La desclassificació dels documents sobre el 23-F ha servit d’excusa perquè els líders del PP surtin en tromba reclamant la tornada del rei emèrit a Espanya. “Seria un fracàs col·lectiu com a país que Joan Carles I acabàs els seus dies a l’exili”, ha dit la presidenta del Govern, Marga Prohens, poc després que ho fes Feijóo.

La presidenta Marga Prohens s'ha afegit al líder estatal del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, i ha reclamat el retorn de Joan Carles I a Espanya. En declaracions recollides per Europa Press, ha advertit que seria "un fracàs col·lectiu com a país" que el rei emèrit "acabàs els seus darrers anys a l'exili". Després de la desclassificació dels documents del 23-F, que assenyalen el rei emèrit com a figura clau per frenar el cop d'estat, diverses veus del PP s'han aixecat reconeixent aquest paper. "Si hi ha una figura clau en la Transició, a banda d'Adolfo Suárez, aquesta és sens dubte el rei Joan Carles", ha insistit la cap de l'Executiu.

Joan carles i ha publicat un vídeo inenarrable per promocionar les seves memòries. Reivindica el seu paper en la transició de la dictadura a la democràcia i acaba demanant als joves que facin costat al seu fill, Felip VI, en el seu regnat. Se’l veu assegut, sobre el fons d’una bandera espanyola –onejant i digital– que cobreix tota la pantalla. No havíem vist un ús més ridícul de l’ensenya des que Sonia Monroy es va presentar als limítrofs d’una cerimònia dels Oscar embolicada amb una a manera de vestit. Ni del croma. Ni de l’editor de vídeos que hagin emprat.

Rei de Mallorca és només un dels títols d’una llista interminable que ostenten els sobirans espanyols. Però, molt probablement, ha estat l’‘emèrit’ Joan Carles I el monarca de tota la història que més temps ha passat a les Illes Balears: més que els mitificats reis ‘privatius’ –Jaume II, Sanç I i Jaume III– que no hi eren gairebé mai, perquè s’estimaven més quedar a la cort de Perpinyà i a les seves possessions continentals. Recordam aquest vincle amb l’Arxipèlag quan es compleixen 50 anys de la seva proclamació, com a successor de Franco, el 22 de novembre del 1975.

El jutge José Castro es va fer famós a tot Espanya quan va decidir asseure per primera vegada en la banqueta un membre de la Casa Reial, la infanta Cristina. Onze anys després, ja jubilat, fa balanç en el llibre El caso Nóos. Toda la verdad del proceso que commocionó a España, i manté que la germana menor del rei va tenir una participació activa i es va beneficiar dels delictes comesos per Iñaki Urdangarin.

Llegim a l’ARA que Joan Carles I “ha decidit demandar la seva examant Corinna Larsen” deu dies després de demandar "l’expresident de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla”. Tira’n un tros a l’olla.

Miguel Ángel Revilla no s'esperava rebre una demanda als seus 82 anys, i encara menys per part de Joan Carles I. L'expresident de Cantàbria va conèixer aquest dimarts la notícia mentre interpretava el seu primer paper com a actor en el rodatge d'una pel·lícula d'Antonio Resines. I la primera reacció va ser de "ràbia" i "cabreig": "Per què a mi?", s'ha preguntat aquest dimecres en una roda de premsa a la seu del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC). El secretari general de la formació ha negat haver comès cap delicte i ha deixat clar que no es penedeix de la seva "denúncia permanent" de l'emèrit que ha fet en els últims anys i que recull novament en el seu últim llibre: "És dur amb el rei, però s'ho mereix", ha dit.

Fa més de quatre anys i mig que Joan Carles I resideix a Abu Dhabi, però no és aliè al que es diu sobre ell a les televisions espanyoles. El rei emèrit ha contractat una de les advocades del nòvio d'Isabel Díaz Ayuso per emprendre accions judicials contra Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria, diputat al parlament autonòmic pel PRC i convidat habitual a programes de diversos mitjans de comunicació. El pare de l'actual monarca l'acusa d'haver-lo "calumniat greument" en declaracions públiques fetes entre el maig del 2022 i el gener del 2025. Segons un comunicat difós per l'advocada Guadalupe Sánchez, es tracta "d'expressions injurioses, difamants i oprobioses que lesionen el dret fonamental a l'honor" del seu client.

La relació entre Joan Carles I i Bárbara Rey va tornar a omplir titulars aquest setembre quan el fill de l'exvedet va fer públiques unes fotografies de la parella petonejant-se. Pocs dies després, Ok Diario filtrava una conversa gravada per l'actriu a principis dels anys noranta en la qual l'emèrit li confiava inquietuds i problemes interns de la Casa Reial. I aquest dilluns a la nit ha estat la mateixa Rey qui ha disparat contra el pare de Felip VI en una entrevista a Telecinco, en la qual ha desgranat tot de suposats detalls de la seva història amb el monarca.

