Els galeristes Joan i Miquel Gaspar, Elvira Farreras i Ena Alba van tenir un paper cabdal perquè l'obra de Pablo Picasso es pogués veure a Barcelona en ple franquisme. Són llegendàries les fotografies de les cues que es van formar per veure l'exposició del malagueny a la Sala Gaspar el 1960. Per això, la primera exposició de l'any al Museu Picasso retrà homenatge a l'amistat dels galeristes amb l'artista i la seva dona. "Els Gaspar van ser un motor de la lluita per la difusió de l'obra picassiana a la ciutat de Barcelona i peça clau per a la recepció de Picasso durant el franquisme i la Transició i per a la creació del mateix museu", afirma el director del museu, Emmanuel Guigon.

Els artistes catalans que van marxar a París al tombant del segle XIX al XX estaven disposats a fer tot el que calgués per sortir-se'n. Joaquim Sunyer va passar dos anys de penúries i les pintures que feia eren petites perquè no es podia permetre teles més grosses. I l'escultor Manolo Hugué va dir que havia fet "de tot menys matar" fins que el marxant Daniel-Henry Kahnweiler el va fitxar. París era i continua sent una font d'oportunitats. Pablo Picasso hi va arribar per primera vegada el 1900 acompanyat del seu amic Carles Casagemas, perquè l'Exposició Universal del 1889, que va atraure 50 milions de persones, incloïa una obra seva, Darrers moments; i poc després de tornar-hi de manera definitiva va fer una auca protagonitzada per un artista que té un gran desig: que li truqui el marxant Paul Durand-Ruel i li doni "molt calé".

Com els ha passat a moltes altres dones en diferents àmbits, a Fernande Olivier (1881-1966) se l'ha conegut per ser "la companya de". En el seu cas, de Pablo Picasso. I també pels detalls terribles de la seva vida: els pares la van abandonar, la família que la va acollir no la volia i va haver de casar-se amb l'home que l'havia deixat embarassada quan encara era menor. Va ser mare, i es va veure obligada a abandonar el fill. El seu nom real era Amélie Lang, i una de les raons per les quals es va posar el nom artístic va ser perquè aquest home, amb qui es va trobar un dia pel carrer, no la trobés. La relació amb Picasso va començar el 1904, mentre en mantenia una altra amb el pintor Joaquim Sunyer, i va durar fins al 1912. Picasso els recordava com els millors anys de la seva vida, tot i que va reconèixer que havia deixat una part de la seva joventut. També, Olivier i Picasso van viure plegats un episodi fosc: l’adopció d’una nena que van tornar a l’orfenat uns set mesos després.

Al Museu Picasso s’hi podrà menjar, a partir del juny, la cuina del xef Romain Fornell. A finals de l’any passat, cuiner i museu van signar l’acord després que el primer guanyés el concurs de licitació. Tot plegat és tan recent que el cuiner que ostenta una estrella Michelin al restaurant Caelis comenta que està acabant la carta de plats que hi prepararà. “Serà un bistrot, a l’estil parisenc, com els que hi havia a París a principis del segle XX, semblant al Cafè Emma”, diu el cuiner, que fa referència al desaparegut restaurant que dirigia al carrer Pau Claris de Barcelona. Per tant, al Museu Picasso s’hi podran menjar els plats clàssics dels bistrots, com són tàrtars amb mantega per untar les torrades, amanides, musclos, macarrons amb formatge comté... És a dir, “els plats habituals de les braseries”.

La imatge pública de Pablo Picasso és, moltes vegades, la d'un home abassegador que va perjudicar les seves parelles personalment i artísticament, com pot ser el cas de la fotògrafa Dora Maar. Al Museu Picasso desenvolupen des de fa uns anys lectures alternatives del llegat de l'artista malagueny, i una de les grans exposicions d'enguany serà un homenatge pioner a l'Estat a la primera parella de Picasso, Fernande Olivier (1881-1966), per dret propi, és a dir, com a artista i escriptora, més enllà de model, del mateix Picasso i altres artistes, i companya del malagueny.

La cita és a la rèplica del Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició Internacional de París del 1937. Es va construir a Barcelona el 1992 amb motiu dels Jocs Olímpics, a Montbau, i avui, aquest edifici dissenyat per Josep Lluís Sert que va albergar el Guernica de Picasso i El segador de Miró, és la biblioteca de la Guerra Civil de la Universitat de Barcelona. Marko Daniel, l’actual director de la Fundació Miró de Barcelona, explica que hi ha passat moltes hores per preparar la seva tesi doctoral sobre el patrimoni cultural a la Guerra Civil Espanyola. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, també ha dedicat molts estudis a l’art durant i després del conflicte i coneix molt bé el que suposa aquest edifici en l’imaginari col·lectiu. Comencem per aquí. 

