¿Paguen prou impostos els rics? ¿I les famílies més pobres? ¿I les empreses? ¿Cal canviar el model fiscal a Espanya? Aquestes preguntes recurrents són algunes de les que intenten respondre els tècnics del ministeri d'Hisenda José María Mollinedo i Carlos Cruzado amb un nou llibre provocativament titulat Los ricos no pagan IRPF (Capitán Swing).

Aquest grup empresarial ha anunciat la voluntat de, mitjançant una fusió inversa, radicar-se als Països Baixos. Des del punt de vista estrictament econòmic té poques conseqüències, ja que fa temps que va deixar de ser una empresa espanyola. De fet, amb el començament d’aquest segle es va anar convertint en una corporació multinacional conformada per centenars de filials, 65 de les quals operen en paradisos fiscals. L’activitat a Espanya no arriba ni tan sols al 20% del seu negoci. Hi té les arrels, però l’arbre ha crescut més enllà de les fronteres. Els diners i encara menys les grans empreses que es deuen a accionariats només pendents dels dividends repartits no tenen “pàtria”. Com totes les grans corporacions ençà de la globalització econòmica, que va començar ja fa gairebé quaranta anys, el seu àmbit d’acció és el món, i tant en la producció com en la radicació, però especialment en funció de la fiscalitat, són d’on convé o d’enlloc.

La legalització del cànnabis acostuma a anar acompanyada d'un ampli debat social, on entren arguments sobre la salut mental i l'intervencionisme estatal, o la inconfusible olor d'unes plantes que impregnen els carrers de ciutats com Los Angeles, Chicago, Nova York o Washington. Entre els defensors de la legalització, el retorn econòmic de la marihuana sol ser un dels grans arguments.

La proposta andalusa d’eliminar l’impost de patrimoni porta al debat públic un tema ja recurrent, el dúmping fiscal: la competència deslleial entre regions que, a través de les baixades d’impostos, busca atraure les famílies o empreses més riques. Un dels seus principals arguments diu que fer rebaixes fiscals a rendes molt altes genera un cercle virtuós que atrau inversió –i així més recaptació– i més riquesa no només per a aquestes famílies, sinó per al conjunt de la societat. Però què hi ha de cert en això?

Ximo Puig, un dels barons del PSOE més seduïts per la idea d’un estat federal, ha provocat un petit sotrac al govern espanyol amb la proposta d’un impost a Madrid que compensi l’efecte capitalitat. El president de la Generalitat Valenciana va aconseguir dijous l’aval del ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, per gravar les grans fortunes madrilenyes, però en 24 hores la idea ha rebut el correctiu de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, i ha encès el debat sobre la fiscalitat i l’equilibri territorial. “Aquesta proposta no és a l’agenda del govern espanyol ni hi serà mai”, ha deixat clar aquest divendres Montero des de Sanlúcar de Barrameda (Cadis). “Em semblaria contraproduent que un govern treballés en aquesta direcció”, ha continuat, després de subratllar que l’executiu estatal “no farà mai política que enfronti els territoris”. L’equip d’Escrivá ja no ha volgut afegir més comentaris.

Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora de més activitat econòmica que pot acabar fins i tot augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Dúmping fiscal és el concepte de moda. Fa temps que circula aquesta expressió en referència a les constants baixades d’impostos de la Comunitat de Madrid mentre la resta de comunitats es veuen incapaces de seguir el seu camí. El veritable èxit del concepte va arribar la setmana passada, quan ERC va anunciar un acord de pressupostos amb el PSOE que incloïa la creació d’un grup de treball per harmonitzar la tributació de les grans fortunes a tot Espanya i acabar amb el dúmping fiscal. En particular es volen revisar els impostos de patrimoni (un tribut que no es paga a Madrid) i, en menor mesura, el de successions i donacions (que sí que es paga a la comunitat de la capital espanyola, però amb més exempcions que a territoris com Catalunya).

El gobierno d’Espanya s’ha compromès a crear una comissió per estudiar l’harmonització fiscal d’impostos cedits a les comunitats autònomes en un pacte amb ERC. Podríem dir que ho fa per despistar, donat que és ben sabut que el millor mètode per no resoldre un problema és crear una comissió d’estudi. Però el tema de l’harmonització fiscal ja era damunt la taula des de feia molt de temps. Pot semblar paradoxal que un partit independentista com ERC reclami que es limiti la capacitat fiscal de les autonomies, encara que potser no tant que el PNB afirmi que hi està d’acord, això sí, fora de les autonomies forals i sempre que no es toqui el concert.

Les declaracions de la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han obert la caixa dels trons dels privilegis territorials. Catalunya ha estat molt sensible a aquests privilegis territorials de la capital espanyola i els ha denunciat insistentment.

