“Vaig treballar d'higienista dental, però cobrava poc i la feina era poc estable. Ara estic fent aquí un cicle superior de formació professional de preparació de la producció en fabricació mecànica”, explica amb un somriure Dámaris Briongos, envoltada d'una mena de robots que semblen extrets d'una pel·lícula de la saga de Star Wars. Som al centre Miguel Altuna de Bergara, la joia de la corona del sistema de FP basc. Tant és així que sovint és visitat per delegacions internacionals. Fa poc els han visitat dos grups dels Estats Units, uns portats directament per l'ambaixada i uns altres a través d'un college, explica orgullós el director del centre, Joxu Arana. L'autoestima per la FP és el primer que es detecta al Miguel Altuna; no en va Euskadi ha desenvolupat un model referent que tothom vol copiar.

La jornada electoral d'aquest diumenge a Euskadi, amb l'elecció d'un nou Parlament autonòmic, completa el cicle electoral que ha renovat les administracions basques. Les aliances que es van forjar fa deu mesos en la conformació d'ajuntaments i diputacions forals són les que previsiblement es repetiran un cop superada la cita electoral que ha seguit la del 28-M. Aquells comicis van ser una convocatòria doble amb una transcendència especial per a l'estructura institucional del País Basc, en què els territoris històrics d'Àlaba, Biscaia i Guipúscoa tenen un paper que va molt més enllà del que exerceixen les diputacions provincials a la resta de l'Estat.

“Jo estic convençuda que les persones canviem i que tots mereixem una segona oportunitat, i que aquestes persones que van fer tant de mal i estan en la tessitura de reconèixer el que van fer se la mereixen i jo els hi vull donar. Si algú no ho entén, em sembla correcte i respectable. No em considero millor ni pitjor que ningú, però que em deixin fer”. Maixabel Lasa (Legorreta, 1951) és un dels rostres que millor personifica els esforços de la societat basca per girar full de l'època de la violència i apostar per la reconciliació i la convivència.

"Un ciutadà de Barcelona surt de casa i agafa un metro construït per l'empresa CAF, després un autobús de la marca Irizar, ja a l'oficina puja al seu despatx en un ascensor Orona i, quan torna a casa, per relaxar-se, surt a fer un volt amb una bici Orbea. Tots aquests mitjans de transport comparteixen el fet d'estar fabricats a Euskadi per empreses basques, la majoria cooperatives guipuscoanes. A més, aquest ciutadà pot tenir al garatge un Mercedes fabricat a Vitòria, la capital política basca, o un Volkswagen de Pamplona". El vicepresident del Col·legi d'Economistes d'Euskadi, Joseba Barandiaran, descriu d'aquesta manera tan gràfica la potència industrial de l'economia basca. Els indicadors econòmics mostren que Euskadi té una renda per càpita que és la segona de l'Estat, amb 35.832 euros, només per darrere de Madrid, que en té 38.435, i superior a la catalana, que és de 32.550, amb dades del 2022. També molt menys atur: un 6,3% davant del 9% català o el 9,7% madrileny. ¿Però realment va tot tan bé a Euskadi?

La proximitat –la imminència– de les eleccions autonòmiques basques és una bona ocasió per repassar l’economia privada i pública d’Euskadi. Utilitzaré dades públiques i ben conegudes i altres de preparades per Economistes pel Benestar i publicades als annexos del manifest d’entitats empresarials i de col·legis professionals sota el títol Cal gestionar els recursos propis per millorar el benestar i la competitivitat de Catalunya, presentats la tardor del 2022 i del 2023. Allà es para l’atenció a l’elevada disposició de recursos públics que permet mobilitzar el concert econòmic basc i la quota (cupo) que el Govern Basc liquida anualment al govern de l’Estat. Utilitzaré referències tan vinculades com ha estat possible a un any crucial –2017– que va ser el culminant del Procés a Catalunya (l’octubre) i el de l’aprovació per amplíssima majoria al Congrés dels Diputats de la darrera actualització de la quota basca (el 23 de novembre).

José Antonio Ardanza ha mort als 82 anys, víctima d’un càncer. Va ser lehendakari entre el 1985 i el 1999, el de durada més llarga i durant els anys de plom, i el seu llegat és la construcció d’estat en la governança del dia a dia.

Quan proves de posar-te al mig del conflicte català, i de buscar solucions on ambdues parts cedeixin, les possibilitats són múltiples: pots remetre-ho tot a la sentència de l’Estatut (i, per tant, provar de fer-ne un de nou, o de crear un “estatus especial”); pots, en canvi, circumscriure-ho al debat sobre el finançament (que va ser la gota que va fer vessar el got d’Artur Mas); pots tenir en compte la Declaració d’Independència del 2017 (és a dir, partir de la base que el trencament és real) o pots proposar un referèndum d’autodeterminació (que en cap cas és una proposta de màxims, com diu Pedro Sánchez, sinó normalment una solució del mig on ambdues parts poden guanyar). Totes aquestes zones grises, on les cessions poden ser mútues, es poden posar damunt la taula i desenvolupar-se com a propostes de solució a curt o a llarg termini (sempre que la població les avali). Fins i tot es poden combinar totes elles, com a passos graduals, o com a arbre de possibilitats segons l’evolució de la ruta. Ara bé, hi ha una cosa que han de tenir en compte mentre pensin en totes elles: aquest no és un conflicte administratiu. Ni competencial. Ni de finançament, o de models federals més perfectes o imperfectes. És un conflicte nacional.