Aquest diumenge l'ARA fa una edició especial del diari en motiu de l'exposició amb més de 300 obres a la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso que analitza la relació humana i artística dels dos creadors. En aquesta entrevista parlem amb Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, i Marko Daniel, director de la Fundació Joan Miró. L'entrevista està enregistrada al Pavelló de la República de Barcelona.

Des del mirador de la Fundació Miró he tingut el privilegi de seguir el llarg procés de preparació de la gran exposició Picasso-Miró que aquesta setmana s’ha inaugurat al Museu Picasso i a la Fundació Miró. L’exposició és senzillament extraordinària i sobre el seu contingut només vull transmetre un missatge: no us la podeu perdre. És una exposició que si es fes a Berlín mereixeria viatjar-hi. Doncs la teniu a la vora de casa. En un breu discurs a la cerimònia inaugural, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, va comentar que en l’exercici de la seva funció havia après com és de complex i difícil aconseguir els préstecs clau per a una gran exposició, i va felicitar les quatre curadores per haver-los aconseguit. Un reconeixement ben merescut, i extensible a tots els altres responsables. Per muntar una exposició de primera es necessita el talent per concebre-la i l’ofici per obtenir les peces. De talent i d’ofici n’hi ha hagut molt per part d'Elena Llorens i Margalida Cortadella, del Museu Picasso, i de Sònia Villegas i Teresa Montaner de la Fundació Miró. Moltes gràcies.

La primera trobada personal de Pablo Picasso (1881-1973) i Joan Miró (1893-1983) a París es va produir al voltant d'un regal tan senzill i al mateix temps tan saborós com un pastís. La llegenda, que han recollit alguns experts, diu que era una ensaïmada: Miró la portava de Barcelona, però com que no va trobar Picasso el primer cop que l'havia visitat, el dia que l'hi va poder donar, l'ensaïmada ja estava resseca. Quan es van trobar, el malagueny li va retreure entranyablement que no se l'hagués menjada mentre estava bé. Les mares de Miró i Picasso es coneixien i, quan tots dos artistes es van trobar, Miró ja havia rebut l'impacte de l'obra del malagueny a Barcelona el 1917 amb l'estrena de l'espectacle dels Ballets Russos Parade al Liceu, el decorat i el vestuari del qual eren de Picasso.

La gran exposició sobre la relació d'amistat entre Pablo Picasso i Joan Miró comptarà amb algunes de les obres més emblemàtiques dels dos artistes. El Museu Picasso i la Fundació Miró de Barcelona col·laboren i acullen per primer cop aquesta gran mostra que, emmarcada en els actes de la Celebració Picasso 1973-2023, se celebrarà del 20 d'octubre al 25 de febrer. Ja han començat a donar informació sobre les obres que s'hi podran veure, algunes de les quals no s'havien vist mai abans a Barcelona o s'hi han pogut admirar poques vegades.

L'artista Carmen Calvo (València, 1960) és coneguda per unes obres amb aires surrealistes fetes amb tota mena d'objectes sovint trobats en mercats de segona mà. Aquests treballs tenen al mateix temps una càrrega feminista i política, per raons com la manera que tenen de reivindicar la memòria. Ara Calvo també serà recordada a Barcelona per la macroinstal·lació amb què acaba l'exposició que li dedica el Museu Picasso fins al 3 de setembre, titulada Una gàbia per viure. Consisteix en una habitació tancada plena de peluixos, nines i altres joguines que els espectadors només poden veure a través d'uns espiells. El nivell d'angoixa augmenta quan se sent una veu infantil repetir una vegada i una altra "Mama, tinc gana".

"El Museu Picasso de Barcelona forma part de l’obra del mateix Picasso. Es va fer per desig seu i va supervisar tot el procés, tot i no haver-hi posat mai els peus per no trepitjar l’Espanya franquista. Fins i tot en tenia una maqueta a casa seva", explica amb entusiasme el director del museu barceloní, Emmanuel Guigon, mentre passeja per les sales del Fernán Gómez Centro Cultural de Madrid. Allà Guigon, juntament amb el museògraf Ricardo Feriche, ha preparat la mostra Picasso en foto. Arxius del Museu Picasso de Barcelona, que divendres va inaugurar el certamen PhotoEspaña 2023 i es podrà veure fins al 28 de juliol.

