Hi ha conceptes que malgrat haver estat encunyats fa quatre dies s'utilitzen com si disposessin d'un recorregut històric immemorial. Alguns arriben a ser tan exitosos que són emprats a tort i a dret i, en conseqüència, s'acaben desnaturalitzant. El concepte de negacionisme forma part d'aquestes paraules que van començar designant un fet ultraconcret però posteriorment van esdevenir una mena d'insult polivalent o una cosa encara pitjor, com veurem després. El 1987 l'historiador francès Henry Rousso va crear i desenvolupar la idea de négationnisme a l'assaig Le syndrome de Vichy amb el sentit que té actualment. El concepte feia referència específicament al corrent que en aquell moment negava la realitat de l'Holocaust i dels crims nazis en general, tant a França com en altres països europeus. Distingia el negacionisme d'allò que anomenava "revisionisme històric legítim", és a dir, una relectura fonamentada i crítica de la història basada en noves dades o perspectives. Què significa exactament aquesta distinció? Afirmar que el règim de Vichy comandat pel mariscal Pétain no va participar en la deportació de jueus francesos als camps d'extermini és un exercici extrem de negacionisme, perquè hi ha milers de proves documentals que així ho demostren. En canvi, replantejar-se la figura de François Mitterrand, o fins i tot de l'heroi de la resistència Jean Moulin, per exemple, a partir de documents i fotografies aparegudes en dates molt tardanes, a la dècada del 1980, representa una revisió històrica del paper real de França durant la Segona Guerra Mundial, no una forma de negacionisme encobert. Per cert, Rousso també és autor de l'exitosa expressió "un passé qui ne passe pas" ("un passat que no passa"). 

En la batalla contra Pedro Sánchez per la presidència del govern espanyol, el PP pretén rearmar-se ideològicament de cara al seu congrés del juliol i aquest dimarts ha presentat el seu nou rumb polític, que incideix –seguint la tendència de la dreta i la ultradreta a Europa– en les polítiques d'immigració i seguretat. A l'espera de les esmenes que poden presentar els militants del PP, els populars plantegen "eliminar la relació entre l'empadronament i l'accés dels immigrants en situació irregular a les prestacions econòmiques no contributives". A parer seu, la "irregularitat no pot generar drets" i, a més, pretenen condicionar "la residència de llarga durada a la contribució efectiva al sistema de seguretat social, al coneixement de la llengua i de la cultura espanyoles".

El 1960 –fa tot just, doncs, 65 anys, que sol ser l'edat de la jubilació– el sociòleg Daniel Bell (1919-2011) publicà un text que es deia La fi de la ideologia. Va obrir un debat que, en general, fou seriós, substancial i de molt llarg recorregut; el context comunicatiu d'aquell moment, que ara consideraríem “elitista”, ho permetia (avui es traduiria segurament en un parell d'estirabots a X i dues dotzenes d'insults anònims). Va durar tant, aquell debat, i obtingué tantes rèpliques, que el 1988 Bell publicà un segon text que remetia al primer: Retorn a la fi de la ideologia. El fet que sortís només uns mesos abans de la caiguda del Mur de Berlín, de l'ensorrament del socialisme real, va ser considerat per alguns com una mera casualitat i per altres com un vaticini argumentat similar al que havia fet una dècada abans Emmanuel Todd.

Aquests dies en què els col·lectius en defensa de la memòria històrica commemoren l’assassinat del batle de Palma Emili Darder (1895-1937), juntament amb Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques a mans dels feixistes, ens arriben notícies sobre els baixos nivells de credibilitat de la democràcia entre el jovent. I el que és més preocupant: del seu hipotètic suport a una forma de govern autoritària. A una dictadura, vaja.

Des de la primera volta de les legislatives franceses que no deixo de pensar en un tuit de Nassim Nicholas Taleb, un filòsof fascinant perquè defensa la injuriadíssima ètica neoliberal amb arguments molt més profunds que la majoria de profetes de la cosa. Taleb deia: "França: la mutació insostenible i inevitable d'un estat del benestar industrial estàndard en un estat del benestar museu de baix creixement i deute elevat amb una economia medieval centrada en bosses de mà, formatge i vi".

Les forces i cossos de seguretat de l'Estat van investigar el 2023 a les Balears un total de 57 infraccions penals i incidents d'odi, la qual cosa suposa un increment del 46% respecte de 2022, segons l'Informe sobre l'evolució dels delictes d'odi a Espanya 2023, presentat aquest dilluns pel ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska. Segons l'informe, a les Illes els delictes d'odi per racisme i xenofòbia (24) són els més nombrosos i representen el 42,11% de total de les denúncies, seguits dels delictes d'ideologia (11) i els comesos en els àmbits de l'orientació sexual i identitat de gènere (8).

