L'efusivitat, l'entusiasme i la irreverència que acompanyen Álvaro Pombo (Santander, 1939) des de fa dècades contrasten amb la seva trajectòria, reconeguda amb gairebé tots els premis de les lletres espanyoles, als quals ara s'afegeix el més important i prestigiós de tots, el Cervantes, dotat amb 125.000 euros, i que en anteriors ocasions ha recompensat l'obra d'autors com Jorge Luis Borges, Joan Margarit, Ana María Matute, Cristina Peri Rossi i Francisco Umbral. El jurat ha decidit atorgar-li –l'any que també sonaven Enrique Vila-Matas, Gioconda Belli i César Aira– per la seva "extraordinària personalitat creadora, la singular lírica que ha escrit i l'original forma de narrar". I afegeix: "Al seu notabilíssim nivell com a poeta i assagista hi ha el de ser un dels grans novel·listes en llengua castellana que indaga en la condició humana des de les perspectives afectives d'uns sentiments profunds i contradictoris".

L'escriptor lleonès Luis Mateo Díez, autor de novel·les com La fuente de la edad (1986), La ruina del cielo (1999) i Fábulas del sentimiento (2013), ha estat distingit aquest dimarts a la tarda amb el premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros i atorgat anualment pel ministeri de Cultura i Esports d'Espanya. "És un dels grans narradors en llengua castellana, hereu de Cervantes, amb una prosa d'una sagacitat remarcable i d'una gran singularitat que crea nous mons i que defensa el valor de la literatura a ultrança –ha explicat el ministre Miquel Iceta–. Destaquem la perícia i el domini indiscutible de la llengua de Luis Mateo Díez, que barreja amb mestria elements cultes i populars, i té un sentit de l'humor envejable".

Encara que hagi estat proclamat guanyador del premi Cervantes 2022, el guardó més prestigiós de les lletres espanyoles, un dels poemes més coneguts del veneçolà Rafael Cadenas (Barquisimeto, 1930) es titula Derrota i fa així: "Ante todo competidor me he sentido débil", "he sido negado anticipadamente y escarnecido por los más aptos" i "soy objeto de risa para mí mismo".

La pandèmia i el diagnòstic d'un limfoma van impedir a Joan Margarit recollir el premi Cervantes al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares. A finals de desembre del 2020 hi va haver un acte "íntim i familiar" al Palauet Albéniz de Barcelona, acompanyat dels reis Felip i Letícia, dos mesos abans de la mort de l'autor. "Fer-se vell té un avantatge: l’única cosa que t’interessa és la veritat i la bellesa", explicava llavors en relació a la controvèrsia que aquella trobada va aixecar.

Ja no va poder recollir el premi Cervantes de la mà dels reis en l'acte protocol·lari del dia de Sant Jordi a causa del seu fràgil estat de salut. Francisco Brines el va rebre fa només 8 dies a casa seva, a la finca Elca -espai mitificat de la infantesa que apareix en molts dels seus poemes-, a Oliva, on havia nascut el 1932, rodejat de tarongers. L'endemà ingressava a l'Hospital de Gandia per ser intervingut d'una hèrnia i finalment aquest dijous l'últim premi Cervantes i un dels darrers representants de la Generació dels 50 ha mort als 89 anys. Ha marxat pocs dies després d'un altre premi Cervantes d'aquella mítica generació -la de Juan Goytisolo, Gloria Fuertes, José Ángel Valente i Jaime Gil de Biedma- i que, com ell, no havia conreat la poesia social, José Manuel Caballero Bonald, que a més va ser veí seu a Madrid. En els seus últims instants, rodejat de la família més íntima, Brines ha demanat un paper i un bolígraf per escriure unes últimes paraules: "Us estimo", segons ha revelat el president valencià Ximo Puig.

