redaccions dels mitjans de comunicació, cosa que, a la vegada, contribueix a l'empobriment de la llengua. I el 42% dels lingüistes consideren que el nivell baixarà encara més els pròxims anys amb els periodistes més joves, fruit dels mals resultats en llengua a tots els trams escolars i de la caiguda de l'ús social del català. L’estudi, elaborat pel periodista i lingüista Pol Cervera, ha enquestat 50 correctors, assessors lingüístics i filòlegs, i recull el testimoni de dotze professionals que treballen amb la llengua en mitjans de tot el domini.

]]> <![CDATA[Víctimes de l’omissió]]> En la moral catòlica, l’omissió seria el pecat consistent en no fer el que mana la llei divina. I en dret penal, el delicte consistent en no fer voluntàriament el que mana la llei a seques. La llei apareix en les dues definicions, i és que sense una formulació objectiva del que s’ha de fer, l’omissió, el que es deixa de fer, és gairebé un fantasma. En l’àmbit concret de la política, els pecats d’omissió són els més venials: els més perdonats en la valoració dels líders. I, tanmateix, el dret i l’ètica argüeixen que l’omissió és també acció: que un no fer voluntari és un fer que se serveix de la passivitat per invisibilitzar-se. Un dels grans drames de les nostres democràcies és que l’omissió hi surti tan barata, i que el control de la gestió l’estimuli –en lloc d’inhibir-la– basant-se en la mirada curta, posant el focus en l’ensopegada i no en un balanç final, de conjunt, que valori la realitat transformada cap a millor. Com més sobrereaccionem a cada mesura, declaració o picabaralla, més inadvertit ens passa tot el que caldria fer i no es fa. I el pitjor control l’exerceix sempre qui no té clar què cal fer, què és urgent, què ja no pot esperar, perquè és sobre el fons d’aquests què que l’omissió es revela com una acció intolerable.

]]> <![CDATA[El simplisme que ens lidera]]> El verb comprendre ve de comprehendere (subjectar junts). Partint d’una metàfora, descriu l’exercici intel·lectual que ens permet entendre una realitat abordant-la com a complexitat i no com a suma de parts aïllades. Una bona comprensió passa per detectar i desentranyar la complexitat. I una mala comprensió aboca al simplisme. Governar -fer política- és un dels exercicis en què més important és comprendre, perquè hi ha poques coses més complexes que la res publica. Però governar, en les “democràcies plenes” en què ens toca viure, també consisteix en fer el que calgui per retenir el govern. I aquest segon objectiu té un efecte perniciós sobre el primer: obliga a governar obviant aquelles complexitats que la majoria de votants no comprenen.

]]> <![CDATA[No hi ha estat sense violència]]> Dedico sovint aquesta columna a denunciar com l’ús perverteix els conceptes, perquè estic convençut que alterar-ne el sentit és la via més eficaç per controlar el pensament. Segons l’OMS, la violència és “l’ús intencionat de la força física o el poder, en grau d’amenaça o de fet, que té –o és probable que tingui– com a conseqüència un traumatisme o la mort, danys psicològics, privacions, etc.” L’objectiu bàsic de qui la practica és coartar la llibertat de qui n’és objecte, fer-lo fer el que ell vol i no el que faria sense (amenaça de) violència. Feta la definició, valorem les següents paraules de Pedro Sánchez arran de les protestes per la detenció de Hasél: “En una democràcia plena, com és l’espanyola, és inadmissible qualsevol tipus de violència. La violència és la negació de la democràcia”. Són dues frases que mostren fins a quin punt Sánchez està convençut de la ignorància i falta de sentit crític de la majoria de la seva audiència, i en treu profit. Si no ho estigués, li faria vergonya dir-les, perquè no s’aguanten per enlloc. No només la violència no nega la democràcia, sinó que sense concedir a l’estat el monopoli de la violència sobre un territori i una població, no hi pot haver estat, tal com sabem des de Max Weber. Violència i estat són conceptes inseparables i –tal com Sánchez concep la democràcia–, estat i democràcia, també.

