<![CDATA[Ara Balears - Josep Ramoneda]]> 10 <![CDATA["L'únic que em va comentar Margaret Thatcher davant d'un Picasso va ser: «Deu costar molts diners»"]]>

L'estudi de Josep Ramoneda (Cervera, 1949) està ben connectat amb el present, ja sigui a través de les nombroses piles de novetats editorials sobre política, pensament, economia, ecologia i noves tecnologies que el filòsof llegeix amb avidesa i digereix amb serenitat, com també de les fotografies i quadres que pengen de les parets: s'hi poden veure des de les tortures a la presó d'Abu Ghraib el 2004 fins a les càrregues policials durant el referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

]]> <![CDATA["L'única certesa és que el pensament crític és la resposta"]]>

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa trenta anys. És una mena de fàbrica d'idees que va néixer impulsat per Josep Ramoneda (Cervera, 1949), que en va ser el primer director, fins al 2011. Des del 2018 la directora és Judit Carrera (Barcelona, 1974). Tots dos dialoguen sobre el passat, el present i els reptes del CCCB.

]]> <![CDATA[6 idees per ajudar-nos a pensar (una mica)]]>

Pensar (i sentir) ens fa humans, cosa que no vol dir que no hi hagi animals que, a la seva manera, també pensen (i senten). Pensar i sentir (tenir experiències de plaer, dolor, alegria) van més relacionats del que sembla. Som animals racionals emocionals. Però així com sentir és, d’alguna manera, inevitable, pensar no es dona per fet. Llavors, Per què pensar? Sis autors hi donen voltes a un llibre col·lectiu de títol homònim.

]]> <![CDATA[Josep Ramoneda, un gat vell en defensa de la llibertat]]>

L'Acadèmia de Bones Lletres, hereva de la més suggerent Acadèmia dels Desconfiats, ha confiat aquest dijous en Josep Ramoneda com a relleu del desaparegut jurista Josep M. Font i Rius, de qui va ser alumne. Amb l'intraduïble verb enraonar com a lema, el nou acadèmic ha fet una reivindicació de la cultura humanística i la raó il·lustrada, de Montaigne a Kant, com a vacuna contra la multicrisi que ens assetja i que, segons Ramoneda, la formen uns quants perills: la ideologia de la meritocràcia com a coartada legitimadora de les desigualtats, l'algoritme com una nova forma de dominació universal, l'autoritarisme postdemocràtic, els deliris tecnològics posthumans i la simplificació, l'agressivitat i l'exhibicionisme narcisista de les xarxes socials.

]]> <![CDATA[Política performativa]]> Hi ha entre els responsables polítics una tendència a creure en el valor performatiu de les seves paraules que contamina el debat perquè s’emeten judicis que pretenen anticipar realitats que no aguanten cap prova de validació. Diu Félix Bolaños, el nou cap de colla del govern espanyol, que “el procés sobiranista s’està acabant”. És una afirmació amb voluntat performativa simètrica a la dels independentistes que repeteixen una vegada i una altra “Ho tornarem a fer”. Amb la diferència que la primera pretén descriure la realitat actual i, per tant, és de falsació immediata, mentre que la segona es pronuncia en termes de futur, evitant així la falsació, fent la funció balsàmica de càntic de ritual. Bolaños repeteix una cantarella que sentim des de 2012. Nou anys esperant el funeral del Procés en lloc de fer política.

]]> <![CDATA[Gangrena]]> La defensa de la llibertat contra la discriminació de les persones LGTBI serà la que salvarà l’honor de la Unió Europea? Des que hi va ingressar, a Hongria se li ha tolerat gairebé tot: l’homofòbia, la submissió del poder judicial al polític, les polítiques xenòfobes, les limitacions a la llibertat d’expressió. Per fi, per una vegada s’ha parlat clar a aquest referent de l’autoritarisme postdemocràtic que és Orbán. Ha estat Mark Rutte, el primer ministre neerlandès, el que l’ha convidat a treure Hongria de la Unió si no està disposat a respectar els seus valors. I tot això després que els màxims dirigents de 17 països europeus signessin una carta contra la discriminació. ¿Podem creure que Europa entra en un període de més bel·ligerància en defensa del dret individual a escollir i decidir sobre les pròpies vides i a respectar la dels altres? La defensa dels drets LGTBI és emblemàtica pel que té de reconeixement de llibertats individuals que no fa tant eren tabú, però no n’hi ha prou. La mateixa exigència s’hauria de tenir en matèria de drets i llibertats polítiques, i la Unió, condicionada per unes dretes cada cop més reaccionàries, és tan timorata en aquest terreny que la qualitat de les democràcies europees se’n ressent dia a dia.