El nacionalisme espanyol dona per fet que Espanya és una realitat eviterna, és a dir, que va tenir principi però que no tindrà fi. Això fa que la idea d'Espanya incorri en recurrències, fets que es repeteixen fatalment fins que acaben convertint-se en anomalies que condicionen tota la resta. Són fets de pes, que haurien de ser tinguts en compte prèviament a qualsevol anàlisi de la vida pública del país. Succeeix el contrari: són incorporats dins la normalitat, fins que se n'arriba a fer abstracció i sembla que no hi siguin.

Un grup d'exmagistrats i exfiscals han presentat una querella contra Joan Carles I per delictes contra la hisenda pública que consideren que l'emèrit hauria comès en les declaracions tributàries d'entre els anys 2014 i 2018, segons ha avançat El País i ha confirmat l'ARA. La querella l'han interposat com a acusació popular davant la sala segona del Tribunal Suprem, on està aforat després de la seva abdicació l'any 2014. Els fets denunciats s'haurien comès després de l'abdicació del rei emèrit, cosa que suposaria la pèrdua de la inviolabilitat que li han atorgat fins ara els tribunals espanyols. Els querellants consideren que la regularització que va fer el rei emèrit va ser il·legal perquè no va ser "espontània", segons ha explicat un dels querellants, l'exmagistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, en declaracions a Catalunya Ràdio.

Qualcú té, dins una capsa de trastos vells, una foto –emmarcada– del tenista Rafel Nadal. No li calen presentacions: de Rafel Nadal es diuen sovint tota casta d’elogis estratosfèrics, d’aquests que tant agraden a la premsa esportiva: llegenda, etern, extraterrestre, déu, el més gran esportista de tots els temps, un orgull per a tots els espanyols (i mallorquins, perquè ja se sap que els mallorquins som espanyols i que els espanyols són també tots mallorquins). Aquesta setmana s’ha retirat definitivament de la competició, en un partit a Màlaga de Copa Davis contra un adversari desconegut, l’holandès Botic van de Zandschulp, número 80 a la classificació mundial, que va batre Nadal en una hora i tres quarts amb dos 6-4 inapel·lables. Es tractava d’un partit de dobles, i a continuació el company de Nadal, el també etern i diví Carlos Alcaraz (un jugador que no té inconvenient a declarar que juga a països dictatorials per doblers) va restituir una mica l’honra patriòtica espanyola contra el també holandès Tallon Griekspoor, tot i que també va acabar perdent. Unes hores abans del partit, Nadal havia declarat que no creu en els finals ideals, que això només existeix a les pel·lícules americanes. És possible.

Una institució fonamentada en vincles sexoafectius i paternofilials fa de mal encaixar en un ordre democràtic nascut dels principis d'igualtat entre ciutadans. La monarquia és aquest estrany vestigi, herència de l'Antic Règim, en què els qui tenen el càrrec no ho fan per concurs de mèrits ni oposicions o escollits a les urnes. El rei ho és perquè és fill del seu pare, i la reina consort accedeix a aquest lloc privilegiat i ben remunerat perquè és la persona que el rei s'estima i amb qui té un compromís anomenat matrimoni. Si resulta que aquest matrimoni és una farsa, que els seus membres fan el paperot per guardar les aparences, llavors no parlem només d'infidelitat, d'una falta en el si de la vida privada dels implicats, sinó d'un frau a tots els espanyols i a les seves butxaques. Si la relació entre Joan Carles I i la reina Sofia és, segons els àudios que es van fer públics la setmana passada, inexistent des de tots els punts de vista, què hem estat veient en els últims 56 anys (des que va néixer Felip VI)? Una pura i simple representació? Una impostura protagonitzada per un emèrit incapaç de controlar els seus impulsos i que no ha complert amb les seves obligacions, però també per la molt exemplar reina Sofia. Tertulians i opinadors han omplert tota mena de programes de televisió indignats amb el Borbó pare pel menyspreu amb què parla de la mare dels seus fills mentre a ella la pinten com una pobra víctima. Essent com és una dona ben situada, amb recursos i existint el divorci des de fa unes quantes dècades, no veig per què hem d'admirar, com s'ha dit aquests dies, que hagi "aguantat" tot el que ha aguantat. Si ho ha fet no deu ser només perquè va ser educada en uns valors que han quedat desfasats, els del matrimoni per a tota la vida, sinó perquè per damunt de tot el que volia era que el seu fill es convertís en rei. És a dir, per pur interès estamental i monetari. És a dir, una hipocresia de les de tota la vida, la d'aquelles dones que es casaven per interès i per interès seguien casades tot i que la relació fos una ficció barata.

