Evan P. tenia 28 anys quan va morir l'11 de maig del 2024, András T. en tenia 35 el maig del 2022 i Borislava B., 33 l'1 de setembre del 2020. Els seus noms estan gravats en una de les 550 plaques amb què la Fundació Arrels recorda les persones sense llar que han mort a Barcelona. 550 en els últims nou anys. Una setantena dels quals els últims dotze mesos. Veient les edats, Anais Arizabalo fa números i s'estremeix. “És com si em morís jo, que en tinc 32, que fort”, exclama enmig del rebombori de les seves companyes del grau d'integració del Ceir Arco Villarroel. Aquest centre de formació torna a participar amb l'activitat que cada any s'organitza pels volts de Tots Sants penjant els cartells amb els noms, les edats i el lema #ningúdormintalcarrer en els punts en què les persones sense llar mortes feien vida.

Encara no ha dormit ni una nit sencera al llit, tot i que fa poc més de tres mesos que li van donar les claus del pis. De moment es troba més còmode amb el sac i l’estoreta a terra. “Tot just començo a estirar-m’hi a estones, per acostumar-m'hi”, relata José Luis Miralles, un home de 56 anys que ha passat els últims 18 anys sobrevivint al carrer. A principis del mes de gener l’equip de la fundació Arrels que l’acompanyava li va comunicar que tenia un “regal” per a ell. Del Paral·lel, on s’havia instal·lat l’última temporada, el van portar en cotxe fins a un pis del barri de la Torrassa, a l’Hospitalet. Es va sorprendre molt quan el van fer entrar i li van donar unes claus: “No m’ho podia creure: un passadís enorme i dues habitacions per a mi. Si jo podria viure a la cuina o al bany!”, s’exclama assegut en una de les cadires del menjador, on ens explica que les dues teles que té els hi ha donat alguna “de les bones persones” que s’ha trobat pel camí i que, a més, ja té aparaulat un sofà vell per completar el mobiliari, tot nou de trinca.

Al taller de La Troballa que Arrels va obrir al número 3 del carrer Ample de Barcelona els treballadors paren uns minuts per recordar tres companys morts en els últims 12 mesos: Francesc Barrera als 54 anys, José María Erustes, als 59, morts tots dos al desembre, i José Infante, que va morir al març, als 69. “De vegades quan la família et falla, tens amics com el José”, deia un emocionat Aniano Henares. Els dos homes es van conèixer el 2009 i fins a la mort d’Infante van compartir pisos on l’entitat social allotja les persones que poden deixar de dormir al ras. “No érem família de sang, però com si ho fóssim; ens ajudàvem en tot el que podíem”, reflexiona per destacar la “necessitat” de l’amistat quan s'està sense res al mig del carrer. Quan Infante va emmalaltir de càncer i va haver d’ingressar en un hospital, el visitava dos o tres cops per setmana, perquè “poca cosa es podia fer per ell”. Al final es va morir i a la seva vida ha quedat, diu, “un gran buit” que no l’ha omplert el nou company de pis que li ha tocat. No és el mateix. “L’Infante era una molt bona persona”, afirma Henares, un apunt corroborat per altres usuaris del taller. D’ell diuen que era un home que sempre entrava per la porta amb un somriure i amb ganes d’aprendre.

A Yassin el Yakoubi li van diagnosticar un càncer i sis sessions de quimioteràpia. Les primeres cinc les ha passat sobrevivint al carrer i confia que quan li toqui l'última la setmana vinent encara tingui plaça a la pensió que li paga des de divendres l'Ajuntament de Barcelona, després de conèixer la seva dramàtica situació per una informació d'Eldiario. En un principi, el consistori es va comprometre a costejar-li tres dies de sostre que s'acaben aquest dimarts, però finalment seran uns quants més. "Jo volia un llit per dormir perquè després de la químio es feia dur tornar a l'escala", explica aquest home natural de la localitat marroquina de Tetuan, de 38 anys, que va arribar a Barcelona fa nou mesos.