Nascut a Otxandio (Biscaia) el 1983, Peio Otxandiano representa la "nova generació" que buscava Bildu per intentar arribar per primera vegada a la Lehendakaritza. Aquest dilluns el fins ara director de Programa de la formació sobiranista ha estat proposat com a candidat a les pròximes eleccions basques, tal com ha anunciat el coordinador general de Bildu, Arnaldo Otegi. Va ser precisament Otegi qui es va apartar ara fa unes setmanes de la cursa per ser president amb la idea de buscar perfils joves que no tinguin motxilles tan pesades com la seva. Les enquestes apunten a un frec a frec entre Bildu i el PNB per ser primera força a les urnes i tot apunta que seran els pactes postelectorals, preferentment amb el PSE, els que acabin decantant la balança.

La direcció del PNB ha tirat pel carrer del mig. Sense mitges tintes, tot i que la seva decisió arraconés la persona que fins fa poc era el seu principal actiu. Ni relacions personals, ni res. El PNB no fa presoners. Iñigo Urkullu ha estat la víctima de la direcció d'un partit que veu com els seus pèssims resultats electorals vaticinen el possible sorpasso d'EH Bildu, l'altre gran referent del país. La decisió podria haver estat dura, però la filtració a El Correo de divendres deixa clar que ha estat traumàtica. Aquí el fons és la forma. Urkullu no ha dit a l'Euzkadi Buru Batzar (EBB) que no volia seguir, sinó que ha anat al revés: la direcció del PNB ha assenyalat la porta a Urkullu.

El pintor i escultor Agustín Ibarrola (Basauri, 1930) ha mort als 93 anys a l'hospital de Galdakao (Biscaia). El creador del bosc d'Oma, amb un important passat antifranquista i al moviment obrer, ha estat un dels artistes bascos més importants. El seu traspàs arriba després d'anys retirat de l'escena pública.

El més apressant i vital per al PSOE en aquests moments és que el PNB no escolti els cants de sirena interessats –propis i aliens– i mantingui la seva posició de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. El sí d'EH Bildu el té de sèrie. L'any vinent –les eleccions basques seran segurament el juny del 2024 coincidint amb les europees– tornaran a escena els mateixos tres actors, però amb objectius diferents: EH Bildu i PNB voldran governar Euskadi i tots dos buscaran el suport del PSE, que serà el que decidirà. Un dilema que tindrà la seva resolució el 2024, però que es comença a gestionar ara.

"A partir de l'1 de juliol del 2023, en funció del nombre de detinguts durant el cap de setmana, es concediran els següents dies de compensació: per zero detinguts, dos dies de compensació; per un detingut, tres dies; per més dos detinguts, quatre dies; i per més de deu detinguts, cinc dies". És una ordre que el cap de la Unitat Local d'Estrangeria i Fronteres de la Policia Nacional a Irun (Guipúscoa) va emetre fa pocs dies. Proposava una mesura que no recull cap reglament: com més persones detingui un agent, més dies de festa tindrà després. A més, la Policia Nacional al País Basc només té competències d'estrangeria i, tal com apunten des del sindicat policial Jupol, es pot interpretar que l'inspector en cap premiava els agents que aconseguien arrestar més immigrants.

Es van conèixer als 17 anys a les Noves Generacions del PP basc en una època dura per fer política amb les sigles populars. Borja Sémper (Irun, 1976) i Santiago Abascal van congeniar aviat fent pinya al partit i a les institucions, el primer com a regidor des dels 19 anys a Irun i el segon des dels 23 a Laudio. Els dos amb escorta i amenaçats de mort mentre feien carrera política a Euskadi. El primer, dins del sector moderat. El segon, tant a la dreta que el PP se li va quedar curt. Ara es tornen a trobar a Madrid amb una amistat que el mateix Sémper assegura que és "a prova de bombes" mentre encara ressonen les seves paraules el 2019, quan presidia el partit a Guipúscoa: "Vox ha vingut a trencar els grans consensos que giren al voltant de la concòrdia. El PP ha de buscar pactes amb altres formacions amb les quals comparteix principis d’estabilitat, pacte constitucional i concòrdia nacional".