No soc gaire partidari de posar límits al federalisme competitiu: si harmonitzes, coordines i cohesiones, bona part de la virtualitat de la descentralització tributària es perd. Ara bé: Espanya no és un estat federal sinó un “estat unitari descentralitzat”, com diuen molts treballs de l’OCDE. Ni la part política (la Constitució no reconeix sobiranies tributàries compartides: fiscalment no hi ha catalans, sinó espanyols que viuen a Catalunya) ni el múscul administratiu propi permeten un veritable federalisme fiscal.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, assegura que Madrid no és cap paradís fiscal però que Catalunya sí que s'ha convertit en un "infern fiscal" per als seus ciutadans i empreses. Les dades són eloqüents: Madrid porta gairebé dues dècades aprovant rebaixes fiscals, com ara l'eliminació total de l'impost de patrimoni, que beneficien especialment les rendes mitjanes i altes. Segons un estudi de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) el 7% dels contribuents madrilenys (que declaren més de 60.000 euros anuals) es beneficien del 42% d'aquestes rebaixes. D'aquesta manera, Madrid atreu contribuents de rendes altes d'altres comunitats autònomes, que hi passen a pagar els seus impostos per beneficiar-se d'aquestes polítiques. És per això que els experts fiscals diuen que Madrid s'ha convertit en una mena de paradís fiscal per a les rendes altes, no per a la resta de ciutadans.

En plena ofensiva del PP contra l'acord del govern espanyol amb ERC per posar fi al dúmping fiscal de Madrid, el president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, s'ha desmarcat avui de la línia oficial del partit i ha considerat que l'harmonització fiscal "no és dolenta" i ha advocat per establir "una forquilla de màxims i mínims" perquè totes les comunitats es puguin moure dins d'aquest àmbit. En una entrevista a la Cadena SER ha criticat, però, el compromís a què el govern espanyol ha arribat amb ERC, en l'acord de pressupostos, per abordar l'harmonització fiscal de les autonomies en tributs com el de patrimoni.

El dúmping fiscal que practica la Comunitat de Madrid genera crits d'alarma fins i tot dels assessors fiscals. Els encarregats de buscar les oportunitats del model fiscal espanyol per fer que els seus clients paguin els mínims impostos possibles, adverteixen que l'organització territorial de l'Estat fa inevitable la competència entre autonomies, però que cal evitar-la quan es torna "nociva" i afavoreix la "mobilitat per motius fiscals". Això és el que ha passat, segons alerten diverses veus, amb Madrid, on el govern regional ha anunciat una baixada de l'IRPF que se suma a les bonificacions en successions o patrimoni, en una comunitat que ja acull la seu fiscal de moltes empreses. En una enquesta difosa pel Consell General d'Economistes i l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB) de la UB, els assessors també demanen repensar l'IRPF i l'IVA per evitar el frau fiscal.

La preocupació pels efectes econòmics de la crisi del covid-19 guanya protagonisme a mesura que es modera (realistament?) el de la crisi pròpiament sanitària. La caiguda de l’activitat econòmica ha estat notable, i ho continuarà sent durant un període encara imprecís.

Mentre Isabel Díaz Ayuso, la flamant nova presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, prenia possessió del càrrec en ple mes d’agost, el seu homòleg andalús s’encarregava de fer un símil sense complexos: les comunitats autònomes governades pel PP seran “illes fiscals” davant d’un govern central “que ens trinxa a impostos”, avisava el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno. L’alerta no era en fals. El Madrid de Díaz Ayuso vol ser el protagonista de “la rebaixa fiscal més gran de la història”, encara que això signifiqui ampliar una distància ja considerable amb la resta de comunitats autònomes de l’Estat. Aquestes administracions -al marge de les excepcions pel concert econòmic d’Euskadi i Navarra- tenen cedida la gestió de part dels impostos i, ja des dels governs d’Esperanza Aguirre, la tendència de Madrid ha estat utilitzar aquest marge per aplicar rebaixes de taxes. No és casual, tampoc, que Catalunya tingui 18 impostos propis i la Comunitat de Madrid només tres.

16.000 empreses i 500 multinacionals com Amazon, Samsung, Pfizer, Toyota, Renault o Kellogg’s s’han instal·lat els últims anys als afores de Madrid, a Alcobendas, una ciutat que es ven a si mateixa com “el Silicon Valley espanyol”. Al nord-est de la capital espanyola i a pocs quilòmetres de l’aeroport de Barajas s’alça un municipi que s’ha convertit en un pol d’atracció d’empreses capaç de competir amb Madrid. Alcobendas és la segona ciutat de l’Estat en nombre de multinacionals instal·lades -segons un estudi d’Informa D&B- i la tercera amb la facturació d’empreses més elevada, per darrere de Madrid i Barcelona. Les seves companyies sumen 71.000 milions d’euros en facturació anual, l’equivalent al PIB de Panamà, una xifra espectacular per a una ciutat que no arriba als 117.000 habitants.

La flamant presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha dedicat les primeres setmanes en el càrrec a anunciar una important baixada d’impostos a la regió de la capital d’Espanya. La dirigent del PP, que va arribar al càrrec gràcies a un pacte amb Ciutadans i Vox, anunciava en plena campanya la “rebaixa fiscal més gran de la història”. Aquesta mateixa setmana, en una entrevista a Expansión, en donava detalls: “La idea és fer-ho de manera ininterrompuda durant tota la legislatura i trobar el moment per fer una rebaixa de mig punt en cadascun dels cinc trams de l’IRPF, de manera que el tipus mínim quedi en el 8,5%, claríssimament el més baix de totes les autonomies”.