Tot i que ara sembli quimèric, hi va haver un temps en què els humans compartíem consensos en moltíssimes matèries. Fins i tot sobre l’ara subjectivíssim camp de la criança infantil: “Els infants caminen a l’any i parlen als dos”, era l’aclaridora divisa compiladora que servia de brúixola educativa en la fascinant travessia d’aquest període evolutiu.

Álex té nou anys. És “divertit, amable i amorós”. S’aixeca dient “t’estim” i repartint besades. Du malament la frustració i “va per batle del poble” perquè “saluda tothom pel carrer”. Aina farà dos anys. És “riallera, independent, sempre està de bon humor i dorm bé a les nits”. En resum, “ha vingut a gaudir de la vida”. Rosa “té molta vitalitat i caràcter, un bombó de bebè”. Els descriuen, orgullosos, els seus pares adoptius. Andrés i Alberto són els d’Álex; Miquel, el d’Aina. I Marta, la mare de Rosa. Han estat considerats idonis per l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) del Consell de Mallorca després de superar una formació i entrevistes amb totes les garanties per als menors. “Cercam les millors famílies per als infants, no infants per a les famílies. Els que tenen dret a ser adoptats són ells, com a mesura de protecció. I no ha de ser necessàriament un procés tan llarg com la gent es pensa. Intentam que sigui el més ràpid possible, però sempre atenent els temps i les necessitats de l’infant”, explica Apol·lònia Socias, directora insular de Serveis Socials, Infància i Família.

Per als homes el procés de convertir-se en pares és una transformació profunda, carregada d'oportunitats. Estudis recents demostren que els pares que mantenen un contacte íntim i perllongat amb nadons experimenten augments d'hormones lligades a l'atenció i al vincle, com l'oxitocina i la prolactina. I també mostren transformacions cerebrals.

Qui no s’ha trobat en la situació de preguntar alguna cosa a algun infant o jove i rebre, gairebé de manera sistemàtica, una mala resposta, com si estigués enfadat constantment? Aquesta actitud sempre respon a alguna situació i només cal rascar una mica per saber a què es deu i com es pot reconduir. Tal com assenyala Laura Aut, psicòloga i directora del centre Psilaut, cal entendre que qualsevol expressió dels infants vol transmetre alguna cosa: és una reacció i, sovint, una manera de comunicar una necessitat, encara que es faci d’una manera poc adequada.

A les meves xerrades a les famílies m’agrada proposar un senzill test de qualitat familiar. És individual i privat. Ningú coneixerà els resultats dels altres i, llavors, no hi haurà motius per jutjar ningú. Tampoc aprofitarem el test per fer dinàmiques cursis de grup. El test té una sola pregunta i, això sí, cal respondre-la amb total sinceritat. És la següent: “Es consideren vostès millors o pitjors pares que els Simpson?”

Créixer sense l’amor maternal és una ferida que, com tots sabem, deixa un senyal per sempre. Se n’han ocupat a bastament la literatura i l’audiovisual, i la casualitat ha volgut que, en els mateixos dies, m’hi hagi aproximat des de dues perspectives diferents i complementàries.

Llegim a l’ARA que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (aquest que els experts en lleis anomenen "el Tejúe") ha dictaminat que “el complement a la pensió per fills que va destinada especialment a les mares discrimina els homes”. Així és. Una mare pot cobrar un plus mensual de 35,90 euros per fill (fins a quatre) de manera automàtica, mentre que un pare haurà de complir –explica la notícia– el següent requisit: “Haver vist estroncada la seva vida professional pel fet d'haver tingut un fill o més, i per exemple haver estat almenys 120 dies sense treballar durant els nou mesos previs al naixement o durant els tres anys posteriors”.

La Fúlvia Nicolàs ha dirigit un Sense ficció, ’Mae’ vol dir ‘mare’ sobre l’experiència de tres germanes que van ser adoptades al Brasil per una parella catalana. Segons escriu la Fúlvia, les tres nenes –la gran de nou anys– estaven “desorientades i tristes” perquè, expliquen, havien “perdut tot el que coneixíem i estimàvem". La mare biològica, enganxada a les drogues, va deixar les nenes en un orfenat “fins que estigués en situació de recuperar-les”. Però, escriu la Fúlvia, “els serveis socials tenien uns altres plans”.

Et seré franca. Vaig idealitzar el concepte de maternitat i el fet de ser mare. Ha sigut un sotrac gran. M'he adonat que ser una bona mare vol dir fer moltes concessions. Molts sacrificis. També és cert que tenir un fill és de les millors coses que m’han passat a la vida. No la millor, però sí de les millors.

Sempre he cregut que ja menteixo prou a la meva feina per haver de mentir també a les meves filles. A casa no hem sigut mai políticament correctes si, per ser-ho, volia dir anar contra els nostres sentiments. Jo sovint he preferit callar abans que dir-los una mentida.

