Tercera entrega d’una nova temporada al teatre Principal d’Inca, cau de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que vàrem poder sentir de bell nou a l'església de Llubí. Un programa que per a ell mateix ja era prou llaminer, amb un grau de dificultat que el convertia en valor afegit i amb una figura indiscutible, Eduardo Ríos, violinista de la Berliner Philharmoniker, com a solista encarregat per a l’ocasió de donar vida al Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 6. Un dels concerts més alambinats i l’únic que va compondre Ludwig van Beethoven per a l'instrument. Una composició que, com tantes altres, duu acoblada la seva llegenda. Estrenada per Franz Clement, va rebre la partitura molt poc temps abans del concert, i la va interpretar com si fos gairebé una primera lectura, però, a més, afegí una sonata seva com a cadenza tocada sobre una sola corda i amb el violí a l’inrevés. Tan difícil era l’execució del concert que els virtuosos de l’època decidiren que era intocable, fins que, trenta-sis anys després de l’estrena, a l’edat de tretze anys, i amb Felix Mendelssohn a la batuta, Josef Joachim la va col·locar a la peanya que li correspon i d’on ja no ha tornat a baixar. 

Jordi Garrigós (Barcelona, 1981) va fer el salt del blog Gent Normal a la premsa tradicional i es convertí en una de les signatures de referència de la crítica musical del diari ARA, mentre que Toni Jaume (Lloret de Vistalegre, 1996), després d’anys col·laborant a MondoSonoro, va cofundar el 2020 la revista S’Altra Música. L’heroïcitat? Que sigui una publicació exclusivament en paper i sobre l’escena local de l’illa.

Abans que comenci l'extraordinària programació de recitals de lied a la Canònica de Vilabertran, la Schubertíada ha començat a caldejar l’ambient líric empordanès amb un primer concert a Vilajuïga, a càrrec del tenor català David Alegret. El cantant, acompanyat del mestre Rubén Fernández Aguirre al piano, ha brindat un programa de cançó catalana preciós i equilibrat.  

Setmana Dudamel a Barcelona: dues funcions de Fidelio al Liceu i, al Palau de la Música, assaig matinal obert previ al concert de dimarts, sempre amb la Filharmònica de Los Angeles. El carisma del director veneçolà l’acompanya arreu i els seus acòlits són legió. Ho van demostrar els espectadors que la nit de dilluns al Liceu, després d’exhibir mostres d’"exquisida educació" (telèfons sonant, tos mal dissimulada, gravacions amb el mòbil) el van ovacionar dempeus.

Dilluns va fer vint anys que, l'11 de març del 2004, després d’una jornada tenyida de sang pels atemptats islamistes a Madrid, Ibercamera va celebrar l’únic concert en una Barcelona que, per respecte a les víctimes i en senyal de dol, va tancar sales de festes i d’espectacles. Però aquella vetllada a L’Auditori tenia sentit, perquè s’hi interpretava la Simfonia núm. 6, Tràgica, de Gustav Mahler. Vint anys després, el mateix dia, s’ha celebrat un concert promogut per la mateixa empresa i amb un programa que també podria sonar a homenatge als més de 190 morts de Madrid. Perquè el Rèquiem de Mozart és la resposta que el músic de Salzburg, el darrer any de vida, dona a la idea de la mort, “la millor amiga de l’home” segons havia escrit quatre anys enrere en una carta adreçada al seu pare.

Mig Palau de la Música (i encara mal comptat) per a la presència a l’escenari modernista del conjunt espanyol L’Apothéose amb la lluïda participació de la flautista d’Aquisgrà Dorothee Oberlinger. Una vetllada al servei de sis concerts de Georg Philipp Telemann, el prolífic compositor alemany autor d’un catàleg amb –sembla– tres mil obres. D’entre elles, sis deliciosos concerts que vam poder paladejar al Palau de la Música i entre els quals va destacar molt especialment la flauta de bec.

Enguany, el festival de lied Life Victoria es vesteix de gala per commemorar el centenari del naixement de Victòria dels Àngels. I ho fa obrint temporada amb un primer recital que assegura la continuïtat de l’art de l’exímia soprano amb dues veus magnífiques, poderoses, d’emissió natural i de bon gust en recursos, que van del fraseig fins a la projecció (tot i les limitacions acústiques del recinte modernista de Sant Pau), passant per l’ús dels reguladors.

