Explica Marina Garcés (Barcelona, 1973) que el primer impacte d'una amistat estranya és la pel·lícula E.T., que va veure quan tenia nou anys. "Planteja d'una manera molt radical on està la incondicionalitat amb un ésser diferent, en aquest cas tan estrambòtic que és literalment extraterrestre". Una amistat entre un nen i el bitxo d'un altre planeta que t'enfronta a una pregunta: què vol dir estimar incondicionalment? Aquesta és una de les qüestions que la filòsofa catalana planteja en el seu últim llibre, La passió dels estranys (Galàxia Gutenberg).

Parlen amb calma, mediten les respostes i paren atenció als matisos. Marina Garcés (Barcelona, 1973) i Joaquín Valdivielso (Bilbao, 1969) mostren que la filosofia és molt més que unes assignatures i que, encara que no ens n’adonam, sempre és present a les nostres vides.

¿Recordeu l'última promesa important que heu fet o que us han fet? Aquesta és la pregunta que Marina Garcés (Barcelona, 1973) va demanar al públic d'un acte en què participava. Si era que sí, havien d'aixecar la mà, però la gran majoria no ho van fer. Aquesta reacció va estimular la filòsofa i assagista a escriure sobre les arrels, particularitats i vincles que posa en marxa l'acció de prometre. El resultat ha estat un llibre concís, intens i revelador que Anagrama acaba de publicar, El temps de la promesa.

“Hi ha dècades en què no passa res, mentre que hi ha setmanes que semblen dècades”. La frase, atribuïda al pensador i revolucionari rus Vladímir Lenin, ha sonat aquesta setmana, més pertinent que mai, a Barcelona, en un dels actes inclosos dins la Biennal de Pensament Ciutat Oberta, pronunciada per l’escriptor i activista nord-americà Peter Frase. “Aquest any les setmanes són eternes”, afegia. I tot això ho deia justament quan la ciutat encarava una altra onada de restriccions causades pel covid-19 que la convertiria de nou en una urbs mig fantasmal.

Només ha faltat que arribés una pandèmia per haver d’admetre que, ara sí, estem al llindar del col·lapse. L’escriptor i professor de ciència política Carlos Taibo ja ho havia escrit en un llibre el 2017, que una epidèmia podria ser un accelerador de la crisi, causada essencialment pel canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres. Així que porta la lliçó apresa, i a la Biennal de Pensament de Barcelona hi exposa amb ordre i contundència què en pot sortir d’aquest xoc, que tindrà efectes com la reducció de la població planetària, l’erosió de les ciutats, la destrucció de les instàncies centralitzades (estat, exèrcit, empresa) i una crisi econòmica transversal.

Si tenim en compte la importància actual d’un projecte online com és la Wikipedia -disponible, amb un nombre molt desigual d’accepcions, en gairebé 300 llengües-, pot semblar que l’enciclopedisme segueix ben viu. “És una enorme bossa de coneixement estructurat, un cervell de dades auxiliar que poca cosa té a veure amb l’Enciclopèdia que va aparèixer a França durant la segona meitat del segle XVIII -explica l’escriptor Gonzalo Torné, que acaba de publicar Breve antología de las entradas más significativas del magno proyecto de la Enciclopedia (Debate, 2017)-. La manera de consultar la Wikipedia és vertical: busques una entrada per omplir un buit concret. La manera de llegir l’ Enciclopèdia francesa, en canvi, és horitzontal. El que hi trobes és tan personal que et convida a seguir descobrint les opinions raonades dels enciclopedistes”.