Des de temps ancestrals els humans ens hem preguntat què ens fa humans. Diferents disciplines han buscat resposta a aquesta infinita pregunta, i segurament, una de les propostes més seductores prové de la biologia, particularment de la genètica. La biologia comparativa és, en aquest sentit, una eina molt poderosa que ens permet no només quantificar les diferències entre espècies, sinó entendre com aquestes diferències poden haver contribuït a trets específics del nostre llinatge. Mitjançant la comparació de genomes humans amb espècies properes amb les quals compartim un origen recent comú, com ara els grans simis,  podem identificar quins canvis moleculars són únics en els humans i quins compartim amb altres primats. Aquesta perspectiva evolutiva ens ajuda a destriar quins trets són veritablement humans i quins són part d’una herència comuna més profunda.

A mesura que arribava a la fi l'era glacial del plistocè tardà –conegut per les extincions massives i les migracions–, les persones i els llops van començar a relacionar-se. Però els detalls de com i quan va passar encara són objecte d’un intens debat. Un estudi ha obtingut una pista crucial en forma d’os de pota de 12.000 anys d'antiguitat procedent del jaciment arqueològic de Swan Point, a Alaska. L'ADN va revelar que la mare de l'animal havia estat un llop, però una anàlisi química va demostrar que el cadell tenia una dieta rica en peix que probablement li proporcionaven els humans, segons els investigadors.

Durant els primers anys de vida el desenvolupament cerebral és molt ràpid i s’assoleixen habilitats i competències per a l’autonomia de manera progressiva i alhora molt ràpida. De fet, la neuropediatra de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, Noelia Rivera, apunta que “es tracta del desenvolupament més gran que experimentem al llarg de tota la nostra vida”.

Ahir era a la muntanya, perdut pel Moianès, i al sortir al matí, al costat del cotxe, m'hi vaig trobar una pell de serp. En aquesta zona només hi ha colobres i escurçons. És fàcil distingir-les. La pell era de colobra. Són inofensives. L'assumpte era la mida. La vaig agafar amb precaució perquè no es trenqués, perquè estava molt seca, i la vaig mesurar. Un metre quaranta. No està malament.

Fa 66 milions d’anys, un asteroide va impactar brutalment contra el golf de Mèxic. La catàstrofe va provocar l’extinció de tres quartes parts de les espècies que habitaven la Terra —aviat és dit—, entre les quals hi havia dinosaures com ara el Tyrannosaurus rex. Però alguns dinosaures voladors dotats de plomes van sobreviure i van acabar esdevenint les 10.000 espècies d’aus existents avui dia, des dels colibrís, fins als còndors, passant pels lloros i els mussols.

Fa segles que els naturalistes miren de catalogar totes les espècies de la Terra, un objectiu que continua sent una de les grans tasques pendents de la ciència. Els investigadors n’han classificat fins ara uns 2.300 milions, però encara en queden milions per descobrir, potser fins i tot milers de milions.

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.

Totes i cadascuna de les espècies s’haurien de considerar patrimoni de la humanitat. No només per l’estabilitat que aporten als ecosistemes dels quals depenem els humans per sobreviure, sinó perquè, ara que l’estem aprenent a llegir, al seu ADN hi poden haver claus per elaborar nous medicaments, nous materials, o, simplement, informació sobre la història de la vida i el planeta.

La prodigiosa intuïció de Charles Darwin va preveure que al llarg de la història de la vida les espècies van anar canviant i que, per tant, hi hauria d’haver una gradació contínua entre les espècies més antigues i les més modernes. La idea, que avui ens sembla perfectament natural, va topar amb la rigidesa de la mentalitat victoriana, en part perquè aleshores hi havia poques proves, pocs fòssils d’antics animals que fossin prou propers per il·lustrar-ho. Al llarg dels segles XIX, XX i XXI s’han anat trobant fòssils que han omplert els buits de la història de la vida i s’han visualitzat millor aquestes transicions, però n’hi havia una que a principis del segle XXI encara estava pendent: la de les formes de vida que van representar la transició dels animals aquàtics als terrestres.

Fins a 21 articles científics. Són el resultat d’un projecte dels National Institutes of Health dels Estats Units anomenat Brain Initiative Cell Census Network (BICCN), que el 2017 es va fixar com a objectiu principal fer un atles del cervell dels primats humans i no humans amb una resolució a escala cel·lular. És a dir, obtenir mapes del cervell que permetin veure quins tipus de cèl·lules i en quines proporcions hi ha a cada regió.

Una de les transformacions més importants en la història de la vida es va produir fa més de 600 milions d’anys, quan un organisme unicel·lular va originar els primers animals. L’evolució va portar els animals, amb els seus cossos pluricel·lulars, a adquirir un amplíssim ventall de formes, com ara les balenes, que pesen unes 200 tones; les aus, que s’eleven cel amunt fins a gairebé 10 quilòmetres d’altitud, o les serps de cascavell, que recorren sinuosament les dunes del desert.

