L’altre dia vaig compartir un àpat (els autònoms juguem a fer “sopars d’empresa” amb els amos que no tenim) amb la directora d’aquest diari, l’Esther Vera (la dona amb qui tothom voldria anar a sopar). Tots els comensals volíem saber curiositats sobre alguns dels casos que el diari ha destapat aquests anys, com ara el cas de l’Institut del Teatre o el dels cartells de l’Alzheimer, d’Esquerra Republicana. Les interioritats, la manera en què els periodistes de l’ARA van arribar a la veritat valen un Sense ficció. Mirant-m’ho de lluny i de prop vaig sentir orgull.

En plenes festes de Nadal em van hackejar el meu compte de Twitter (ara X). El tenia feia 13 anys, amb més de 10.500 seguidors. Quan em vaig incorporar a l’equip fundacional de l’ARA, el Carles Capdevila em va posar com a condició sine qua non fer-me de Twitter. Poc convençut, vaig fer el pas i vaig crear @ignasiara. Jugava amb el meu cognom i amb les sigles del diari. La cosa va funcionar i va créixer ràpidament de seguidors. Aviat va passar a formar part de la meva quotidianitat com una eina professional més, i prou efectiva. Tot i alguns disgustos per la coneguda tendència de determinats usuaris a convertir la discrepància en insult, em vaig acostumar a difondre els meus articles i expressar-me en l’univers de la xarxa, que no és la vida real però és una realitat paral·lela útil.

Tenim una societat deshumanitzada en crisi política, social i climàtica. I "al centre de totes aquestes crisis, hi ha la crisi de l'educació", afirma Rob Riemen (Països Baixos, 1962), el filòsof i director del Nexus Institute. Riemen ha presentat el seu assaig L'art d'esdevenir humà (Arcàdia) a la Setmana del Llibre en Català en una conversa amb el director adjunt de l'ARA, Ignasi Aragay, tot i que ja diu que encara que la lectura sigui una invitació a ser més humans, no ho solucionarem només llegint llibres com el seu.

No hi ha esperança, només por. Tots anem amb el pilot automàtic posat de les distopies. Paradoxalment, són les ficcions que ens fan viure. Ens hem convençut que vivim en una època d’involució. Certament, els senyals són manifestos: retorn de la ultradreta, de nou l’amenaça nuclear per una guerra al cor d’Europa, crisi climàtica, fonamentalismes religiosos, habitatge inaccessible per als joves... Podríem allargar i detallar més la llista. Fa temps que vam renunciar al paradís del cel dels creients i als paradisos a la terra dels militants. Fa temps que la idea il·lustrada de progrés va perdre el seu encant. Estem instal·lats en el nihilisme, en el no-future. 

Amb motiu del Llibrestiu, la nova festa dels llibres del juliol, l’ARA presenta Vora el mar, un recull d'onze contes escrits per algunes de les veus més destacades del panorama literari català actual. L’acte tindrà lloc el 15 de juliol a les 20 h a l’aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la UB (Carrer Montalegre, 6, Barcelona; 1 € per a subscriptors i 2 € per a no subscriptors). Serà moderat per Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA. Hi participaran alguns dels autors de Vora el mar (Univers), que parlaran sobre el llibre i també sobre el gènere del relat curt: l’escriptora Empar Moliner, el novel·lista i poeta Xavier Mas Craviotto, el professor de llengua i literatura catalanes Roc Casagran i el periodista i escriptor Jordi Nopca.

Tota la vida he defensat la feina dels mestres, dels bons mestres, que sou la immensa majoria. Sempre ho fe fet. N’estic profundament convençut. En els meus més de trenta anys de professió periodística, he escrit centenars d’articles elogiant la vostra entrega i compromís, la tasca sovint silenciosa que feu. Amb el Carles Capdevila vam tenir clar des del principi que l’ARA havia de ser el diari de l’educació. I ho és. Ell n’estaria orgullós. L’Esther Vera li ha donat una sòlida continuïtat. He argumentat del dret i del revés en aquestes pàgines la importància de l’escola com un pilar de la igualtat d’oportunitats, de l’ascensor social, de la cohesió social, com la millor eina per garantir un futur col·lectiu de prosperitat i equitat. He demanat infinitud de vegades més recursos per al sistema educatiu i consens per treure’l de la batalla política. He ajudat les iniciatives de renovació pedagògica. Durant anys vaig denunciar, sense èxit, la inexistència de bones biblioteques escolars, una mancança que encara tenim i que dificulta les vocacions lectores. Vinc d’una família de mestres i tinc moltes amistats en el món de l’educació, conec de primera mà la feina que fan moltes mestres fantàstiques, creatives, molt treballadores, superresponsables. També en la meva vida personal m’he barallat per desactivar les crítiques injustes de moltes famílies als mestres, he estat membre del consell escolar de l’escola dels meus fills. En fi, l’educació m’importa personalment i m’interessa professionalment i intel·lectualment. Tinc, a més, una mena d’estimació especial, fins i tot suposo que una certa idealització, pels mestres de la Mancomunitat i la República. Tothom que em coneix mínimament tot això ho sap perquè m’he fet pesat escrivint-ho.