Borja de Riquer (Barcelona, 1945) ha dirigit l’obra col·lectiva La memòria dels catalans, publicada per Edicions 62. Són 1.000 pàgines dividides en 221 apartats escrits per 136 autors. Pesa un quilo i mig. Es tracta d’un llibre monumental, que defuig l'essencialisme, i que vol explicar la identitat canviant del país forjada al llarg de mil anys d’història. Personatges, paisatges, tradicions, monuments, fets i dates són a la base de la memòria col·lectiva.

Josep Maria Salrach (Barcelona, 1945) és un dels grans medievalistes de Catalunya i d’Europa. Delicat de salut, ha fet un esforç per atendre l’ARA en aquesta entrevista. Catedràtic emèrit de la UPF, repassem amb ell la seva trajectòria i la seva visió de la Catalunya al voltant de l’any 1000, en el moment de formació de la nació.

Filla de Guifré el Pilós, Emma de Barcelona és un nom clau en la vertebració del que aviat s'entendria com a Catalunya des del seu paper d'abadessa del monestir de Sant Joan, i com a tal una figura que encarna des d'un poder concret la complexitat a l'hora de parlar de les dones a l'Edat Mitjana. En la seva aproximació a la religiosa, Antonio Chavarrías elimina tot el que tingui a veure amb la història de Catalunya i deslocalitza una figura coneguda sobretot per la seva tasca de fixar i repoblar un territori concret. Alhora, relativitza el poder i els interessos d'Emma perquè com a jove abadessa encaixi millor en el tòpic de "dona que s'empodera en un entorn de discriminació patriarcal", l'única fórmula que ara sembla vàlida per abordar personatges històrics.

Xavier Carmaniu té passió per la divulgació històrica. Això ha dut aquest professor de la UAB a publicar un llibre que és un divertimento en un gènere nou, la història-ficció. A Si el timbaler del Bruc ha agafat 20 episodis nuclears de la història de Catalunya i n’ha plantejat l’alternativa: què hauria passat si el desenllaç hagués estat diferent del que va ser. És el que ell en diu “una anada d’olla a la catalana, amb moderació”. És una ucronia molt interessant, una manera diferent de repassar d’on venim i de saber per què som on som. Carmaniu (Girona, 1975), que va fer la tesi doctoral sobre el pensament polític de Miquel Santaló, és pare de dos fills: el Guifré i la Iria.

A finals dels anys 90 del segle passat, es va produir una mena de febre històrica al voltant dels càtars, aquells "bons homes" condemnats i perseguits per l’Església oficial. Hi va haver un cert emmirallament i paral·lelisme entre molts catalans del present i aquella gent medieval malaurada. El primer a sentir-s’hi identificat, i el gran culpable d’aquella diguem-ne moda lectora fruit d’una certa idealització, va ser un historiador atípic, Jesús Mestre i Godes, un pèrit industrial que als 69 anys va trobar en l’escriptura la seva autèntica afició de jubilat. Va arribar a escriure 25 llibres en 23 anys. El seu gran èxit va ser Els càtars. Problema religiós, pretext polític (Edicions 62, 1994), un bestseller que va sorprendre fins i tot la mateixa editorial, que inicialment no hi creia.

Historiador, arquitecte, novel·lista i primer cap d’exposicions del CCCB, Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) va ser homenatjat aquest dijous a la seva segona casa, el Col·legi Notarial de Catalunya, institució que posseeix el fons notarial més important d’Europa al costat dels de París i Gènova. Un fons sobre el qual Garcia Espuche, durant anys d’obsessiva recerca a través de la consulta d’1.200.000 documents, ha bastit una àmplia obra per reinterpretar la vida social, econòmica i cultural de la capital i el país als segles XVI i XVII, crucial en la configuració d’una societat econòmicament dinàmica i políticament a contracorrent de l’oligarquització cap a la qual s’encaminava Europa.

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

L’historiador Josep M. Muñoz, biògraf de Jaume Vicens Vives i director de L’Avenç els últims 23 anys, anuncia en aquesta entrevista que l’emblemàtica revista nascuda el 1977, en plena Transició, deixarà de publicar-se. L’últim número, el 500, serà el del mes d’abril. La falta de suports institucionals i privats, i la progressiva reducció del nombre de subscriptors, fa inviable la seva continuïtat tal com és avui. Muñoz i Núria Iceta, copropietària de la històrica capçalera, han trucat a diverses portes sense trobar solucions. La seva voluntat és mantenir una pàgina web i continuar amb l’editorial de llibres, però la revista en paper, si no es produeix un miracle, arriba al seu final.

La història que explicaré ha seduït a Carles Porta i hauria entusiasmat a Umberto Eco: qui no recorda El nom de la rosa? Els fets que ara m'ocupen van passar fa 670 anys a les nostres terres.