Els inicis de curs sempre tenen coses molt excitants: des de promeses com les d’anar al gimnàs fins al col·leccionisme de fascicles de quiosc, passant per l’estrena de l’estoig ple de llapis de colors per anar a l’escola. Qui més qui menys, tothom experimenta vivències positives, amb ànims i amb bones i renovades intencions.

Els concerts de Joaquín Sabina sempre els salven les cançons i, sobretot, el que aquestes cançons signifiquen per a un públic que sempre li fa costat. Aquesta vegada, omplint dues nits els seients del Palau Sant Jordi, dimecres i divendres, pagant entre 55 i 110 euros. Sabina, de 74 anys, de vegades és el seu pitjor enemic, com canta a la cançó Contra todo pronóstico que titula aquesta gira del renaixement posterior a la caiguda que va patir el febrer del 2020 en un concert a Madrid amb Joan Manuel Serrat. Tanmateix, aquest home que diu que era d’esquerres i ara ja no tant perquè té "ulls i orelles", de vegades respon amb dignitat al caliu del públic, com va demostrar tan aviat com va començar el concert. Assegut en un tamboret i amb la veu rogallosa però ben col·locada i molt amplificada, va projectar Cuando era más joven, amb la banda de set músics posant potència a la nostàlgia. "Bon nit a tothom!", va dir en català tot seguit. També va recordar que amb aquesta gira ja fa un any que volta per "dos continents" i que tenia "moltes ganes de tornar a Barcelona", un lloc del qual té "records inesborrables". I sobretot al Palau Sant Jordi, "patria del corazón del fugitivo que celebra el milagro de estar vivo". Rima consonant que embafa o emociona segons la nit i la companyia.

Ja sigui en representacions d’òpera, en recitals o en concerts, les actuacions de Juan Diego Flórez apleguen una legió d’espectadors entusiastes que, des de la primera sortida a l’escenari del tenor peruà, saben que l’espectacle està assegurat. I és així perquè Flórez és un home de gran generositat artística, que ho dona tot i que en concerts i recitals es mostra comunicatiu, proper, xerraire i amb la butxaca plena de propines, algunes d’elles aferrat a la guitarra per cantar cançons populars peruanes. És cert que tot plegat obeeix a una operació molt ben calculada, perquè Flórez és un home de mentalitat cerebral, que ho porta tot estudiat. I en part per això és un dels millors cantants del moment, amb una carrera força llarga i amb èxits permanents arreu del món.

Es conserven la meitat de les cantates que Johann Sebastian Bach va escriure al llarg de la seva vida, però el llegat és extraordinari, com ho testifiquen les contínues revisions en concert o les edicions discogràfiques dels millors especialistes en el barroc musical.

El 1961 el filòsof Vladimir Jankélévitch va publicar a França La música i l’inefable, un assaig profusament reeditat i traduït a diverses llengües. Un llibre d’obligada consulta i relectura en què l'autor es pregunta, entre altres coses, fins a quin punt la música és un llenguatge xifrat, un jeroglífic amarat de misteri. Aquest plantejament es pot encarar amb obres com la Novena simfonia de Gustav Mahler, que MusicAeterna va interpretar a L’Auditori en el marc de la temporada d’Ibercamera. I és que en el que va acabar sent la seva darrera simfonia, l’autor d’El cant de la Terra s’obre al misteri de la mort, que Mahler ja sentia propera. Però xifra el missatge, amaga crípticament les seves intencions, refugiant-se en una música mai explícita, mai descriptiva però sempre transfiguradora, en un viatge a través de les emocions de l’ànima humana, oberta a la pregunta sobre el més enllà.