]]> <![CDATA[Contra la puresa solidària]]> Respecte a la immigració, no puc evitar pensar que hi ha una distància excessiva, insalvable, entre els lemes i els ideals d’una progressia que es diu molt disposada a acollir qui sigui, i el dia a dia real d’una societat poc disposada a fer res per impedir que a frec del seu -sòlid o precari- benestar milers de persones naufraguin en un infern on se’ls vulneren els drets més bàsics. Caldria ser molt més realistes sobre el que de debò estem disposats a fer més enllà de la retòrica i les llagrimetes, d’una manera tangible i eficaç.

]]> <![CDATA[La normalitat no tornarà]]> No hi ha res més normal que enyorar la normalitat. El que donàvem per descomptat -el que “era normal”- ara no és possible, i volem que torni. I sí, una mica tornarà. Però el covid no és només la pesta que ens afligeix cada segle, és també el pioner de desastres creixents i en part ja imparables. Hi haurà treves, sí, però no duraran gaire. ¿Soc un mil·lenarista? No: intento escoltar la ciència i mantenir una mirada objectiva. Només qui no ho fa i s’instal·la en el rebec infantilisme de negar la realitat quan no és com ell voldria, pot avui creure’s i predicar un programa polític que ens torni la normalitat.

]]> <![CDATA[On són els valors del laïcisme?]]> La meva mare, de 96 anys, no acaba de portar bé que el seu Déu no sigui important, central, en la vida dels seus fills com ho és en la seva. “No sé què he fet malament, però no hi creieu... Cap dels tres”. Potser és massa tard per fer-li entendre que, si bé no creiem en el seu Déu, creiem en molts dels valors que inspira, i que hi creiem -precisament- perquè no ho ha fet malament. El dogma fixa la fe, i fa que creences imprescindibles per mantenir-se humà esdevinguin perilloses certeses; que el que hauria de ser subjectiu i inefable sigui objectiu i litúrgic. Converteix la fe en catecisme, i crea les condicions per a la intolerància.

]]> <![CDATA[Classe mitjana: fins quan?]]> El lector trobarà un test a la web de l’ARA que li permetrà saber si és classe mitjana. Però el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius. Vaig pujar en una família que no era, pels seus ingressos, classe mitjana, però que sí que ho era culturalment. Al pis de sobre, una mare amb cinc fills arrossegava escales amunt (sis pisos sense ascensor) ampolles de coca-cola i fanta. Nosaltres bevíem aigua de l’aixeta. Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l’esforç, tenir un punt d’austeritat i donar molta importància als estudis.

]]> <![CDATA[Independència ‘high cost’]]> De la conferència de Puigdemont a Prada se’n desprèn una evidència: que aquella independència que a mitjans del 2017 molts sobiranistes percebien i alguns líders venien com a low cost -aquell famós “Ho tenim a tocar”-, ara ja es percep i ven com a high cost. “Tots hem après -va dir l’expresident- que el camí és tan difícil, incert, complicat i dolorós que és perfectament comprensible que hi hagi qui decideixi que no paga la pena”. Tot i el high cost, afirma amb contundència que l’única via realista cap a la independència és “una confrontació intel·ligent amb l’Estat”, perquè una altra cosa que “hem après” és que Espanya no negociarà mai l’autodeterminació de Catalunya.

]]> <![CDATA[Un ‘fucking’ drama]]> En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix. Per exemple, aconseguint que la proporció català-castellà s’iguali una mica en el món de la universitat, de la justícia, dels negocis, dels videojocs, d’internet, dels canals de televisió, dels cinemes... Que la proporció passi de ser, posem per cas, d’1 a 9 o de 2 a 8 a ser de 3 a 7 o, fins i tot -si bé això potser ja és supremacisme-, de 4 a 6. Perquè sí, si més cinemes, jutjats o cursos de doctorat parlen en català -com que hi ha els que hi ha- n’hi haurà menys que parlaran en castellà. El castellà, ai las, patirà un retrocés. I aquesta idea -la d’un retrocés del castellà, per petit que sigui- és un daltabaix que no deixa dormir molts teòrics defensors del català. “No -et diuen-, això serà sempre contraproduent i antipàtic. Si de debò el volem empoderar, preocupem-nos, només, de fer-lo guai, enrotllat, obert, tolerant i cool ”.