"Els moviments populars, nacionals o de classe, són els que mouen la història. Els motors no són els grans homes o dones que estan al capdavant". L'afirmació la fa l'escriptor i periodista Michael Eaude (Londres, 1949), un anglès amb trenta anys de residència a Catalunya, on va arribar "per atzar" i on es va "reinventar" a si mateix. De treballar en els ferrocarrils, com a conductor d'autobusos i fins i tot de portalliteres, a fer-ho amb la lletra impresa. Seguint, si fa no fa, la tradició de britànics –viatgers o establerts, des de Richard Ford fins a Gerald Brenan; o hispanistes, des de Paul Preston fins a Sebastian Balfour, passant per John Elliot– que expliquen el món, en aquest cas Catalunya, als seus compatriotes. Eaude ho ha fet des de fa temps amb estudis dedicats a Barcelona, Catalunya i també el País Valencià, que coneix bé, ja que viu una part de l'any a la comarca del Racó d'Ademús.

¿Quantes vegades hem sentit insultar polítics amb el mot botifler? ¿Se sap exactament d’on ve aquest insult? L’origen etimològic és motiu de discussions entre els historiadors i no hi ha una versió clara, però el que sí que se sap és el sentit: assenyalar una traïció. ¿Però de quina gravetat estem parlant?

El primer banc públic d’Europa va ser català i, més concretament, barceloní. La Taula de Canvi és considerada pels historiadors medievalistes com la primera institució financera de caràcter públic que finançava l’administració i alhora admetia dipòsits de ciutadans i empreses privades.

A risc d'avorrir el lector, insisteixo en l'assumpte del meu darrer article ("Pobles feliços", 17/10/2021), sobre la influència de les restes de la història romàntica de Catalunya en el pensament de molts catalans. Ho faig perquè em sembla percebre, en converses i correspondències mantingudes sobre aquest assumpte amb amics, una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l'escola o a les lectures. És a aquesta història que em referia, anomenant-la romàntica. Amargor i ressentiment són mals consellers i font de mal viure, per això m'atreveixo a suggerir que una revisió d'aquesta història podria facilitar l'entesa entre els uns i els altres tant com el desdoblament d'un tram de Rodalies.

L'historiador Borja de Riquer explica amb orgull que la passió per la història dels catalans supera la dels francesos. Fa dos anys va dirigir Història mundial de Catalunya (Edicions 62), en què un centenar d'investigadors detallaven 124 moments que van col·locar Catalunya al món. Ja se n'han venut 30.000 exemplars. "El doble que Histoire mondiale de la France [dirigida per Patrick Boucheron i publicada el 2017], tenint en compte el nombre d'habitants", diu De Riquer. L'èxit d'aquell volum amb un clar afany divulgatiu n'ha impulsat un segon que aplega 120 biografies: Vides catalanes que han fet història (Edicions 62). Hi ha des d'esclaus romans cèlebres fins a monges feministes del segle XVII que van ser nenes prodigi, passant per reis, músics, futbolistes, gimnastes, editors, historiadors i editores del segle XVIII que es van saltar les lleis per dirigir les seves empreses.

Quan algú li pregunta de què treballa, just després de respondre la reacció és recurrent. “Treballes en una fàbrica, ah...”, confessa Eugènia Espinosa. Té 53 anys i des que era ben jove ha estat empleada en la indústria tapera de Palafrugell (Baix Empordà), un dels principals centres de transformació del suro en taps per a les ampolles de vi i escumosos. Espinosa és una de les cinc triadores de la fàbrica TESA, on produeixen taps només per a cava, xampany i altres vins escumosos. L’ofici implica estar ben atentes per discriminar, només amb l’ajuda dels ulls i les mans, les qualitats dels taps i els que tenen defectes. De màquines n’hi ha, però Espinosa recalca que mai han arribat a superar les capacitats de les dones triadores. “Per sort per a nosaltres no van gaire bé, perquè si no se’ns acabaria la feina”.

Eusebi Güell va néixer en una pròspera família barcelonina l’any 1846. El 9 de juliol del 1918, el dia que va morir, els Güell ja formaven part del selecte club dels catalans més poderosos gràcies a l’empenta del fill únic de l’indià Joan Güell i Francesca Bacigalupi. “Va ser un personatge molt intel·ligent i carregat de paciència, un home amb una gran inquietud per viure tots els avenços de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, des del tren fins a l’automòbil i el telèfon”, comenten Raquel Lacuesta Contreras i Xavier González Toran, comissaris de l’exposició Eusebi Güell i Bacigalupi, patrici de la Renaixença, que es podrà veure a les golfes del fastuós Palau Güell fins a l’abril del 2019.

El professor i professor Antoni Muñoz va morir ahir. Nascut a Valladolid i llicenciat en ciències físiques, havia arribat a Barcelona amb 36 anys i va exercir de professor de matemàtiques durant trenta anys a l’IES Barri Besòs, després d'un breu pas previ com a docent a la Universitat Laboral de Tarragona, i abans a Màlaga.

“La història de Catalunya és un relat de superació constant”, assegura Carles Porta, director de la docusèrie Comtes, que s’estrena aquest dimecres a La Xarxa de Comunicació Local (XAL) i a Movistar+, i que vol explicar de manera entenedora els orígens de la nació catalana. El projecte, que ha comptat amb Albert Sánchez Piñol com a guionista, barreja l’explicació històrica amb fragments ficcionats dels regnats de quatre comtes que es van succeir cronològicament: Guifré el Pelós, Guifré Borrell, Sunyer I i Borrell II.