L'escriptor José Manuel Caballero Bonald, juntament amb Francisco Brines un dels últims membres vius de la generació dels 50 –la de Jaime Gil de Biedma, Juan Goytisolo, Antonio Gamoneda o José Ángel Valente– i premi Cervantes 2012, ha mort aquest diumenge al matí a Madrid als 94 anys. Quan va guanyar aquell premi –"Era el meu torn", va dir amb la seva famosa sorna; "Soc l'escriptor més vell que existeix a qualsevol lloc"– afirmava que ja no escriuria cap més llibre després d'Entreguerras (Seix Barral, 2012), un poema de tres mil versos que es pot llegir com una autobiografia que complementa els llibres de memòries Tiempo de guerras perdidas (1995), La costumbre de vivir (2001) i l'apèndix Examen de ingenios (2011).

Viure on l’administració pública no ha estat especialment curosa en el manteniment dels seus edificis, inclosos els que són patrimoni cultural; viure on una dictadura va fer coincidir el desarrollismo amb la corrupció institucionalitzada; viure en zones industrialitzades on els edificis van abandonar-se quan les empreses van deixar de ser competitives... et fa valorar els que han tingut l’agudesa d’adonar-se’n, l’interès de preocupar-se’n, la destresa de resoldre-ho, l’habilitat de salvar-ho.

Hi ha poetes que suen sang per escriure un poema i n’hi ha de tan torrencials i prolífics que poden publicar un llibre cada any. Joan Margarit és dels segons. La fecunditat lírica ha fet sempre sospitós Margarit als ulls d’un cert tipus de lector que no creu que la poesia pugui ser escrita a còpia d’ofici, de voluntat de dir, de ganes de comunicar i de compartir. És raonable. Margarit ha escrit tant que en la seva obra hi ha de tot: des de poemes molt sòlids -travessats d’una saviesa vital i d’una tristesa que tant poden commoure com esgarrifar- fins a poemes d’una flonjor embafadora, epigonals d’ell mateix, fets amb una manca de tremp similar a la que requereix omplir paperassa administrativa.

"La meva devoció cervantina no té cap misteri. Les meves lectures del Quixot van ser lliures i tardanes", ha explicat la poeta uruguaiana Ida Vitale aquest dimarts en rebre el premi Cervantes de la mà del rei Felip VI en una cerimònia al Paranimf de la Universitat d'Alcalà d'Henares. El seu discurs s'ha centrat a lloar la figura de Cervantes, un dels seus grans referents. "Més que llegir, el que m'agradaria és abraçar i dir coses que em sortissin de l'ànima", ha assenyalat emocionada.

L'escriptor Sergio Ramírez ha assegurat avui en el discurs després de rebre el premi Cervantes que "no hi ha res que pugui i hagi de ser més lliure que l'escriptura" i que tancar els ulls davant la realitat de la violència, el narcotràfic o l'exili és "trair l'ofici".

Eduardo Mendoza ha passat un dia d’emocions fortes, però conserva la serenor i tranquil·litat habituals. Despenja el telèfon amb un tímid “Hola?”, com si no s’acabés de creure -encara que acabi de guanyar el Cervantes- que un altre periodista li vol fer unes quantes preguntes.

L'escriptor Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943) ha guanyat el premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros, segons ha fet públic el ministeri de Cultura. La trajectòria de Mendoza va començar el 1975 amb la publicació de la novel·la 'La verdad sobre el caso Savolta', i des de llavors ha publicat una quinzena de novel·les més, entre les quals hi ha 'La ciudad de los prodigios' (1986), 'Sin noticias de Gurb' (1990) i 'Riña de gatos' (2010), amb la qual va guanyar el premi Planeta.

El màxim guardó de les lletres hispanes, el Premi Cervantes, dotat amb 125.000 euros, ha recaigut enguany en l'escriptor i assagista mexicà Fernando del Paso (Ciutat de Mèxic, 1935), autor de 'Noticias del imperio' i 'Palinuro de México' (premi Rómulo Gallegos, 1982). El guardó es lliurarà el 23 d'abril de 2016.

José Manuel Caballero Bonald ha defensat el poder curatiu de la poesia en el discurs d'agraïment al premi Cervantes. El poeta, novel·lista i memorialista de Cadis ha ressaltat "la potència consoladora [de la poesia] davant els trastorns i desànims que ens pugui oferir la història", una mica nerviós mentre llegia el seu discurs en el saló d'actes de la Universitat d'Alcalá de Henares.

Una xiulada contundent