La producció de cinema a Catalunya va viure el 2024 un dels millors anys. Aquest seria el resum de l'estudi elaborat per l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la Universitat Pompeu Fabra que ha fet públic aquest dijous l'Acadèmia del Cinema Català, coincidint amb la seva tradicional Festa d'Estiu, que se celebra al vespre a l’edifici de les Tres Xemeneies, futura seu del hub audiovisual Catalunya Media City. Segons l'Informe sobre la producció de cinema a Catalunya 2025, l'any passat es va assolir la xifra rècord de 114 pel·lícules qualificades i es va triplicar el nombre de produccions de pressupost mitjà gràcies a un augment significatiu de la inversió pública.

Fins i tot abans que s'estreni, L'Olívia i el terratrèmol invisible ja és una fita: és el primer llargmetratge català d'animació en stop-motion fet a Barcelona i és el primer film amb aquesta tècnica a Catalunya que dirigeix una dona, la guionista, productora i directora Irene Iborra. La cinta, a més, acaba de celebrar la seva première dins la competició del Festival de Cinema d'Annecy (França), la Meca del cinema d'animació, i té garantida la distribució en cinemes de cara a la tardor.

L’endemà de guanyar el Premi del Jurat del Festival de Canes, Oliver Laxe (París, 1982) va tornar a la seva terra d’elecció, la serra dels Ancares, per projectar Sirat a Navia de Suarna, un poblet de Lugo de menys de 1.000 habitants. Un gest que explica moltes coses d’aquest cineasta gallec forjat entre Galícia, Barcelona i el Marroc que s’expressa durant tota l’entrevista en el català que va aprendre mentre estudiava a la Universitat Pompeu Fabra. Sirat, que s’estrena aquest divendres, és una de les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

L'informe de l'administració Trump que justifica la imposició dels aranzels de què parlem tot lo dia inclou el cinema en català, en basc i en gallec en el seu llistat de barreres al comerç. L'informe ha estat elaborat pel departament de Comerç del govern nord-americà i es titula precisament així, Barreres comercials estrangeres, tot i que també es podia haver titulat Memorial de greuges, atès que –com no podia ser altrament– Trump també practica el victimisme i el ploricó, i els practica a la seva paquidèrmica manera. Pel que fa a la qüestió que ens interessa, hi ha un paràgraf en què l'informe en qüestió instil·la aquestes gotes de mata-rates contra la diversitat lingüística: “Cada tres dies que s'exhibeix una pel·lícula d'un país de fora de la UE, se n'ha d'exhibir una altra de la UE, i la ràtio es redueix a cada quatre dies si el cinema inclou una pel·lícula en una llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol”. En favor dels autors de l'informe, consignem l'ús de la construcció “llengua oficial d'Espanya diferent de l'espanyol” per referir-se al català, a l'eusquera i al gallec, en comptes de “llengua cooficial”, com insisteixen a repetir molts mitjans del nostre voltant.

Des de Les amigues de l'Àgata (2015), els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra no han deixat de produir cineastes que debuten amb obres d'autoria col·lectiva sorgides en el context acadèmic com a treballs de final de grau i enllestides en els marges de la indústria de cinema. L'última a afegir-se a aquesta llista –que també inclou títols com Julia Ist, Les perseides, Ojos negros– és L'edat imminent, un drama sobre un adolescent que viu sol amb la seva àvia de 87 anys i que significa el debut cinematogràfic del Col·lectiu Vigília, format per sis alumnes que es reparteixen diverses funcions al film. La pel·lícula arriba al cinema aquest divendres amb l'aval del premi al millor guió d'un film espanyol al Festival de Gijón i la nominació a la millor direcció novella dels Gaudí.

És del tot apropiat que la història de les adaptacions cinematogràfiques de literatura catalana comenci el 1907 amb Terra baixa, del gran pioner del cinema a Catalunya, Fructuós Gelabert. La de Guimerà és l’obra catalana més adaptada pel cinema, i també l'autor més internacional: Cecil B. DeMille (Els 10 manaments) va portar al cinema Maria Rosa el 1916 i Leni Riefenstahl, la cineasta oficial del règim nazi, va adaptar la mateixa Terra baixa en un projecte iniciat el 1934 i enllestit vint anys després. “Per a DeMille i Riefenstahl el referent no era Guimerà sinó una obra intermèdia –apunta Esteve Riambau, historiador i exdirector de la Filmoteca–. En el cas de Riefenstahl, una òpera d’Eugene d’Albert que adaptava Terra baixa, i en el de DeMille, un muntatge teatral de Maria Rosa estrenat a Broadway”.

La novel·la de Narcís Oller L’escanyapobres (1884) va ser una de les lectures obligatòries amb què el director Ibai Abad (Barcelona, 1985) va estudiar la Renaixença a l’escola. "La vaig trobar un pèl farragosa —reconeix, divertit—. Aquell naturalisme literari d’explicar durant vint pàgines com se sega el blat..." Uns anys després, arran de la crisi financera del 2008, Abad es va recordar d’aquella novel·la sobre l’arribada de la Revolució Industrial i els primers banquers a la Catalunya rural, una història de cobdícia i progrés que en el seu cap de cineasta forjat a l’Escac prenia forma de western amb forta càrrega social.

