L’última pel·lícula que Manuel Huerga va dirigir amb guió de Toni Soler va ser 14 d’abril. Macià contra Companys (2014), fals reportatge televisiu sobre uns fets vertaders: la fugaç proclamació de la República Catalana i la rivalitat política entre Francesc Macià i Lluís Companys. Parenostre, la nova col·laboració entre Huerga i Soler, reprèn simbòlicament aquell fil amb un tràveling aeri que recorre mitja Barcelona: des del castell de Montjuïc, on va ser executat Companys el 1940, fins al cotxe oficial en què el 2014 es desplaça Jordi Pujol, dies abans de confessar la fortuna oculta a Andorra; és a dir, de la mort física del 123è president de la Generalitat a la mort política i reputacional del 126è.

La pel·lícula desobre Jordi Pujol escrita per Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga respon a la voluntat de fer un cinema polític propi abans que te'l facin els altres. Parenostre se centra en com la publicació l'any 2014 a El Mundo de la notícia sobre els comptes de la família Pujol a Andorra va alterar la imatge pública de qui va ser president de la Generalitat. El film pretén donar una visió de conjunt del cas, sense oblidar el paper de les clavegueres de l'estat espanyol en l'assumpte, però des de la perspectiva del protagonista i el seu entorn. Més propera al drama de cambra familiar que al fresc històric, un dels grans encerts de Parenostre rau en la tria de Josep Maria Pou com a protagonista. L'actor no s'assembla a Pujol, i no se'n força la caracterització. D'aquesta manera s'evita l'efecte Polònia –és a dir, caure en la caricatura del personatge– per apropar-se a la meditació tràgica al voltant de com un líder pot acabar dinamitant el seu propi llegat.

El primer que cal celebrar de Parenostre és la normalitat que significa poder anar al cinema a veure un episodi històric que té com a protagonista algú que va ser president d’un país durant 23 anys. A qualsevol democràcia del món, un drama com el de la deixa de Jordi Pujol, que ha estat el polític català més important de l’últim quart de segle XX, hauria interessat la indústria cinematogràfica, i aquest és un mèrit de Toni Soler, que ja fa temps que ha normalitzat la sàtira política a la televisió.

Toni Soler i Guasch (Figueres, 1965) va començar a escriure el guió de Parenostre, la pel·lícula sobre el cas Pujol, la primavera del 2020, en plena pandèmia. Cinc anys després, espera ansiós el dia de l’estrena, el 16 d’abril. Dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Josep Maria Pou (Jordi Pujol), Carme Sansa (Marta Ferrusola) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola), Parenostre és una ficció basada en fets reals, recents i sensibles: com encaixa la família Pujol el seu descens als inferns quan es publica que tenen diners a Andorra. Un exercici valent que acapararà les properes setmanes la conversa política catalana.

L’Idescat ha fet públic un estudi que projecta un creixement de la població catalana de mig milió d’habitants en els pròxims 9 anys (8,5 milions el 2034). Per descomptat, tot aquest increment seria atribuïble a la immigració, perquè segons el mateix estudi en aquest període el nombre de defuncions serà superior al de naixements. Excepte als que es prenen l’economia com un esport, en què l’important és incrementar fins al límit el PIB sense mesurar-ne les conseqüències, aquesta predicció resulta inquietant. La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d’això sense caure en el maniqueisme ni els tòpics que tant agraden a la ultradreta.

Què tenen a veure la Monyos, "la primera hippie de la Rambla de Barcelona", i el cineasta Werner Herzog, director de pel·lícules com Fitzcarrado i Aguirre, la còlera de Déu? Què comparteixen el filòsof Francesc Pujols, autor de Concepte general de la ciència catalana, i el pistoler Billy el Nen? I encara més, quina relació hi ha entre els pirates del carib, els bandolers catalans, les beguines medievals, els amish de Pensilvània i les Guerrilla Girls? I entre els estrips del punk i els golluts de la vall de Ribes? Tots tenen espai al número 31 d’El Món d’Ahir, la revista d’història d’autor que dirigeix Toni Soler.

Dijous a la nit, dos homes televisius s’acomiadaven de l’audiència: Pedro Piqueras des dels informatius de Telecinco i Toni Soler des de l’Està passant de TV3.