Marco Mezquida Trio amb la Simfònica. Una altra idea fantàstica la d’abarloar estils i gèneres que varen entusiasmar el respectable, tant a Manacor com a Ciutat, i per descomptat a Maó, on va tocar el menorquí per celebrar la diada. No va ser el mateix programa a Menorca que a Mallorca, però, per això, si algú vol veure la intervenció menorquina de Mezquida, està penjada al programa de la Simfònica del dia corresponent. Una altra bona idea, com ho és la fusió de modalitats, que obre el ventall a possibles nous espectadors. A l’Auditòrium i al Trui es va capgirar l’ordre habitual i en primer lloc es va interpretar la Simfonia, que habitualment s’interpreta a la segona part. És a dir, primer va sonar la Simfonia núm. 2 en re major. Op. 36, de Ludwig van Beethoven i després de l’intermedi, primer el Bolero de Ravel i a continuació l’aparició de la gran atracció de la vetllada, Marco Mezquida, acompanyat per Marko Lohikari al contrabaix i David Xirgu a la bateria, per interpretar la Rhapsody in Blue, de George Gershwin. El nord-americà, que no tenia una formació acadèmica, va demanar a Ravel per ser el seu deixeble. Aquest s'hi va negar amb un sòlid argument: “Per què vol ser un Ravel de segona podent ser un Gershwin de primera”. Vet aquí una bona raó per acoblar ambdós músics al mateix programa. Beethoven estava ficat una mica més amb calçador, tot i que Marco Mezquida l’havia tastat amb el Beethoven Collage i així ho va fer palès amb els dos bisos finals, en els quals va arrodonir la seva intervenció interpretant amb els seus dos acompanyants un calidoscòpic impromptu des d’on sonaven tots els colors de la vetllada. Potser un Stravinski hauria estat més adient, perquè a ell també es va adreçar Gershwin per solicitar formació. Quan Stravinski ho va sentir li va fer una pregunta: Quants doblers va guanyar vostè l’any passat? Gershwin li va contestar que 200.000 dòlars. El rus no va dubtar: aleshores hauria de ser vostè que em donàs classes a mi. 

Església del Pont d’Inca.- Segon concert de la Capella de la Seu en la nova etapa, amb Joan Company al capdavant. El primer va tenir lloc a l’altar major de la Catedral i oferiren una calidoscòpica demostració de les immenses possibilitats de la formació. Iniciaren la vetllada amb l’Ave Regina coelorum, de Pau Villalonga (1564-1609), i la finalitzaren amb O rex gloriae, de Josu Elberdin (1976). Entre un i l’altre, un versàtil recorregut per la música religiosa de tots els temps; interpretaren, entre d’altres, Ave Maria, de Bruckner; el fantàstic Miserere, de Gregori Allegri, i part dels Magnificat, primer el d’Arvo Pärt i després el de Johann Sebastian Bach. El tast d’aquest darrer va ser com una premonició del que seria el segon concert de la Capella, per a l’ocasió juntament amb l’Orquestra de Cambra de Mallorca reforçada en el vent i amb Sebastià Pou com a concertino, que ja és habitual, i dirigida pel titular, Bernat Quetglas.

Això de les òperes en versió de concert (que un col·lega va definir fa temps com a “paelles sense arròs”) té una contrapartida positiva en el cas d’òperes que, com Ariodante, tenen una acció escènica limitada, estructurades com estan a base d’àries da capo enmig de recitatius secs. Perquè això permet gaudir de la filigrana que és l’òpera de Händel, curulla de subtileses i de matisos que segons quin muntatge escènic pot minimitzar.

Lliure.- Sun&Sea és un espectacle on podem trobar més angles que en una estrella de vuit puntes, una circumstància que fa molt difícil enquadrar-lo, definir-lo, i, per descomptat, abastar-lo. Per començar i com a targeta de presentació, cal dir que va ser guardonat l’any 2019 a la Biennal d’Art de Venècia amb el Lleó d’Or i que les coes per entrar al pavelló de Lituània no s’acabaven mai. No era per a menys, Sun&Sea no és impressionant en el sentit estricte, però sens dubte et fa trontollar l’enteniment. Pot ser pel desgavell argumental, que no existeix tal com el tenim entès, i sobretot perquè tampoc no és una obra de teatre. Del que no hi ha dubte és que estam contemplant un autèntic espectacle, que fa impossible una definició que s’ajusti a tot el que veim, segurament ni la meitat del que succeeix allà baix. Allà baix hi podem veure un grup d’humans, de tot tipus, que, per la disposició del recinte, recorda com quan contemplam els animals dins un zoològic. L’escenari és una platja on podem trobar algunes parelles, de vells, d’homosexuals, de mitjana edat amb el seu fill, unes amigues jugant a cartes o dues bessones. Altres estan sols. Un fent ioga, l’altra prenent el sol, una dona fent calça, o nins jugant i anant d’una banda a l’altra… mentre van cantant, de tal manera que contextualitzen aquest món banal, innocent, inconscient, que va veient arribar la fi del món com si res.

