Patint, amb deu i fent el pitjor partit de la Lliga. Però el Girona ha sobreviscut a Almeria, on amb l'empat (0-0) n'ha fet prou per recuperar el lideratge de Primera Divisió. En sis mesos, aquesta és la pitjor imatge de l'equip català, irreconeixible si se'l compara amb el que ha fet durant el que portem d'aquest curs històric. De fet, pràcticament no ha gaudit de cap oportunitat clara.

A la mitja part, David López ha llançat gasolina al Girona-Almeria, carregant contra l'arbitratge en els micròfons de DAZN: "Respecto el treball de tothom, però no la mala educació i la prepotència. Crec que tots els jugadors de Primera Divisió estaran d'acord amb mi. No es pot treballar així, és molt difícil. Intentes centrar-te en el partit, però és difícil perquè (Ortiz Arias) et falta el respecte i t'insulta. Has d'intentar oblidar-ho i centrar-te en el partit, però és complicat. És un tema que va més en l'aspecte humà que no pas en el professional. Sempre pots dir una paraula pujada de to, però no es pot faltar al respecte ni insultar". El central català, amonestat al final de la primera part, no s'ha tallat ni un pèl, i podria ser sancionat si el Comitè de Competició ho considera oportú.

L’Espanyol va acomiadar-se de Primera amb un empat (3-3) que salva l’Almeria de Rubi i envia a Segona el Valladolid en un partit marcat pel contundent missatge contra els arbitratges que ha patit al llarg d’aquesta temporada i que li van impedir arribar a l’última jornada amb opcions de lluitar per la permanència. La protesta va materialitzar-se en banderes, pancartes, un llançament massiu de pilotes, xiulets i, per sobre de tot, un gest significatiu i inèdit a la Lliga que farà la volta al món: la plantada dels jugadors, que van renunciar a disputar el primer minut de joc.

No va ser una nit qualsevol: cal diferenciar-la, protegir-la i conservar-la en el record de Montilivi. Perquè en tots els àmbits de la vida, el subconscient sol trair-nos i, molts cops, dona més pes als fets negatius. Vivències traumàtiques, ruptures sentimentals, pèrdues de feina. Els mals moments que ens han marcat i sovint han significat un abans i un després. Però també hi ha d'haver espai per al primer petó, per al naixement d'una criatura, per a una fita professional destacable. En una Lliga de trenta-vuit jornades passa el mateix.

L’Espanyol va pagar a Almeria els plats trencats per la mala gestió que ha fet amb els extrems (3-1). Embarba i Baptistao, dos dels fitxatges més cars de la història del club blanc-i-blau, van ser protagonistes en el triomf del conjunt andalús, que va trencar l’alegria amb què l’Espanyol havia començat el 2023. Els de Diego Martínez, que encara no havien perdut cap partit de Lliga des de la pausa pel Mundial, van sortir força malparats després de completar un dels partits més fluixos fins ara de la temporada. 

El temps passa molt de pressa. Aixeques el cap per mirar cap al futur i veus que el Camp Nou no acollirà cap més partit fins a l’últim dia de l’any. I mires cap al passat i veus que ja han passat quinze anys, aquells que han marcat la carrera de Gerard Piqué al Barça. El temps és cruel, si et fas gran. No amaga les arrugues i et posa davant d’un mirall; obliga a abaixar el cap fins i tot a algú que ha triomfat tant com Piqué, un home que semblava eternament jove i va acomiadar-se trencat, emocionat entre llàgrimes. S’ha fet gran, com tots. I li toca allunyar-se del seu estimat Barça, per poder tornar-hi un dia.

Un equip que defensi com ho fa el Girona no es pot mantenir a Primera. És impossible, així de clar. Els homes de Míchel no només no hi posen fre, sinó que la sagnia cada vegada és més grossa i els problemes, més greus. A Almeria, contra un rival directe, la derrota encaixada (3-2) els ha situat, per primera vegada des del retorn a l’elit, en llocs de descens. S’encenen totes les alarmes.