Els meus amics que encara no han vist Succession, el hit d'HBO, diuen que no tenen interès a veure gent rica que es comporta malament. Aquesta sèrie d'humor negre encaixa a la perfecció amb això: segueix les peripècies de la família Roy, el patriarca de la qual, Logan Roy, és una representació de Rupert Murdoch, amb uns fills, Shiv, Kendall i Roman, que competeixen sense parar i sense èxit per heretar el tron.

La mort del novel·lista John le Carré m'ha fet retornar al meu segle, que no és aquest. La Guerra Freda fou el clímax de l’anomenada Era de les Ideologies. Fa 40 o 50 anys, qüestions tan diferents com la del referèndum de Crimea de 2014 o la del suposat ciberespionatge rus a institucions nord-americanes que s'ha conegut aquesta mateixa setmana haurien estat analitzades només en clau ideològica. Llavors hi havia dues polaritats que s'oposaven dicotòmicament: el capitalisme occidental i el comunisme de l'URSS. Ja sigui per qüestions de complicitat generacional, per nostàlgia d’aquell món senzill de bons i dolents o per pura mandra intel·lectual, aquests tipus d’anàlisis anacròniques encara tenen una certa vigència. Evoquen -dit sigui de passada- aquells articles d’opinió immediatament anteriors a la Segona Guerra Mundial que continuaven patèticament encaparrats en les tàctiques del general Von Kluck a la guerra del 14, en la batalla de Verdun o, fins i tot, en l’Imperi Austrohongarès o les guerres napoleòniques. La Guerra Freda no existeix, però alguns intel·lectuals europeus continuen prenent partit per algun dels ara fantasmagòrics bàndols.

Fa uns anys, en les penúltimes eleccions europees, vaig sopar amb un alemany i la seva parella suïssa, amics d’una tercera persona que jo coneixia. Vam treure el tema dels comicis i ell va confessar obertament que havia votat AfD, la ultradreta alemanya. Com que aparentment no quadrava res i com que se'ns va acabar la gana de cop, vaig començar a fer-li preguntes sobre per què havia pres aquella decisió. Per a cada pregunta tenia un argument convincent. Almenys a ell el convencia. Jo no el coneixia d’abans però pel que m’havien explicat era una persona amb un estil de vida que no relacionaries mai amb la ultradreta. De fet sempre havia viscut amb valors molt més d’esquerres, però, cansat de la inoperància política, havia decidit donar aquell vot perquè els altres s’espavilessin. No va trobar cap altra alternativa que li semblés eficaç. Aquesta va ser la seva explicació. Estava tan convençut de la seva decisió que va votar per correu perquè aquells dies ja va calcular que seria a Barcelona. No era un vot impulsiu. Després d’aquell sopar es va trencar una amistat de molts anys. Era massa difícil reprendre la relació perquè era impossible deixar de pensar que aquella persona havia donat suport a una ideologia que l’única utilitat que té és donar alè a la violència, l’odi i la ignorància. La ultradreta no serveix per fer espavilar la política mediocre actual. Serveix per deixar el món en mans de fanàtics incapaços de qualsevol debat seriós. Fer-los el joc és posar-nos en perill. En cap cas pot ser la solució de res. El problema és que ell és només un vot. I n’hi ha molts més.

Tothom en té, d’ideologia. Cadascú pot ser-ne més o menys conscient, o parlar-ne més sovint o callar, o fins i tot adaptar un xic o gens els seus actes als paràmetres de conducta que marca la ideologia. A més, moltes persones tenen fortíssimes dosis de contradiccions, o simplement pura hipocresia, i apliquen la ideologia als altres però no a ells mateixos. Finalment, altres persones, que poden incloure’s en qualsevol dels grups anteriors, practiquen un comportament gregari que els porta a tenir la mateixa conducta que les persones del seu entorn, familiar o simplement residencial.

Thomas Pikkety ha tornat a escriure un gran llibre, i ho ha fet de tres maneres.

1. L’atzar. El diccionari de l’Institut d'Estudis Catalans es posa prosaic a l’hora de definir la sort: “Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona”. I, en canvi, es posa més solemne a l’hora definir l’atzar: “Causa assignada als fets dels quals ens escapa la causa real”. Aquests dies de rifes i sortejos la sort està en boca de molts. És el reclam per anar a comprar butlletes i la pulsió que ens fa caure en la temptació malgrat que tots sabem perfectament que pocs seran els afortunats. Els sortejos no tenen misteri. La probabilitat que el teu número guanyi la grossa de Nadal és del 0,00001% i l'única manera d'ampliar-la és comprar més números. Però la sort ens fascina per una raó molt senzilla: l’atzar regeix la nostra condició.

Q uan ella diu identitat, ell entén exclusió. Quan ell diu diversitat, ella entén islamització. Ell l’acusa d’oblidar la història. Ella l’acusa d’obsessionar-s’hi. Ell li diu racista. Ella li diu masoquista.