]]> <![CDATA[En mode Rajoy]]> ¿Sánchez en mode Rajoy? El dia 9 es va acabar l’estat d’alarma. I el govern espanyol va decidir deixar en mans de la justícia la decisió sobre les mesures restrictives que puguin prendre els governs autonòmics. És una manifesta subrogació de responsabilitats polítiques a la justícia, que recorda inevitablement el que va fer Mariano Rajoy amb la qüestió independentista. En aquell cas, va tenir cinc anys per reconduir el conflicte per la via política. Ni ho va intentar. I quan va veure que se li escapava de les mans, el va subrogar en el poder judicial (que curiosament en aquell moment, a diferència d’ara, no es va queixar, ans al contrari, ho va rebre amb indissimulable complicitat).

]]> <![CDATA[Moderació]]> Primer a les eleccions catalanes, ara a les madrilenyes, els socialistes han fet bandera del discurs de la moderació. En un clima de confrontació ideològica sense miraments en què Díaz Ayuso, instal·lada en la seva peculiar bombolla, convoca els electors a elegir entre “socialisme o llibertat” (una consigna ja utilitzada per Alternativa per a Alemanya) i, en nom de la felicitat, menysté el rigor en les mesures sanitàries (una estratègia que no dissimula el seu contingut de classe), els socialistes busquen repetir l’estratègia de força tranquil·la que ja van assajar a Catalunya, amb un candidat sense atributs precisos com Salvador Illa.

]]> <![CDATA[Drets i silencis]]> Una de les escasses bones notícies que ha donat la democràcia espanyola els últims anys és que, malgrat el PP, des dels temps de Rodríguez Zapatero Espanya s’ha anat situant a l’avantguarda dels drets individuals en matèria de moral i costums. L’aprovació de la llei que legalitza i regula l’eutanàsia consolida aquesta posició. Només hi ha cinc països al món que hagin fet aquest pas.

]]> <![CDATA[Violència i governança]]> Que difícil que és lidiar amb les situacions incòmodes. Les manifestacions contra l’empresonament de Pablo Hasél han acabat amb aldarulls i hem sentit prodigiosos equilibris argumentals. Des de dir que no era violència sinó protesta, com si la “força o energia desplegada impetuosament” (com defineix la violència el diccionari) deixés de ser-ho en funció de les raons dels qui la practiquen, fins al patètic exercici d’alguns dirigents eludint el debat sobre la violència al carrer i desplaçant-lo a la policia. Una cosa no treu l’altra: reconèixer que hi va haver violència -una evidència contrastada- no ha d’impedir veure que cal revisar alguns protocols dels Mossos, de la mateixa manera que els excessos que hagi pogut fer la policia no justifiquen ni legitimen les actituds violentes.

]]> <![CDATA[La institució i la persona]]> Diu Pedro Sánchez, sobre Joan Carles I, que “no es jutja una institució sinó una persona”. S’entén la incomoditat del president, que, obligat pel càrrec, fa malabarismes impossibles. Però equivoca l’argument. En el cas de la monarquia, institució i persona no són separables perquè la institució es funda en la predeterminació de la persona que l’encarna per via hereditària. El president de la República no és la institució. El rei és la institució: l’aristocràcia incrustada en la democràcia. La Zarzuela i la família són indissociables, tot va de pares a fills.

]]> <![CDATA[Ideologia, educació i sanitat]]> Aquesta setmana el govern espanyol ha complert un compromís electoral, cosa que és notícia perquè no sempre passa: ha aprovat una reforma educativa -la vuitena en aquest règim- que posa fi a la llei Wert. Tot just arribar al poder, Rajoy va sorprendre amb un afany de revolució cultural conservadora que va tenir en una nova llei d’educació el seu puntal. Es tractava de donar satisfacció a les pulsions nacionalistes, als prejudicis catòlics i al menyspreu per les polítiques d’igualtat propis de la dreta i dels seus grups de pressió.

]]> <![CDATA[Els límits del que és possible]]> L’absolució del major Trapero deixa una sensació i dues conclusions. La sensació: dels principals judicis del Procés és el que va transmetre una millor imatge de garanties, des de l’actitud del tribunal fins a l’actuació de la defensa, impecable en l’argumentació jurídica i sense concessions al clima polític ambiental. En aquest marc, les declaracions de Pérez de los Cobos adquirien la màxima estridència, dominades per una ràbia que els restava tota credibilitat. Quan el ritual compleix amb tots els requisits és molt més alta la probabilitat que es faci justícia. I no sempre ha estat així en aquest conflicte, llastat pel pecat original de les actuacions judicials: assumien una responsabilitat que els subrogava la política i no els corresponia. L’ARA mostrava dijous com uns mateixos fets poden comportar relats diferents al Suprem o a l’Audiència Nacional.

