Quan no tens estalvis, i tens una feina d’aquestes modernes, que t’has d’anar guanyant cada setmana; quan tens família al teu càrrec (pares fora del mercat laboral i fills en edat escolar); i no tens deutes, però tens els estalvis justos… Buscar pis és un infern. Et connectes als portals immobiliaris, i tens a l’abast tota mena de pisos adequats i terrasses assolellades. Però aquesta oferta no és per a tu: has de filtrar, perquè els preus dels pisos de lloguer que tenen mides adequades i molt de sol, són impagables. I si tens nom estranger, si estàs divorciat o jubilat o no encaixes dins del perfil de professional blanc amb contracte indefinit, o si no duus corbata o goses portar un hijab, llavors estàs perdut. Diversos estudis ho certifiquen; el mercat immobiliari exclou milers i milers de persones que no “hi encaixen”.

Una vegada, fa bastants anys, tot esperant embarcar en una sala business de l'aeroport de Madrid, vaig anar al lavabo. Allà vaig contemplar un espectacle colpidor. Per separar les tasses dels vàters havien instal·lat el sistema anglosaxó de panells distanciats del terra –són aquells que permeten veure els peus del qui és a dins, aquells que obliguen al protagonista de la pel·lícula a posar-se dret sobre la tassa del vàter perquè el dolent, que el persegueix, no descobreixi que està amagat dins d'un dels compartiments–. El cas és que, com que el paviment d'aquells lavabos era d'un marbre magníficament polit, el terra es comportava, pràcticament, com un mirall que permetia, a una distància prudencial, observar reflectit, amb prou claredat, l'individu que era a dins assegut a la tassa corresponent. Des d'aleshores tinc clar que implantar preteses modernitats sense tenir en compte l'entorn porta a resultats inesperats.

Ens hem acostumat a viure amb el condicional tan a mà que fa la sensació que aprenem verbs nous de tot allò que fa uns mesos donàvem per sabut i ara se’ns ha desconjugat. Tenim el si menys afirmatiu a la boca i el fem servir a tothora, com si el sí rotund s’hagués pres unes vacances llargues o fes cua al servei d’ocupació i no li arribés mai el torn. Si les fases de la vacuna d’Oxford avancen com es preveu (que ja es veu que no), Catalunya en rebrà 100.000 al desembre, diu Josep Maria Argimon, secretari de Salut Pública. No és un avançament excessivament esperançador, ni per la inquietud que generen unes vacunes prematures ni per la quantitat. Però estem acostumats a tenir tantes coses abans fins i tot de desitjar-les que també exigim la urgència d’allò que no està al nostre abast. Encara hi ha massa misteris científics per creure’ns tan savis. Ens hauríem de concentrar més en reclamar el que sí que té solució, com limitar els preus dels lloguers per evitar la catàstrofe total d’una crisi econòmica que ja és més greu que la sanitària o que en lloc de parlar tant del canvi climàtic es posin en marxa polítiques eficaces i innovadores. La llista és llarga. Com els misteris de la ciència.

Tant de bo funcioni la regulació dels preus dels lloguers, però em temo que, atesa l’escassetat de pisos ben conservats i ben ubicats, seguirà havent-hi una competència ferotge que beneficiarà els que tenen un alt poder adquisitiu. L’experiència arreu d’Europa demostra que cal acompanyar-la de polítiques de sòl i d'una acceleració en la construcció de pisos socials, mesures de més impacte.

El gest d’ahir del Govern, que va aprovar un decret llei que permetrà regular el preu dels lloguers a les zones on el mercat estigui “més tens”, ha servit de poc. El text resultant –després de setmanes de negociació– ha acabat indignant igualment el sector privat i les plataformes a favor d’un habitatge digne, que van qualificar el decret de “presa de pèl”. Tal com va avançar l’ARA, ahir la consellera de Justícia, Ester Capella, va explicar que el decret preveu un canvi en el Codi Civil català que permetrà facultar la conselleria de Territori per regular directament els preus, amb uns topalls màxims, seguint el model legislatiu alemany. Això sí, hi haurà condicions.