Al periodista i escriptor Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) li va arribar un encàrrec que, en realitat, ja havia duit a terme abans de rebre’l. Des de 3 i 4 Edicions li proposaren escriure un assaig sobre la realitat de Mallorca des de diferents vessants, des del socioeconòmic al polític i cultural. I això és el que ha fet en els articles que ha escrit durant els darrers deu anys i que apareixen recollits al volum Quan t’acorralen les flames. Mirades sobre les Mallorques d’avui, on ha volgut incorporar un bon grapat d’entrevistes amb experts en les diferents matèries que permeten aprofundir en els diferents eixos temàtics que explora l’autor. El presenta aquest dijous, 5 d’octubre, a Can Alcover. 

Dos personatges més grans que la vida, el convuls i apassionant context historicopolític que va propiciar que es coneguessin, la consciència sempre viva del lector que, d’aquella coneixença, en va sortir un clàssic de la literatura política i moral que fa cinc segles que es llegeix i és influent: aquestes són les matèries primeres d’Avui, com ahir, una novel·la menor però interessant que el prolífic escriptor britànic William Somerset Maugham (París, 1874 - Niça, 1965) va publicar el 1946 i que ara Navona ha recuperat en català en una traducció d’Elisabet Ràfols.

Reconec que Un lloc per a en Mungo, la segona novel·la de l’escocès Douglas Stuart (1976), d’entrada pot fer una mica de peresa. Al cap i a la fi, explica una història que ja hem vist i ja hem llegit en desenes de pel·lícules, de telesèries i de novel·les: l’entrada en el món dels adults d’un noi que no és com els seus esperen que sigui ni tampoc com a ell li convindria ser si aspira a sobreviure en un entorn difícil i ple de prejudicis.

Als whodunnits novel·lístics d’Agatha Christie, s’hi planteja el misteri d’un assassinat aparentment irresoluble que a la fi sempre és aclarit gràcies a la infal·lible perspicàcia i al geni deductiu d’un inspector (o similar). A El ángel exterminador, Luis Buñuel narra la vetllada d’un grup de burgesos mexicans que un vespre van a una festa i, a l’hora de marxar, no poden sortir del menjador on la celebren, amb tot el que això comporta, al cap de les hores i dels dies –perquè passen hores i dies–, de desaparició de les convencions socials, de degradació de les formalitats, d’esquinçament d’hipocresies i d’erupció de traumes i terrors. A Boogie Nights, Paul Thomas Anderson retrata amb un estil fastuós i amb un bisturí emocional i moral finíssim la indústria cinematogràfica del porno durant les dècades dels 70 i 80.

Ahir va fer-se a Barcelona una de les presentacions de Contra el món (Empúries, 2023), una novel·la de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) que deixa sense alè. I si et deixa així és perquè l’autor posa lletra a la desaparició contínua, irreversible i sovint salvatge del paisatge, de la gent que hi ha viscut fixada, de la cultura i la llengua que han donat un nom a cada cosa, a mans de la cobdícia humana entregada als diners sota la varietat de negoci que coneixem amb el nom de turisme.

"Per escriure una novel·la cal molta energia física", assegura Pere Antoni Pons (Campanet, 1980). Si, a més, pretens aixecar un edifici de paraules tan sòlid i ambiciós com Contra el món (Empúries, 2023), la força necessària ha de ser gairebé titànica. Però aquesta proesa no sembla que hagi deixat esgotat l'autor mallorquí i crític de l'Ara Llegim. Pons parla de la seva quarta novel·la amb un entusiasme encomanadís, combinant les observacions precises amb afirmacions exuberants que ell mateix matisa tot seguit. "A vegades m'embalo una mica massa", diu. A Contra el món, imagina Mallorca després d'un cataclisme que ha fet desaparèixer la serra de Tramuntana. Contràriament al que pugui semblar, el llibre és un exercici més realista que fantàstic on abunden la corrupció, l'activisme, l'amor i la pulsió artística.

No m'estranyaria gens que David Foster Wallace es remogués furiós a la tomba des de fa uns mesos. Tenint en compte que era conegut per la minuciositat incansable, obsessiva, amb què treballava tots els textos -contes, novel·les, articles i reportatges de premsa-, i que no els donava a llegir a ningú fins que no els considerava perfectament enllestits, és deduïble que no li hauria fet cap gràcia el fet de veure publicada, pòstumament i per descomptat sense el seu permís, la novel·la en què estava immers, des de feia prop d'una dècada, quan es va suïcidar l'any 2008.

Samuel Beckett (Dublín, 1906 -París, 1989) va escriure la seva primera novel·la, Sueño con mujeres que ni fu ni fa , l'any 1932, amb només 26 anys. Després d'unes quantes temptatives frustrades de publicar-la, la va desar en un calaix i se'n va desentendre gairebé completament. Allà es va quedar fins al 1992, tres anys després de la mort de l'autor.