Com sol passar sempre que els artistes anuncien una gira o un nou àlbum, les informacions curioses al seu voltant no deixen d'aflorar per contribuir que es parli d'ells mentre es dediquen a promocionar el seu negoci. No ha estat diferent el cas de Luis Miguel, que fa poc va anunciar les dates dels seus concerts per al seu tour d'aquest 2023 i que ara ha publicat al seu Instagram la carta que fa anys i panys li va enviar Frank Sinatra, que el va reconèixer com un aspirant a crooner amb tots els mèrits. Luis Miguel ha fet un viatge al passat per compartir l'orgull que va sentir aleshores per aquesta deferència del llegendari cantant.

La gran contradicció de Frank Sinatra és el que el va fer diferent de la resta: va ser el gran cantant urbà del segle XX i a la vegada una persona extraordinàriament solitària. Aquesta solitud va ser el tema principal de les seves cançons i el bàlsam que va trobar per enfrontar-s’hi. La seva era una veu genial, melancòlica i adolorida, plena de tonalitats. La que amplificava els fills d'immigrants italians com ell, però també irlandesos i jueus, de Nova York i la resta del país. I per sobre de registres i tècniques vocals, Sinatra va ser un torrent de carisma i un cantant incalculablement talentós amb una extraordinària capacitat d'emocionar tothom que hi parava atenció. Sinatra jugava a la lliga de Crosby, Presley, Cash, Dylan i Jackson, però va tenir encara més influència que ells, perquè no hi va haver ningú que es mogués tant bé com ell entre els cercles de poder, ja fos polític, social, cultural o directament fora de la llei.

L a quarta temporada de The Crown ens explica els inicis de Diana de Gal·les en el món dels viatges humanitaris i de la solidaritat amb els desfavorits. Són aquelles imatges que durant tants anys ocupaven pàgines i pàgines de premsa rosa, imatges de Diana amb nens de l’Àfrica i donant suport a diverses causes humanitàries. Té la seva lògica pensar que si ets solidari no et cal proclamar-ho als quatre vents. Que si Messi vol donar pessics de la seva immoral fortuna a tal o tal causa no cal que es faci cap foto. Que la solidaritat amb foto és més propaganda que solidaritat. Aquestes qüestions, com tantes altres de la vida, són matisables, opinables, no casen bé amb judicis de valor categòrics.

Barbara Sinatra, viuda del cantant Frank Sinatra, ha mort aquest dimarts als 90 anys al seu domicili de Rancho Mirage, una ciutat californiana situada a uns 200 quilòmetres a l'est de Los Angeles. Segons ha informat el diari local 'The Desert Sun' i ha recollit Efe, Barbara Sinatra va morir envoltada pels seus amics i familiars després de mesos patint problemes de salut.

'Shadows in the night', el disc de Bob Dylan que sortirà a la venda el 3 de febrer, és una conversa entre mestres. Es tracta de deu temes enregistrats en directe i amb una banda de cinc músics que recuperen el llegat de Frank Sinatra amb cançons com 'The night we called it a day', 'Autumn leaves', 'Some enchanted evening' o 'I'm a fool to want you'. "Crec que Sinatra estaria orgullós del disc, d'alguna manera", ha opinat el cantant durant una entrevista amb la revista 'Aarp Magazine', la primera que concedeix en tres anys.

Bob Dylan versionarà cançons popularitzades per una altra llegenda de la música, Frank Sinatra, en el seu nou àlbum, 'Shadows in the Night', que sortirà a la venda el proper 3 de febrer. El disc inclourà deu cançons que en el seu dia van ser immortalitzades per Frank Sinatra com 'Autumn Leaves', 'Some Enchanted Evening', 'The Night We Called It a Day' o 'I'ma Fool to Want You'.

Aquest dimecres es compleixen 50 anys de la mort de Cole Porter, un dels compositors més importants de la música nord-americana del segle XX. Conegut, entre d'altres, per cançons com 'I've got you under my skin' i 'Night & day', Porter va néixer el 1891 a Peru, Indiana. Va iniciar-se en el món de la música el 1915 presentant 'Esmeralda' a Broadway, a la revista 'Hands Up', però els seus començaments artístics no van tenir gaire èxit. És a principis dels anys 30 quan els seus musicals comencen a gaudir de cert prestigi, com 'Gay Divorce' (1932), el musical protagonitzat per Fred Astaire amb la cançó 'Night & day'. El compositor nord-americà ha passat a la història per ser l'artífex de moltes composicions com 'Begin the beguine', 'Anything goes' i 'In the still of the night', les quals han estat versionades posteriorment per artistes tan diversos com ara Ella Fitzgerald, Tommy Dorsey, Lady Gaga o U2.