En el cinquantè aniversari de la mort de Hannah Arendt faig un recorregut per les edicions en català de les seves obres, començant per la destacadíssima contribució de l’editorial Lleonard Muntaner, iniciada el 2006 amb la traducció de les Converses amb Hannah Arendt, per part de Ramon Farrés, que inclou la transcripció completa de tres converses i dues taules rodones. La primera conversa és la coneguda entrevista televisiva de Günter Gaus, emesa el 28 d’octubre del 1964, en la qual Arendt diu que no se sent filòsofa, i es defineix com a teòrica de la política. El llibre té un epíleg extens de Xavier Antich, professor d’estètica, que toca algunes de les línies mestres del pensament d’Arendt. El segueix Participar del món (2020), un recull dels articles escrits per a la revista jueva en llengua alemanya Aufbau durant el període de l’exili, entre 1941 i 1945, traduïts per Anna Soler Horta. L’edició ofereix un apèndix amb les actes de les reunions del Jove Grup Jueu de l’any 1942 a Nova York, amb intervencions molt destacades d’Arendt, traduïdes per Edgar Straehle. La contribució a la divulgació de l’obra d’Arendt per part de l’editorial Lleonard Muntaner es completa amb la publicació de Desobediència civil (2022) i Responsabilitat personal sota la dictadura (2025), traduïdes per Dolors Udina.

La relació entre el filòsof Martin Heidegger (Messkirch, Alemanya, 1889-1976) i la politòloga i pensadora Hannah Arendt (Hannover, Alemanya, 1906-Nova York, EUA, 1975) té tots els ingredients per resultar irresistible, és a dir, morbosíssima, totalment fascinant i absolutament incomprensible. Com una pel·lícula de Hollywood, però escrita amb una mescla de severa gravetat i de romanticisme alçurat i pompós. El còctel no podria ser més complet: hi ha passió carnal i admiració i rivalitat intel·lectuals; hi ha els cataclismes de la gran història i les convulsions de la intimitat; hi ha dues cosmovisions que xoquen i dues experiències de vida que es bifurquen però també dos cors que, a pesar de tot, no poden desempallegar-se mai del tot l’un de l’altre.

A Hannah Arendt: el món en joc (Arcàdia), la filòsofa Fina Birulés, que fa dècades que investiga i divulga l'obra d'Arendt, escull dues categories recurrents de l'obra de la filòsofa jueva d'origen alemany: món i natalitat. La directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Judit Carrera, tria aquest llibre perquè li ha permès llegir dues veus que tenen molt a dir: "Arendt és la pensadora més important del segle XX i Birulés, una de les pensadores més rellevants i generoses de Catalunya", explica Carrera.

Hannah Arendt es va atrevir al que anomenava “pensar sense baranes”, i nosaltres haurem de començar a acostumar-nos a viure sense baranes. És a dir, sense “veritats” on agafar-se. D’origen jueu alemany, Arendt va ser la filòsofa de l’experiència, original i controvertida per la seva llibertat de pensament i coneguda especialment pels conceptes de “dominació total” i l’encara utilíssima i esmolada idea de la “banalitat del mal”. La banalitat d’un nazi que no actua com el mal pur, personalitzat, sinó com un engranatge més, un home que actua dins de les regles del sistema al qual pertany sense reflexionar sobre les conseqüències dels seus actes. Un home sense esperit crític.

La raó és una de les nocions més problemàtiques a què hem d’enfrontar-nos avui en dia. Només cal clavar els ulls a la història per adonar-nos que hem estat capaços de crear grans artefactes ben endreçats i rumiats que han parit atrocitats inefables. Els camps de concentració eren fàbriques ingents de matar amb engranatges impecablement ordenats que produïen muntanyes de cadàvers sense ànima. Obeïen a una lògica concreta: la consecució d’un fi mitjançant uns instruments retallats per una mà concisa i probablement inconscient del seu braó herculi. No endebades Hannah Arendt va mostrar-nos en una de les seves obres la banalitat del mal que ella havia observat en el judici d’Adolf Eichmann –l’home que prenia la decisió última de transportar els deportats als camps de concentració alemanys– a Jerusalem el 1961. Considerava que Eichmann era un simple home sotmès al seu temps que havia acceptat sense objecció una lògica que havia inhalat com si es tractés d’aire. Que, si hagués nascut en un altre lloc, no hauria actuat d’aquesta manera. En qualsevol cas, tot i que Arendt havia observat durant el judici que la ment d’aquest home no disposava de la profunditat que s’espera d’algú capaç de cometre uns actes terriblement despietats, encara hi havia el problema del mal. La seva simple existència posava en guàrdia a qualsevol i deixava en evidència que, sense l’embriagament d’un raonament concret –com el de la ideologia nazi–, les decisions preses per Eichmann eren imperdonables per a una mirada forana. L’ètica s’enfrontava així a la raó instrumental que s’havia imposat com a verdadera i única i la destronava. Allò que es creia racional es transformava en profundament irracional. Qui podia atrevir-se a defensar que la matança pulcra i enginyosa de milions de persones estava dotada de raó? 

El discurs polític i social s’aprima cada vegada més. Res li ve de gust: es nodreix d’engrunes, la molleta de pa enganxada al brodat de les estovalles que tant costa de treure. La pèrdua de pes simbòlic del discurs contemporani suposa que fem servir cada vegada menys paraules per dir ben poques coses. Ens enfilem al clixé, a l'eslògan: tu sí que pots, surt de la teva zona de confort, troba la millor versió de tu mateix, just do it! i, en política, darrerament, coses tals com comunisme o llibertat. 

Hannah Arendt va emprar l’expressió “banalitat del mal” per descriure la circumstància que normalitza el crim, el naturalitza, i, així, per brutal que sigui, s’hi pot transigir sense mala consciència moral. En les seves cròniques sobre el judici a Adolf Eichmann per la seva responsabilitat en l’holocaust jueu (Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, 1963), Arendt mostrava com, sense partir d’una maldat especial, és possible que hom s’adapti a -i col·labori amb- les més grans crueltats de què és capaç la humanitat. El que més esgarrifa de la tesi d’Arendt ja no és la brutalitat a què som capaços d’arribar, sinó adonar-nos de la facilitat amb què ens hi podem acomodar.