El cinema en català viu un any de resultats excepcionals a la taquilla gràcies a dos films que estan superant les previsions més optimistes: la comèdia Casa en flames i el drama històric El 47. L’ARA n'ha reunit els directors –Dani de la Orden (Barcelona, 1989) i Marcel Barrena (Barcelona, 1981)– per reflexionar sobre l’èxit de les seves pel·lícules. Una conversa distesa entre dos amics que comparteixen referents, sentit de l’humor i l’amor pel cinema amb vocació d'arribar al gran públic.

El cinema en català continua en ratxa. Després del fenomen de Casa en flames, El 47 ha tornat a demostrar el potencial del cinema en versió original catalana amb una magnífica recaptació de més de 240.000 euros durant el seu primer cap de setmana d'exhibició, xifra que encara es podria incrementar quan es comptabilitzin tots els cinemes que la projectaven. En només tres dies han vist la pel·lícula prop de 32.500 espectadors i és la segona millor estrena del cap de setmana i la setena pel·lícula més vista del rànquing. La taquilla del film de Marcel Barrena sobre la lluita obrera al barri de Torre Baró supera de llarg la del primer cap de setmana de Casa en flames, que va fer uns 150.000 euros. De fet, l'estrena d'El 47 és la segona més important d'una pel·lícula en versió original catalana en l'última dècada, superada només pels prop de 420.000 euros amb què va debutar Alcarràs (2022) a la taquilla espanyola.

Mar Coll (Barcelona, 1981), la directora que va posar la primera pedra de la nova onada del cinema català amb la fundacional Tres dies amb la família (2009), presenta la seva tercera pel·lícula aquest dijous al prestigiós Festival de Locarno en competició oficial. Salve Maria és la història d'una escriptora superada per la seva recent maternitat i obsessionada pel cas d'una dona que va ofegar els seus bessons. Lliurement inspirada en la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (Amsterdam, 2020), la pel·lícula transmet la desesperació d'una dona (la debutant Laura Weissmahr, magnífica) atrapada en una espiral de culpa i alienació a la qual no gosa posar nom.

És la notícia cultural de l’estiu a Catalunya, el debat de sobretaula i la pregunta repetida a la feina: “Has vist Casa en flames?”. La comèdia de Dani de la Orden ha colonitzat la conversa dels catalans com només ho fan els grans fenòmens de TV3, les sèries de Netflix o la vida sentimental de Gerard Piqué. És lògic: en només sis setmanes Casa en flames ha recaptat 1.411.000 euros i s’ha convertit en la quarta pel·lícula en versió original catalana més taquillera dels últims 25 anys, per davant de títols com Incerta glòria, Bruc i Estiu 1993. I tot apunta que en una setmana podria superar la cinta animada Floquet de neu i situar-se com a tercera pel·lícula del rànquing, per darrere només d’Alcarràs i Pa negre.

El Hollywood clàssic tenia el seu home llop, Lon Chaney Jr.; el cinema espanyol també: Paul Naschy, icona del fantaterror europeu i licantrop reincident que va encarnar l’home llop en catorze ocasions, i ara, per fi, el cinema català té el seu home llop: León Martínez, el protagonista de Llobàs, que acaba d’arribar als cinemes. Però la segona pel·lícula de Pau Calpe no vol remenar l’essència del mite sinó trasplantar-lo a un escenari realista i aliè al sentit de la meravella. A Llobàs no hi ha transformacions físiques ni persecucions sota la lluna plena, sinó moltes estones mortes al voltant de la furgoneta on viuen l’Adrià (Martínez), el seu germà gran Ramon (Pol López) i la nòvia d’aquest, la Tona (Maria Rodríguez Soto), una família de nòmades que es mou per la perifèria dels pobles... I de les convencions socials. Adrià, de fet, ni tan sols parla, i no li agrada que el toquin. Sovint li tiren pedres i es riuen d’ell, però les nits de lluna plena un ferotge instint animal es desperta dins seu i l’empeny a cruspir-se vives les gallines, o coses pitjors.

L'èxit de Les amigues de l'Àgata ha engrescat altres directores a tirar endavant projectes similars, com Un sol radiant, una pel·lícula firmada de forma col·lectiva per cinc cineastes, Mònica Cambra Domínguez, Ariadna Fortuny Cardona, Clàudia Garcia de Dios, Lucía Herrera Pérez i Mònica Tort Pallarès, que es reparteixen les tasques de direcció, guió i so. El film engega com d'altres del cinema català recent, a la manera d'un drama familiar naturalista en entorn rural des de la perspectiva d'una preadolescent, la Mila (Laia Artigas). Però una estranyesa que pesa a l'ambient ens fa intuir que alguna cosa passa.