Un dels grups zoològics més interessants pel que fa a la diversitat de comportaments socials és el dels primats. Aquesta diversitat té un interès especial quan analitzem l’espècie humana en tota la seva complexitat biològica i cultural. Un dels molts aspectes importants és com han anat evolucionant els diferents tipus de sistemes socials a partir dels ancestres comuns a tots els primats. Aquesta evolució ha d’incloure, d’una banda, canvis en el material genètic que d’alguna manera afectin el comportament i, de l’altra, els efectes de la selecció natural que afavoreix uns canvis o uns altres segons l’entorn en què s’hagin produït.

El 1996, uns paleontòlegs van fer un descobriment sorprenent al nord-oest de Madagascar. Entre ossos de dinosaure i sediments sorrencs va aparèixer un diminut fragment de mandíbula amb tres dents de fa 167 milions d’anys. Pertanyia a un Ambondro mahabo, una espècie 25 milions d’anys més antiga que qualsevol altre mamífer d’aquest tipus trobat fins aleshores.

És un fet conegut per tots els científics que estudien la conducta sexual dels animals: les relacions entre individus del mateix sexe són habituals. S’han observat en més de 1.500 espècies. Ho fan els cérvols, els primats, les girafes, els dofins, les morses, els pingüins, els albatros, els escarbats, els cucs i molts altres animals.

Som primats. Encara que escriguem poemes, componguem simfonies i formulem teoremes, estem íntimament emparentats amb goril·les, ximpanzés i companyia. Per això, "estudiar els primats no és només un caprici de zoòlegs sinó que ens pot donar informació crucial sobre nosaltres mateixos", explica Tomàs Marquès-Bonet, investigador ICREA de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) i catedràtic de genètica de la Universitat Pompeu Fabra.

La idea, com totes les idees poderoses i transformadores, és molt senzilla. La van formular en paral·lel els naturalistes Alfred Russell Wallace i Charles Darwin pels volts del 1858, tot i que Darwin és qui més hi va aprofundir i qui més la va difondre, sobretot a partir de la publicació del famós L’origen de les espècies (1859), un autèntic bestseller, per cert: els 1.250 exemplars de la primera edició d’aquest llibre en què s’explicaven per primera vegada els resultats d’una recerca científica de frontera es van esgotar en un sol dia.

Durant molt de temps s’ha pensat que la fabricació d’eines és una capacitat exclusiva del nostre llinatge, des dels primers representants del gènere Homo. No faltaven motius per pensar-ho. Les primeres eines lítiques de què es tenia constància històrica tindrien, segons els experts en datació, uns 2,6 milions d’anys, i s’han trobat associades a fòssils d’aquests avantpassats nostres.

Fa uns 250 milions d’anys, quan al món només existia un únic supercontinent anomenat Pangea, es va viure l'extinció més gran de la història de la Terra. El 81% de les espècies marines i el 70% dels vertebrats terrestres van desaparèixer. A més, també hi va haver l’única extinció massiva d’insectes que es coneix. Tot i això, una família de rèptils va saber adaptar-se a tots els canvis: els avantpassats dels cocodrils van evolucionar i van deixar de gatejar per començar a caminar sobre quatre potes. Així, segons una investigació de l’Acadèmia de Ciència de la Xina, que va descobrir un fòssil d’arcosaure que ho demostra, van tenir la capacitat d’adaptar-se a l'escalfament global i van aprendre a córrer. 

Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) és catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, investigador de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i codirector de les excavacions d’Atapuerca. A la vintena de llibres de divulgació que ha escrit, hi afegeix ara El futur de la humanitat (Ara Llibres, 2022), en què proposa un contundent decàleg per la supervivència de l’espècie humana.

Quan Jane Goodall i Jordi Sabater Pi van descobrir a principis dels 60 que els ximpanzés fabricaven eines, van fer trontollar els fonaments de l’antropologia. Molts experts establien el tret diferencial humà en la tecnologia. El primatòleg català va adonar-se, a més, que el coneixement de com manufacturar els bastons amb què els simis furgaven els termiters per extreure’n insectes i menjar-se’ls s’estenia a diversos grups de la mateixa manera que ho fan les innovacions culturals humanes, és a dir, mitjançant l’observació i l’aprenentatge. La nova troballa va acabar d’enfonsar aquells vells fonaments: ni la tecnologia ni la cultura eren privilegi dels humans. El terrabastall va portar el paleoantropòleg Louis Leakey a fer, en veu baixa, una confessió a Jane Goodall: "O canviem la definició d’ésser humà o haurem de considerar els ximpanzés com a humans".