“Com a espanyols, gironins i esportistes, el nostre lloc és a Espanya. De moment, a Girona, i més endavant on sigui requerit el nostre concurs. El deure que tenim ens obliga a estar a Espanya per acudir a la primera crida de la pàtria en perill. I com ho podríem fer si els nostres jugadors, en ser cridats a files, s’haguessin trobat a milers i milers de quilòmetres, a l’altre costat de l’Atlàntic i portant una vida regalada mentre els seus amics, les famílies i tots els espanyols, són aquí passant privacions i exposats a les contínues agressions dels feixistes?” Les paraules, recollides a Gerona CNT (un diari portaveu de l'òrgan confederal de la segona regió de la CNT a Girona d'informació i propaganda anarquista), són d’Antoni Buhigas, directiu del Girona l’any 1937. El club havia rebut una oferta temptadora per jugar sis partits a Mèxic, però la va rebutjar: s'havia de defensar la República.

A principis d’octubre, el Girona està en zona de descens. Contra l’Almeria va cuidar millor la imatge, però el segueix penalitzant el fet de ser poc contundent a les àrees (1-2). Concedeix massa i a dalt res flueix. I els resultats no esperaran eternament que la filosofia de Míchel faci arrels. Tan sols ha guanyat un partit dels últims set.

En set partits, el Girona tan sols ha xutat 24 cops a porteria. D’aquests 24 xuts, cinc han acabat en gol. Repassant les estadístiques del campionat, cap equip ha marcat menys gols. I hi ha 21 equips més, a la Lliga. El balanç ofensiu dels gironins en les dues últimes jornades també ha sigut força discret, encara que la puntuació –4 punts de 6– i el rendiment defensiu –dues porteries a zero– siguin positius. Però en atac gairebé no ha generat resultats: l’equip es bloqueja, es paralitza. No troba camins, no interpreta els senyals. I això l’ha dut a la part baixa.

Per segon any consecutiu, el Girona jugarà la final del play-off d’ascens a Primera. Ha rebentat totes les expectatives possibles, carregant-se amb solvència l’Almeria a les semifinals. Va patir poc, a la tornada (0-0), i si ho va fer és perquè la memòria molts cops ens traeix. Ja tindrà temps de patir-ho en les dues pròximes setmanes.

Sí, calma. Sí, prudència. Sí, màxim respecte. Sí, humilitat. I sí, peus a terra. És l’únic discurs possible. El 3-0 amb què el Girona va meravellar en l’anada de les semifinals del play-off contra l’Almeria posa en safata l’accés a la final. Però no està fet. O sigui, que prohibit cantar victòria abans d’hora. El vestidor hi confia. L’entrenador no es relaxa. Les sensacions no poden ser millors. Però cal confirmar-ho a la tornada (21 hores, #Vamos). Creuem els dits perquè no s’espatlli res.

Va ser encantador, sentir novament les veus de 1.500 aficionats cantant a cappella l’himne d’un Girona que va viure una jornada estressant. Fer que el públic tornés a l’estadi, buit des del març del 2020, va ser tota una aventura. Prop de les tres de la tarda, el club feia oficial que s’obrien les portes. I la gent, un tresor valuós que els dirigents dels grans estaments sol oblidar, no va fallar: van fer que els servidors en línia petessin, van fer cua durant hores mentre a les oficines hi havia corredisses. El que fes falta. Molts no van poder entrar, però els que van travessar els controls van ser les ales d’un equip sobrat d’adrenalina que al cap de cinc minuts guanyava 2-0. Va acabar amb un 3-0 contra l’Almeria que li permet fer un pas de gegant cap a la final del play-off d’ascens a Primera.

“Una ciutat, un equip, una afició. Tossuts per aconseguir-ho”. Aquest és el lema que està fent córrer el Girona a les seves xarxes socials abans del partit d’anada de les semifinals del play-off a Primera que jugarà contra l’Almeria (21 hores, #Vamos). Una mica tossut sí que és, l’equip gironí, el que més cops ha intentat arribar a l’elit pel camí de les eliminatòries. Mai ho ha assolit, però. L’única vegada que va pujar a Primera va ser de manera directa. Ni contra el propi l’Almeria el 2013, ni el Saragossa el 2015, ni l’Osasuna el 2016, ni l’Elx el 2020. De fet, sembla maleït. Perquè ni en una lligueta l’any 1936 ho va fer efectiu. I això que aquell curs va quedar campió del seu grup de Segona, però abans els campions no pujaven automàticament.