La casa materna torna a ser l'espai en què Celia Rico Clavellino redimensiona les distàncies entre una mare i una filla. Si la seva opera prima, Viaje al cuarto de una madre, se centrava en aquell moment en què una filla abandona la llar per fer la seva vida tot deixant la mare sola, en aquest segon llargmetratge la protagonista renuncia a les vacances d'estiu i torna a ca la mare per tenir-ne cura després que la dona hagi patit un accident casolà. A Los pequeños amores, el retrobament serveix de caixa de ressonància de les decisions voluntàries i de les circumstàncies que han portat aquestes dues dones a viure soles.

Quan es reivindica la necessitat de donar suport al cinema des de les institucions, una idea que sempre es repeteix és que l’audiovisual és imprescindible per construir l’imaginari d’un país. Sense històries pròpies, un poble no es pot explicar a si mateix i al món. És legítim preguntar-se, per tant, quines històries explica el cinema català i des de quin punt de vista. Partint de les pel·lícules nominades als Gaudí premis la gala dels quals se celebra aquest diumenge, una selecció no exhaustiva però sí representativa –i triada pel mateix sector–, quines serien les preocupacions dels cineastes i quins els punts cecs del cinema català? Quines històries s'expliquen i quines no?

El 2016, la directora Carla Subirana (Barcelona, 1972) va fer a peu una part del Camí de Sant Jaume fins a Santiago de Compostel·la i, encara amb ganes de continuar caminant, va resseguir la costa per l'anomenat Camino dos Faros. Al cap d'un parell de dies de marxa va descobrir un poblet, Arou, amb cases de colors al costat d'un mar ferotge i indomable, un paisatge d'una violència i una bellesa que la van subjugar. Aquell mateix dia va entrar en un bar del poble i va començar a parlar amb un nen d'uns 11 anys. "Em va ensenyar un vídeo de la seva família fent de percebeiros i li brillaven els ulls –recorda Subirana–. Ell ja havia anat a recollir marisc amb el seu oncle i s'hi volia dedicar, tot i que és un mar perillós, amb molts corrents. De fet, és un dels llocs més perillosos del món, hi ha més de 600 naufragis documentats. Allà el mar et dona menjar, però també et pren la vida".

L’estiu que collíem fruita a Corbins el vam passar parlant d’allò de fer la sèrie. Suats i esllomats rèiem com enfebrats. Imaginàvem fer una sèrie de televisió sobre un amor prohibit entre una pubilla, filla del portentós propietari dels trossos, i un xiquet baliga-balaga que collia per sargir les teranyines familiars. Amor entre bancals. Sexe ballant la rosada, la solejada i la marinada. Romeu i Julieta colgats de pomes com un taüt vegetal. No som encara ni conscients de com tot moria. També, nosaltres. 

La mort, la mort, ras i curt, la mort, sense eufemismes, sense pors, assumint tot el que un ha donat, tot el que un ha rebut, tots els errors comesos, tots els encerts, tots els riures que tenen sentit quan s’han plorat tots els dolors, del cos i de l’ànima. Així va encarar el seu comiat d’aquesta vida l’Agustí Villaronga, amb el llibre tibetà dels morts ben a prop, i així en vam parlar el darrer cop que el vaig veure amb lucidesa, poc abans de marxar a passar les vacances de Nadal a la seva estimada Mallorca, amb els seus.

Li vam dedicar una sessió a la Filmoteca fa un mes. Molts amics, poqueta gent. Ell acusava físicament les empremtes de la malaltia però estava en forma. Amb Loli Tormenta en postproducció, va presentar Nascut rei, una superproducció produïda per l'Aràbia Saudita amb un pressupost superior a tota la resta de les seves pel·lícules. Era un encàrrec, com Pa negre –el seu gran èxit–, Incerta glòria, Carta a Eva o El rey de La Habana. "Soc un adaptador d’obres alienes i no he pogut rodar els meus propis guions”, es va lamentar l’autor d’aquell Tras el cristal que va impactar al Festival de Berlín. El 1987 era una definició de principis, un camí a seguir. Aquell món ombrívol i malaltís torna a estar present a El mar, Aro Tolbukhin o El ventre del mar, però l’Agustí Villaronga encara hauria pogut anar més enllà, com s’intueix a El testament de la Rosa, on recull la darrera actuació de Rosa Novell en plena lluita contra una mort anunciada. El 2018 vam viatjar junts al Festival de Cali per acomiadar Luis Ospina, un amic comú. Ara és l’Agustí qui marxa darrere el vidre. Amb un pa negre sota el braç, la certesa d’una glòria merescuda i una comèdia que testimonia viure el cinema fins al darrer alè.

L’èxit d’Alcarràs i la magnífica collita de produccions del 2022 ha suposat una injecció d’optimisme necessària en una indústria audiovisual catalana que portava una dècada convalescent a causa de la caiguda dels ajuts públics, la crisi de TV3 i, finalment, la pandèmia. Però la remuntada és una realitat, i no només pels èxits i la qualitat d’alguns títols recents, sinó pel gir dels governs català i espanyol pel que fa al suport a la producció. Tanmateix, des del sector es demana fer un salt endavant i aprofitar el vent a favor del consum audiovisual disparat per les plataformes per convertir-nos en un referent en cinema i sèries. ¿Però Catalunya pot ser una potència audiovisual? ¿Quines polítiques serien necessàries per aconseguir-ho?