La Voll-Damm era l'antídot perfecte per a l'Anna Maria. Ella, com totes les persones que viuen o han viscut al carrer, del que més por té és de la indefensió. I l'alcohol ho tapa tot, fa que no estiguis cara a cara amb la foscor de la nit. Emmascara la por, dissimula el perill quan aquest, lluny de passar de llarg, és una presència permanent. Ens ho explica la mateixa Anna Maria en un moment del recorregut pel Poble-sec que planteja Plácido Mo, l'espectacle itinerant que el Teatre Lliure i la Fundació Arrels han posat dempeus i que durant aquesta setmana proposa un viatge immersiu per la realitat de les persones sense sostre. El barri escollit és el Poble-sec i escoltem les vivències de tres dels 40.104 ciutadans del barri. De tots ells, cent setanta-set viuen al carrer. El Fran des de fa vuit anys, l'Stefan des de fa vint-i-un i l'Anna Maria se n'hi va estar deu fins que la fundació li ha aconseguit un pis al carrer de Blai. Li agrada molt cuidar les plantes que té al balcó.

"El problema més gran per a una dona sense llar és la inseguretat". L'Eloísa, de 47 anys, sap molt bé de què parla perquè ha viscut dos anys al carrer. Després d'una relació marcada per la violència masclista, se'n va anar de casa amb els quatre fills. "La més petita tenia només vint dies. Va ser el meu fill gran qui em va dir que havíem de marxar: 'Si no ho fem et matarà'". Van canviar de municipi i l'Eloísa va intentar mantenir sola la família.

El Ferran va començar fent de voluntari de carrer i ara dirigeix la Fundació Arrels, que va néixer fa trenta anys, arran de la iniciativa d’una parròquia, al capdavant de la qual hi havia el mossèn Josep Maria Panyella. El mossèn va oferir un entrepà a un sensesostre i aquest l’hi va llançar a la cara; així va entendre que per ajudar a qui viu al carrer cal anar més enllà. “Quan algú acaba al carrer és perquè tot li ha fallat. Això genera un fort sentiment de desconfiança cap al món. Quan ens acostem a aquells que viuen al carrer, procurem generar aquesta confiança perduda, cosa que, en alguns casos, suposa anys de feina, i ens demostra que no és cert que ja els estigui bé dormir sense sostre”. “El missatge que els transmetem és: Arrels sempre serà aquí per tu; passi el que passi mai tanquem l’expedient. I per a molts, Arrels és la seva família”. Els tres pilars d’actuació i raó de ser d’Arrels són: atendre, sensibilitzar la ciutadania i fer incidència i denúncia. Unes dues-centes persones dormen cada nit en els diferents recursos d’Arrels: “Podem oferir vuitanta-cinc pisos, dels quals uns quaranta són individuals. També disposem de trenta-quatre places a la residència Llar Pere Barnés, que porta el nom de la primera persona que va morir en un dormitori d’Arrels. I també comptem amb el Pis 0, un espai nocturn de molt baixa exigència on l’únic que demanem és bona convivència”. Si parlem de dades, la realitat té aquesta cara: mil persones dormen cada nit als carrers de Barcelona. La majoria ho fan durant tres anys i quatre mesos de mitjana. Tres de cada quatre han patit agressions en els últims sis mesos. Més del 40% asseguren no haver rebut cap assistència per part de l’administració en l’últim mig any. D’aquest 40%, un 10% són dones. L’últim any dues dones sense sostre s’han quedat embarassades. “De dones n’hi ha menys perquè moltes acaben acceptant situacions que a vegades són tan dures com el carrer o pitjors”. Pel que fa a la tasca de l’administració considera: “L’aposta per l’habitatge està bé, però la gran assignatura pendent o suspesa és la col·laboració entre entitats i administració. Que es convoqui un concurs i l’entitat que el guanyi hagi de gestionar el projecte com vol l’administració, més que col·laboració amb el tercer sector és contractació. La col·laboració passa per ajudar les entitats que ja funcionen, entenent la seva autonomia i buscant l’interès en comú”. Per a ell, “l’important no és qui ofereix l’ajuda, sinó que s’ofereixi ajuda”. El seu repte més important és “fer entendre a la ciutadania que dormir al carrer és una barbaritat”. “No hi pot haver ningú que senti que no té responsabilitats respecte a aquest tema”, diu. Proposa que “en lloc de trucar a emergències per protestar contra un sensesostre que dorm al portal de casa i ens molesta, el que hem de fer és trucar indignats per reclamar solucions”.