Auditori/Conservatori. La Fundació Studium Aureum ja ha iniciat la temporada amb la qual celebra els seus 40 anys d’existència d’una manera molt peculiar. Ho feu interpretant, dia 17 d’octubre, una peça que tradicionalment compareix per Nadal. Una tradició no escrita que podria fer-ho també per celebrar la Pasqua de Resurrecció amb el famós Hallelujah com a cim de la composició al final de la segona part. En qualsevol cas, el famós oratori de George Frideric –ja no tornaré a escriure Friedrich– Handel, el Messiah, conta, de manera molt esquemàtica, des de l’Anunciació fins després de l’Ascensió, per la qual cosa, benvinguda sigui la messiànica tardor. 

Festa major, a la fi. Programada fa dos estius al pati de la Misericòrdia, però la pandèmia va decidir que seria per a més endavant. Tot un espectacle amb més de dos-cents integrants entre músics i cantaires sobre l’escenari era un risc elevat i evident. Els protagonistes: l’Orquestra Simfònica dirigida pel ser titular, Pablo Mielgo; l‘escolania dels Blauets de Lluc, que dirigeix Ricard Terrades; la Coral Universitat de les Illes Balears, amb Joan Company al capdavant; juntament amb els solistes Amparo Navarro, soprano; Joaquín Asiaín, tenor, i Günter Hammer, baríton. L’Auditorium del passeig Marítim, ple de gom a gom. Un ambient excepcional, augmentat exponencialment i amb un valor afegit, com és la Carmina Burana, de Carl Orff. Amb aquesta peça és anar a tir segur, però s’ha de fer i s’ha de fer bé. Els aplaudiments finals varen ser, com era d’esperar, de traca i mocador, i l’únic jurat que s’ha de tenir en compte. Per una altra banda, molt de públic no habitual que, tot i això, no va 'intercalar' ni tan sols un aplaudiment entre els diferents poemes cantats, amb el risc afegit per les petites pauses que entre un i altre va incorporar Mielgo.

Bellver.- Bellver fou Lammermoor, el castell on s’ubica la tragèdia romàntica de Walter Scott i que Donizzetti va immortalitzar pels segles dels segles. El lloc immillorable, com la idea d’incorporar l’òpera, en el més ampli sentit, als Estius Simfònics, tot i que fos semirepresentada. Un projecte que en la darrera edició ja preveia una Carmina Burana, ajornada per la pandèmia, la qual, per una altra banda, serà l’encarregada d’obrir la pròxima temporada a l’Auditòrium. La música no és competició, per tant, dins un hipotètic rànquing, gairebé impossible d’establir, perquè no hi ha classificació que no passi per la subjectivitat i d’altres circumstàncies; el que està clar és que, sense àries que figuren dins els Quaranta Principals, Lucia di Lammermoor és la més representada del compositor, per davant de Don Pasquale i fins i tot superant l’arxifamosa L’elisir d’amore. Ho deixarem en dada estadística.

"El 1988, quan molts dels que sou aquí éreu nens...", va dir el DJ i productor Jazzie B mirant la platea del Palau de la Música. En aquella època Soul II Soul era un col·lectiu que volia traslladar els ritmes del carrer als clubs del sud de Londres. Soul, funk i ritmes jamaicans s'escampaven amb nocturnitat i sensualitat gràcies a la feina de Jazzie B i el també productor Nellee Hooper i a les veus de cantants com Caron Wheeler i de puntuals col·laboracions de dives del house com Kim Mazelle. L'èxit de peces com Keep on movin' i Back to life van certificar la bona feina del projecte. Però el temps passa factura, i ara la proposta de Soul II Soul podria sonar com a banda sonora d'una trobada d'accionistes de l'Íbex en una discoteca fina: bon rotllo, pulcritud interpretativa i ganes d'acabar l'actuació. Una hora i vint minuts va durar el concert d'aquest dijous al Palau de la Música que servia per inaugurar el Mas i Mas Festival.