Ara que el cinema ha tornat a posar de moda la figura de Napoleó, és un bon moment per recordar que Catalunya va ser incorporada a l’imperi napoleònic poc després de l’ocupació francesa de la Península, i que les noves autoritats franceses van restablir-hi el català com a idioma oficial per primer cop des del 1714. “La pàtria catalana (...) vencedora a Atenes i Neopàtria, ressorgirà de les seves cendres gràcies a Napoleó el gran”, escrivia el Diari de Barcelona el 1810 per ordre del mariscal Augereau. Darrere d’aquestes maniobres de seducció hi havia un dels pocs afrancesats catalans, Tomàs Puig, traductor al català del codi napoleònic. Puig era de Figueres, la ciutat per on han desfilat, els darrers dos segles, tots els corrents polítics europeus; la capital de l’Empordà progressista i federal de Monturiol, Terrades i tants d’altres.

"Ets el Jordi Pujol, no et pots deixar trepitjar per una colla de morts de gana!", li diu Marta Ferrusola al seu marit, agafant-lo per les espatlles, davant la mirada dels seus fills Jordi, Josep i Oriol. La família acaba de saber que El Mundo publicarà que tenen diners no declarats a Andorra. "Ets el líder més important d’aquest país, la gent no se’n pot oblidar", el consola la dona.

Quan Oriol Junqueras va impulsar la consigna de donar l’amnistia per descomptada, no ho va fer –com creuen alguns– per fer naufragar l’acord d’investidura, sinó per treure-li valor a la gran aposta negociadora de Junts i començar a obrir altres carpetes on ERC pugui tenir més protagonisme (Rodalies i finançament). De la mateixa manera, en el seu dia Junts va minimitzar els indults i la reforma de la sedició. El sobiranisme dividit s’entesta en negar els seus propis mèrits. Però el cas és que, certament, l’amnistia s’ha començat a donar per feta i és per això que fins i tot els prudentíssims empresaris catalans hi donen suport. És per això, també, que Pedro Sánchez es va sentir prou fort, ahir, per defensar-la en el comitè federal del PSOE davant dels seus barons més carpetovetònics. I això no és mèrit seu, ni molt menys del PSC d’Illa. És una imposició forçada per l’aritmètica electoral. Els partits independentistes han aconseguit que el president en funcions canviï de parer respecte a una qüestió crucial que la dreta espanyola considera un crim de lesa pàtria. Encara més: han aconseguit que l’entorn de Feijóo no es preocupi només de captar vots de Vox a base d’exabruptes, sinó també de buscar maneres de fer i de dir que li permetin mantenir o eixamplar la seva quota electoral a Catalunya. No és poca cosa. La política d’un país depèn d’on rau el seu centre de gravetat.

Mentre la investidura de Feijóo s’estavella i dona pas a la finestra negociadora de Pedro Sánchez, l’independentisme marca com a condició per a l’acord amb el PSOE –a part de l’amnistia– que Sánchez “es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a un referèndum”. A Madrid alguns han posat el crit al cel, donant per fet que ens veiem abocats a una repetició electoral, perquè ja se sap que a Espanya hi ha coses que, a més de no poder ser, són impossibles; l’exercici de l’autodeterminació n’és una. (“Això no hi cap a la Constitució!”, afirmen, com si la vella i arnada carta de 1978 fos una llei de la física, i no una norma modificable.) En fi: si en els anys més florits del Procés l’Estat no va escoltar el clam democràtic de l’independentisme català, amb menys motiu ho farà ara, quan els partits sobiranistes estan afeblits per les seves pròpies querelles internes i pels efectes de la repressió.

Meritxell Batet va afirmar l’altre dia que Catalunya “havia deixat de ser un problema”. La frase em va cridar l’atenció, no només per la seva pretensió, sinó perquè reflectia tot un esquema mental. Perquè Batet és catalana, i Catalunya, si ha estat (o encara és) un problema, ho és per a Espanya. Sempre se n’ha dit així, en castellà: el problema catalán. S’imaginen Pedro Sánchez dient, en un debat, que Espanya “ha deixat de ser un problema”? Evidentment que no.

El PSC em recorda Groot, l’arbre animat de Guardians de la galàxia. Només sap dir jo soc Groot, una frase polisèmica que utilitza per respondre el que convingui. Els socialistes fan una mica el contrari; usen paraules diferents per venir a dir sempre el mateix: que si no combregues amb les seves maniobres, ets còmplice o corifeu de la ultradreta. Recentment, en aquest diari, dos articulistes solvents com Albert Branchadell i Josep Burgaya hi han coincidit. Tant li fa com ho raonis, la resposta és la mateixa: jo soc Groot. Que en aquest cas vol dir tu ets Vox.