Al llarg de la vida, l'aprenentatge és tant conscient com inconscient. De petites som esponges sense filtres i anem adquirint aprenentatges de tot el que ens envolta i això pot ser molt variat. Adquirim molt de les persones adultes que tenim al voltant, de com gestionen el dia a dia, però també hi ha un munt d’aprenentatges que provenen del fet cultural, de les estructures invisibles que ens travessen.

Tenir un fill et transforma i canvia el món que coneixes. La manera d’explicar aquesta metamorfosi va ser convertir els personatges d’El futur és una petita flama en animals. Vaig fer que la família protagonista fossin eriçons. Em va semblar una bona metàfora de com em sentia. M’havia construït una cuirassa de punxes, però no per fer mal a ningú, sinó per protegir-me'n.

Abans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

En el seu recent informe sobre la salut mental de pares i mares, el llavors cirurgià general dels Estats Units, el metge Vivek H. Murthy, va dir en veu alta el que molts progenitors només havien admès amb la boca petita: ser pares avui dia és massa dur i estressant. Per descomptat, sempre hi ha hagut preocupacions pel benestar de les famílies. I encara que algunes de les pors dels pares actuals són més noves (telèfons mòbils, xarxes, drogues), els pares sempre s'han preocupat pels seus fills.

La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

Davant l’aventura de tenir una criatura, són moltes les persones que en la primera cosa que pensen són els números. En un món on la vida cada cop és més cara, i l’habitatge més inaccessible, assumir una criança de –com a mínim– 18 anys pot ser una decisió de risc. Això, sumat a les dificultats de conciliació, dins una societat on els avis cada cop són més grans i les alternatives públiques són més aviat escasses. De fet, no hauria d’estranyar-nos que cada cop veiem menys nens als parcs, a les escoles o asseguts a la taula de Nadal, en comparació amb els records que tenim de la nostra infància. 

El temps que comparteix la parella abans de tenir fills és de qualitat, es pot dedicar tota l’atenció a l’altre, i a més cada persona té el seu propi espai. Però amb l’arribada dels fills els moments de connexió solen quedar reduïts a la mínima expressió, i si no es busquen estones per estar i fer de parella, no apareixen. És fàcil entrar en la voràgine –responsabilitats del món adult, tasques de casa, visites al pediatre, reunions, gestió d’extraescolars, etc.–, que instaura la distància amb la parella. “Haurien de saltar les alarmes quan ja no tens ganes de compartir o de dir-li res, si es redueixen considerablement els moments de riure plegats o si augmenten les discussions i els conflictes”, comenta Rocío Rico, psicòloga experta en sexualitat i parella. Assegura que quan el malestar supera al benestar és el moment de preocupar-se perquè alguna cosa està passant.

Criar és, entre altres coses, anar prenent decisions perquè els fills tirin endavant de la millor manera: decidir que s’anirà per aquest camí o per aquell altre a la recerca de l’aprenentatge, del creixement, de la salut, i acompanyar-los-hi. En aquest viatge sense full de ruta i amb tantes destinacions com famílies, no sempre queda clar què és una pràctica contrastada i què és una creença més o menys respectable, però sense evidència científica, més pròxima a l’esoterisme o a l’espiritualitat. En converses amb amics, al blog d’un suposat expert o al perfil d’un influenciador, no és estrany sentir que les vacunes són una enganyifa o que l’arbre de te fulmina els polls. Hi circulen afirmacions i consells sovint contradictoris i un munt de pseudoteràpies, des de l’homeopatia fins a les pedres suposadament miraculoses. Una frase recurrent: "A mi em funciona". Es pot destriar el gra de la palla navegant en aquest oceà?

Aquest curs m'han acomiadat d'una de les feines més boniques i angoixants que he tingut a la vida: la de portar i anar a buscar els nens a l'escola. Els meus germans i jo no vam comptar mai amb la companyia d'un adult per fer aquests desplaçaments (eren els vuitanta i els noranta, uns temps de descampats amb xeringues però no tantes pors com ara) i per això ens vam estrenar generacionalment en el ritual d'anar i venir dels centres educatius. Jo m'he passat els últims 22 anys controlant els horaris, les motxilles, els esmorzars i gaudint d'unes converses extraordinàries amb els meus fills, unes converses espontànies que sorgeixen en el moviment, caminant junts. Ara que s'ha acabat i comencen altres formes de comunicació (o de malentesos i incomprensions), lamento les presses i el patiment, tenir molts dies el cap en un altre lloc perquè encara he d'acabar allò o he d'entregar allò altre. Maleeixo tots els trens que van arribar tard i em van abocar a la terrorífica perspectiva de deixar abandonats els meus plançons. Agraeixo poder trucar a altres mares quan les cames no m'anaven prou de pressa, quan el rellotge se'm menjava les passes. I per damunt de totes les coses agraeixo haver descobert, en els últims 12 anys, que l'enorme pes de la conciliació fa de més ben portar si és compartit amb un pare present i responsable que no només "ajudi" sinó que assumeixi com a pròpies les tasques de cuidar una criatura i no cregui, conscientment o inconscientment, que les dones, pel simple fet de ser-ho, estem essencialment predisposades a criar.