Maider García Martín és una lluitadora, com ho va ser la seva mare, la Laura, que va morir fa menys d'un mes sense aconseguir que es fes justícia per l'assassinat del seu marit, Juan Carlos García Goena, insubmís basc assassinat pels GAL a Hendaia el 1987. García Martín tenia aleshores 5 anys i ara, igual que feia la seva mare, continua reclamant al PSOE que reconegui la responsabilitat en el terrorisme d'estat.

L'exministre de l'Interior José Barrionuevo, condemnat pels GAL a deu anys de presó, justificava aquest diumenge haver estat al darrere del terrorisme d'estat que va intentar acabar amb ETA. En una entrevista a El País, Barrionuevo admet la "guerra bruta" contra l'organització terrorista, que la policia tenia "certa autonomia" per tirar endavant les seves accions i que va ser ell qui va ordenar alliberar Segundo Marey, a qui la policia va detenir i retenir durant dies per error. "Els etarres deien que era una guerra. Jo no podia actuar contra els que estan disparant des de la meva trinxera tot i que facin algun tret equivocat", diu, per exemple, Barrionuevo. Les paraules de l'exministre socialista han aixecat polseguera i enorme rebuig entre diferents dirigents polítics, sobretot del País Basc; entre les associacions de víctimes del terrorisme, i també han incomodat el PSOE. Els socialistes han mantingut silenci durant hores i l'únic que s'hi ha referit aquest dilluns ha estat el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que ha considerat "d'una gravetat màxima" les declaracions de Barrionuevo.

Catalunya i el País Basc són els dos territoris de l'Estat amb un índex de rebuig més alt a la monarquia. I a la tauromàquia. També són els que concentren més problemes perquè els ciutadans paguin els lloguers, o els que tenen un percentatge més elevat d'ateus. Fins i tot són dels pocs que prefereixen Carles Puigdemont per davant de Belén Esteban, com va revelar una curiosa pregunta del portal Electomania. Quan aquestes preferències es plasmen gràficament arriba el que s'ha popularitzat a les xarxes amb el nom de fucking same map again, o el mateix fotut mapa de sempre fent una versió més nostrada: Catalunya i el País Basc d'un color i la resta d'autonomies d'un altre. De vegades s'hi afegeixen el País Valencià, les Balears i Galícia, d'altres Madrid, però catalans i bascos són els grans protagonistes d'aquesta tendència demoscòpica de la qual aquesta setmana hem tingut nous exemples aprofitant l'enquesta de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

José María Aristrain de la Cruz (Olaberria, Gipúscoa, 1963) mai ha sigut un empresari a qui hagi agradat sortir als mitjans de comunicació. Diuen que aquells que tenen molts i molts diners —siguin bascos o no— porten la discreció incorporada de sèrie. De fet, hi ha poques fotos seves. Alguna a la plaça de toros de la Maestranza de Sevilla, juntament amb els cotxes de luxe, una de les seves grans passions. Però en l'última dècada no s'ha pogut mantenir darrere del teló. Els jutjats han aparegut a la seva agenda gairebé cada dia, mentre dura l'acusació de ser un dels presumptes defraudadors fiscals més grans de l'Estat.

Eduardo Madina i Borja Sémper van néixer al País Basc el gener del 1976 amb un dia de diferència. Com a representants del PSOE i el PP, van ser objectius d’ETA. Madina va perdre una cama en un atemptat amb bomba adossada: creu que la seva alçada -fa 1,91 m- el va salvar de la mort. Ja fora de la política, reflexionen sobre el terrorisme a Todos los futuros perdidos. Conversaciones sobre el final de ETA (Plaza & Janés).

El 20 d'octubre de 2011, un membre d'ETA encaputxat (David Pla), acompanyat d'altres dos membres de l'organització, també encaputxats, llegia el comunicat en què ETA posava fi a més de quatre dècades de lluita armada. Un dia que, sens dubte, havia d'haver arribat abans, però que no deixava de ser un dia feliç. Històric. Tots d'acord. A partir d'aquí, la catalogació del que ha passat en aquesta dècada ja no té el mateix consens i està subjecte a interpretació.

Arnaldo Otegi s’ha dolgut del patiment causat per ETA. Ha fet una esmena a la totalitat: "No s’hauria d’haver produït mai", ha admès, i ha demanat "respecte", "consideració" i "memòria" per les víctimes. El representant més carismàtic de l’esquerra abertzale i arquitecte de la pau, Arnaldo Otegi, ha tingut el valor de proclamar-ho solemnement per commemorar mirant endavant els deu anys del final de la violència. Aleshores, el 17 d’octubre de 2011, la Conferència Internacional de Pau d’Aiete era l’última escena, amb tots els focus i els flaixos, del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA. Tres dies abans del comunicat, a l’antic palau on Franco estiuejava i on un complot anarquista, amb explosius passats per ETA, intentava el magnicidi, organitzacions i personalitats d’arreu demanaven a l’organització el punt final, en el conveni retòric que el desenllaç havia estat pactat prèviament i molt treballat. Durant anys i amb discreció.