Ok Diario pretén esprémer al màxim el filó que ha trobat en les gravacions a Joan Carles I que va fer al seu dia la vedet i amant del monarca Bárbara Rey. La nova tongada de fragments se centra en la crisi al PSOE de Felipe González, que va acabar amb la derrota electoral en els comicis del 1996. "En lloc de professionals han posat durant molts anys xoriços", li diu el rei emèrit (en l'època de les gravacions rei en actiu) a la seva amant. No devia faltar gaire per a les eleccions perquè la vedet li demana qui creu ell que guanyarà: "El PP, però no per majoria absoluta", respon Joan Carles, que afegeix que no entén com els ciutadans han continuat votant el PSOE durant anys. "S'han passat de la ratlla", insisteix en referència als casos de corrupció que carregaven els socialistes a la motxilla, com el cas Filesa de finançament il·legal, el cas del germà d'Alfonso Guerra, el cas Roldán o els GAL.

A la dècada del 1980, la monarquia britànica va gaudir d'uns índexs de popularitat que semblaven assegurar la viabilitat de la institució a molt llarg termini. La clau de l'èxit reposava sobretot en la figura de Diana de Gal·les que, juntament amb el papa Joan Pau II, va ser la persona que va acaparar més espai mediàtic el darrer quart del segle XX. A mitjans de la dècada del 1990, en canvi, arran de la tumultuosa separació de Lady Di i el príncep Carles, la popularitat de la Corona britànica va davallar fins a extrems mai vistos. Resulta interessant constatar que el clímax d'aquella popularitat i la seva crisi més profunda poden ser explicats a partir del mateix concepte: el de visibilitat mediàtica. El diari The Sun i altres subproductes periodístics per l'estil van ser els responsables d'acabar generant corrents d'opinió antagònics referits a una mateixa institució. Val a dir, ni que sigui en forma d'apunt, que això ja ho havia predit l'agudíssim Walter Lippmann ni més ni menys que l’any 1922 a Public Opinion.

Les clavegueres comunicants de la política, la justícia i els mitjans de comunicació al servei del nacionalisme espanyol es desborden. Aquest dilluns l'Audiència Provincial de Madrid ha descartat arxivar la causa contra Begoña Gómez, esposa com sap tothom del president del govern espanyol Pedro Sánchez, a pesar que –com sap tothom també– és un cas palmari de lawfare o guerra bruta judicial. No cal ara repassar les llacunes i les arbitrarietats d'un sumari instruït amb els peus per un jutge amb afany de notorietat, sincronitzat amb una acusació popular formada per una suma d'entitats d'extrema dreta. Ni els episodis de comedieta barata, com la visita del jutge a la Moncloa per prendre declaració a Sánchez, o quan la mateixa Audiència va haver de suspendre la sessió perquè el mateix jutge instructor s'havia oblidat d'incloure el recurs d'apel·lació del misser de Begoña Gómez. Aquest defensor sosté que la investigació és prospectiva, un tipus d'actuació que no és permesa en democràcia.

El jutjat d'Instrucció número 29 de Barcelona ha citat a declarar el 7 de novembre l'empresari mexicà Allen Sanginés-Krause, amic del rei emèrit i investigat prèviament com el seu presumpte testaferro, per suposadament ajudar un dels metges de Joan Carles I a cometre un frau de 600.000 euros a Hisenda. Tot i que d'entrada és una citació presencial, la seva defensa encara té temps de demanar que es faci per videoconferència. Aquest cas fa dos anys que està obert. El principal investigat és el doctor Manuel Sánchez, especialitzat en tractaments antiaging a la Clínica DeSánchez, a la zona alta de Barcelona, que ja es va desentendre de les acusacions davant el jutge. També ho va fer la seva dona, que està investigada com a cooperadora necessària. La instrucció de la causa que es va obrir arran d'una querella de la Fiscalia no ha avançat fins ara perquè ha estat impossible d'interrogar l'altre sospitós de ser cooperador necessari en aquest delicte: Sanginés-Krause.

Ha estat lamentar-se que li estan robant el relat i que no parin de filtrar-se fotos i àudios devastadors per al que quedés de la reputació de Joan Carles de Borbó. En el capítol d’aquest dijous, el rei reconeix davant la seva amant Bárbara Rey el mèrit del general Armada, que malgrat haver-se passat set anys a la presó condemnat pel cop d'estat del 23-F va guardar un lleial silenci, la qual cosa torna a projectar dubtes fonamentats sobre el paper de defensor de la democràcia que al monarca li va reservar l'hagiografia oficial.

1. Set anys després de l’1 d’Octubre fa de mal dir, però el dia que Catalunya sigui un nou estat d’Europa –que un dia o altre ho serà, potser més per errors del rival que no per mèrits propis– trobarem a faltar Espanya. La diversió que ens ha donat la darrera setmana no es paga amb traspassos de Rodalies ni amb finançaments singulars. Entre Julián Muñoz, l’Alvise Pérez, Vinícius, el rei i la Bárbara Rey, l’espectacle ha estat de molta qualitat.