]]> <![CDATA[De les classes mitjanes a Trump]]> En el seu llibre No society, el sociòleg francès Christophe Guilly diu que “la desaparició de la classe mitjana occidental inicia el temps de la «asocietat», el temps de la ruptura dels vincles entre el món de dalt i el món de baix”. És el final d’una història que a Europa comença després de la II Guerra Mundial sobre la base del pacte social que va fer possible l’estat del benestar. L’impuls de la reconstrucció, el predomini del capitalisme industrial, el pes del sector públic i, sobretot, l’amenaça de l’URSS van fer que les classes altes -via impostos- fessin concessions que ara semblen impensables.

]]> <![CDATA[Foscor]]> Diu Joe Biden que es proposa “treure els Estats Units de la foscor”. Tots vivim en una sensació de foscor, no només els americans. Estem perduts en el bosc de la pandèmia. I haurem d’aprendre l’art de perdre’ns que reivindica Rebecca Solnit, transformar-nos davant “l’aparició del que és desconegut”. Els governants els primers, després d’haver dissimulat la seva impotència dient que la seva única prioritat era la vida de les persones. Una simplificació que pot servir per justificar dures restriccions de drets, però que falseja la realitat, entre altres coses perquè la vida dels ciutadans no depèn només del covid-19.

]]> <![CDATA[Amnistia]]> “Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és.

]]> <![CDATA[Eleccions]]> No es pot seguir estirant indefinidament la corda de l’octubre de 2017 per eludir el reconeixement de la realitat. La gestió comunicativa que el Govern ha fet de la pandèmia -simbolitzada pel trio de consellers de les rodes de premsa, però també per les reiterades aparicions del president Torra- ens ha fet tornar a la distinció clàssica entre fer política i jugar a fer política. Una exhibició d’impotència que ha culminat al Congrés, on les negociacions amb el govern central han obert un esvoranc entre els socis de la coalició catalana.

]]> <![CDATA[Contradiccions estructurals]]> La desescalada, que ha d’anar desplaçant el centre d’atenció de la crisi sanitària a l’econòmica i de l’econòmica a l’educativa, promet obrir tot tipus d’esquerdes (polítiques, socials, generacionals) fruit d’algunes contradiccions estructurals. La primera: els motors que havien accelerat el món a velocitat de vertigen (els anomenats GAFAM: Google, Amazon, Facebook...) han estat els beneficiaris principals de la gran aturada. Havien desbordat els estats i han vist com els desprestigiats governs nacionals paraven el món per decret llei sense que per això el seu camí quedés bloquejat. Al contrari, la pandèmia ha consolidat el mite de la societat digital, de la relació online com a nova manera d’estar al món. I, com deia McLuhan, el mitjà és el missatge.

]]> <![CDATA[Fer o jugar]]> “Les polítiques d’austeritat van acabar amb l’ambició i el compromís dels governs de protegir els seus ciutadans”. Ho diu Richard Horton, director de la revista científica The Lancet. Des de llavors la política ha quedat molt tocada. La ciutadania va prendre consciència de la impotència dels governants davant els poders econòmics, incapaços de controlar les companyies globals i els mercats. Una entremaliadura de la història -o de la naturalesa- ha donat una inesperada oportunitat a la política. El món s’ha aturat i no ha sigut gràcies a cap dels nous poders mundials sinó als estats de la modernitat. ¿Els polítics es guanyaran la confiança perduda?

]]> <![CDATA[Enemic comú]]> La primera reunió de la taula de negociació va tenir un resultat inesperat: un model de correcció, de discreció i d’habilitat diplomàtica per treure un comunicat que només pretenia no dir res i guanyar temps sense ofendre ningú. A un costat i a l’altre hi havia gent amb ganes de fer soroll per fer anar la negociació per mal camí des del principi. No hi ha hagut motiu al qual agafar-se: simplement han començat a parlar. Punt i seguit. I això fa pensar que de moment ningú vol carregar amb la culpa d’un fracàs, però que tampoc hi ha cap pressa perquè cal temps per anar clarificant l’ambient, en la mesura que ara mateix no es donen les condicions per convertir les línies vermells de cada costat en línies verdes (en expressió d’Artur Mas). El desenllaç dependrà del fet que sigui possible o no.

]]>