Tot i fer el partit més complet de les últimes setmanes, el Girona va caure derrotat contra l’Almeria (0-1) i va augmentar a cinc els punts de desavantatge respecte a la zona de play-off d’ascens. Que lluny queda el temps en què era qui imposava l’estil dels contraris. Influït pel potencial d’un Almeria que avança l’Espanyol i es posa segon, Francisco va recuperar el 5-4-1, els centímetres i el físic per intentar condicionar, anant a buscar el rival i abusant dels canvis de joc, la velocitat de Sadiq, que va estar a punt de fer volar pels aires el plantejament amb un u contra u després de quedar-se sol davant Juan Carlos, que va tapar fent el típic i valorat miracle de la jornada. En total va haver-hi cinc modificacions, amb la sorprenent presència de Gumbau de central inclosa. Juanpe era al seu costat, Couto a la dreta, Aday a l’esquerra, Cristóforo amb Terrats i Samu Saiz com a director d’orquestra.

El 19 de juny del 2013 els aficionats del Girona es pessigaven per comprovar si allò que estaven veient era real. El seu equip, per primera vegada en l’època moderna, tenia l’oportunitat d’arribar a Primera Divisió. S’havien passat la temporada somiant. Gaudien amb la proposta futbolística de Joan Francesc Ferrer Rubi, que havia assumit el paper d’entrenador aquell mateix any, l’únic que dirigiria a Montilivi. Va ser un trajecte curt, però intens, que va valer la pena. Malgrat caure dignament en la final del play-off contra l’Almeria, el rival aquesta jornada a l’estadi en un partit en què està prohibit no guanyar (21 hores, #Vamos), aquella derrota va ser una victòria. Per fi el Girona se sentia important.

Amb un penal decisiu i un meravellós xut des del mig del camp, Raúl de Tomás ha donat a l’Espanyol un triomf valuosíssim (2-1) contra un insistent Almeria que permet als blanc-i-blaus recuperar el lideratge sis jornades després. El punta madrileny ha tornat a exhibir el seu talent i efectivitat per desequilibrar un partit que s’havia complicat de valent amb l’empat anotat de penal per l’Almeria a l’inici de la segona part.

L’Espanyol tancarà un 2020 per a l’oblit rebent l’Almeria (16 h, #Vamos) en un partit clau que pot modificar l’ordre de la zona alta de la classificació. Després de 18 jornades, l’ascens a Primera s’ha convertit en un afer internacional entre tres equips amb propietaris força llunyans tan geogràficament com culturalment: el Mallorca, dirigit per nord-americans, lidera la classificació per davant d’un Espanyol en mans xineses des de fa cinc anys i d’un Almeria que fa poc més d’un any que viu immers en un renovat projecte dirigit per un inversor de l’Aràbia Saudita.

El Girona va sobreviure, empatant a Almeria (0-0), malgrat acabar el partit amb vuit futbolistes per les expulsions de Ramalho, Cristóforo i Monchu. Complicat d’explicar. Tot va començar a alterar-se amb l’expulsió de Ramalho abans de la mitja hora de joc. No és el primer dia que passa i fa tota la cara que no serà l’últim. És la tercera vegada en vuit partits. Malgrat que l’àrbitre era a prop del mig del camp, el VAR el va contradir -havia mostrat groga- i els blanc-i-vermells ho van pagar car. Era el moment idoni per ensenyar que la millora és una evidència, i l’equip, que havia estat disciplinat i concentrat, ho va continuar estant. La proesa va ser acabar amb vuit jugadors i emportar-se un punt.

El Girona és el millor equip de la Segona Divisió de les cinc últimes jornades, en què ha sumat dotze punts contra el Leganés (0-1), l’Oviedo (1-0), el Castelló (0-1) i el Cartagena (2-1). Quatre victòries patides i per la mínima que evidencien la millora d’un equip que desitja continuar sent atractiu mentre s’esforça per evolucionar. Els periodistes Miquel Agut (RAC1), Nil Solà (Mundo Deportivo) i Arnau Segura (Efe i Panenka) analitzen el conjunt gironí en la prèvia de la visita a Almeria (21 hores, Gol).