]]> <![CDATA[El Suprem i la unitat del català]]> Diumenge passat al vespre va saltar als mitjans una notícia que confirmava la voluntat de la justícia espanyola d’acorralar i dividir el català. Un diari digital independentista la recollia així: “El Suprem obliga el País Valencià i Catalunya a comunicar-se exclusivament en castellà”. I, immediatament, aquest exemple de català emprenyat que és el nostre president se’n feia ressò en un tuit: “Acatar aquesta sentència seria acceptar una burla monstruosa i ignominiosa de la nostra llengua”. Ho seria, certament, si el mitjà que alimenta l’esperit de Torra fos rigorós i professional i la sentència del Suprem comportés, efectivament, aquesta obligació.

]]> <![CDATA[¿És racista la paraula ‘raça’?]]> Com a editor de textos ja fa temps que em sento impotent per posar un dic davant la torrentada de correcció política que em cau a sobre. Impotent i sol. Tot intent d’aturar-la esdevé un exercici de funambulisme davant una audiència que espera que caiguis. Per a la correcció política hi ha paraules que exculpen i d’altres que inculpen, i defensar les segones mantenint-se innocent xoca i s’estavella contra un búnquer de prejudicis. Qui es para a pensar si la paraula que l’inculpa és la necessària per dir el que vol dir? Qui té el coratge d’inculpar-se fent-la servir? Ben pocs en l’ús públic de la llengua. ¿Cal aturar la correcció política? Cal -i és part de la feina d’un bon editor- en la mesura que falsifiqui la realitat i frustri els esforços per millorar-la.

]]> <![CDATA[Mestres i metges]]> La crisi del coronavirus ens fa conscients del valor que té el sovint menystingut i maltractat sector públic. Igual que en les grans recessions són els diners públics els que rescaten els privats, en les grans emergències és l’esperit de servei -el que no busca fer negoci- qui acaba salvant les persones. Però en aquesta crisi concreta, els dos sectors públics més essencials -el sanitari i el docent- no reben, ni de bon tros, el mateix aplaudiment. Mentre a les 8 del vespre els balcons són un gran homenatge als primers, els grups de WhatsApp de delegats de classe destil·len verí contra els segons.

]]> <![CDATA[La socialització de la mort de Déu]]> Si el coronavirus, sobretot en gent jove, pot ser letal no tant per la seva acció com per la reacció de defensa del cos del pacient, el mateix es podrà dir -mirant-ho amb perspectiva històrica- des d’un punt de vista social: haurà sigut la reacció de defensa del cos socialla que farà d’aquesta emergència sanitària una catàstrofe que marca un abans i un després. La del covid-19 és probable que sigui, epidemiològicament parlant, una pandèmia més de les que passaven amb més pena que glòria, com les sequeres o els terratrèmols. Seria així si la poguéssim contenir en aquells països on donem per fet que passen aquestes coses. És la incapacitat d’admetre que això passi aquí -en un món on les sèries mostren molts cadàvers però la pròpia mort és gairebé una fake news - el que li dona aquesta força destructiva. La ciència ens ha permès creure que controlem la vida, i abans de no controlar-la estem disposats a ensorrar l’economia.

]]> <![CDATA[Informació versus correcció política]]> Els mitjans de comunicació han de prestigiar la informació i no haurien de callar quan entra en conflicte amb la correcció política. No cal insistir en com es ressent del rebuig intermitent (perquè es fa inviable mantenir-lo) de l’anomenat masculí genèric. Us en poso només un exemple tret d’un projecte pedagògic:“El tema a treballar va ser decisió dels nens i les nenes a través d’un procés assembleari. Ells van triar les preguntes investigables”. ¿Us ha quedat clar si aquest ells inclou, o no, elsnens i les nenes? Però deixem la morfosintaxi i centrem-nos en un cas concret de lèxic en què els mitjans de comunicació sacrifiquen la claredat informativa en l’altar de la correcciópolítica: l’ús sinonímic d’ estranger i immigrant.