"Hem intentat preparar la celebració sense amagar res i aprofundint en tot", ha assegurat avui dissabte, el ministre de Cultura, Miquel Iceta, durant la visita que ha fet al Museu Picasso de Barcelona en el 50è aniversari de la mort del pintor. El museu barceloní és una de les institucions que participa en la Celebració Picasso 1973-2023. Ho farà amb l'exposició Miró-Picasso que s'inaugurarà l'octubre del 2023 i es podrà veure fins al febrer del 2024. "Serà una gran exposició amb una gran repercussió internacional, ja que tindrem préstecs de museus d'arreu del món i de col·leccions privades", ha assegurat el director del museu, Emmanuel Guigon. L'exposició, que es fa amb la col·laboració de la Fundació Joan Miró, vol mostrar la relació entre els dos artistes, que van ser amics i l'obra dels quals s'entrellaça sovint.

Pablo Picasso, Joan Miró i Antoni Tàpies són tres grans artistes del segle XX i tres puntals de les avantguardes. Alhora, no van perdre de vista la cultura popular. Per això l’arrencada institucional al Saló del Tinell de les commemoracions de tots tres que l’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa i que s'allargaran fins al 2025 va comptar amb la participació de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona, que va interpretar La sardana dels desemparats, mentre els responsables de la Fundació Joan Miró, el Museu Picasso i la Fundació Antoni Tàpies, i el director artístic de la commemoració, el poeta Vicenç Altaió, arribaven entre tres artistes i poetes vestits per Rosa Tharrats i portant estendards fets amb canyes. Enguany se celebrarà el 60è aniversari del Museu Picasso i el cinquantè de la mort de l’artista malagueny. El 2024 arribarà la celebració del centenari del naixement d’Antoni Tàpies, que va néixer el 13 de desembre del 1923, i el 2025 el 50è aniversari de la Fundació Joan Miró. La denominació oficial de les commemoracions és Picasso 2023 / Tàpies 2024 / Miró 2025.

A poc a poc, els museus catalans es van recuperant de les davallades de visitants que van patir per culpa de la pandèmia. El 2020, amb el confinament i les restriccions, les caigudes de públic van ser de l'ordre del 70% al 90% als museus i centres d'art catalans; el 2021 els visitants van ser la meitat d'abans de la pandèmia, i el 2022 es va anar tancant l'abisme obert amb la pandèmia. Així, per exemple, els museus municipals de Barcelona van rebre durant el 2022 uns 3.700.000 milions de persones (l'any 2021 van ser poc més de 2.000.000 i el 2019, 4,8 milions). És a dir, que tres de cada quatre visitants han tornat a trepitjar un museu barceloní.

Daniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, Alemanya, 1884-París, 1979) va ser més que un galerista llegendari. Va ser, sobretot, “un home de cultura”, com diu Brigitte Leal, conservadora general honorària de Patrimoni de França i la comissària de la gran exposició que el Museu Picasso dedica al llegat del galerista, titulada Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor. Es tracta d’una mostra excepcional perquè inclou 98 obres del Centre Georges Pompidou de grans artistes com André Derain, Juan Gris, Henri Laurens, Fernand Léger, André Masson, Paul Klee i del mateix Picasso. També 65 llibres de bibliòfil i altres publicacions de la biblioteca del museu parisenc. La mostra, que es podrà visitar fins al 19 de març, és també la primera a Barcelona dels actes commemoratius del 50è aniversari de la mort de l’artista malagueny. “És una de les grans exposicions que es poden veure avui a Europa”, comenta el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.

El 8 d'abril del 2023 farà 50 anys de la mort de Pablo Picasso. Per commemorar-ho, Espanya i França han impulsat conjuntament un ambiciós programa de 42 exposicions i dos congressos acadèmics en diversos països europeus i de Nord-amèrica. Fins ara, s'han programat 16 exposicions a l'estat espanyol, 12 a França, i la resta als Estats Units, Alemanya o Suïssa.

La llista de fotògrafs que van retratar Pablo Picasso (1881-1973) és interminable. El director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, es va plantejar fer-ne un diccionari i va abandonar desbordat el projecte quan ja n’havia comptat més de cinc-cents. “És impossible”, admet Guigon. En canvi, van ser pocs els que van poder ser testimonis de la intimitat de l’artista, i el Museu Picasso torna a exposar a partir d’aquest dimecres el llegat d’un dels més joves que van poder fer-ho, Lucien Clergue (1934-2014): va conèixer Picasso quan encara no tenia vint anys a la sortida d’una cursa de bous a Arles.

Han aparegut quatre obres mai vistes de Picasso? Literalment és veritat. El Museu Picasso treu a la llum "quatre obres inèdites de Picasso, que existien però no es podien veure" a simple vista, afirma el director del centre, Emmanuel Guigon. El truc és que es tracta d'obres que estan amagades sota una altra obra, perquè l'artista va reutilitzar la mateixa tela, i només poden ser visibles en reproduccions digitals.