Molts de vosaltres no sabeu qui és Natàlia Mas. Potser li deveu haver vist la cara d’esquitllada en algun telenotícies. I es tracta, ni més ni menys, de la consellera d’Economia del govern català. Fa pocs dies, Mas va publicar un enfilall a Twitter amb tot de dades macroeconòmiques que feien patxoca. El creixement del PIB a Catalunya el primer trimestre del 2023 va ser del doble de la mitjana espanyola. El deute públic ha caigut al nivell més baix des del 2014. Catalunya és líder en exportacions. La inversió estrangera bat rècords; els índexs d’ocupació i de despesa social també són els millors de la dècada. Però Natàlia Mas continua sent una gran desconeguda. I la percepció de la situació econòmica a Catalunya és dolenta, en part per dades objectives (la inflació, l’habitatge), i també per l’hegemonia d’un relat catastrofista, induït pel sistema mediàtic espanyol, i part del català, que posa l’accent en la “decadència” de Barcelona, i per extensió de Catalunya, a causa dels trasbalsos del procés sobiranista. 

Deia fa una setmana, i me’n felicitava, que les eleccions municipals d’aquest 28-M poden certificar la minorització –l’arraconament– de la dreta espanyolista a Catalunya. A Barcelona –ho sabrem d’aquí unes hores– sembla molt difícil que el mosaic integrat per PP, Cs, Valents i Vox repeteixi els 8 regidors que el 2019 van obtenir els populars i la llista burgesa de Manuel Valls. És especialment rellevant que el PP, partit de govern a Espanya, sigui intranscendent a Catalunya. Que Vox repunti una mica no és tan greu, perquè es tracta d’un vot perifèric i amb un sostre claríssim.

Un jutjat de Sant Feliu de Llobregat ha admès a tràmit la denúncia contra l'Està passant de TV3 pel gag sobre la Mare de Déu del Rocío emès a l'abril. Segons ha confirmat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el jutge investiga el cas per un presumpte delicte contra la Constitució arran de la demanda presentada per la Fundació Espanyola d'Advocats Cristians contra Toni Soler i Jair Domínguez, presentadors del programa, i la col·laboradora Judit Martín per l'esquetx paròdic.

Que l’accés a l’habitatge és un dels principals problemes de la nostra societat, especialment a l’àrea de Barcelona, és una evidència per a tothom. La nova llei de l’habitatge aprovada pel Parlament espanyol, amb els seus topalls al preu del lloguer, el canvi en la definició de “gran tenidor” i la restricció dels desnonaments, és una resposta a aquest problema tan angoixant, tot i que, com sol passar, per a alguns és excessivament intervencionista i per a altres ho és massa poc. A nivell polític, el més rellevant de la nova llei és que bona part dels seus matisos progressistes els han introduït els socis habituals del govern de Sánchez, és a dir, Bildu i ERC. Igualment rellevant és que els altres dos grups catalans al Congrés, Junts i la CUP, s’hi han pronunciat en contra, ja que consideren que la nova norma envaeix competències de la Generalitat.

Com ja havia anunciat, aquest dijous el Polònia va recórrer a l'humor per respondre a les crítiques al gag de la Mare de Déu del Rocío que es va poder veure a l'Està passant la setmana passada. El programa de Minoria Absoluta va recuperar la paròdia feta per Judit Martín i la va reunir amb la Moreneta, el Dalai-lama i el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno Bonilla. En l'esquetx inicial, el polític apareix per queixar-se de nou del gag de l'Està passant, mentre que una cansada Mare de Déu del Rocío es refereix a la polèmica dels últims dies. "És el pitjor que m'ha passat mai, i això que he vist crucificar el meu fill", exclama, queixosa.

Fa mandra haver de tornar una vegada i una altra sobre els fonaments més bàsics de la llibertat d’expressió, ja sigui perquè als tribunals els agafa per perseguir titellaires o rapers o perquè alguns polítics o mitjans es posen en mode Torquemada per engegar croades contra expressions que consideren que afecten el seu bon nom, el decòrum de les institucions o les creences religioses. Esclar que, al mateix temps, cal admetre que es tracta d’un debat complex, que es fa en un terreny cada dia més làbil: l’abast de la llibertat d’expressió és, per definició, evolutiu, ja que depèn dels factors culturals del moment, i més difús com més diversa és la societat ideològicament. A més, sovint s’hi encreuen interessos polítics espuris, com en el cas de la polèmica amb l’Està passant de TV3.