]]> <![CDATA[Nacionalisme ètnic i purisme lingüístic]]> La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d’una mateixa moneda? Caldria més espai per contestar-ho, però és evident que el nacionalisme que les viu així té més raons per apuntar-se al purisme lingüístic. I, en aquest sentit, em sembla que es pot dir que hi ha una certa correlació entre nacionalisme ètnic i purisme lingüístic.

]]> <![CDATA[Sobre pedòfils i pederastes]]> Com a lingüista d’un mitjà he de vetllar perquè no digui el que no vol dir utilitzant una paraula en un sentit que no té. I això passa a ser crucial quan està en joc la reputació d’algú. Per això si diem que algú és -o es denuncia que és- pederasta o pedòfil, m’importa molt que el que pugui haver fet ho justifiqui. No és fàcil. No puc evitar tenir la sensació que no es tenen prou en compte les imprecises fronteres entre infants i adolescents (púbers i impúbers) i entre menors i adults quan utilitzem aquests termes tan estigmatitzadors. No em sembla, per exemple, raonable que es posi la mateixa etiqueta de pedòfil o pederasta a un home de 40 anys que abusa sexualment d’una nena de 7 i a un noi de 19 anys que té relacions sexuals amb una noia de 15. (I en cap cas estic dient que això segon no pugui ser condemnable i delictiu.)

]]> <![CDATA[Genealogia del cinisme]]> El gran escut de Trump en el justificadíssim procés d’impeachment que ha posat en marxa Nancy Pelosi no és el Partit Republicà, ni el baix atur als EUA, ni les eufòries de Wall Street: és el cinisme dels seus votants. Un cinisme que -tant de bo m’equivoqui!- no només el salvarà de la destitució sinó que, prescindint de tot sentit de la decència, no dubtarà a reelegir-lo. La invocació constant de Pelosi -el seu “ningú està per sobre la llei”- esdevé irrellevant i innòcua quan tants electors han deixat de creure en els principis que se suposa que inspiren les lleis.

]]> <![CDATA[Necessiten no saber-ho]]> No em deixarà mai de sorprendre la manera com alguns mitjans catalans acullen les enquestes del CEO (o alguns d’espanyols les del CIS): com si fossin un tros de realitat objectiva i no un instrument dels governs per influir en l’opinió pública. De fet, no pregunten a l’atzar sinó per reforçar un determinat discurs, i saben com aconseguir, servint-se de subtils tècniques i estratègies, que els resultats -lluny de fer trontollar els partits presos-s’acostin molt als que es pretenien obtenir. És una perspectiva que convindria no perdre de vista quan el CEO ens diu que un 53,3% d’espanyols acceptarien que Catalunya se n’anés d’Espanya si en un referèndum legal una majoria clara de catalans votessin aquesta opció. O quan ens assegura que un 68% són partidaris del diàleg amb Catalunya, obviant que la paraula diàleg té tants sentits com marcs ideològics.

]]> <![CDATA[Una primavera que devalua]]> El llibre d’Andreu Navarra Devaluación continua contrasta amb la “primavera pedagògica” que d’altres anuncien. Però el que acaba sent real, i avaluable, és el nivell en competències bàsiques, com ara la lectura, dels que surten de l’ensenyament obligatori. I és aquí on no ens hauríem de fer trampes. La dura i crua realitat és que és molt baix i que res no fa pensar que pujarà. La “primavera pedagògica”, tan plena de flors i violes, no només podria acabar en un hivern del descontentament sinó que, convençuda dels seus superpoders, pot animar l’escola a entomar una creixent complexitat sense uns recursos creixents.

]]>