A l’inici de Diamanti, Ferzan Özpetek celebra un dinar amb les actrius amb qui ha treballat durant la seva trajectòria a Itàlia per transmetre el desig de reunir-les a totes en una nova pel·lícula. Es tracta d’una seqüència que normalment quedaria reservada per a icones que no necessiten presentacions, però que resulta un xic estranya si tenim en compte que, fora de les fronteres transalpines, ni el gruix del repartiment ni el director d’origen turc tenen un lloc central en l’imaginari cinèfil. Malgrat això, la convicció d’Özpetek en el film que està somniant és tan gran que no li costa conduir el públic més enllà del caprici metatextual i endinsar-lo en la ficció pura, que es desenvolupa a la dècada dels setanta, entre les parets d’un taller de costura per a cinema i teatre, regentat per les germanes que encarnen Luisa Ranieri i Jasmine Trinca. Elles, i les dones que tenen al seu voltant, són les encarregades de materialitzar els vestits que donen volada i color als anhels dels altres, entregant-se amb abnegació a la tasca, malgrat els drames que cadascuna pugui tenir a casa, siguin fills deprimits o marits maltractadors.

Cinc milions d’espectadors, gairebé un de cada deu italians, han vist al cinema Siempre nos quedarà mañana, el debut en la direcció de l’actriu Paola Cortellesi, també guionista i protagonista d’una pel·lícula ja en cartell que viatja a la Itàlia de postguerra que van filmar prèviament Rossellini o De Sica, però amb una mirada més contemporània i marcada per les preocupacions del nostre temps. Cortellesi interpreta la Delia, una mare de tres fills humiliada constantment per la sufocant misogínia del marit. Les pallisses a la dona són tan habituals que esdevenen una mena de coreografia de la violència, normalitzada fins al punt que la primera bufetada del dia pot caure abans de llevar-se del llit ("Bon dia, estimat", té només temps de dir la Delia abans de rebre una cleca).

Paolo Taviani, un dels grans noms de la darrera gran generació del cinema italià, va morir aquest dijous a Roma als 92 anys. Amb el seu germà gran, Vittorio, que va morir el 2018, va dirigir pel·lícules emblemàtiques com Padre Padrone, Palma d'Or del Festival de Canes del 1977; Good morning Babylonia (1987), i Cèsar ha de morir, que el 2012 guanyava l'Ós d'Or de la Berlinale. Hereus de la tradició neorealista i marcats per un fort compromís polític i social, els Taviani van dirigir plegats vint-i-un llargmetratges, que conformen una filmografia essencial per explicar el cinema italià de les últimes cinc dècades. Després d'Una qüestió privada (2018), el seu últim treball conjunt, Paolo Taviani encara va dirigir una pel·lícula més, Leonora addio, del 2022, una adaptació lliure dels contes de Luigi Pirandello, que ja havia inspirat el 1984 el seu film Kaos.

La cineasta italiana Lina Wertmüller, referent del cinema europeu que va obrir camí a les directores i va ser la primera dona nominada a l'Oscar de millor direcció, ha mort aquest dijous als 93 anys segons informa la premsa italiana. Considerada la gran dama del cinema italià del segle XX, Wertmüller va dirigir una trentena de pel·lícules d'una expressivitat única i personal, amb fites artístiques com Pascualino set belleses, Insòlita aventura d'estiu o el seu debut del 1963, Els basiliscos. Quan el 2019 van lliurar-li un Oscar honorífic, una altra directora nominada a l'Oscar, Greta Gerwig, va dir sobre ella: "No està al servei de cap ideologia. El que li interessa és trencar les regles. [...] Em meravella com a dona, com a pionera i com a padrina de totes nosaltres però, per damunt de tot, com a cineasta immensa".

Quan Pietro Marcello tenia 20 anys, el seu amic Maurizio Braucci va regalar-li una novel·la de Jack London que no coneixia sobre un mariner que s'acaba convertint en escriptor d'èxit. “Llegeix això. És la nostra història”, va dir-li. Més de dues dècades després, els dos amics han escrit un guió adaptant el llibre i Marcello ha dirigit un film que ha triomfat al Festival de Sevilla, ha guanyat la Copi Volpi al millor actor (un extraordinari Luca Marinelli) de la Mostra de Venècia i, per damunt de tot, s'ha endut l'ovació de la crítica internacional per la seva intensitat i bellesa.

'Martin Eden'

(5 estrelles)

Direcció: Pietro Marcello. Guió: Maurizio Braucci i Pietro Marcello. 129 min. Itàlia, França i Alemanya (2019). Amb Luca Marinelli, Jessica Cressy i Carlo Cecchi. Estrena als cinemes

]]>

Vittorio Taviani, un dels cineastes clau del cinema italià de l’últim mig segle, va morir ahir a Roma als 88 anys. Ell i el seu germà petit Paolo van formar un tàndem com a directors responsable de més de vint títols. L’últim, Una questione privata, el va presentar el Paolo fa pocs dies a la Filmoteca de Catalunya, que justament dedica actualment un cicle als directors. Allà, Paolo Taviani va explicar que la salut del seu germà era molt fràgil a conseqüència de les seqüeles d’un atropellament i que, amb “gran dolor”, havia hagut de dirigir Una questione privata tot sol.

]]>

“Un mestre de la increïble i aguda capacitat per llegir Itàlia, la seva societat i els seus canvis, per llegir el sentiment del temps i per tenir una consciència civil que deixa un buit enorme en la cultura italiana”. Així resumia el president italià la figura d’Ettore Scola, mort ahir als 84 anys en un hospital italià. Estava en coma des de diumenge. El ministre de Cultura italià, Dario Franceschini, el va recordar com “un gran mestre, un home extraordinari, jove fins a l’últim dia de la seva vida”. La seva carrera, amb més de 50 pel·lícules, resumeix la grandesa del cinema italià.

]]>

El cineasta italià Mario Monicelli, el mestre de la comèdia italiana, ha mort en caure de la cinquena planta de l'hospital San Giovanni de Roma, on estava ingressat a causa d'un càncer de pàncrees terminal, segons han informat diferents agències a partir de fonts del centre sanitari. El seu pare, un reconegut poeta i escriptor, també va treure's la vida el 1946.

]]>